dissabte, 8 de desembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 104 "SOBREEIXIDOR"


TORNEN A RAJAR ELS CAUS 
Ragen Els Caus. Per Fi. Després de patir la sequera més llarga de la seva història. La font natural més màgica del terme municipal de Terrassa torna a funcionar. A primera hora d'aquest matí no rajava, per la qual cosa cal deduir que ho ha començat a fer una mica després. A les 10 de la nit brollava en una quarta part de la seva amplada, amb un soroll estrident que se sentia des del camí, tot i el so de la pluja intensa. Molta gent es pensava que havia passat alguna cosa i que mai més tornaria a rajar. Però les pluges intenses han fet la seva feina i Els Caus tornen a ser un gran espectacle natural.

Redacció MónTerrassa, diumenge 18 de novembre de 2018


Així va esclatar, fa gairebé un mes, una notícia que feia molt de temps que els terrassencs esperàvem; que tornés l'aigua i la vida als Caus del Guitard, una deu que funciona com a sobreeixidor, és a dir, una font que tan sols raja quan els aqüífers estan saturats d'aigua, la qual acaba sobresortint per la capçalera.

En el cas dels Caus, l'aigua surt en forma de cascada a través d'un avenc que disposa d'una obertura ampla i allargassada. Un espectacle visual digne de veure, i més després de catorze anys de sequera ininterrompuda.

Com no podia ser d'una altra manera, en la sortida d'avui divendres, 7 de desembre de 2018, una representació del grup anirem a veure brollar els Caus del Guitard i a fer-nos unes quantes fotografies que, sens dubte, seran històriques.


Sent quatre: Biel, Eduard, Oriol i Marc, posem en marxa la sortida cent quatre i ens adrecem a la carretera de Rellinars, des de la Plaça Vella, quan passen cinc minuts de les nou del matí. Sortim de la ciutat pel barri de Can Colomer, passem per sota del Quart Cinturó i amb un lleuger i fresc vent de cara que descendeix de la serra, prenem, a mà esquerra, el camí que ens porta a baixar a la riera de Gaià, per després començar a remuntar.

Ens dirigim a La Pineda per la pista ben coneguda, tot i que algun element del paisatge sempre acaba passant per alt, com és el cas de l'abocador de Vacarisses, malauradament visible si es treu una mica el nas des del Coll de Colomers.

La consistent i continuada pujada fins a la urbanització ens fa treure alguna capa d'abric que, tanmateix, de seguida ens tornem a posar perquè de cop i volta, quedem totalment immersos en la boira provinent de Rellinars i Vacarisses, la vacarissana.

Travessem la carretera pel Coll d'en Tropes i, des de la Casa Nova de l'Obac, rumb cap a la torrota homònima, ens desviem a la dreta per unes pistes en desús i, com a conseqüència, força embardissades i erosionades en algun tros, que ens porten a travessar un seguit de carenes: l'Alzina de l'Arròs, la Serra Llarga, la Serra del Gall, la Serra de la Daina i la Serra del Pi Bonic.





Una part del recorregut d'avui, doncs, es concentra en aquesta zona que són escasses les vegades que hi hem passat en bicicleta; si no me'n deixo cap, serien el Camí Moliner de 2015, la sortida seixanta-quatre, que vam fer amb l'Arnau i l'Aleix (els bros) i alguna altra fora de temporada.

A veure si a partir d'ara hi passem una mica més sovint perquè, malgrat que les condicions del terreny no són les millors, el paisatge és prou bonic, i així ho evidencien les fotografies que capturem al llarg dels sis quilòmetres que transcorren per aquest tram de la sortida.

Ara bé, no hi ha res més bonic que els Caus del Guitard vessant aigües. Un cop baixem de la Serra del Pi Bonic, pedalem uns dos-cents metres per la carretera, passem a l'altra banda i en un tres i no res, quedem palplantats davant d'aquesta petita meravella natural, simplement esplèndida.




Des d'aquest punt ara tan atractiu pels excursionistes, prosseguim amb la nostra sortida pista amunt. Com que avui no hem anat gaire lluny i encara és prou d'hora, anem tornant cap a casa sense agafar la via més ràpida, per alguns potser la preferida, sinó per una opció més enrevessada i laberíntica, traient profit de la gran i variada xarxa de camins que disposem, per donar el tret diferencial al recorregut.

Prenem la Bin Laden de baixada, denominació popular de la pista que baixa de la urbanització cap a la masia de Can Guitard de la Muntanya, amb la possibilitat de desviar-se a la font de la Cirera, com ho vàrem fer a la sortida noranta-quatre, o anar a buscar novament la carretera, opció per la qual ens decantem avui divendres.


Travessem per quarta i última vegada la B-122 - ho esmento així perquè dir "carretera de Rellinars" ja es fa pesat -, i des del torrent de la Font de l'Àlber agafem un camí a mà dreta que, com si es tractés d'un ascensor, però sense caixa, ens enfila cap al caminoi que passa per la font del Senyor Ramon. En sentit nord se'n va cap a la font del Troncó, però per avui ja és suficient; nosaltres tirem avall per aparèixer al torrent Mitger de Ca n'Amat i, pel camí de Can Bogunyà, dedicar els darrers quatre quilòmetres fins al centre de Terrassa, ara sí, de la forma més directa possible.

Arribem a casa quan manquen deu minuts per l'una.





EPÍLEG

Aquesta ha estat la sisena sortida de la temporada, que més enllà de la satisfacció i el record de cadascú, les fotografies i algunes queixes absolutament legítimes, ens deixa un balanç molt positiu en referència a les estadístiques - perquè tornem a sobrepassar els cent punts de duresa-, però sobretot pel nombre de participants, que avui, de moment ha trencat amb la ratxa dels dosos, persistents des del setembre. Això avui, però diumenge... ai diumenge.

diumenge, 25 de novembre del 2018

LES TEMPORADES EN CANÇONS

Estem acostumats a rememorar les sortides, i de retruc les temporades, amb estadístiques, fotografies i textos, referents a les cròniques personals o les pàgines de cada temporada.

Amb aquesta entrada especial del nostre blog, ho proposo fer d'una manera molt diferent; amb cançons. No estrany que la música, sigui quina sigui, ens porti a recordar determinats moments de la vida; que en escoltar una cançó després de força temps, ens torni a la memòria tot allò que fèiem quan aquesta mateixa cançó, la vam sentir per primera vegada, ens va agradar i durant uns dies, no ens la podíem treure del cap.

Tot i ser una forma molt personal i subjectiva de remoure el passat, per això poc utilitzada, de ben segur que tots vosaltres teniu a la ment una llista molt semblant a la que us presento tot seguit i, fins i tot, amb alguna coincidència.

Que acabeu de passar un bon diumenge.


PRIMERA TEMPORADA (2012 - 2013)

- Gangnam Style (PSY)
- Some Nights (fun.)
- Always Love (Nada Surf)
- Feel So Close (Calvin Harris)
- We are Young (fun.)
- Paradise (Coldplay)
- Beautiful Lola (Halldor Mar)
- Fantastic Shine (Love of Lesbian)
- Marry You (Bruno Mars)


SEGONA TEMPORADA (2013 - 2014)

- Un Gran Riu de Fang (Pau Vallvé)
- Wake Me Up (Avicii) 
- Corriol (Sanjosex)
- Brindo Por Ti (Macaco)
- De Bosc I (Pau Vallvé)
- Adéu Siau (Pau Vallvé)


TERCERA TEMPORADA (2014 - 2015)

- Let Her Go (Passenger)
- Breath and Life (Audiomachine)
- Superheroes (The Script)
- Quan tot s'enlaira (Txarango)
- Midnight (Coldplay)
- Are You With Me (Lost Frequences)
- Com dues gotes d'aigua (Txarango)
- Cheerleader (OMI)
- Somebody That I Used To Know (Gotye)
- Our Place (Maia Vidal)
- Vent que mou el temps (Blaumut)
- Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen)


QUARTA TEMPORADA (2015 - 2016)

- Uptown Funk (Bruno Mars)

divendres, 23 de novembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 103 "SEMPRE HI HA UNA PRIMERA VEGADA"


Sempre hi ha una primera vegada; perquè encara que sembli mentida, en Biel, macaco des de fa més de cinc anys, mai de la vida havia pujat a Roques Blanques, com bé sabeu, un clàssic dels nostres recorreguts. Mai fins avui diumenge, 4 de novembre de 2018, dia de la sortida cent tres.

Arrenquem a dos quarts de deu i fem el cim a un d'onze. En tres quarts fugim de la ciutat i coronem el turó, seguint les set rectes i els sis revolts. No tenia cap dubte que calia dur-lo a Roques Blanques, i així es pot treure l'espina que tenia clavada a l'esquena.

L'excursió no acaba aquí, encara queda molt matí per endavant i molta muntanya per conquistar.


A diferència de la sortida cent dos, excepcionalment dura i de trenca-cames, la d'avui serà ben al contrari, tampoc gaire suau, que sí perquè venim de molt amunt però certament, amb un desnivell positiu menor i concentrat a la primera meitat del recorregut. Per tant, avui el desnivell perdrà rellevància, més aviat l'alçada serà la protagonista...

Prenem la pista forestal fins al coll del Troncó, on accedim al Parc Natural, i continuem en sentit nord pel pla de l'Alzina del Vent i el collet de les Foradades. En aquest tram de pujada, mentre traiem una mica la llengua, topem amb diversos tècnics forestals que estan airejant el bosc amb moto-serres, reduint la densitat arbòria i arbustiva, principalment de sotabosc. Sens dubte un fet que cal valorar positivament si es vol lluitar contra els incendis abans que sigui massa tard.


La pujada fa una treva una mica més enllà del collet de les Foradades. Des de Morros Curts fins al coll de la Riba tenim un quilòmetre per respirar i admirar un bonic paisatge.



De la Riba a la Torrota, i seguim amunt, en aquesta ocasió sense desviar-nos a la Casanova de l'Obac, fins el turó de la Carlina, ubicat al salvatge i llunyà nord de Terrassa. Com us he explicat més d'una vegada, sinó també serà la primera, el terme del nostre municipi és especial; és un dels més grans de les comarques barcelonines, és tan extens que podem passar directament a Mura sense trepitjar Matadepera. Rellegiu-vos la crònica de les sortides quaranta-nou i seixanta-dues perquè no vull repetir-me.

Com bé insinuava al quart paràgraf, el més remarcable de la sortida d'avui hauran sigut els nou-cents trenta-dos metres d'altitud respecte al nivell del mar que s'assoleix en arribar al cim de la Carlina, petit i esquifit, sida si voleu, perquè no té res més que una pedra vertical.

Després de tant pujar, com bé et prometia, Biel, ara tot és baixada fins a Terrassa. Això i les vistes que en uns moments veurem des de la Roca del Corb, seran la recompensa.

Des del capdamunt d'aquesta talaia matadeperenca guaitem una panoràmica de tres-cents seixanta graus que descric en sentit horari: el Castellsapera, el turó de la Pola, el Coll de Boix i la Mata - en referència a la Serra de l'Obac-, i tot el massís de Sant Llorenç del Munt; si més no, el vessant oest en tota la seva plenitud: el Montcau, el turó de Coll Prunera, el Morral d'en Béns, el Morral Gran, el Morro de Sescorts i les masies de Can Bofí, Can Pèlags, La Barata, Torre Salvans i Can Garrigosa als seus peus; La Mola, i més enllà, el Cavall Bernat, el Mont-rodon, i tornant a l'Obac... Roques Blanques i el conjunt de turons que conformen la Serra de les Pedritxes, destacant el turó homònim, fins a la Roca del Corb.

Tenim la sort que apareixen dos excursionistes que, molt amablement, ens fotografien davant d'aquest entorn tan ampli i privilegiat.


Davallem a la Barata per un corriol que d'entrada, la inclinació, les roques i la humitat del terra no ens ho posen gaire fàcil; però de mica en mica, les condicions van millorant. Acabem pedalant enmig d'una pineda de pi roig, que ens acompanya fins poc abans d'arribar al quilòmetre nou de la carretera de Talamanca, la qual no abandonarem fins a la ciutat. Trobàvem a faltar una mica de velocitat en aquesta sortida...

Arribem a casa a l'una.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 103



EPÍLEG

Després de la tempesta torna la calma. Després de la gran sacsejada que van viure les estadístiques a l'anterior sortida, avui obtenim uns resultats molt més ordinaris i adequats al nostre nivell, en una sortida de muntanya pura.

Amb aquesta ja en portem cinc aquesta temporada, no és gaire però tampoc és qüestió de sortir cada cap de setmana; de fet no em preocupa gens això. Cadascú té la seva vida i la vida és molt més que anar en bicicleta.

Allò que realment em preocupa, almenys a mi, és que d'aquestes cinc sortides que portem, quatre han estat de dos i una de tres assistents de dotze que som.

Si tots volem que això funcioni, cal que tothom hi posi de la seva part.

dimecres, 31 d’octubre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 102 "SENT DOS"


Amb aquest cel absolutament blau sobre les parets del vessant est de La Mola, comencem a descriure la tercera sortida de la temporada, la segona ordinària i la primera d'un octubre que fa set dies que hem posat en marxa.

Conscients que la d'avui no serà una excursió qualsevol, decidim llevar-nos més d'hora per guanyar temps. Sortim a un quart i mig de vuit i des de Matadepera, travessem el pont de la riera i ens dirigim a Can Solà del Racó. Entrem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

En aquesta ocasió us convido a acompanyar la lectura de la crònica amb el perfil topogràfic de la sortida, perquè avui és força interessant. Fixeu-vos que tenim tres pics molt ben definits durant bona part del recorregut.

Doncs bé, amb set-cents trenta-cinc metres d'alçada, el primer pic és el Coll de Grua, amb un petit esglaó que correspon a la feixa de Can Torres. Des d'aquí prenem el corriol que sota el Gurugú, el Morral de la Codoleda i la Castellassa, connecta amb la carena que ens fa baixar fins a l'ermita de les Arenes. En aquest tram brindem les primeres cireres de la tardor i gaudim d'un marc incomparable. El paisatge és la recompensa de triar aquesta opció més tècnica i abrupta per accedir a la vall que conforma el riu Ripoll.

 

Seguim la carretera en sentit nord i en un revolt, que de tan pronunciat que és li diuen el Revolt Fondo, prenem ara una pista forestal. Encarem el segon pic del diumenge per uns entorns que mai fins ara hi havíem passat en bicicleta.

El mas Dalmau, que data de principis del segle XII, s'ajeu a la falda de grans agulles septentrionals del massís de Sant Llorenç del Munt, molt a prop de la Morella, la Cadireta, el Turó de les Nou Cabres o l'inconfusible Morral del Drac. Un lloc de luxe, no cal dir-ho.


Travessem l'era del Dalmau i ens traslladem a l'altra inquilina de la vall de Mur, el mas Daví, també d'origen medieval, quan estava sotmès al domini feudal dels abats del monestir de Sant Llorenç.

Des d'aquest punt el camí tendeix a pujar cada vegada més, amb més virulència, arribant a un punt crític que ens fa perdre les ganes de parlar. És el preu que cal pagar per aconseguir la màxima aproximació a l'agulla de Roca Mur, també coneguda amb el nom de Màquina del Tren, ja que la seva forma evoca, si es té imaginació, a la d'un tren antic.


Estem a set-cents metres sobre el nivell del mar i, de moment, no pujarem més. Ara toca baixar a la Vall d'Horta, però bona part d'aquest descens el fem a peu o, si més no, lentament. Són tres quilòmetres de camí estret i força bardissa, tanmateix les vistes que ens acompanyen són espectaculars. Explico a l'Eduard que la baixa densitat i la poca alçada de la flora que ens envolta i domina bona part del nostre camp de visió és el que tot just s'està recolonitzant després del gran incendi que va cremar més de quatre mil hectàrees de bosc fa quinze anys.


A partir del Coll de Palomeres el camí s'eixampla i de seguida apareixem a la Vall d'Horta. El desenvolupament de l'últim dels tres pics que us he estat comentant fins ara comença aquí, però és molt més extens i no té tant desnivell en comparació als dos primers, per la qual cosa anirem seguint la seva evolució al llarg dels propers paràgrafs.

Des del vessant hidrogràfic dret passem a l'esquerre i al cap de poc més d'un quilòmetre, remuntem al capdamunt de la carena que separa la Vall d'Horta de Sant Llorenç Savall. Una petita equivocació ens permet veure amb detall la masia de la Roca, realment bonica.


Arribem a Sant Llorenç Savall i recuperem forces esmorzant com déu mana, perquè ens ho mereixem, no només pels trenta quilòmetres que portem sinó pels trenta que ens queda per fer. Encara ens resta la meitat del recorregut, és cert, però la tornada serà directa, per la qual cosa no es farà tan llarga, en principi.

Esmorzar un bon pa amb tomàquet i compartir unes braves a la plaça de Sant Llorenç Savall un diumenge al matí, no té paraules. No puc imaginar una vida sense moments com aquest.


Continuem. És hora de culminar el tercer pic, desfer-lo i acabar l'excursió amb una petita revàlida.

Avancem sense presses però sense pauses. Fem pujada pel camí de les Estàtues i el Coll Roig fins a Can Cadafalc. Des d'aquest punt baixem a Castellar del Vallès pel vessant oest del Puig de la Creu. Travessem el nucli urbà i prenem la carretera de Terrassa. Poc després del pont agafem un camí a mà dreta i iniciem el darrer tram de la sortida cent dos.

Un tram que, tot i no ser res de l'altre món, es fa difícil d'assumir en dies com avui, però és això o res. Sort en tenim de l'Eduard i les seves cançons, que ens transporten en moments del passat. 



Anem a buscar el nostre Mont-rodon sense coronar-lo. Mentre envoltem la muntanya per passar a la banda matadeperenca, la bicicleta del meu company perd la cadena, la mateixa incidència que va tenir durant el Camí Moliner el 2015, quan baixàvem dels Caus cap a la carretera de Rellinars.

No hi ha més remei que seguir a peu, excepte a les baixades, fins al final de la sortida.

Arribem a casa a tres quarts de quatre.





EPÍLEG

Sens dubte ha estat una sortida excepcionalment intensa i llarga, en temps i desplaçament. Una excursió dura, francament, però que ha valgut molt la pena; no tant per la sacsejada estadística que a continuació mostrem, sinó pels llocs tant bonics que hem pogut veure i al cap i a la fi, com de bé ens ho hem passat tot i sent dos.





dimarts, 18 de setembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 101 "EMBRANZIDA"


Deixem enrere la sisena temporada i donem pas a la setena.

Avui dissabte, 15 de setembre de 2018, comencem a escriure un nou capítol al nostre relat, amb l'entusiasme que sempre ens acompanya i amb aquella sensació tan reconfortant i plaent de veure que allò que vàrem iniciar fa sis anys, segueix en peu.

Arrenquem la temporada amb embranzida, amb un recorregut que ens portarà a conèixer camins que fins avui no hi havíem passat mai. Una combinació de pistes forestals i corriols sense gaire dificultat tècnica que ens portaran a descobrir un entorn força desconegut i a la vegada molt proper.

En aquesta ocasió sortim des del parc dels Catalans a les deu i deu, anem a buscar la riera del Palau i ens dirigim al barri de les Fonts.

Seguim un carrer al costat de la via dels ferrocarrils que mena als camps de Can Fonollet. Des del punt més baix de l'excursió ens espera un ascens de dos-cents metres de desnivell, amb petites interrupcions que ens permetran agafar aire.

Envoltats del pi blanc tan abundant a la zona, el camí de moment és ample i de bon fer fins a Can Roig, un mas rubinenc, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que fins als primers anys del segle actual encara es dedicava, en part, al conreu de les terres de la propietat a través de la masoveria.

Sota aquesta masia i al costat del torrent de Sant Muç hi ha dues fonts, una gran bassa i una taula de pedra. Un lloc francament bonic que, de ben segur, ha acollit unes quantes celebracions.




Un camí més estret ens acompanya fins a les urbanitzacions de Castellnou i les Martines. Els darrers quatre quilòmetres d'aquest tram de pujada, ara sobre asfalt, culminen a la carretera de Martorell.

Seguim aquesta carretera i al cap d'un quilòmetre, prenem el carrer del Xot a mà dreta i de seguida el carrer del Torrent Fondo a l'esquerra, on surt un camí que ens porta a travessar una altra carretera, la d'Ullastrell, poble que avui visitarem per primer cop.

Des de la carretera prenem un camí paral·lel de tres-cents metres de recorregut. Desemboquem a la urbanització de Ca n'Amat, dins del terme municipal d'Ullastrell. Aquest és un dels pocs llocs que avui ens hauran traslladat a anteriors sortides, en aquest cas només en són tres; la cinquanta-cinc (tercera temporada), la setanta-nou (quarta temporada) i la noranta (cinquena temporada).

En pocs minuts deixem Ca n'Amat. Ens situem al vessant dret de la riera de Salzes i resseguim un corriol que, a l'alçada de l'heliport, es converteix en pista.



Els gairebé cent metres que perdem des de l'heliport fins als camps de ca n'Ametller els tornem a guanyar remuntant a la carretera. Arribem a Ullastrell a un quart més cinc d'una. 

Ens aturem a una font per omplir els bidons d'aigua i continuem carretera amunt. Abans de sortir del poble ens desviem al turó del Rector, molt a prop de l'església de Santa Maria.

Com podeu veure a les fotografies, avui tenim el dia ben ennuvolat i tot i que ens trobem a mitjans de setembre, fa força xafogor. Malgrat això, des d'aquest punt elevat gaudim d'una bona panoràmica, amb una perspectiva diferent de l'habitual; entre altres pujols albirem el vessant sud-oest del Montseny, la Mola i part de la carena del Pagès al seu darrere, a més de les serres de les Pedritxes, Can Bogunyà, el Troncó, la Pineda, el Molinot, Collcardús i la muntanya de Montserrat.




Tornem a la carretera i la seguim de pujada durant dos quilòmetres, fins a reaparèixer a Ca n'Amat, on prenem el corriol que acostumem a fer en sentit contrari quan baixem a Castellbisbal. Avui no hi ha arbres caiguts que impedeixen el pas, però el camí no està en les millors condicions.

Sortim a Can Palet de Vista Alegre i passades dues rampes pronunciades de pujada, només ens queda una més i de baixada, la qual ens ofereix una de les millors vistes de Terrassa.

Arribem a la ciutat a dos quarts de dues.






EPÍLEG

Acabo la crònica enunciant un doble propòsit de cara al curs que engeguem.

Si bé la sisena va ser la temporada de la represa, enguany proposo consolidar aquesta represa, per dues bandes.

Vull manifestar, en primer lloc, que els MKCOS som un grup, i per tant, més enllà de la passió per la bicicleta de muntanya i la forta amistat que ens uneix, tots els membres en formem part, perquè som un grup. Cal que tots i cadascun de nosaltres faci valer el seu paper, d'una forma més o menys activa, perquè això funcioni i perduri. Ras i curt.

En segon lloc, és evident que la consolidació també ha de reflectir-se a les sortides que realitzem quasi setmanalment. Així espero que la setena temporada ens porti un bon nombre de sortides i sobretot, en relació al paràgraf anterior, més d'una vegada puguem parlar d'èxit de convocatòria.

Amb el desig que tinguem una molt bona temporada.


diumenge, 2 de setembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 100 "EL MATONET I EL CIRI"
















INTRODUCCIÓ

Aquest és el relat d'una sortida molt especial i emotiva, carregada de bones sensacions i evidentment, de natura, muntanya i paisatges, també d'espiritualitat i gastronomia... "bon rotllo" entre amics i moltes, moltes il·lusions compartides per una nova etapa que avui comença.

Avui diumenge, vint-i-nou de juliol de dos mil divuit, celebrem la sortida centenària amb un aire solemne i festiu, però també de cloenda, perquè acomiadem la sisena temporada. Acabem el curs de la represa. Diem adéu a la temporada on hem tornat a ser allò que sempre havíem sigut, un grup ciclista que surt al bosc cada diumenge, un grup amb ganes de gaudir, conèixer, fer salut i viure; un projecte comú amb passat, present i futur.

Durant els últims mesos hem treballat per aconseguir el final de temporada que volíem, arribar a la sortida cent preparats i disposats a fer quelcom diferent, un recorregut especial, a l'altura del moment. En cap cas havia de tenir una dificultat extrema, res que se'ns n'anés de les mans - una sortida especial no necessàriament ha de ser dura, és important acabar amb aquest fals mite -, sinó simplement una excursió del nivell que estem tots acostumats però amb un tret distintiu.

Ho teníem molt clar des d'un bon principi, les discrepàncies eren mínimes per no dir nul·les; la sortida cent havia de realitzar-se a la muntanya de Montserrat, des del riu Llobregat fins al monestir. Un entorn que depassa la nostra àrea d'influència però tot i això no és lluny de casa. Una muntanya peculiar, principalment per com està formada, amb les seves parets, canals i agulles tan conegudes com el Cavall Bernat, que es poden contemplar des de molts punts de Catalunya, i la seva posició geogràfica; formant una sola serra, sense cap mena de connexió amb altres sistemes, més enllà de la unitat litològica que comparteix, de fet, amb Sant Llorenç del Munt. Només per això, Montserrat és una de les muntanyes més emblemàtiques i visitades del nostre país.


LA SORTIDA

Ens trobem a un quart de nou del matí a l'estació del Nord, extraordinàriament puntuals, els cinc testimonis d'aquest dia històric: Aleix, Arnau, Biel, Eduard Verdaguer i narrador. Una puntualitat que contrasta amb la del tren que ens ha de dur a Castellbell, que arriba quinze minuts més tard.

Des de Terrassa, la línia de Rodalies ens porta cap al punt de sortida, fent parada als municipis de Viladecavalls i Vacarisses. Durant el trajecte, amb el permís dels matolls i l'orografia, anem albirant la muntanya que pentinarem aquest matí.

Desembarquem a l'estació ferroviària de Castellbell i el Vilar a les nou en punt.

A diferència de la sortida noranta-nou, avui el cel és serè; tan sols s'entreveuen els diminuts núvols baixos que envolten Montserrat de bon matí i algun altocúmul per fer bonic.

Travessem les vies, ens posem el casc, els guants i les ulleres de Sol, engeguem l'andròmina que ens donarà les dades: quilòmetres, desnivell positiu, temps, velocitat mitjana... col·loquem els peus sobre els pedals, el cul sobre el seient, o potser abans el cul que els peus, i ara sí... senyores i senyors, mesdames et messieurs, ladies and gentlemen... arrenca la sortida cent dels Macacos!

Prenem la carretera que ens guia cap a les cases del Vilar, voregem la masia del Puig i l'església de Santa Maria i baixem a la plaça de Lluís Companys, al nucli del Burés. Des d'aquí ens dirigim cap al Pont Vell i passem el riu Llobregat.



Ens trobem al punt on desemboca la riera de Marganell amb el riu. Precisament ens situem ara al vessant esquerre d'aquesta conca hidrogràfica i seguim un quilòmetre de pujada per carretera.

Tot d'una, agafem una pista a mà dreta, deixem l'asfalt i comencem a pedalar per camins de terra, amples, de bon fer, al voltant de camps de secà i cases pairals com el Brunet, ca la Foixarda o el raval del Ferran, on veiem un grup de persones esmorzant.

Anem ascendint fins al Serrat de la Beguda; per on passa el camí del Clot d'en Tufau, referent a la masia que queda al vessant nord de la talaia. Un camí carener que limita amb el terme municipal de Sant Vicenç de Castellet i coincideix el sender de gran recorregut GR-4, que va des de Puigcerdà fins a Montserrat.



Sobre aquest tram inicial on ens trobem, gaudim d'una visió privilegiada de la muntanya màgica. Els matolls, timonedes i pins blancs força menuts que defineixen la vegetació que ens envolta, a més de facilitar-nos aquestes magnífiques vistes, també evidencien que fa poques dècades, aquesta zona va quedar afectada pels incendis.

Ens situem ara, de nou a la carretera de Marganell, al seu pas pel pont de la Fassina. Al llarg dels deu quilòmetres que ja portem hem estat circumdant Montserrat; a partir d'aquí, començarem a aproximar-nos a la muntanya.

A continuació travessem una zona més boscosa i ombrívola, cosa que s'agraeix perquè la calor va prenent protagonisme. Som al torrent del Carner, afluent de la riera de Marganell. En un vist i no vist, apareixem al pla de Masroig, un dels llocs més fotogènics de la ruta. Des d'aquest punt les vistes de les Agulles i els Frares Encantats són espectaculars. Capturem unes quantes fotografies que, de ben segur, seran candidates pel proper calendari.








Sortim a la urbanització de Can Prat, del poble de Sant Cristòfol, i prenem el carrer de les Agulles. Tot d'un plegat finalitza el carrer asfaltat i comença la pista de Can Martorell, custodiada per un rètol que anuncia l'entrada al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Un quilòmetre enllà ens aturem sota uns arbres, descansem, ens alimentem i agafem forces per encarar la part més rellevant de la sortida centenària.

Envoltem Can Martorell i la seva bassa, i emprenem l'ascens cap a Santa Cecília. 








Durant aquesta estona cadascú pedala al seu ritme, gaudint d'aquest camí tan bonic sota les parets que ja tenim a tocar i amb els ulls posats, també, al paisatge que l'alçada permet copsar. A la llunyania veiem casa nostra, el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac; identifiquem punts destacats com La Mola, el Montcau o el Castellsapera.

Completem un tram de vuit quilòmetres, des de la carretera de Marganell fins aquí dalt, on la pujada ha estat progressiva, des dels dos-cents cinquanta metres d'alçada hem arribat als sis-cents setanta; el quaranta per cent del desnivell positiu es concentra en aquesta franja del recorregut.

Ens agrupem de nou a l'ermita de Santa Cecília i prenem la carretera, amb un descens breu, lleuger, però molt divertit, fins a l'encreuament amb la carretera de Monistrol, on tan sols queda la pujada definitiva, envoltats de cotxes, autobusos i molts, molts turistes.





Arribem al monestir de Montserrat a les dotze en punt del migdia, tots cinc amb un somriure d'orella a orella encomanadís, contents d'haver aconseguit el nostre objectiu, la nostra promesa; satisfets de ser on som, en un dia com avui, vivint plegats aquests moments de gran transcendència, moments que quedaran gravats, per sempre, a la nostra memòria.

Posem un ciri de color verd a la Moreneta, en senyal d'agraïment per les cent sortides, i de desig perquè en continuem fent moltes més.

Des de la majestuosa plaça que hi ha a davant del monestir, sota el serrat dels Pollegons i les parets de roca montserratina que ens envolten, fem la fotografia de grup tot estrenant la bandera que anirem desplegant pel territori a partir d'ara.

Abans de marxar ens aturem a una parada de queviures per tastar el deliciós mató de Montserrat.



Comencem a baixar quan falten escassos minuts per la una, el dinar ens reclama.

Tornem pel mateix camí de l'anada fins a la cruïlla de la carretera de Monistrol i de Can Maçana. Prenem la direcció de Monistrol de Montserrat per la carretera BP-1121, de baixada, i passem la Colònia Puig, el monestir de Sant Benet i la font dels Monjos.



En un revolt deixem la carretera i agafem una pista a l'esquerra per creuar el llogaret de la Calsina. Tot i que la baixada s'interromp en aquest tram que és pla i més aviat de discreta pujada, no podem amagar l'alegria i l'eufòria que portem a dins. En alguns punts on veiem una rampa més inclinada, ens posem a fer aquestes competicions de veure qui és capaç d'atrapar a qui amb la bicicleta.  Realment estem molt grillats; vés a saber què portava el matonet...

Entre derrotes i victòries, la baixada es torna a presentar amb contundència i ens trasllada, per les casetes de Morrolius i Cal Pinsà, de nou a la carretera ran la riera de Marganell.




Desfem tot el tram de carretera que hem pujat al principi de l'excursió i reapareixem a Castellbell a tres quarts de dues. Seguim l'avinguda del Pare Claret i en un quilòmetre arribem a Cal Mau, restaurant on dinarem i celebrarem moltes coses: la sortida cent, el final de temporada i... el vintè aniversari del Biel, on no podia faltar la bufada d'espelmes sobre un pastisset de xocolata, una sorpresa que hem mantingut en secret durant tot el dia.

Acabada la festa, remuntem pels carrers de la urbanització del Borràs, sota un sol de justícia, fins a l'estació de tren per tornar cap a casa.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 100




EPÍLEG

Un final de temporada immillorable, la sortida ha anat com una seda, sense incidències ni entrebancs de cap tipus. Com havia de ser.

Sens dubte, aquest serà un dia que mai oblidarem.