dilluns, 25 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 157 "CEL ROGENT, MÀNIGA CURTA I POCA GENT"


No només hi havia poca gent al Camí dels Monjos. A la cent cinquanta-set, l'expressió dels quatre gats queda curta, perquè literalment només érem l'Aleix i el Marc; els dos que aquest primer dimarts d'octubre, dia 5, rodarem plegats estrenant mes i estació amb la primera gallinada de la temporada. Tal com procurem, realitzarem un recorregut diferent dins d'un territori més que conegut, amb un desnivell moderat, prou distribuït al llarg del quilometratge i generalment, per pistes de poca dificultat tècnica, per pedalar bé i amb bon ritme. En definitiva, les millors condicions per anar en bicicleta de muntanya un capvespre de tardor.

Per destacar el tret distintiu de la trenta-cinquena sortida del 2021, marxem de Terrassa per una banda que mai fins avui havíem emprat, per la carretera de Sabadell, al seu pas pel cementiri municipal, sortint de cal soci a les 18:35. A poc a poc aconseguirem sortir a l'hora convocada!

Can Torrella del Mas és el primer topònim. En un entorn agrícola descendim en altura i latitud, tot resseguint, en sentit contrari, el carener històric que comunica els dos monestirs; passant per sota de l'autopista, Can Sabater, fins a aparèixer a la urbanització de Can Pallars i Llobateres.

Ens incorporem a la llera del torrent de la Betzuca. Gaudim de més baixada gradual, amb força vilatans respirant natura a les set de la tarda, fins al nucli urbà de Sant Quirze del Vallès.

Retirem-nos del curs fluvial que sempre ens rep quan sortim de Terrassa per llevant. Ens traslladem a Bellaterra pel camí Verd, herència de l'antic traçat dels Ferrocarrils de la Generalitat abans de fer-se l'estació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amb tant riu avui i fa dues setmanes a Castellar del Vallès, a algú li ha vingut pixera... 

A banda de gent que estira les cames, també coincidim amb dos cavalls; si no hi ha cap hípica per aquí a prop, potser són de la facultat de veterinària. Hi ha la masia de Can Camps, que en alguna ocasió hem circumdat, però és força lluny.

Són tres quilòmetres més els que sumem gràcies a aquest camí tan entranyable, altrament conegut amb el nom de la via Verda del Vallès, que a la sortida cent vint-i-dos també vam prendre amb en Biel, prosseguint posteriorment per medicina fins a les columnes, símbol de la UAB.

Avui no. Des de la carretera del parc de l'Alba, posem rumb al nord pel camí Antic de Sant Cugat, prop d'on viu, segons el meu company, n'Ibai Llanos. Algú ens deu envejar en llegir-ho, o no.

Guanyem alçada ràpidament per emprendre la serra de Galliners pel pla dels Estels. Un nom realment bonic per descriure el lloc on decidim fer les poques fotografies, per no dir les úniques, que tindrem de la sortida, sota un magnífic cel rogent amb el Sol acabat de pondre's.




Desconec per què el meu telèfon mòbil, intel·ligència a banda, té tantes dificultats per capturar cossos en moviment, essencialment quan pedalem. No obstant això, quina instantània més bonica que ha aconseguit el meu amic! Excepcionalment avui, protagonista a Instagram!

Progressem serra amunt, amb les llanternes enceses a partir de Can Barata, abans de travessar la carretera que malmet la pujada que ve després. Si no haguéssim de frenar, es digeriria molt millor.

En qualsevol cas, tot queda en quatre esbufegades i després, com si res, completem la part més bonica de la serra, ara sí, amb una visió privilegiada dels tres turons que acompanyen els quatre pins d'un bosc espès d'en Pere Quart: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

En aquesta part sempre hi ha gent, però essent tard i gairebé fosc, el nombre és relativament baix i exclusiu als esbojarrats que, sigui com sigui, sempre ens trobaran a la muntanya.

Des de Can Parellada, baixem al barri de les Fonts després de desfer-nos d'un embolic. No és que sigui ben bé un camí sense sortida, però el que comenci al carrer de la Guinea, de nit no és gens fàcil veure a on acaba. Segons el mapa, deriva a la pista que anem a cercar directament pel carrer de Grècia, i és la que comunica ambdós barris de Terrassa.

Caiguda lliure fins a la carretera de Rubí i, des del castell de les Fonts, ens posicionem al vessant dret de la riera de Rubí, i la del Palau, fins a salpar a Terrassa pel Jutjat de Guàrdia.

Acompanyo a l'Aleix, tot posant-nos a prova a la famosa rampa del carrer del Gasòmetre, fins a casa seva, per tal de reposar el geoamagatall de la plaça de l'Onze de Setembre, amb més intimitat de la que hi havia a dos de set.

Acabem a les nou, bona hora gràcies a haver sortit puntuals i a una velocitat mitjana que no assolíem des del juliol, precisament pedalant també per Galliners. Un indret que permet sumar quilòmetres sense fer un esforç suprem; d'això se'n diu rodar. Anirem fent més sortides per aquí...


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 157


EPÍLEG

A banda de lamentar-nos per la baixíssima participació, que esperem que no es reprodueixi gaire més aquesta temporada, cal brindar, també, per aquesta sortida que hem pogut fer en una tarda fantàstica. Sense fred, sense calor, i amb una atmosfera neta com una patena que oferia un paisatge clar i nítid. Això sí que ho volem repetir, i compartir les boníssimes sensacions de pedalar en dies com avui, més enllà de les paraules i les fotografies que no les reflecteixen prou.

Tant de bo serveixi la dosi anímica que hem injectat al grup de cara a dimecres vinent. Tindrem dos motius per fer una sortida especial: el sant dels Eduards i el novè aniversari del nom, que es va decidir divuit dies després de la creació.

Si no hi ha cap imprevist, ho celebrarem tot pujant al puig Madrona, cim de 341 metres dins del parc de Collserola, entre Sant Cugat del Vallès i el Papiol. Una muntanya especial que no conquistàvem des de la cinquena temporada, dissabte 9 farà tot just cinc anys.

Acabarem amb un bon sopar, si res canvia, al Casalet de Valldoreix, per tornar a Terrassa en tren.

dilluns, 18 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 156 "EL MISTERIÓS SO DELS TAMBORS"


El setembre avança i aquest dimarts 21, aniversari del Quim, arribem al final de l'estiu amb aires de tardor. La ruta que iniciem avui des de ca l'Aleix ens convidarà a treure de la motxilla alguna peça d'abrigar per primera vegada en tres mesos, especialment a les zones més enclotades com ara el riu Ripoll o el torrent de Ribatallada, que a poc a poc va reactivant la seva nevera característica, a causa de l'olla orogràfica. Un dels espais més freds de Sabadell i com veureu, ple de misteris.

Ens comunica l'Arnau que arriba tard per motius de feina. Mentrestant, ajudo a n'Aleix a reparar la roda que va punxar a l'anterior sortida, tot i que vam adonar-nos-en havent sopat als Amics. 

Sortim els tres del carrer Mañé i Flaquer a tres quarts i mig de set. La transitada carretera de Castellar és, un dia més, el tub d'escapament; també serà el de reentrada.

Arribem a la torre de Mossèn Homs, on girem a l'esquerra per dirigir-nos a Matadepera pel bosc de les Farigoles. Immediatament després de travessar la mateixa carretera, problema: el llum de n'Arnau es descolla del suport. Aconseguim deixar-ho mitjanament bé al cap de dotze minuts, resistirà els vint-i-cinc quilòmetres que tenim per endavant.

Des de l'avinguda de Mossèn Batlle, al barri de Can Vinyers, prenem la pista que neix a mà dreta, custodiada per una càmera de vigilància. Ens introduïm als boscos de Can Solà del Racó.

A mesura que ens aproximem a Castellar, constatem que les pluges de dilluns varen ser del tot irregulars. En aquest municipi van precipitar uns seixanta litres caiguts, i això ho notem en els bassals i algunes erosions que, de sobte comencem a trobar, així com en les olors i l'absència de pols als camins. Tot un goig de la natura que esperem rebre a Terrassa ben aviat, ja que en aquest episodi, com sol passar, només van caure quatre gotes mal comptades.

Engeguem els llums abans de descendir a la pista de la pedrera de Can Sallent, poc després de passar pel collet del Llop i deixar el Scooby Doo a mà esquerra. Travessem el torrent de la Penitenta i la serra de Sant Feliu amb vistes de Castellar del Vallès, també il·luminada, fins a arribar a la BV-1249, per l'accés que té la masia de Can Juliana.

Tot i que la idea inicial era fer una marrada al puig de la Creu, de seguida ens la traiem del cap. Entre una cosa i una altra, a dos quarts de nou no és bona hora per començar a fer un cim. Decidim tirar cap a Castellar per la carretera, agafem el desviament de la dreta per anar a Terrassa, però de seguida girem a l'esquerra per baixar al riu. Som de muntanya.

Abans del primer gual ens aturem a fer el plàtan de rigor i algunes fotografies nocturnes amb llums i ombres, amb ciclistes i sense. Ens abriguem, cadascú amb el que porta - en el meu cas amb el paravent-, i toquem fons pel que fa a altitud (202 m) i temperatura (13,5 ºC) tot creuant tres vegades les aigües del Ripoll, encara no gaires cabaloses. De fet, pel torrent de Ribatallada està totalment sec, a diferència del 26 de juliol, a la tarda trenta-quatre, que sorprenentment drenava malgrat la forta sequera que ja patíem. 

Un misteri que s'afegeix al so d'uns tambors que no aconseguim identificar-ne la procedència; sembla que de Castellar del Vallès, però també podrien ser els follets del bosc que estan de festa o que ens engresquen abans de superar el darrer empit fins a Sant Julià d'Altura. Misteris o imaginacions? Sigui com sigui, la nocturnitat, i el paratge de Ribatallada, eixut en aquestes últimes hores de l'estiu, però força fred, evoquen a viure el darrer tram de sortida com si fos la nit de Halloween. No seria mala idea tornar-hi el 31 d'octubre, si no tenim res més a fer aquell diumenge.

Una nit de Lluna plena que acaba a les deu amb focs artificials a la ciutat; aquí no hi ha dubte que hi ha quelcom a celebrar, i no és el Cadis-Barcelona. Un partit que es jugarà demà passat mentre nosaltres commemorem nou anys de grup ciclista tot assaborint quatre tapes delicioses, de ruta pel centre, juntament amb el Bernat Garreta, el Bru Figueras i el Marc Cornellas.

Just abans, amb n'Aleix posàvem en marxa el servei que, com a membres també dels VF, ens permetrà controlar l'ús públic a l'anella verda; res més que un gra de sorra a favor del civisme i a la conservació del patrimoni natural; únic, fràgil i irreversible.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 156


EPÍLEG

Deixem enrere el millor estiu quant a nombre de sortides, igualant el de la segona temporada, que també en vam fer deu. Un estiu sec i calorós que no ha estat impediment per passar-ho bé, pedalar tant de dia com de nit i a falta de gorgs, gaudir de bons sopars a la fresca!

En termes relatius, un increment de l'índex del casc, tot i ser lleuger, és més que positiu. Quilometratge, desnivell i grau de dificultat (IBP) es desinflen amb el permís de la calor, en comparació amb els mesos de fred, però res i ningú ens pot treure els bons moments pedalant per la muntanya plegats, per molta set que passem!

Aquesta tardor, més i millor, començant pel 23 de setembre. Arribem als nou anys en plena forma i vitalitat, amb un passat que va creixent i un futur que entre tots, anem projectant.

Per molts anys, grup! 

divendres, 8 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 155 "MÉS ENLLÀ DE LA SUSPENSIÓ"


Endarrerim el tret de sortida a les set del vespre, com dimarts passat. Reparada la bicicleta de l'Arnau, els tres ens disposem a fer un número no gaire desitjat, però quatre anys després dels fets és qüestió de polir-lo i associar el cent cinquanta-cinc amb quelcom més bonic i digne de recordar, com és la segona sortida de la temporada; amb una temperatura no gaire elevada, però amb una xafogor que ens farà una mica la guitza, bàsicament al principi.

Des de la benzinera prenem el Pardo Bazán per travessar la riera i fugir de la ciutat, en aquesta ocasió, pel camí de Can Bogunyà. Sota un cel totalment cobert de núvols i gens de vent pugem per pista ampla fins al revolt de la fotografia de capçalera. En aquest racó ben conegut de les primeres sortides del grup prosseguim en sentit nord-oest pel senderó que un munt de vegades ens ha dut fins aquí des de la font del Janot. Avui el fem en sentit contrari, amb el torrent de Can Bogunyà a la nostra dreta i intentant remuntar-lo, malgrat que en algun moment les pedres soltes, els xaragalls o el pas de diversos ciclistes i corredors ens obliguen a posar el peu a terra.


Arribem al collet del Janot i tombem a l'esquerra per escalar al coll del Troncó. Ens enfilem encara més fins a assolir l'alçada màxima de set-cents dinou metres. Havent meditat una estona si baixem o no per la Diagonal mentre uns mengen el seu plàtan, decidim que és millor fer-ho en plena llum del dia i ho substituïm pel corriol que abans del collet de les Foradades es desprèn de la pista, en el precís punt on les pissarres s'encavalquen sobre els conglomerats de Sant Llorenç, tal com ho explico amb més detall i un mapa geològic al meu llibre.

Perdem quaranta metres en un minut fins a girar a mà esquerra per un caminoi més juganer. Engeguem els llums i pentinem a tota màquina els dos quilòmetres de vessant llevantí de la serra fins a espetegar a la bassa del Troncó. Sense aturar-nos, seguim de baixada per la baga i els plans de ca n'Amat. Arribem a la carretera de Rellinars i culminem l'article cent cinquanta-cinc a tres quarts de nou. Sopem plegats als Amics de les Arts per celebrar els vint-i-quatre anys del samperist, també amb en Bernat Garreta.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 155


EPILEG

Una tarda de dimarts de pocs quilòmetres, però no pas fàcil. Vegeu aquest gràfic, elaborat des del web ibpindex.com, en què es compara la present sortida (en vermell) amb la tarda trenta (en blau). Noteu que, tot i el doble de quilòmetres i el desnivell total lleugerament superior, l'explosivitat de la cent cinquanta-cinc queda evidenciada en un índex IBP de cinc punts de més. El treball emprat avui a la primera meitat queda ben reflectit, així com el llarg i ininterromput descens que es dibuixa després del pic; gaudint i exercint fort la suspensió de les bicicletes.


La setmana que ve una sortida més, la desena i última de l'estiu i el novè aniversari del grup.

dimarts, 5 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 154 "SESH"



Una expressió irlandesa que transmet positivisme i embranzida. Segons una recerca, sesh, que prové de seishun -sessió-, fa honor a aquelles trobades entre amics que tenen com a objectiu fer una activitat col·lectiva excitant i que promou la convivència. Les nostres sortides són un exemple indiscutible de la paraula que aquests dies està fent servir força el nostre amic Aleix. Un mot de només quatre lletres, però amb un missatge potent per introduir-nos a una nova temporada.

Són les set del dimarts, 7 de setembre de 2021. Quaranta dies després, els mateixos macacos que vàrem cloure una novena temporada de llibre, avui engeguem la desena amb un somriure a les quatre cares, amb energies renovades i molta il·lusió de seguir endavant. Sempre endavant!

Des de la carretera de Rellinars reprenem el contacte amb el patrimoni natural més proper. Com apuntava a Instagram, tornem de les vacances amb un bosc assedegat i un paisatge desolador. Una evidència de la sequera que arrosseguem des de fa un any i que aquest estiu ha anat accentuant-se encara més, amb un bon grapat de dies en què el risc de produir-se un incendi era extrem i per sort, la consciència ciutadana i la immediata intervenció dels serveis d'emergència han evitat el que podria haver estat un estiu de foc. Des d'aquí el més sincer agraïment!

Ens endinsem a la serra de ca n'Amat, mentre ens posem tots al dia de cadascú i anem copsant els arbusts rostits, principalment estepes i brucs; tot plegat amb una temperatura ambiental que dels vint-i-sis graus centígrads va baixant a mesura que guanyem alçada i la tarda avança.

Resseguim tres quilòmetres que des de la font del Senyor Ramon menen a la del Troncó pel camí terapèutic, amb un ascens que no cansa. Tot i això, poc després de la primera font arriba un grup de diverses elèctriques amb més ritme, i a causa de l'estretor del corriol, en Bernat i jo mateix som literalment enduts pel corrent i deixem força enrere n'Aleix i l'Arnau. Ens aturem per agrupar-nos de nou i pedalem junts, sense presses, però sense aturar-nos, fins a la font del Troncó.

Moment de fer un mos i obligatòriament, la fotografia de grup de la cent cinquanta-quatre, amb bandera hissada per solemnitzar aquest inici de temporada.

Es va fent de nit, el dia s'escurça de forma inevitable i ho notem amb el pas de les setmanes. La llei natural ens transporta inexorablement cap a un hivern amb els seus inconvenients, però amb els encants que té cada estació de l'any, i sobre els quals hem de prendre'ns amb la mirada positiva.

Amb les darreres llums de la vigília de la mare de Déu de Núria davallem a la carretera per la serra de la Pólvora i grimpem a la urbanització dels Caus, seguint la pista del sobreeixidor. Pausa a la plaça i posem rumb a la casa Nova de l'Obac. Amb la intenció de coronar al coll de la Torrota i baixar per les Pedritxes i la riera de les Arenes, un imprevist ens convida a fer marxa enrere i tornar per on veníem, almenys fins als Caus.

La bicicleta del Bernat pateix una punxada a la roda posterior. Sense càmera de recanvi, decidim acompanyar-lo fins a l'aparcament de l'Obac, on el recull la seva mare i se l'endú cap a Terrassa.

El nostre himne ja ho diu: "perquè en bici som la canya, tot i que algu sempre ens passa". En nou anys ens ha passat de tot, però de punxades feia molt de temps que no en patíem; sincerament ni ho recordo. Entre les etiquetes que acostumo a posar a les cròniques, un bon dia vaig decidir afegir "punxades", i si ens basem en aquest indicador, la darrera va ser a la quarta temporada, a la sortida vuitanta-dos, realitzada el 30 de desembre de 2015.

Poso fil a l'agulla que és tard i no vull que us acostumeu a una crònica tan extensa com aquesta.

Els dos socis proposen baixar per la Pineda, desig fet realitat. Un dels descensos més bonics per fer en bicicleta a prop de casa, però amb el preu de superar la pujada des de la riera de Gaià fins a la carretera de Rellinars, que travessem per cinquena vegada aquest vespre.

Acabem a dos quarts i mig d'onze amb una carta de Google AdSense a la bústia. Conté el codi per confirmar la nostra identitat i poder gaudir dels beneficis del servei que hem implementat recentment, i esperem collir-ne els fruits ben aviat.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 154


EPÍLEG

Comencem a escriure la desena temporada amb el peu esquerre pel Bernat, però pels quatre ha estat una sortida de nivell normal, sense exigències ni senzilleses. Totalment adequada per trencar el gel i sempre atractiva pels dies importants com avui, almenys per mi. 

Un curs que en gran part es desenvoluparà, com als darrers cinc mesos de la novena, cada tarda de dimarts. Per descomptat, no direm que no a algun matí de diumenge.

Com a propòsit, a veure si sis anys després tornem a participar en alguna pedalada organitzada que ens porti a descobrir altres paratges de Catalunya. Una escapada de tot un cap de setmana sencer tampoc és descartable, si hi ha ganes.

Encarem un any més per seguir creixent, avançant i sobretot, passar-ho bé i fer pinya!