dijous, 18 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 160 "TARONJA"


No és només el color del jersei que duia el ben tornat Oriol Muñoz, que avui se suma a la cent seixanta, trenta-set sortides després; la darrera va ser a la cent quaranta-dos, el 31 de desembre de 2020. Intentarem seduir-lo amb una excursió poc exigent i, atès que ja és de nit des de bon principi, traurem suc de la il·luminació artificial, en aquesta ocasió de les urbanitzacions del nord-est de Matadepera. Una llum, de quin color? El mateix de la desena temporada, tenyeix de taronja, avui dimarts, la present escapada.

Caço al vol l'Aleix i l'Oriol arribant al punt de trobada, a l'estació del Nord, quan passen cinc minuts de dos quarts de set de la tarda. Ens saludem en marxa i procedim a fugir de la ciutat pel nord, per la contigüitat dels carrers d'Independència, de l'Ancianitat i l'avinguda del Parlament.


Enlluernats pel club, travessem el parc agrari i la carretera de Talamanca. Verge de Montserrat és la primera urbanització, al vessant dret de la riera, que ens acompanya fins a prendre el camí cap a la masia de Can Torrella de Baix. Com bé és sabut, en tot moment la pujada és constant i inintermitent, tret del pas al vessant esquerre, però sempre suau i plenament assumible. 

Una vegada més, passem per arran del forn del pont de la Riba, de camí a la torre de l'Àngel. Salpem novament la riera cap al costat esquerre i posem rumb a Can Robert, amb un pendent que puja un onze per cent, en un tram de dos-cents cinquanta metres; fins a la cruïlla on es bifurca el camí cap a Can Garrigosa. En rodar sobre el torrent que duu el mateix nom, el sensor detecta la temperatura mínima, i per ara de la temporada: 6,8 ºC. De ben segur que no serà la definitiva.

Des de Can Robert tornem a trepitjar asfalt en sortir a la urbanització del Cavall Bernat, al pla d'en Pere Barata. Sota la llum ataronjada pedalem de baixada, amb una fredor que arriba als nostres ossos. Per sort o desgràcia, el descens és efímer. A les vuit tocades, ens disposem a aventurar-nos per la laberíntica xarxa de carrers que connecten Cavall Bernat amb el pla de Sant Llorenç, passant, entre altres, per la plaça de la Mola; on de més petits ens deixava l'autobús de línia per pujar al massís de Sant Llorenç.


El passeig de la serra dels Brucs conclou aquest breu passeig en un entorn poc habitual. Ens reintroduïm a un camí de terra que sempre hem resseguit en sentit contrari. Avui el fem, primer de baixada fins al
torrent dels Abeuradors, i posteriorment, en comptes de sortir pel carrer de la Tramuntana, on acostumem a accedir, girem a l'esquerra tot superant un plus de cinquanta metres verticals, un xic més del que un servidor recordava, fins al collet del Pujol, turó que a continuació encerclarem tot dibuixant la lletra "u". Una traca final guarida de vistes panoràmiques del Vallès Occidental, amb la serra de Collserola al final, presidida per la torre Foxtrot.

Arribem a Can Solà del Racó pel ciment que sempre ignorem quan pugem a Can Torres.

La travessa per les urbanitzacions matadeperenques encara no ha acabat. Can Solà del Racó i la Muntanyeta tenen l'última paraula; això sí, majoritàriament de baixada. Arribem al poble de Matadepera i només resta sortir-ne per la federació i tornar a Terrassa pel carril bicicleta de la carretera, on apreciem un parell de cotxes lleument accidentats.

Quan falten deu minuts per les nou, ens aturem a fer les patates braves de rigor a un bar del passeig Vint-i-dos de Juliol. El fred no ens atura per gaudir de la nostra ració preferida.






EPÍLEG

Oriol, esperem que aquesta vegada el teu retorn no sigui un vist i no vist, i puguem seguir gaudint de la teva presència amb més regularitat. Si cal, basarem les pròximes expedicions en la senzillesa, perquè insistim, el més important és que hi siguem tots.

De moment, són dues setmanes seguides i que no pari. Seguim la setmana que ve, possiblement amb més fred, però amb la flama ben encesa, també de color taronja.

dilluns, 15 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 159 "LLUM A LA FOSCOR"

Arrenquem la segona setmana de novembre amb una nova escapada després de gairebé un mes de la darrera. Som n'Arnau i en Marc qui ens trobem a les set tocades, tal com havíem quedat, a la plaça que hi ha a davant de l'IES Terrassa. Ens saludem amb una abraçada -després de tant de temps sense poder-ne fer-, i comencem a rodar.

El punt de partida té un únic motiu: sortir de la ciutat per Can Boada del Pi, a més de ser ideal quan quedem nosaltres dos. Només deixar enrere el ciment i introduir-nos als entorns de Can Cardús de les Orioles, la temperatura es desploma sis graus. Un canvi brusc més que perceptible; heus aquí el fenomen de l'illa de calor.

Davallem a la riera de Gaià pel corriol del pont de fusta.

Mentre anem explicant-nos les nostres penes i alegries, des de Can Font de Gaià tombem a la dreta per prendre la carena de Can Guitard, on transcorre el camí vell de Terrassa a Rellinars, com he explicat en més d'una ocasió.

La inversió tèrmica i la contundent pujada que encarem ens fan entrar ràpidament en calor i ens desabriguem, fins al punt que un servidor queda en màniga curta; el pa de cada tardor i primavera.

En assolir els cinc quilòmetres, pràcticament al minut quaranta, girem a mà esquerra i posem rumb a la Pineda per un senderó que ascendeix més suaument. Una part, doncs, més agraïda que vàrem fer justament en sentit contrari a la tarda vint-i-vuit, el 15 de juny d'aquest mateix any.

Aleshores vàrem desviar-nos abans de la masia, però avui hi arribarem per sobre, agafant cent trenta metres després un altre camí a la dreta que encercla el torrent de la font del Ferro, més costerut i de nou, amb una inclinació que en algun moment ens obliga a avançar a peu, però sense abandonar la xerrameca. Precisament ara fem un repàs dels objectius que tenim encomanats amb l'Aleix i l'Oriol Muñoz per abans de concloure l'any: d'onze en tenim cinc complerts i tres que no hi som a temps perquè calia marcar-los a l'estiu, però entre altres, encara tenim possibilitats de fer un itinerari de "Rellinars a les teves mans", anar a esquiar o ser vuit o més en una sortida.

El que sí que hem aconseguit és que el cinquanta per cent del grup té parella: set dels catorze macacos actuals, una dada si més no interessant que també apuntem, tot essent acariciats pels arbusts que envolten el darrer tram de caminoi fins a aparèixer al camí principal de la Pineda.

Arribem als Pinetons quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou. Des de la plaça dels Caus prenem la pista que mena al quilòmetre set de la carretera, al punt on neix la surgència dels Caus del Guitard, però no hi arribem pas. En només cinc-cents metres de baixada tornem a girar a la dreta, allà on n'Eduard Verdaguer es va quedar sense cadena al llunyà Camí Moliner del març de 2015. En aquest punt, un ascens sobtat i barrat amb cadena dona pas a l'obaga dels Notaris, i posteriorment al Bin Laden, que avui el tornem a fer de baixada.

Un altre gir a la dreta ens condueix al torrent de la font de la Pedra, on brolla la font de la Cirera -quan hi ha aigua-. Si haguéssim fet a l'esquerra, arribaríem a Can Guitard pel torrent dels Caus.

Sobrepassem Can Guitard de la Muntanya, però en propietat seva, tot travessant el conegut túnel que salva un petit bucle de la pista. A dins hi passa un tub que reté l'aigua del torrent de la boca nord, i el passa a la sud, a un altre curs hidrogràfic que tributa directament a la casa. Immortalitzem el nostre pas, una nit més, per aquesta cavitat que encara que va ser oberta per l'home, és admirable, i més quan amb els nostres llums podem il·luminar les seves parets de pissarra.

Som en plena baga del Guitard, orientada a llevant, ombrívola i farcida de torrents que procedeixen de la carena que enfilàvem al principi. Sense més dilacions baixem de cap a la riera de Gaià. Finalment només queda superar el camí de Can Font fins a la B-122.

Accedim a Terrassa per la carretera de Rellinars i ens acomiadem a dos quarts i mig de deu, com sempre, al carrer de Pi i Margall. Fins dimarts vinent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 159


EPÍLEG

La cent cinquanta-nou ha estat una bona teràpia per reprendre el fil de la desena temporada, amb dades que acompanyen -un IBP lleugerament per sobre de la mitjana- i altres no tant. Sigui com sigui, ha estat una tarda de dos molt ben aprofitada, curiosament sense ningú més rondant per aquests boscos. De fet no ens hem creuat amb cap persona en tot el traçat, i això que tot i que la tardor va avançant i la foscor és inevitable, no feia pas gaire fred.

Una tardor que ens apropa, de mica en mica, a la recta final del 2021. A veure si no tornem a perdre la regularitat que ens havia acompanyat fins fa un mes i espremem les set setmanes que venen tot revertint certs declivis. Anem de camí als deu anys, no ens ho podem permetre.

dilluns, 8 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 158 "MIKE SENSE NOVETATS, CANVI"


Aquest és el ritual de cada hora a les tretze torres que hi ha activades a l'àrea metropolitana de Barcelona els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Una tasca de reforç imprescindible per minimitzar la propagació dels incendis, bàsicament forestals. Aquest estiu he tingut el privilegi de contribuir-hi des de la torre Mike, situada al capdamunt del puig Madrona. Un cim, a cavall de Sant Cugat del Vallès i el Papiol, que els macacos hem visitat dues vegades i avui dimecres, 13 d'octubre, n'Aleix el remuntarà per primera, n'Arnau per segona, i un servidor per tercera vegada -quaranta-novena si hi sumem els serveis destinats des del 8 de juny fins al 3 de setembre-.

Em feia especial il·lusió tornar-hi amb el grup quaranta dies després de concloure aquesta etapa memorable de la meva vida, que qui sap si tindrà continuïtat. Confesso que les enyorances són més que evidents. Qualsevol pot pensar que trobar-se reclòs deu hores seguides a un espai limitat és feixuc. No ho negaré, però seria un engany afirmar que el balanç de tot plegat és negatiu. Ha estat una gran experiència, no només justificada pels beneficis econòmics. El contacte permanent amb la natura i les llargues jornades de repòs contemplatiu, han fet, del meu estiu, un temps per pensar, reflexionar i retrobar-me amb mi mateix. Quelcom que no es pot descriure en paraules.

El sant dels Eduards i nou anys després de trobar el nom perfecte pel nostre grup ciclista serveixen d'excusa per catalogar la present sortida de diferent, més enllà dels motius personals. Malauradament no pot acompanyar-nos cap dels que avui celebren la seva onomàstica, però gràcies als bros, la cent cinquanta-vuit serà, més que una realitat, un bon record.

Comencem des de ca n'Arnau a les sis cinquanta i marxem de Terrassa per l'avinguda d'Àngel Sallent i la carretera de Martorell. Encarem la forta pujada cap a Can Palet de Vista Alegre; un primer tràmit que ens obsequia amb les millors panoràmiques de la nostra ciutat i la serralada prelitoral. Montserrat porta barret.

Des de la urbanització, prenem una derivada del camí de Sant Jaume que ens aproxima a Ca n'Amat d'Ullastrell, tot flanquejant l'estany de Can Costa de Montagut; seria interessant anar a treure-hi el nas algun dia, i posar-hi un geoamagatall si s'escau.

Feia cinc anys que no transcorríem per aquest senderó i cal dir que es troba en unes condicions radicalment millors, quan vàrem fer-lo per última vegada. El cert és que ha estat reconfortant rodar-lo i no quedar engolits per la vegetació -excepte al principi, però en menor mesura-, o sense els arbres que van caure per culpa del vendaval del 9 de desembre de 2014.

Travessem la C-243c i ens introduïm a la llarga carena que, des de Rubí, segueix les serres de l'Oleguera i de Can Riquer i ens fa davallar a Castellbisbal amb una altra visió espectacular i amb les darreres llums del dimecres, en aquest cas del sud de la comarca del Baix Llobregat, capitalitzada per la conurbació que envolta el riu abans de desembocar al mar. Un paisatge que ja qualificava d'antròpic a la primera sortida que ens dugué per aquestes terres, la cinquanta-cinc, en plena tercera temporada. Un descens gairebé ininterromput de deu quilòmetres, que dels vint-i-cinc que assolirem implica gairebé la meitat de la sortida, quant a distància, és clar. Una part del recorregut que gaudim sense presses, gaudint del moment i deixant-nos sorprendre per alguns animalons -conills i serps- que creuen la pista amb més velocitat que nosaltres.

Amb els llums encesos, cavalquem encara de baixada pels polígons castellbisbalencs de Comte de Sert i Ca n'Esteper. Topònims que tinc més que interioritzats des del meu pas per Mike.

Arribem a la riera de Rubí, a tocar de la seva afluència amb el Llobregat. Un túnel ens salva de l'AP-7 i ens guia cap al parc natural de la serra de Collserola. Passem per Can Maimó, el cementiri de Roques Blanques i, des dels immensos terrenys de Can Domènec, un bon tallafoc, ens disposem a pujar al turó objectiu: el puig Madrona.

Anem guanyant altura, i al mateix temps, unes vistes cada vegada millors de Sant Cugat del Vallès, on posarem punt final a la sortida. Un ascens que afegeix els darrers dos-cents metres llargs de desnivell positiu. Tot i que els 341 metres d'altitud sobre el nivell del mar no representen el punt més elevat de l'excursió, el puig Madrona es mereix ser solemnitzat per la nostra bandera hissada i les fotografies de rigor. Ens aturem, descansem, respirem i notem el plaer de fer el cim, un dia més. Moments, també, per fer memòria i explicar algunes anècdotes viscudes aquest estiu des de dalt de la torre als meus amics, tals com la ronda de novetats o l'agradable visita de l'Edu i la Rut.

Resten pocs minuts per les nou. Convé anar baixant per arribar, en mitja hora, al Casalet de Valldoreix. Abans, però, ens aturem a una rotonda per ensenyar-los una creació única de qui havia de ser, del gran mirote1966. Queden tan bocabadats com jo el dia que el vaig trobar.

Croquetes i braves de primer, i una bona costella de porc per a cadascú; un senyor sopar a la terrassa d'un restaurant molt acollidor que per descomptat, hi tornarem un altre dia.

Prenem el tren cap a Terrassa a les 22:48. Final de trajecte.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 158


EPÍLEG

Arribem a mitjans d'octubre amb unes dades molt bones pel que fa a nombre de sortides, ja que essent cinc, a aquestes dates tan sols ho havíem assolit a les temporades dos i tres, anys 2013 i 2014 respectivament, en plena efervescència del grup; l'altra cara de la moneda. Quan aleshores era estrany fer sortides de tres, avui aquest valor és el més preuat. Sé que aquests tocs d'alerta no tenen efecte, però no està de menys apuntar-ho. 

dilluns, 25 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 157 "CEL ROGENT, MÀNIGA CURTA I POCA GENT"


No només hi havia poca gent al Camí dels Monjos. A la cent cinquanta-set, l'expressió dels quatre gats queda curta, perquè literalment només érem l'Aleix i el Marc; els dos que aquest primer dimarts d'octubre, dia 5, rodarem plegats estrenant mes i estació amb la primera gallinada de la temporada. Tal com procurem, realitzarem un recorregut diferent dins d'un territori més que conegut, amb un desnivell moderat, prou distribuït al llarg del quilometratge i generalment, per pistes de poca dificultat tècnica, per pedalar bé i amb bon ritme. En definitiva, les millors condicions per anar en bicicleta de muntanya un capvespre de tardor.

Per destacar el tret distintiu de la trenta-cinquena sortida del 2021, marxem de Terrassa per una banda que mai fins avui havíem emprat, per la carretera de Sabadell, al seu pas pel cementiri municipal, sortint de cal soci a les 18:35. A poc a poc aconseguirem sortir a l'hora convocada!

Can Torrella del Mas és el primer topònim. En un entorn agrícola descendim en altura i latitud, tot resseguint, en sentit contrari, el carener històric que comunica els dos monestirs; passant per sota de l'autopista, Can Sabater, fins a aparèixer a la urbanització de Can Pallars i Llobateres.

Ens incorporem a la llera del torrent de la Betzuca. Gaudim de més baixada gradual, amb força vilatans respirant natura a les set de la tarda, fins al nucli urbà de Sant Quirze del Vallès.

Retirem-nos del curs fluvial que sempre ens rep quan sortim de Terrassa per llevant. Ens traslladem a Bellaterra pel camí Verd, herència de l'antic traçat dels Ferrocarrils de la Generalitat abans de fer-se l'estació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amb tant riu avui i fa dues setmanes a Castellar del Vallès, a algú li ha vingut pixera... 

A banda de gent que estira les cames, també coincidim amb dos cavalls; si no hi ha cap hípica per aquí a prop, potser són de la facultat de veterinària. Hi ha la masia de Can Camps, que en alguna ocasió hem circumdat, però és força lluny.

Són tres quilòmetres més els que sumem gràcies a aquest camí tan entranyable, altrament conegut amb el nom de la via Verda del Vallès, que a la sortida cent vint-i-dos també vam prendre amb en Biel, prosseguint posteriorment per medicina fins a les columnes, símbol de la UAB.

Avui no. Des de la carretera del parc de l'Alba, posem rumb al nord pel camí Antic de Sant Cugat, prop d'on viu, segons el meu company, n'Ibai Llanos. Algú ens deu envejar en llegir-ho, o no.

Guanyem alçada ràpidament per emprendre la serra de Galliners pel pla dels Estels. Un nom realment bonic per descriure el lloc on decidim fer les poques fotografies, per no dir les úniques, que tindrem de la sortida, sota un magnífic cel rogent amb el Sol acabat de pondre's.




Desconec per què el meu telèfon mòbil, intel·ligència a banda, té tantes dificultats per capturar cossos en moviment, essencialment quan pedalem. No obstant això, quina instantània més bonica que ha aconseguit el meu amic! Excepcionalment avui, protagonista a Instagram!

Progressem serra amunt, amb les llanternes enceses a partir de Can Barata, abans de travessar la carretera que malmet la pujada que ve després. Si no haguéssim de frenar, es digeriria molt millor.

En qualsevol cas, tot queda en quatre esbufegades i després, com si res, completem la part més bonica de la serra, ara sí, amb una visió privilegiada dels tres turons que acompanyen els quatre pins d'un bosc espès d'en Pere Quart: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

En aquesta part sempre hi ha gent, però essent tard i gairebé fosc, el nombre és relativament baix i exclusiu als esbojarrats que, sigui com sigui, sempre ens trobaran a la muntanya.

Des de Can Parellada, baixem al barri de les Fonts després de desfer-nos d'un embolic. No és que sigui ben bé un camí sense sortida, però el que comenci al carrer de la Guinea, de nit no és gens fàcil veure a on acaba. Segons el mapa, deriva a la pista que anem a cercar directament pel carrer de Grècia, i és la que comunica ambdós barris de Terrassa.

Caiguda lliure fins a la carretera de Rubí i, des del castell de les Fonts, ens posicionem al vessant dret de la riera de Rubí, i la del Palau, fins a salpar a Terrassa pel Jutjat de Guàrdia.

Acompanyo a l'Aleix, tot posant-nos a prova a la famosa rampa del carrer del Gasòmetre, fins a casa seva, per tal de reposar el geoamagatall de la plaça de l'Onze de Setembre, amb més intimitat de la que hi havia a dos de set.

Acabem a les nou, bona hora gràcies a haver sortit puntuals i a una velocitat mitjana que no assolíem des del juliol, precisament pedalant també per Galliners. Un indret que permet sumar quilòmetres sense fer un esforç suprem; d'això se'n diu rodar. Anirem fent més sortides per aquí...


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 157


EPÍLEG

A banda de lamentar-nos per la baixíssima participació, que esperem que no es reprodueixi gaire més aquesta temporada, cal brindar, també, per aquesta sortida que hem pogut fer en una tarda fantàstica. Sense fred, sense calor, i amb una atmosfera neta com una patena que oferia un paisatge clar i nítid. Això sí que ho volem repetir, i compartir les boníssimes sensacions de pedalar en dies com avui, més enllà de les paraules i les fotografies que no les reflecteixen prou.

Tant de bo serveixi la dosi anímica que hem injectat al grup de cara a dimecres vinent. Tindrem dos motius per fer una sortida especial: el sant dels Eduards i el novè aniversari del nom, que es va decidir divuit dies després de la creació.

Si no hi ha cap imprevist, ho celebrarem tot pujant al puig Madrona, cim de 341 metres dins del parc de Collserola, entre Sant Cugat del Vallès i el Papiol. Una muntanya especial que no conquistàvem des de la cinquena temporada, dissabte 9 farà tot just cinc anys.

Acabarem amb un bon sopar, si res canvia, al Casalet de Valldoreix, per tornar a Terrassa en tren.

dilluns, 18 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 156 "EL MISTERIÓS SO DELS TAMBORS"


El setembre avança i aquest dimarts 21, aniversari del Quim, arribem al final de l'estiu amb aires de tardor. La ruta que iniciem avui des de ca l'Aleix ens convidarà a treure de la motxilla alguna peça d'abrigar per primera vegada en tres mesos, especialment a les zones més enclotades com ara el riu Ripoll o el torrent de Ribatallada, que a poc a poc va reactivant la seva nevera característica, a causa de l'olla orogràfica. Un dels espais més freds de Sabadell i com veureu, ple de misteris.

Ens comunica l'Arnau que arriba tard per motius de feina. Mentrestant, ajudo a n'Aleix a reparar la roda que va punxar a l'anterior sortida, tot i que vam adonar-nos-en havent sopat als Amics. 

Sortim els tres del carrer Mañé i Flaquer a tres quarts i mig de set. La transitada carretera de Castellar és, un dia més, el tub d'escapament; també serà el de reentrada.

Arribem a la torre de Mossèn Homs, on girem a l'esquerra per dirigir-nos a Matadepera pel bosc de les Farigoles. Immediatament després de travessar la mateixa carretera, problema: el llum de n'Arnau es descolla del suport. Aconseguim deixar-ho mitjanament bé al cap de dotze minuts, resistirà els vint-i-cinc quilòmetres que tenim per endavant.

Des de l'avinguda de Mossèn Batlle, al barri de Can Vinyers, prenem la pista que neix a mà dreta, custodiada per una càmera de vigilància. Ens introduïm als boscos de Can Solà del Racó.

A mesura que ens aproximem a Castellar, constatem que les pluges de dilluns varen ser del tot irregulars. En aquest municipi van precipitar uns seixanta litres caiguts, i això ho notem en els bassals i algunes erosions que, de sobte comencem a trobar, així com en les olors i l'absència de pols als camins. Tot un goig de la natura que esperem rebre a Terrassa ben aviat, ja que en aquest episodi, com sol passar, només van caure quatre gotes mal comptades.

Engeguem els llums abans de descendir a la pista de la pedrera de Can Sallent, poc després de passar pel collet del Llop i deixar el Scooby Doo a mà esquerra. Travessem el torrent de la Penitenta i la serra de Sant Feliu amb vistes de Castellar del Vallès, també il·luminada, fins a arribar a la BV-1249, per l'accés que té la masia de Can Juliana.

Tot i que la idea inicial era fer una marrada al puig de la Creu, de seguida ens la traiem del cap. Entre una cosa i una altra, a dos quarts de nou no és bona hora per començar a fer un cim. Decidim tirar cap a Castellar per la carretera, agafem el desviament de la dreta per anar a Terrassa, però de seguida girem a l'esquerra per baixar al riu. Som de muntanya.

Abans del primer gual ens aturem a fer el plàtan de rigor i algunes fotografies nocturnes amb llums i ombres, amb ciclistes i sense. Ens abriguem, cadascú amb el que porta - en el meu cas amb el paravent-, i toquem fons pel que fa a altitud (202 m) i temperatura (13,5 ºC) tot creuant tres vegades les aigües del Ripoll, encara no gaires cabaloses. De fet, pel torrent de Ribatallada està totalment sec, a diferència del 26 de juliol, a la tarda trenta-quatre, que sorprenentment drenava malgrat la forta sequera que ja patíem. 

Un misteri que s'afegeix al so d'uns tambors que no aconseguim identificar-ne la procedència; sembla que de Castellar del Vallès, però també podrien ser els follets del bosc que estan de festa o que ens engresquen abans de superar el darrer empit fins a Sant Julià d'Altura. Misteris o imaginacions? Sigui com sigui, la nocturnitat, i el paratge de Ribatallada, eixut en aquestes últimes hores de l'estiu, però força fred, evoquen a viure el darrer tram de sortida com si fos la nit de Halloween. No seria mala idea tornar-hi el 31 d'octubre, si no tenim res més a fer aquell diumenge.

Una nit de Lluna plena que acaba a les deu amb focs artificials a la ciutat; aquí no hi ha dubte que hi ha quelcom a celebrar, i no és el Cadis-Barcelona. Un partit que es jugarà demà passat mentre nosaltres commemorem nou anys de grup ciclista tot assaborint quatre tapes delicioses, de ruta pel centre, juntament amb el Bernat Garreta, el Bru Figueras i el Marc Cornellas.

Just abans, amb n'Aleix posàvem en marxa el servei que, com a membres també dels VF, ens permetrà controlar l'ús públic a l'anella verda; res més que un gra de sorra a favor del civisme i a la conservació del patrimoni natural; únic, fràgil i irreversible.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 156


EPÍLEG

Deixem enrere el millor estiu quant a nombre de sortides, igualant el de la segona temporada, que també en vam fer deu. Un estiu sec i calorós que no ha estat impediment per passar-ho bé, pedalar tant de dia com de nit i a falta de gorgs, gaudir de bons sopars a la fresca!

En termes relatius, un increment de l'índex del casc, tot i ser lleuger, és més que positiu. Quilometratge, desnivell i grau de dificultat (IBP) es desinflen amb el permís de la calor, en comparació amb els mesos de fred, però res i ningú ens pot treure els bons moments pedalant per la muntanya plegats, per molta set que passem!

Aquesta tardor, més i millor, començant pel 23 de setembre. Arribem als nou anys en plena forma i vitalitat, amb un passat que va creixent i un futur que entre tots, anem projectant.

Per molts anys, grup! 

divendres, 8 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 155 "MÉS ENLLÀ DE LA SUSPENSIÓ"


Endarrerim el tret de sortida a les set del vespre, com dimarts passat. Reparada la bicicleta de l'Arnau, els tres ens disposem a fer un número no gaire desitjat, però quatre anys després dels fets és qüestió de polir-lo i associar el cent cinquanta-cinc amb quelcom més bonic i digne de recordar, com és la segona sortida de la temporada; amb una temperatura no gaire elevada, però amb una xafogor que ens farà una mica la guitza, bàsicament al principi.

Des de la benzinera prenem el Pardo Bazán per travessar la riera i fugir de la ciutat, en aquesta ocasió, pel camí de Can Bogunyà. Sota un cel totalment cobert de núvols i gens de vent pugem per pista ampla fins al revolt de la fotografia de capçalera. En aquest racó ben conegut de les primeres sortides del grup prosseguim en sentit nord-oest pel senderó que un munt de vegades ens ha dut fins aquí des de la font del Janot. Avui el fem en sentit contrari, amb el torrent de Can Bogunyà a la nostra dreta i intentant remuntar-lo, malgrat que en algun moment les pedres soltes, els xaragalls o el pas de diversos ciclistes i corredors ens obliguen a posar el peu a terra.


Arribem al collet del Janot i tombem a l'esquerra per escalar al coll del Troncó. Ens enfilem encara més fins a assolir l'alçada màxima de set-cents dinou metres. Havent meditat una estona si baixem o no per la Diagonal mentre uns mengen el seu plàtan, decidim que és millor fer-ho en plena llum del dia i ho substituïm pel corriol que abans del collet de les Foradades es desprèn de la pista, en el precís punt on les pissarres s'encavalquen sobre els conglomerats de Sant Llorenç, tal com ho explico amb més detall i un mapa geològic al meu llibre.

Perdem quaranta metres en un minut fins a girar a mà esquerra per un caminoi més juganer. Engeguem els llums i pentinem a tota màquina els dos quilòmetres de vessant llevantí de la serra fins a espetegar a la bassa del Troncó. Sense aturar-nos, seguim de baixada per la baga i els plans de ca n'Amat. Arribem a la carretera de Rellinars i culminem l'article cent cinquanta-cinc a tres quarts de nou. Sopem plegats als Amics de les Arts per celebrar els vint-i-quatre anys del samperist, també amb en Bernat Garreta.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 155


EPILEG

Una tarda de dimarts de pocs quilòmetres, però no pas fàcil. Vegeu aquest gràfic, elaborat des del web ibpindex.com, en què es compara la present sortida (en vermell) amb la tarda trenta (en blau). Noteu que, tot i el doble de quilòmetres i el desnivell total lleugerament superior, l'explosivitat de la cent cinquanta-cinc queda evidenciada en un índex IBP de cinc punts de més. El treball emprat avui a la primera meitat queda ben reflectit, així com el llarg i ininterromput descens que es dibuixa després del pic; gaudint i exercint fort la suspensió de les bicicletes.


La setmana que ve una sortida més, la desena i última de l'estiu i el novè aniversari del grup.

dimarts, 5 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 154 "SESH"



Una expressió irlandesa que transmet positivisme i embranzida. Segons una recerca, sesh, que prové de seishun -sessió-, fa honor a aquelles trobades entre amics que tenen com a objectiu fer una activitat col·lectiva excitant i que promou la convivència. Les nostres sortides són un exemple indiscutible de la paraula que aquests dies està fent servir força el nostre amic Aleix. Un mot de només quatre lletres, però amb un missatge potent per introduir-nos a una nova temporada.

Són les set del dimarts, 7 de setembre de 2021. Quaranta dies després, els mateixos macacos que vàrem cloure una novena temporada de llibre, avui engeguem la desena amb un somriure a les quatre cares, amb energies renovades i molta il·lusió de seguir endavant. Sempre endavant!

Des de la carretera de Rellinars reprenem el contacte amb el patrimoni natural més proper. Com apuntava a Instagram, tornem de les vacances amb un bosc assedegat i un paisatge desolador. Una evidència de la sequera que arrosseguem des de fa un any i que aquest estiu ha anat accentuant-se encara més, amb un bon grapat de dies en què el risc de produir-se un incendi era extrem i per sort, la consciència ciutadana i la immediata intervenció dels serveis d'emergència han evitat el que podria haver estat un estiu de foc. Des d'aquí el més sincer agraïment!

Ens endinsem a la serra de ca n'Amat, mentre ens posem tots al dia de cadascú i anem copsant els arbusts rostits, principalment estepes i brucs; tot plegat amb una temperatura ambiental que dels vint-i-sis graus centígrads va baixant a mesura que guanyem alçada i la tarda avança.

Resseguim tres quilòmetres que des de la font del Senyor Ramon menen a la del Troncó pel camí terapèutic, amb un ascens que no cansa. Tot i això, poc després de la primera font arriba un grup de diverses elèctriques amb més ritme, i a causa de l'estretor del corriol, en Bernat i jo mateix som literalment enduts pel corrent i deixem força enrere n'Aleix i l'Arnau. Ens aturem per agrupar-nos de nou i pedalem junts, sense presses, però sense aturar-nos, fins a la font del Troncó.

Moment de fer un mos i obligatòriament, la fotografia de grup de la cent cinquanta-quatre, amb bandera hissada per solemnitzar aquest inici de temporada.

Es va fent de nit, el dia s'escurça de forma inevitable i ho notem amb el pas de les setmanes. La llei natural ens transporta inexorablement cap a un hivern amb els seus inconvenients, però amb els encants que té cada estació de l'any, i sobre els quals hem de prendre'ns amb la mirada positiva.

Amb les darreres llums de la vigília de la mare de Déu de Núria davallem a la carretera per la serra de la Pólvora i grimpem a la urbanització dels Caus, seguint la pista del sobreeixidor. Pausa a la plaça i posem rumb a la casa Nova de l'Obac. Amb la intenció de coronar al coll de la Torrota i baixar per les Pedritxes i la riera de les Arenes, un imprevist ens convida a fer marxa enrere i tornar per on veníem, almenys fins als Caus.

La bicicleta del Bernat pateix una punxada a la roda posterior. Sense càmera de recanvi, decidim acompanyar-lo fins a l'aparcament de l'Obac, on el recull la seva mare i se l'endú cap a Terrassa.

El nostre himne ja ho diu: "perquè en bici som la canya, tot i que algu sempre ens passa". En nou anys ens ha passat de tot, però de punxades feia molt de temps que no en patíem; sincerament ni ho recordo. Entre les etiquetes que acostumo a posar a les cròniques, un bon dia vaig decidir afegir "punxades", i si ens basem en aquest indicador, la darrera va ser a la quarta temporada, a la sortida vuitanta-dos, realitzada el 30 de desembre de 2015.

Poso fil a l'agulla que és tard i no vull que us acostumeu a una crònica tan extensa com aquesta.

Els dos socis proposen baixar per la Pineda, desig fet realitat. Un dels descensos més bonics per fer en bicicleta a prop de casa, però amb el preu de superar la pujada des de la riera de Gaià fins a la carretera de Rellinars, que travessem per cinquena vegada aquest vespre.

Acabem a dos quarts i mig d'onze amb una carta de Google AdSense a la bústia. Conté el codi per confirmar la nostra identitat i poder gaudir dels beneficis del servei que hem implementat recentment, i esperem collir-ne els fruits ben aviat.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 154


EPÍLEG

Comencem a escriure la desena temporada amb el peu esquerre pel Bernat, però pels quatre ha estat una sortida de nivell normal, sense exigències ni senzilleses. Totalment adequada per trencar el gel i sempre atractiva pels dies importants com avui, almenys per mi. 

Un curs que en gran part es desenvoluparà, com als darrers cinc mesos de la novena, cada tarda de dimarts. Per descomptat, no direm que no a algun matí de diumenge.

Com a propòsit, a veure si sis anys després tornem a participar en alguna pedalada organitzada que ens porti a descobrir altres paratges de Catalunya. Una escapada de tot un cap de setmana sencer tampoc és descartable, si hi ha ganes.

Encarem un any més per seguir creixent, avançant i sobretot, passar-ho bé i fer pinya!

divendres, 27 d’agost del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 153 "CELSIUS"


Agost. Són dies de desconnexió, aturada i diversió, i també és temps de rendir comptes. 

Com cada estiu, pels macacos aquest mes representa el traspàs d'una temporada a l'altra.

Ha transcorregut un mes des de la realització de la sortida que va cloure, sens dubte, una de les millors temporades. Un endarreriment que té, alhora, els seus avantatges; permet veure el temps amb perspectiva i això fa que aquesta crònica, acabada de sortir del forn, vagi més enllà de la sortida. Si l'hagués redactat aleshores, dubto que el resultat fos el mateix, simplement diferent.

Per altra banda, des de la darrera crònica que vaig escriure, pocs dies després de la diada de Sant Jordi, han passat gairebé quatre mesos. Setze setmanes que no han estat pas irrellevants. En aquest sentit, notareu algunes referències a dies o setmanes anteriors. Són esments breus i oportuns segons el context, però no oblideu que el balanç ampli i exhaustiu de la novena temporada es troba recollit a la pàgina corresponent d'aquest blog.

La cent cinquanta-tres va ser una sortida que fins a darrera hora no va quedar del tot definida. Aquell matí encara sondejàvem la possibilitat de desplaçar-nos a les carenes de les serralades Marina i Litoral. Alella com a punt de partida; Tiana, Sant Mateu i Teià com a topònims destacats.

Davant de les condicions meteorològiques marcades per una calor canicular i la impossibilitat de trobar-nos fins a dos de set de la tarda, vam decidir que era més convenient dedicar aquest final, per què no, al pati de casa nostra; tal com a les cinc primeres temporades, i a la setena.

Dubtant entre dues o tres opcions pròximes, en qüestió de minuts convido al grup a fer una de les clàssiques, amb alguna variant que li doni el tret distintiu -com sempre intentem fer, i més en ocasions especials-. El Maresme pot esperar.

Sense més temps per perdre, els ciclistes Aleix, Arnau i jo mateix emprenem una nova sortida ordinària després de quatre mesos. Obro parèntesi: com a últim gest de la temporada hem pres la decisió d'abolir les tardes laborals, a causa de la regularitat que han anat prenent. Si consulteu la pàgina "Qui som" veureu que a hores d'ara ens regim per tres tipus de sortida prou diferenciats.

No obstant això, les vint tardes realitzades des del març fins al dilluns 26, la restaurada sortida de Sant Esteve i les dinou ordinàries restants, en sumen quaranta pelades. Una xifra aclaparadora, evidentment per parlar-ne a la secció corresponent. Tanco parèntesi.

Tornem a Terrassa a la tarda del 29 de juliol. A dos quarts i cinc no esperem a ningú més i ens posem en marxa a 31,0 °C a l'avinguda del Parlament; una dada que avui incorporem gràcies a un sensor, i de segur que serà molt interessant de seguir, i llaminera!

Travessem el parc agroforestal pel pla del Bonaire i entrem a Matadepera per Verge de Montserrat, tot assolint la temperatura màxima de la sortida. Ens aturem a refrescar-nos a la font de Can Solà del Racó i de seguida ens posem a enfilar el camí cap a Can Torres.


Uns dos-cents metres abans d'arribar a la masia, trobem i fotografiem un petit escorpí palplantat al marge esquerre de la pista. Els amics em conviden a encapçalar-lo a la crònica, però he cregut més oportú començar amb aquesta bonica perspectiva de La Mola que vàrem copsar ja de baixada en plena urbanització dels Rourets, encara que afortunadament no es veu cap casa. Millor així, no?

Deixem en pau la pobra bèstia i prosseguim.

Sense aturar-nos a l'era de Can Torres, avancem cap al collet de Cabrafiga i pugem per la pista fins al coll de Grua, el punt més elevat de la sortida, on s'obre la finestra de les muntanyes de Castellar, els cingles de Gallifa i de Bertí i el massís del Montseny.

Un bon lloc per fer una pausa i desprendre'ns de la calor. No fa les temperatures que vàrem experimentar amb n'Aleix el dilluns 19 a Sentmenat, però és ben sabut que a l'estiu, les pujades en bicicleta es fan més feixugues. Malgrat això, el gradient vertical i les lleis orogràfiques ha fet baixar cinc graus el termòmetre, a un valor aproximat a la mitjana que hem obtingut finalment. Un ambient més respirable afavorit per la xerrada que fem al coll i el posterior descens al pla de Sant Llorenç.


Resseguim ara l'itinerari del camí Moliner, en el qual s'inspirà la pedalada que acollia Matadepera fins al març de 2016. Un reconeixement al camí que les masies de pagès de Matadepera utilitzaven per portar el gra a moldre al molí de Sant Feliu del Racó.

Masies com Can Torres o Can Robert, on també fem acte de presència després de travessar el torrent del Rajant, tot contemplant el cap del Faraó, on vam sopar el 22 de juny.

Tornem a travessar a la riera de les Arenes i com que anem prou bé de temps, però tampoc excessivament sobrats, decideixo tombar cap al pla de l'Escaiola, en comptes de recórrer a les altres masies: Can Garrigosa, Can Pèlecs, Can Bofí o la Barata; origen del camí.

Un senderó desdibuixat ens duu a la urbanització dels Rourets. Més endavant arribem a les Pedritxes pel torrent de la font de la Riba; encara menys fressat, i que ens obsequia, a més de la visió de La Mola que anteriorment destacava, algunes esgarrinxades de record.

Són tres quarts de nou del vespre, hora de tornar a Terrassa si volem tenir taula per a sopar. Abans, però, fem necessàriament una última parada al Club Deportiu Terrassa Hockey per beure aigua i acomiadar-nos (simbòlicament) del lloc que tantes patates braves vam assaborir a la primera meitat de la present temporada que estem a punt de liquidar, en un clima festiu i amb la fi, també, de les activitats del campus d'estiu.


Davallem per la carretera de Talamanca, fins a girar a mà esquerra per Can Torrella de Baix, i a tota bufa guillem cap a la ciutat pel marge dret de la riera.

Arribem a la placeta de Saragossa a dos quarts de deu. Ho apaguem tot, aparquem les bicicletes a una sala segura i ens aboquem al merescut sopar de celebració als Amics de les Arts. Entre aigua i cerveses, les millors braves de Terrassa i un àpat deliciós, posem el punt final i de quina manera; amb converses sobre les vacances i no vacances per alguns, els moments més o menys sonats de la temporada o els geoamagatalls i les noies pendents de ser trobats (tot en un mateix sac). En definitiva, temes de tot i més, des del blanc fins al negre passant per tots els grisos, juntament amb el Bernat Garreta, que se suma al moment més oportú de la festa i també a la foto finish al capdamunt del carrer de Sant Pere.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 153



EPÍLEG

Tanquem crònica i temporada enmig d'un estiu que ens deixa aquests resultats preliminars.

Esperem que amb els definitius observem una evolució positiva pel que fa a nombre de sortides i el més important, que es demostri el que som: un grup, i amb molt de futur.

Ens retrobem a la desena temporada, amb ganes de més i millor. Sempre endavant!