divendres, 27 d’agost del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 153 "CELSIUS"


Agost. Són dies de desconnexió, aturada i diversió, i també és temps de rendir comptes. 

Com cada estiu, pels macacos aquest mes representa el traspàs d'una temporada a l'altra.

Ha transcorregut un mes des de la realització de la sortida que va cloure, sens dubte, una de les millors temporades. Un endarreriment que té, alhora, els seus avantatges; permet veure el temps amb perspectiva i això fa que aquesta crònica, acabada de sortir del forn, vagi més enllà de la sortida. Si l'hagués redactat aleshores, dubto que el resultat fos el mateix, simplement diferent.

Per altra banda, des de la darrera crònica que vaig escriure, pocs dies després de la diada de Sant Jordi, han passat gairebé quatre mesos. Setze setmanes que no han estat pas irrellevants. En aquest sentit, notareu algunes referències a dies o setmanes anteriors. Són esments breus i oportuns segons el context, però no oblideu que el balanç ampli i exhaustiu de la novena temporada es troba recollit a la pàgina corresponent d'aquest blog.

La cent cinquanta-tres va ser una sortida que fins a darrera hora no va quedar del tot definida. Aquell matí encara sondejàvem la possibilitat de desplaçar-nos a les carenes de les serralades Marina i Litoral. Alella com a punt de partida; Tiana, Sant Mateu i Teià com a topònims destacats.

Davant de les condicions meteorològiques marcades per una calor canicular i la impossibilitat de trobar-nos fins a dos de set de la tarda, vam decidir que era més convenient dedicar aquest final, per què no, al pati de casa nostra; tal com a les cinc primeres temporades, i a la setena.

Dubtant entre dues o tres opcions pròximes, en qüestió de minuts convido al grup a fer una de les clàssiques, amb alguna variant que li doni el tret distintiu -com sempre intentem fer, i més en ocasions especials-. El Maresme pot esperar.

Sense més temps per perdre, els ciclistes Aleix, Arnau i jo mateix emprenem una nova sortida ordinària després de quatre mesos. Obro parèntesi: com a últim gest de la temporada hem pres la decisió d'abolir les tardes laborals, a causa de la regularitat que han anat prenent. Si consulteu la pàgina "Qui som" veureu que a hores d'ara ens regim per tres tipus de sortida prou diferenciats.

No obstant això, les vint tardes realitzades des del març fins al dilluns 26, la restaurada sortida de Sant Esteve i les dinou ordinàries restants, en sumen quaranta pelades. Una xifra aclaparadora, evidentment per parlar-ne a la secció corresponent. Tanco parèntesi.

Tornem a Terrassa a la tarda del 29 de juliol. A dos quarts i cinc no esperem a ningú més i ens posem en marxa a 31,0 °C a l'avinguda del Parlament; una dada que avui incorporem gràcies a un sensor, i de segur que serà molt interessant de seguir, i llaminera!

Travessem el parc agroforestal pel pla del Bonaire i entrem a Matadepera per Verge de Montserrat, tot assolint la temperatura màxima de la sortida. Ens aturem a refrescar-nos a la font de Can Solà del Racó i de seguida ens posem a enfilar el camí cap a Can Torres.


Uns dos-cents metres abans d'arribar a la masia, trobem i fotografiem un petit escorpí palplantat al marge esquerre de la pista. Els amics em conviden a encapçalar-lo a la crònica, però he cregut més oportú començar amb aquesta bonica perspectiva de La Mola que vàrem copsar ja de baixada en plena urbanització dels Rourets, encara que afortunadament no es veu cap casa. Millor així, no?

Deixem en pau la pobra bèstia i prosseguim.

Sense aturar-nos a l'era de Can Torres, avancem cap al collet de Cabrafiga i pugem per la pista fins al coll de Grua, el punt més elevat de la sortida, on s'obre la finestra de les muntanyes de Castellar, els cingles de Gallifa i de Bertí i el massís del Montseny.

Un bon lloc per fer una pausa i desprendre'ns de la calor. No fa les temperatures que vàrem experimentar amb n'Aleix el dilluns 19 a Sentmenat, però és ben sabut que a l'estiu, les pujades en bicicleta es fan més feixugues. Malgrat això, el gradient vertical i les lleis orogràfiques ha fet baixar cinc graus el termòmetre, a un valor aproximat a la mitjana que hem obtingut finalment. Un ambient més respirable afavorit per la xerrada que fem al coll i el posterior descens al pla de Sant Llorenç.


Resseguim ara l'itinerari del camí Moliner, en el qual s'inspirà la pedalada que acollia Matadepera fins al març de 2016. Un reconeixement al camí que les masies de pagès de Matadepera utilitzaven per portar el gra a moldre al molí de Sant Feliu del Racó.

Masies com Can Torres o Can Robert, on també fem acte de presència després de travessar el torrent del Rajant, tot contemplant el cap del Faraó, on vam sopar el 22 de juny.

Tornem a travessar a la riera de les Arenes i com que anem prou bé de temps, però tampoc excessivament sobrats, decideixo tombar cap al pla de l'Escaiola, en comptes de recórrer a les altres masies: Can Garrigosa, Can Pèlecs, Can Bofí o la Barata; origen del camí.

Un senderó desdibuixat ens duu a la urbanització dels Rourets. Més endavant arribem a les Pedritxes pel torrent de la font de la Riba; encara menys fressat, i que ens obsequia, a més de la visió de La Mola que anteriorment destacava, algunes esgarrinxades de record.

Són tres quarts de nou del vespre, hora de tornar a Terrassa si volem tenir taula per a sopar. Abans, però, fem necessàriament una última parada al Club Deportiu Terrassa Hockey per beure aigua i acomiadar-nos (simbòlicament) del lloc que tantes patates braves vam assaborir a la primera meitat de la present temporada que estem a punt de liquidar, en un clima festiu i amb la fi, també, de les activitats del campus d'estiu.


Davallem per la carretera de Talamanca, fins a girar a mà esquerra per Can Torrella de Baix, i a tota bufa guillem cap a la ciutat pel marge dret de la riera.

Arribem a la placeta de Saragossa a dos quarts de deu. Ho apaguem tot, aparquem les bicicletes a una sala segura i ens aboquem al merescut sopar de celebració als Amics de les Arts. Entre aigua i cerveses, les millors braves de Terrassa i un àpat deliciós, posem el punt final i de quina manera; amb converses sobre les vacances i no vacances per alguns, els moments més o menys sonats de la temporada o els geoamagatalls i les noies pendents de ser trobats (tot en un mateix sac). En definitiva, temes de tot i més, des del blanc fins al negre passant per tots els grisos, juntament amb el Bernat Garreta, que se suma al moment més oportú de la festa i també a la foto finish al capdamunt del carrer de Sant Pere.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 153



EPÍLEG

Tanquem crònica i temporada enmig d'un estiu que ens deixa aquests resultats preliminars.

Esperem que amb els definitius observem una evolució positiva pel que fa a nombre de sortides i el més important, que es demostri el que som: un grup, i amb molt de futur.

Ens retrobem a la desena temporada, amb ganes de més i millor. Sempre endavant!