EL RESUM DE LA TEMPORADA

dissabte, 24 de gener de 2015

CRÒNICA: SORTIDA 55 "TERRES ANTROPOGÈNIQUES"


Afegim el segon solut de l'any i continuem la temporada amb una nova sortida.

Amb un ambient semblant a les darreres jornades, sortim ben d'hora al matí amb l'Eduard, l'Arnau i el Biel (per fi trenquem la mala tendència dels tres assistents) i enfilem la rampa cap a Can Palet de Vista Alegre, un inici molt explosiu que en poc més d'un quilòmetre ens ha fet guanyar cent metres d'alçada però també unes vistes immillorables de no tan sols Terrassa sinó també de les muntanyes del nord, Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny enfarinat a les cotes més elevades.

Un cop a dalt, perdem pràcticament tot el que havíem pujat i entrem a una petita fondalada per un corriol. Aquest ha estat el tram més aventurer del dia degut a les males condicions del camí, els arbres caiguts fa un mes l'han deixat gairebé impracticable i hem hagut de fer maniobres que es podrien qualificar de salvatges per avançar.

Passada aquesta selva creuem la carretera i entrem a la Serra de l'Oleguera. Encarem un magnífic tram de cinc quilòmetres tot contemplant les vistes de la plana del Llobregat.


Arribem a Castellbisbal poc abans de les onze i a partir d'aquí circulem per un polígon industrial per dirigir-nos a la riera de Rubí, on també hi passa l'autopista del Mediterrani o l'AP-7. Som a escassos metres del riu Llobregat però nosaltres anem tornant cap amunt. Entrem a la Serra de Roques Blanques, situada a l'extrem nord-occidental del Parc de la Serra de Collserola.

Al final ens hem decantat per deixar de banda el Puig Madrona, segur que hi tornarem més endavant. Avui ens quedem amb la imatge que es veia de sota; un turó semblant al del Mont-Rodon, però amb una altitud que s'iguala a la de la nostra ciutat.

El Puig Madrona
Al ser el migdia ens aturem una estona per fer piscolabis just al trencall d'una pista que baixa al Papiol. Tot és anar fent bosc fins sortir a Rubí, a partir d'aquí resten els últims quilòmetres i els més llargs fins arribar a Terrassa, una progressiva pujada de més d'una hora per asfalt en gran part tot i no ser la primera vegada que la fem.


Un recorregut turístic que ens ha permès conèixer nous indrets, alguns més bonics que d'altres però en general ha valgut la pena. En les properes setmanes tornarem cap al nord i seguirem treballant amb ganes d'arribar ben preparats al Camí Moliner de Matadepera, una de les grans cites de la temporada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari