Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edu. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de febrer del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 147 "CERCANT LA SOLITUD"


Els caps de setmana, en una gran conurbació urbana com és la regió metropolitana, no és pas estrany veure els espais naturals plens de ciclistes o excursionistes que volem respirar aire lliure i gaudir de la muntanya. Si a més afegim les circumstàncies actuals, la mobilitat restringida i en definitiva, la fatiga pandèmica, tan sols fan que accentuar aquest fet tan comprensible.

A les sortides efectuades aquest mes de gener ho hem pogut constatar, per exemple, des dels terrenys de Mossèn Homs i Torrebonica, fa una setmana a Galliners o precisament avui, diumenge 31, des de la benzinera BP. Els pauiona no podien triar un nom millor pel geoamagatall que van posar a un senyal de trànsit que hi ha a tocar: Punt de trobada. A les nou del matí semblava que un Camí Moliner estigués a punt de començar. El nostre grup, una vegada més -i ja en van cent setanta-, ens agrupem aquí per iniciar, no un Camí Moliner, però potser quelcom semblant.

Amb l'Aleix, l'Arnau i l'Edu, ens desplacem a la riera de Gaià per la carretera de Rellinars. Des de Can Font de Gaià fins a la Casa Nova de l'Obac, ens avança força gent en bicicleta elèctrica. Entre els que pedalem sense res més que les nostres cames, hi som dos grups de joves ciclistes. Ells, però, decideixen tombar cap a Vacarisses com ho vam fer amb l'Aleix a la cent quaranta-cinc.

El paisatge es capgira, en tots els sentits, quan comencem a descendir cap a Rellinars. Cada vegada ens trobem més sols i per descomptat, Montserrat i les característiques talaies de la carena del camí Ral es manifesten a les nostres mirades. Sobretot quan ens aturem al paratge conegut amb el nom del pla de les Farigoles. Topònim que en poques setmanes quedarà homologat en un nou llibre i mapa de Rellinars. Les casualitats de la vida fan que en Narcís Serrat -pare de la pedalada matadeperenca que dos paràgrafs enrere em referia-, ens retrati amb la muntanya sagrada a darrere. La fotografia no podia quedar millor, evidentment.

La baixada pel torrent de la Saiola fins a reunir-se amb les aigües de la Barbotera, és de les millors que tenim a prop de casa; en un entorn que qualificava de paradisíac a la vigília de la sortida centenària, com talment ho fèiem per primera vegada de camí a Sant Vicenç de Castellet.

El nostre objectiu se situa avui a la conjunció de l'Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt: el Coll d'Estenalles, però encara queda camí per recórrer i molta crònica per llegir.

Anem a pams. Som al pla de la Bàscula, un lloc significatiu de la sortida. Havent assolit el primer pic a la Pastora, la posterior baixada acaba aquí. Si ubiquem aquest punt sobre el perfil topogràfic, queda clar que ens espera la llarga, intensa, però definitiva ascensió; que ens adreça a la cara més salvatge i feréstega de l'Obac, on mai fins ara hem gosat traspassar sobre dues rodes.

Abans de res, encarem una part ben bonica que ens segueix obsequiant les millors panoràmiques de Montserrat, al seu pas per les Boades i el darrer tros de pista encerclant el Castell de Bocs.

En efecte, la pista acaba en sec i ens fa seguir pujant per una canal costeruda fins al coll de Correu. Cinc anys després tornem, per uns minuts, al llegendari camí Ral del coll de Daví.

Salpem ràpidament al fons de la vall, on drena el torrent de la Cansalada. En bona part, podem avançar sense baixar de la bicicleta. A més, abans de ser a baix de tot, el camí transita paral·lelament al curs hidrogràfic i és relativament pla.

Travessem el torrent i alhora, entrem al municipi de Mura.

Pugem amb les bicicletes a coll fins a assolir la carena de l'Espluga. Són setanta metres de desnivell en poc menys de mig quilòmetre de recorregut. Aquest és el preu que cal pagar. L'esforç que remet a la posterior recompensa. Les fotografies parlen per si soles.


A partir del punt on ens trobem, tot i que encara queda un bon desnivell per sumar, les condicions del terreny seran més favorables. Resta, doncs, la traca final: tres quilòmetres, dos-cents metres positius i el més esfereïdor: un empit de noranta metres que té un pendent del vint-i-tres per cent.

Prèviament, ens aturem a les balmes de l'Espluga. Una petita sorpresa que tenia amagada a dos dels tres macacos, amb qui vàrem compartir, en aquest bonic i silenciós racó de món, una nit d'estiu fa un any i mig, juntament amb l'Oriol Muñoz i el Marc Cornellas.

A més, el turó no es deixa entreveure fins que hi som a escassos metres. Un retrobament del tot inesperat i gratificant. L'Espluga; un conjunt format per dues balmes obrades i l’antic mur de contenció del camí que passa pel davant, símbol de l'Obac.

Digerim lentament el que tenim per davant fins al coll de Boix. Malgrat tot, les vistes a mà esquerra són extraordinàries, presidides per les agulles de la carena de la Fosca i la regió de Mata-rodona; indrets encara més llunyans que un dia o un altre, seguirem descobrint tots junts.

A l'esplanada de l'alzina del Vent, n'Edu decideix avançar-se per compromisos familiars. En només quinze segons, els bros arriben a dalt com si res. Cada vegada em sorprèn més aquest parell.

Va, que després de tot el que hem fet, ara ens espera el bo i millor.

Gaudim, tots tres, de la pista enlairada, amb vistes per totes bandes, passant per la masia de la coma d'en Vila i també pel punt més elevat de tota la sortida; al capdamunt de la carena de la Castanyera, amb 931 metres per sobre del nivell del mar. Una única vegada havíem passat per aquí; a la seixanta-nou, també a la tercera temporada, amb l'Arnau.


La silueta del Montcau ens rep a la Mata. Arribem al centre del Parc, una de les zones més freqüentades, avui amb quatre excursionistes mal comptats.

Sorpresa rere sorpresa; el verdagame ens espera. No es troba gaire bé i prefereix baixar amb nosaltres i afegir-se al ja tradicional aperitiu de les Pedritxes. Arribem plegats al coll d'Estenalles i prenem la baixada final. Són quinze minuts de descens ininterromput, en aquesta ocasió amb pocs vehicles circulant, fent encara més inoblidable aquest, i el moment de les braves.

A Matadepera fem quatre ximpleries al parc de patinatge per afegir al TikTok (al final sense optar al Zona Zàping) i pel pla del Bonaire arribem a casa cinc hores després de marxar.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 147


EPÍLEG

Us havia advertit, amics meus (si és que encara ho voleu ser), que en un moment donat em maleiríeu els ossos. Tot i que a última hora decideixo alterar la ruta per minimitzar els camins fragosos, el que ens esperava era inevitable si volíem enllaçar les dues pistes. 

Està clar que era evitable ser aquí, com podríem ser a qualsevol altre lloc que no fos aquest. Reconec que avui no era el millor dia, però com sol passar a la vida, els problemes no solen avisar. 

Fet el discurs, mireu-ho diferent: poques vegades tenim el privilegi de pedalar per aquests paisatges ufanosos. Hem aconseguit fugir de les aglomeracions i per fi, hem trobat la solitud.

dijous, 31 de desembre del 2020

ÚLTIMES SORTIDES DEL 2020

Els darrers quinze dies de l'any pandèmic capgiraran, encara que sigui una mica, els mals records que ens deixa aquest 2020. Sis sortides més que se sumen a les dues realitzades el mateix desembre, en un any que, malgrat tot, tampoc ho hem passat tant malament, no?



dijous, 28 de maig del 2020

CRÒNICA: TARDA 14 "EFECTES DEL CONFINAMENT"


Moment de pausa abans de prendre el desviament de la font del Janot. Escoltant el silenci del bosc a les deu de la nit.

Dita i feta la segona sortida de la setmana i del post-confinament, amb un munt de temes per comentar, i encara no ens ho hem dit tot!


dimarts, 26 de maig del 2020

CRÒNICA: TARDA 13 "LA RUTA DELS PERDUTS"


Preservarem la distància que calgui, però mai deixarem de pedalar junts, passi el que passi.

Quan acabi aquest malson, la vida ens haurà donat una magnífica lliçó i això ens farà millors com a persones i com a societat. Valorarem molt més el que som, el que tenim, i donarem molt més significat a les petites coses: sortir a passejar, quedar amb algun amic i en definitiva, fer allò que sempre ens ha agradat fer.

Reprenem els pedals i tornem a la muntanya reforçats. Ahir érem sis macacos de passeig per la Serra del Troncó, deixant enrere la ciutat i el confinament. Una tarda per retrobar-nos, posar-nos al dia i començar a dibuixar un nou futur.



dissabte, 7 de març del 2020

SORTIDA 131: DIUMENGE, 1 DE MARÇ DE 2020




SORTIDA 130: DISSABTE, 22 DE FEBRER DE 2020






SORTIDA 126: DIUMENGE, 19 DE GENER DE 2020




SORTIDA 125: DIUMENGE, 29 DE DESEMBRE DE 2019






dijous, 23 de gener del 2020

CRÒNICA: SORTIDA 123 "UNA TERRASSA PARTICULAR"


No sé pas com seria la nostra vida sense les estones, úniques i màgiques, que passem en aquesta balconada. Feta la pujada no hi ha res millor que aturar-se, seure i, mentre la conversa amb la resta del grup es va succeint, contemplar una visió panoràmica que, des del Pujol de Matadepera, s'estén per Terrassa i bona part de la comarca, fins a la serra de Collserola i al seu darrere, el mar.

No cal anar tan lluny per trobar-se amb el paradís; el tenim a poc més de cinc quilòmetres de casa. Sortim, i gaudim-lo.

Un, dos, i tres. Són les deu i deu i arrenca la sortida cent vint-i-tres, avui de la mà dels macacos Eduard, Aleix i Marc. Sortim de Terrassa pel pla del Bonaire, passem pel pavelló i els carrers de Can Prat i Can Solà del Racó i, abans de començar la pujada, algú aprofita la font de la Tartana per recarregar aigua, un altre costum que dubto que mai es perdi.



Assolit mig desnivell del qual avui farem, engeguem el relaxing time a Can Torres i, mentrestant, pregunto cap a on els ve de gust continuar. Decidim seguir pujant fins al Sot de la Codoleda, on es troba el Pla de Sant Llorenç i, més endavant, la urbanització de Cavall Bernat.

Travessem el torrent del Rajant, veritablement afectat pels darrers temporals, i anem davallant per Can Robert, la riera de les Arenes i la masia de Can Torrella de Baix.



Ràpidament tornem a aparèixer al poble de Matadepera i, com que el dia acompanya, parem a fer unes braves a la plaça de Cal Baldiró.

Com que encara és relativament aviat, ens desviem al bosc de les Farigoles per buscar un parell de geoamagatalls del Pascu; tota una figura del Geocaching terrassenc. Ens quedem sense signar el segon perquè hi ha una persona asseguda, literalment, sobre el contenidor.

Acabem la sortida per Mossèn Homs i entrem a Terrassa pel passeig vint-i-dos de juliol.

Arribem a casa a un quart de tres.





EPÍLEG

Una breu però agraïda excursió per gaudir de les escasses hores de llum que té el dia, ara que som a les portes del solstici. Sort que, a partir d'ara, lentament, es comencen a allargar les tardes.

divendres, 8 de novembre del 2019

CRÒNICA: SORTIDA 121 "SOTA TERRA"


Enrere deixem un octubre intensament dur i convuls pel nostre país i per les nostres consciències. Un mes que ningú de nosaltres oblidarà fàcilment.

Volem desconnectar de tot aquest calvari, encara que solament sigui per unes hores.

La teràpia arrenca el segon dia de novembre quan passen vint minuts de les nou. Desviem el punt de trobada a la Rambla a tocar del Mercat de la Independència per guanyar temps. Avui serem tres els macacos que protagonitzarem una nova excursió, una nova sortida de la vuitena temporada, la quarta des del setembre i la que suma divuit des del gener.

Amb dos Verdaguer de la mà, ens escapem de Terrassa per la carretera de Rellinars. En aquesta ocasió encarem la clàssica pujada de la Pineda fins a la urbanització dels Caus, la qual sempre sorprèn, almenys a algú que mai sap quan acaba.

Es faci més o menys llarga, més o menys feixuga, avui dissabte tenim el plus de tastar un bon grapat de cireres de pastor, aquesta peça de fruita silvestre que tant endolceix les nostres boques quan és tardor, els primers mesos de cada temporada, des de poc abans de la castanyada fins ben entrades les festes nadalenques.


Des dels més de set-cents cinquanta metres sobre el nivell del mar, toquem sostre i emprenem un llarg descens de deu quilòmetres, passant pel poble de Vacarisses i la carretera que segueix el curs de la riera de Sant Jaume, afluent del Llobregat. Tot i que avui llueix un bon Sol i encara anem vestits com si fos estiu, a la baixada un bon paravent ens fa servei.

Prenem el trencall que ens duu a les cases de Ribes Blaves, territori olesà i posteriorment, Abrera ens fa canviar de terme municipal. En arribar a la urbanització de Can Vilalba, abandonem la carretera i per primera vegada en quaranta-cinc minuts, tornem a pedalar sobre un camí de terra, el qual ens abocaria a la coneguda riera de Gaià si no fos perquè poc abans, un corriol secret ens porta de pet al Quart Cinturó; dic secret perquè almenys, amb el mapa que em guio per descriure el recorregut no hi apareix pas, aquest camí.


Sigui com sigui, en un moment donat apareixem al mig dels quatre carrils que en un futur no gaire llunyà haurien de comunicar el Vallès Occidental amb el Baix Llobregat en qüestió de segons, i el més important, sense haver de superar cap barrera orogràfica.

Com que no sabem quan arribarà aquest preuat moment, decidim anticipar-nos als esdeveniments i travessem, sota terra i en bicicleta, la Serra d'en Ribes a través dels dos túnels de mil tres-cents metres de llargada, desplaçament que pesa més a la tornada, en ser tímidament de pujada.

Feta la malifeta, ara tenim per endavant cinc quilòmetres de progressiu, però ininterromput ascens fins a casa nostra. A més, poca cosa més podem contemplar més enllà de quitrà, vorals i els pins blancs del voltant. En concloure és cert que les serres de Collcardús, el Troncó i Sant Llorenç del Munt rere les Pedritxes, treuen el nas entre la monotonia de la "b-quaranta".


Per sortir-ne superem una espècie de Gran Canyó del Colorado que al Miquel, sent el primer i el més atrevit li deixa les rodes ben enfangades; sens dubte l'anècdota de la sortida.

Arribem a casa a les dotze i quaranta.





EPÍLEG

Una bona ocasió per repetir el recorregut de la cent tretze. Avui amb una mica menys de calor i amb un Sol de novembre que no és pas el mateix que el de juny, i gràcies perquè passejar-se pel cinturó amb l'astre rei al cap ho canvia tot, i en Biel ho sap prou bé.

Més endavant seria interessant fer-lo de baixada. De ben segur que hi haurà més oportunitats.

dilluns, 16 de setembre del 2019

CRÒNICA: SORTIDA 119 "DE CASA A CASA TOT SEMBLA PUJADA"


Amb aquesta nova perspectiva de la cara est de Sant Llorenç del Munt, paisatge que sempre m'agrada presumir-ne, començo a relatar els fets de la sortida cent dinou, sent dos novament.

Avui diumenge, 15 de setembre de 2019, els equips verdagame i samperist ens disposem a fer un recorregut cap a l'extrem oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, per sumar uns quants quilòmetres a les cames i desnivell, però sobretot, un bon matí de bicicleta i natura.

Ens trobem quan passen cinc minuts d'un quart de deu al centre de Terrassa i ens dirigim, en primera instància, al poble de Matadepera, des d'on accedirem a la serra prelitoral. Prenem la pista que mena a Can Torres i després d'un breu descans a l'era de la masia, prosseguim cap al Collet de Cabrafiga i descendim al riu Ripoll pel coll de la Rocassa.

Seguim un tram de la carretera B-124 i des del quilòmetre tretze i mig, agafem una pista forestal que ens fa remuntar un altre cop. En aquest cas pel Sot de la Carda fins a arribar als terrenys de Can Cadafalc.


L'ascens és contundent, però a diferència del primer pic, hi ha més estones de pendent suau que permeten recuperar forces. A més, la disposició del relleu crea petits oasis on la temperatura és lleugerament, però perceptiblement més baixa i això també ajuda.

Bosc de l'Esquerrà i els Tres Pins, són els dos topònims que ens acompanyen fins a la Font de les Nueretes, punt on ens aturem a descansar superada una baixada força tècnica que poc ens permet gaudir-la, amb determinats punts que gairebé es podrien qualificar de ràpel. Fins i tot el meu company pateix el començament d'una caiguda que, per sort, no té desenllaç. Passada aquesta petita aventura entre els arbres i les parets, aconseguim arribar a la font.



Aprofitant l'avinentesa, ens posem a cercar un geoamagatall que es va posar en aquest abeurador fa força temps; aquesta tardor farà deu anys. Sempre és agradable trobar catxés tan antics, sempre que estiguin ben mantinguts. En aquest cas no és així i lamentablement, ens trobem amb un contenidor aigualit. No és possible signar i aleshores, ens conformem amb una fotografia per evidenciar la nostra troballa. Per descomptat, requereix manteniment, perquè realment està en males condicions i el lloc i la seva antiguitat s'ho valen.





Des del Castell de Guanta posem rumb a Castellar del Vallès per Can Montllor i Can Padró. Reapareixem al riu Ripoll, que ens porta fins a l'aiguabarreig amb el torrent de Ribatallada, el qual ens guia cap a Terrassa a través de la pujada marcada que ens deixa a Sant Julià d'Altura.

Pels plans de Ca n'Arnella i Mossèn Homs, arribem a casa a un quart més cinc de tres.


EPÍLEG

Un matí meteorològicament excel·lent i ben gaudit per una sortida de les que feia temps que no realitzàvem, de les que fan patir però que en concloure, la satisfacció és més que compensatòria.

Ens veurem ben aviat per viure la cent vint.