dilluns, 8 de febrer del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 149 "EIX VERTEBRADOR"

En aquesta ocasió, Sant Sebastià de Montmajor i el castell de Guanta havien de ser el nostre objectiu, però n'Aleix és baixa per un lleu refredat i la previsió del temps anuncia possibles ruixats al llarg del primer diumenge de febrer. Malgrat tot, els macacos Arnau i Marc no desistim i ens engresquem a fer una excursió més propera, a la línia que des de fa unes setmanes tenim intenció de mantenir, o si més no, prioritzar.

Desplacem el punt de trobada a dos quarts de deu al nord de la Rambla i arrenquem la cent quaranta-nou per la masia de Can Cardús de les Orioles i la serra de les Aimerigues. Travessem la riera de Gaià i pugem als Caus com fa set dies, però avui, per variar, ho fem per la carena del Guitard, tot resseguint el camí vell de Terrassa a Rellinars, previ a la carretera actual.

De fet anem una mica sobre la marxa, tanmateix tenim clar que un dia més, valdrà la pena defugir de les àrees que aquests diumenges de confinament municipal solen estar replenes. Així doncs, des de la casa Nova de l'Obac decidim endinsar-nos un dia més a la serra.

A diferència de la sortida cent quaranta-set, ens dirigim primer al coll de la Torrota i tombem a l'esquerra per pujar al tossal de l'Àliga, assolint aquí el punt més elevat del recorregut. Tornem a gaudir de les sensacionals panoràmiques de l'Obac, avui a vista d'ocell.

Albirem Rellinars, els masos de les Boades i el castell de Bocs; indrets de la setmana passada abans de pujar al camí ral del Coll de Daví. A la crònica comentava que feia cinc anys que no transitàvem per aquest sender històric. Ves per on, ara hi posarem una altra vegada els peus.

Davallem al collet Estret en un tram pedregós, però que majoritàriament es deixa fer. Ens retrobem amb el camí Ral en un lloc conegut com el sot de les Unces, on hi ha un forat que, segons una de les moltes llegendes, s'hi amagaven els diners dels robatoris dels bandolers.

Deambulant pel salvatge i llunyà nord de Terrassa i Vacarisses encerclem el vessant oest (vacarissà) del Castellsapera fins a arribar al coll de Tres Creus. Una gran admiració cap al bon home que, en aquest punt, ens descriu la circular que porta fent en bicicleta elèctrica des de Matadepera fins a Monistrol de Calders. Em deixo un petit detall: té vuitanta-quatre anys.

Ens acomiadem d'ell i de la carena que regeix la sortida i avui faig honor al nom de la crònica. Per què eix vertebrador? Perquè a més de ser la via més elevada, és el pal de paller de la serra que de nord a sud la travessa, i per cada corriol que neix, mil-i-unes aventures ens esperen entre canals, roquissars, fonts, arbres, cavitats i totes les petites meravelles que us pugueu imaginar.

Elogiat el nostre Obac, en sortim per l'aparcament de l'Alzina del Sal·lari i ens traslladem al massís de Sant Llorenç del Munt poc abans del revolt de la font de l'Olla. Tant el meu amic com jo preferim rodar sobre asfalt el mínim possible, avui que anem bé de temps.

Travessem la riera de les Arenes i completem el gir matinal pels boscos encantats de les Planes i les Rovires. Can Pèlags, Can Garrigosa i la torre de l'Àngel són les masies del nord de Matadepera que vàrem visitar vuit dies després del Filomena i avui ens tornen a acompanyar a la recta final de la sortida. Ens aturem a fer el piscolabis de rigor a les Pedritxes.

Les croquetes ens donen ales per allargar-nos una mica, no gaire més. Ens enfilem al collet de Can Roure per l'església de Sant Joan i, en un tres i no res, ens trobem baixant per la carena de Can Carbonell com fèiem dimecres, però avui necessàriament a una velocitat inferior.

Des del parc audiovisual arribem a Terrassa per un pla del Bonaire a vessar de gent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 149


EPÍLEG

Aprofito aquest espai per valorar, breument, les crítiques rebudes quan pedalàvem per camins que la normativa del Parc només habilita als caminadors. Si bé això és cert i no hi tenim gaire a fer, encara espero veure, algun dia, sancionar a tots aquells que aboquen tota mena de deixalles inorgàniques al medi natural, criden pels descosits o posen música a tot drap. Aquests són els grups que de debò no tenen cap mena de respecte cap a un territori realment fràgil, lluny dels que estimem aquest Parc i el gaudim amb els mitjans que disposem. Res més a afegir.

Ens veurem aviat en una sortida que serà prou especial; arribarem a la xifra dels cinc mil quilòmetres acumulats des dels orígens i a l'equador de la sortida dos-cents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari