dissabte, 9 de desembre del 2017

CRÒNICA: SORTIDA 92 "OBJECTIU: SISENA TEMPORADA"

Tornar a escriure en aquest blog després de tants mesos no penseu que és gaire senzill. Aquesta vegada, per sort o per desgràcia, no puc arrencar i posar-me a parlar directament del recorregut i les sensacions viscudes en una sortida en bicicleta pel bosc.

No sé si us en feu la idea, però ara em passa allò que sol passar moltes vegades quan algú escriu: no sé per on començar ni com. La veritat és que podria començar de moltes formes diferents.

Si em permeteu, miraré de trencar el gel a partir d'aquesta dada.


En efecte, es tracta de l'espai temporal que separa la sortida que hem realitzat aquest divendres i la seva predecessora.

No vull fer cap comentari al respecte. Tots estem al corrent de les circumstàncies i penso que no és necessari donar més voltes al tema. Simplement vull fer-vos notar de com de ràpid passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys.

La vida corre, i el temps també. Corre tant que sense adonar-nos se'ns ha escapat de les mans. Avui, per primera vegada en quatre-cents vint dies, hem sigut capaços de fer quelcom inimaginable, hem pogut vèncer el temps i amb ell, hem tornat a córrer plegats.

Avui divendres, 8 de desembre de 2017, els MKCOS tornem a posar els rellotges a zero, reprenem els pedals, reprenem les sortides, els camins i la vida de grup.

Comencem la sisena temporada amb moltes ganes de seguir endavant, amb moltes esperances de futur.



El dia de la Puríssima s'aixeca fresc, ventós i cobert de núvols. Un ambient de tardor avançada que no resulta cap impediment per trobar-nos, una vegada més, a la Plaça Vella de Terrassa.

L'Aleix, l'Arnau, els dos Eduards i el Marc, arrenquem quan passen deu minuts de les deu. Gaudim d'un carrer Cremat i un Raval de Montserrat decorats d'un Nadal que ja pica la porta. La monotonia de la Rambla d'Ègara ens empeny cap amunt, cap al nord de la ciutat, cap als camps del Pla del Bonaire i els primers carrers de Matadepera.

La proposta d'avui és fer un recorregut amable, conegut i sense sorpreses. Per començar amb bon peu, no hi ha res millor que ascendir una muntanya prou coneguda com és el turó de Roques Blanques, tot resseguint les set rectes que l'acompanyen fins al cim.

Les primeres converses després de tants mesos, en un tram que compartim amb un nombre considerable de famílies amb nens i gossos, endolceix el camí de pujada.

Coronem i de seguida, sense aturar-nos, prenem el corriol que ens porta al collet de Can Roure. Val a dir que alguns fan una mica de trampa, estalviant-se la drecera.


Des d'aquest punt, el camí de Can Roure a la Font del Troncó ens porta fins el Coll del Troncó, conegut popularment amb el nom de la plaça de Catalunya. 

Amb la filosofia de vetllar per què l'espai que separa l'últim i el primer del grup sigui el més petit possible, pentinem el vessant sud dels turons de les Pedritxes poc a poc, amb breus aturades abans d'encarar pujades que, en alguns casos, tenen un pendent considerable.

En aquestes aturades continuem parlant i, a més, ho fem tastant les últimes cireres d'arboç de la temporada.


A mesura que superem el seguit de pujades, ens anem aproximant a les Foradades. En aquesta ocasió decidim arribar fins a l'entrada de les cavitats. Avui, com altres vegades, coincidim amb un grup d'escaladors.

Posteriorment reculem a la pista principal i de seguida assolim el punt més alt de l'excursió, situat a 760 metres per sobre del nivell del mar.

Ara és moment de davallar al Coll de la Riba passant per la Carena dels Morros Curts. Un lloc que sempre, i no cal dir-ho, ofereix unes vistes veritablement boniques i atractives, encara que la visibilitat sigui escassa o poc nítida, tant si es mira el massís de Sant Llorenç del Munt com la muntanya de Montserrat.

Segurament és per això que moltes vegades ens hi aturem a enregistrar les millors fotografies de les sortides, com ha estat, inqüestionablement, el cas d'avui.


Una vegada a baix decidim que val la pena dedicar un darrer esforç de pujada fins al peu de la Torrota de l'Obac, per després emprendre la llarga baixada fins a Terrassa.

Passem per la Casa Nova de l'Obac, creuem la carretera de Rellinars i des dels Caus agafem la llarga i divertida Carena de la Pineda, que ens deixa a la riera de Gaià, on ens acomiadem de l'Eduard Restoy.

Els quatre que quedem enllestim els últims quatre quilòmetres fins a casa. Acabem la primera sortida de la temporada a dos quarts de dues.


MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 92




EPÍLEG

Amb aquesta sortida podem dir que hem tornat. Ara bé, caldrà esperar i veure si aquest retorn esdevé definitiu.

A nivell personal, us he de confessar que em faria molta il·lusió haver tornat per quedar-me. Tant de bo no passi com la cinquena temporada, que tan sols va durar un mes i mig, i ens marquem una sisena temporada des d'ara fins l'estiu que ve, amb moltes sortides i objectius per endavant.

Si voleu, doncs, us dono la benvinguda a la sisena temporada. Habemus sisena temporada!