Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris punxades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris punxades. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 156 "EL MISTERIÓS SO DELS TAMBORS"


El setembre avança i aquest dimarts 21, aniversari del Quim, arribem al final de l'estiu amb aires de tardor. La ruta que iniciem avui des de ca l'Aleix ens convidarà a treure de la motxilla alguna peça d'abrigar per primera vegada en tres mesos, especialment a les zones més enclotades com ara el riu Ripoll o el torrent de Ribatallada, que a poc a poc va reactivant la seva nevera característica, a causa de l'olla orogràfica. Un dels espais més freds de Sabadell i com veureu, ple de misteris.

Ens comunica l'Arnau que arriba tard per motius de feina. Mentrestant, ajudo a n'Aleix a reparar la roda que va punxar a l'anterior sortida, tot i que vam adonar-nos-en havent sopat als Amics. 

Sortim els tres del carrer Mañé i Flaquer a tres quarts i mig de set. La transitada carretera de Castellar és, un dia més, el tub d'escapament; també serà el de reentrada.

Arribem a la torre de Mossèn Homs, on girem a l'esquerra per dirigir-nos a Matadepera pel bosc de les Farigoles. Immediatament després de travessar la mateixa carretera, problema: el llum de n'Arnau es descolla del suport. Aconseguim deixar-ho mitjanament bé al cap de dotze minuts, resistirà els vint-i-cinc quilòmetres que tenim per endavant.

Des de l'avinguda de Mossèn Batlle, al barri de Can Vinyers, prenem la pista que neix a mà dreta, custodiada per una càmera de vigilància. Ens introduïm als boscos de Can Solà del Racó.

A mesura que ens aproximem a Castellar, constatem que les pluges de dilluns varen ser del tot irregulars. En aquest municipi van precipitar uns seixanta litres caiguts, i això ho notem en els bassals i algunes erosions que, de sobte comencem a trobar, així com en les olors i l'absència de pols als camins. Tot un goig de la natura que esperem rebre a Terrassa ben aviat, ja que en aquest episodi, com sol passar, només van caure quatre gotes mal comptades.

Engeguem els llums abans de descendir a la pista de la pedrera de Can Sallent, poc després de passar pel collet del Llop i deixar el Scooby Doo a mà esquerra. Travessem el torrent de la Penitenta i la serra de Sant Feliu amb vistes de Castellar del Vallès, també il·luminada, fins a arribar a la BV-1249, per l'accés que té la masia de Can Juliana.

Tot i que la idea inicial era fer una marrada al puig de la Creu, de seguida ens la traiem del cap. Entre una cosa i una altra, a dos quarts de nou no és bona hora per començar a fer un cim. Decidim tirar cap a Castellar per la carretera, agafem el desviament de la dreta per anar a Terrassa, però de seguida girem a l'esquerra per baixar al riu. Som de muntanya.

Abans del primer gual ens aturem a fer el plàtan de rigor i algunes fotografies nocturnes amb llums i ombres, amb ciclistes i sense. Ens abriguem, cadascú amb el que porta - en el meu cas amb el paravent-, i toquem fons pel que fa a altitud (202 m) i temperatura (13,5 ºC) tot creuant tres vegades les aigües del Ripoll, encara no gaires cabaloses. De fet, pel torrent de Ribatallada està totalment sec, a diferència del 26 de juliol, a la tarda trenta-quatre, que sorprenentment drenava malgrat la forta sequera que ja patíem. 

Un misteri que s'afegeix al so d'uns tambors que no aconseguim identificar-ne la procedència; sembla que de Castellar del Vallès, però també podrien ser els follets del bosc que estan de festa o que ens engresquen abans de superar el darrer empit fins a Sant Julià d'Altura. Misteris o imaginacions? Sigui com sigui, la nocturnitat, i el paratge de Ribatallada, eixut en aquestes últimes hores de l'estiu, però força fred, evoquen a viure el darrer tram de sortida com si fos la nit de Halloween. No seria mala idea tornar-hi el 31 d'octubre, si no tenim res més a fer aquell diumenge.

Una nit de Lluna plena que acaba a les deu amb focs artificials a la ciutat; aquí no hi ha dubte que hi ha quelcom a celebrar, i no és el Cadis-Barcelona. Un partit que es jugarà demà passat mentre nosaltres commemorem nou anys de grup ciclista tot assaborint quatre tapes delicioses, de ruta pel centre, juntament amb el Bernat Garreta, el Bru Figueras i el Marc Cornellas.

Just abans, amb n'Aleix posàvem en marxa el servei que, com a membres també dels VF, ens permetrà controlar l'ús públic a l'anella verda; res més que un gra de sorra a favor del civisme i a la conservació del patrimoni natural; únic, fràgil i irreversible.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 156


EPÍLEG

Deixem enrere el millor estiu quant a nombre de sortides, igualant el de la segona temporada, que també en vam fer deu. Un estiu sec i calorós que no ha estat impediment per passar-ho bé, pedalar tant de dia com de nit i a falta de gorgs, gaudir de bons sopars a la fresca!

En termes relatius, un increment de l'índex del casc, tot i ser lleuger, és més que positiu. Quilometratge, desnivell i grau de dificultat (IBP) es desinflen amb el permís de la calor, en comparació amb els mesos de fred, però res i ningú ens pot treure els bons moments pedalant per la muntanya plegats, per molta set que passem!

Aquesta tardor, més i millor, començant pel 23 de setembre. Arribem als nou anys en plena forma i vitalitat, amb un passat que va creixent i un futur que entre tots, anem projectant.

Per molts anys, grup! 

dimarts, 5 d’octubre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 154 "SESH"



Una expressió irlandesa que transmet positivisme i embranzida. Segons una recerca, sesh, que prové de seishun -sessió-, fa honor a aquelles trobades entre amics que tenen com a objectiu fer una activitat col·lectiva excitant i que promou la convivència. Les nostres sortides són un exemple indiscutible de la paraula que aquests dies està fent servir força el nostre amic Aleix. Un mot de només quatre lletres, però amb un missatge potent per introduir-nos a una nova temporada.

Són les set del dimarts, 7 de setembre de 2021. Quaranta dies després, els mateixos macacos que vàrem cloure una novena temporada de llibre, avui engeguem la desena amb un somriure a les quatre cares, amb energies renovades i molta il·lusió de seguir endavant. Sempre endavant!

Des de la carretera de Rellinars reprenem el contacte amb el patrimoni natural més proper. Com apuntava a Instagram, tornem de les vacances amb un bosc assedegat i un paisatge desolador. Una evidència de la sequera que arrosseguem des de fa un any i que aquest estiu ha anat accentuant-se encara més, amb un bon grapat de dies en què el risc de produir-se un incendi era extrem i per sort, la consciència ciutadana i la immediata intervenció dels serveis d'emergència han evitat el que podria haver estat un estiu de foc. Des d'aquí el més sincer agraïment!

Ens endinsem a la serra de ca n'Amat, mentre ens posem tots al dia de cadascú i anem copsant els arbusts rostits, principalment estepes i brucs; tot plegat amb una temperatura ambiental que dels vint-i-sis graus centígrads va baixant a mesura que guanyem alçada i la tarda avança.

Resseguim tres quilòmetres que des de la font del Senyor Ramon menen a la del Troncó pel camí terapèutic, amb un ascens que no cansa. Tot i això, poc després de la primera font arriba un grup de diverses elèctriques amb més ritme, i a causa de l'estretor del corriol, en Bernat i jo mateix som literalment enduts pel corrent i deixem força enrere n'Aleix i l'Arnau. Ens aturem per agrupar-nos de nou i pedalem junts, sense presses, però sense aturar-nos, fins a la font del Troncó.

Moment de fer un mos i obligatòriament, la fotografia de grup de la cent cinquanta-quatre, amb bandera hissada per solemnitzar aquest inici de temporada.

Es va fent de nit, el dia s'escurça de forma inevitable i ho notem amb el pas de les setmanes. La llei natural ens transporta inexorablement cap a un hivern amb els seus inconvenients, però amb els encants que té cada estació de l'any, i sobre els quals hem de prendre'ns amb la mirada positiva.

Amb les darreres llums de la vigília de la mare de Déu de Núria davallem a la carretera per la serra de la Pólvora i grimpem a la urbanització dels Caus, seguint la pista del sobreeixidor. Pausa a la plaça i posem rumb a la casa Nova de l'Obac. Amb la intenció de coronar al coll de la Torrota i baixar per les Pedritxes i la riera de les Arenes, un imprevist ens convida a fer marxa enrere i tornar per on veníem, almenys fins als Caus.

La bicicleta del Bernat pateix una punxada a la roda posterior. Sense càmera de recanvi, decidim acompanyar-lo fins a l'aparcament de l'Obac, on el recull la seva mare i se l'endú cap a Terrassa.

El nostre himne ja ho diu: "perquè en bici som la canya, tot i que algu sempre ens passa". En nou anys ens ha passat de tot, però de punxades feia molt de temps que no en patíem; sincerament ni ho recordo. Entre les etiquetes que acostumo a posar a les cròniques, un bon dia vaig decidir afegir "punxades", i si ens basem en aquest indicador, la darrera va ser a la quarta temporada, a la sortida vuitanta-dos, realitzada el 30 de desembre de 2015.

Poso fil a l'agulla que és tard i no vull que us acostumeu a una crònica tan extensa com aquesta.

Els dos socis proposen baixar per la Pineda, desig fet realitat. Un dels descensos més bonics per fer en bicicleta a prop de casa, però amb el preu de superar la pujada des de la riera de Gaià fins a la carretera de Rellinars, que travessem per cinquena vegada aquest vespre.

Acabem a dos quarts i mig d'onze amb una carta de Google AdSense a la bústia. Conté el codi per confirmar la nostra identitat i poder gaudir dels beneficis del servei que hem implementat recentment, i esperem collir-ne els fruits ben aviat.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 154


EPÍLEG

Comencem a escriure la desena temporada amb el peu esquerre pel Bernat, però pels quatre ha estat una sortida de nivell normal, sense exigències ni senzilleses. Totalment adequada per trencar el gel i sempre atractiva pels dies importants com avui, almenys per mi. 

Un curs que en gran part es desenvoluparà, com als darrers cinc mesos de la novena, cada tarda de dimarts. Per descomptat, no direm que no a algun matí de diumenge.

Com a propòsit, a veure si sis anys després tornem a participar en alguna pedalada organitzada que ens porti a descobrir altres paratges de Catalunya. Una escapada de tot un cap de setmana sencer tampoc és descartable, si hi ha ganes.

Encarem un any més per seguir creixent, avançant i sobretot, passar-ho bé i fer pinya!

dijous, 31 de desembre del 2015

SORTIDA 82: DIMECRES 30 DE DESEMBRE


Si bé amb la sortida vuit acomiadàvem l'any 2012 des de Cavall Bernat i les Pedritxes; amb la vint-i-nou ho fèiem el 2013 des de Can Torres, Sant Feliu del Racó i l'encara bosc de Can Déu; i amb la cinquanta-tres el 2014 des de Rellinars i Sant Vicenç de Castellet, en aquesta ocasió hem dit prou a la sortida vuitanta-dos amb un recorregut sense precedents.

Sortim a les nou en punt de la mà de l'Eduard, el Sergi, l'Aleix, l'Arnau i el Marc. Can Torres és el primer escenari del matí. Després de la forta pujada encara continuem una estona més fins al Coll de Grua. Les temperatures anormals ens fan treure tantes capes fins la màniga curta en algun cas. A partir d'aquí entrem a la falda de les Castellasses, els únics corriols de tota la ruta que ens faran passar per diverses obagues i també algunes codines empedrades, en aquest cas gaudim dels paisatges que ens envolten; la vall del riu Ripoll i les muntanyes del Vallès Oriental al seu darrere amb el Montseny al rerefons, i per l'altre costat les bucòliques parets del massís de Sant Llorenç.

Des del turó de Matalonga agafem la carena de l'Illa i procedim a baixar a la fondalada. Passem per davant de l'ermita de les Arenes i tornem a pujar de nou fins el Collet Roig per baixar finalment a esmorzar al poble de Sant Llorenç Savall a tocar de les dotze del migdia. Després del bon tiberi i una baixa, toca fer marxa enrere fins al coll que hem esmentat anteriorment i, en comptes de tornar a la conca del Ripoll, seguim resseguint la cadena que ens porta per Can Cadafalch, el Serrat de la Guardiola i finalment, el Puig de la Creu.

Des d'aquí baixem a Castellar del Vallès i ho continuem fent pel mateix riu fins ben entrar al terme de Sabadell on abandonem el seu curs per encarar la darrera enfilada. L'ambient més fresc de Can Déu ens porta fins a Sant Julià d'Altura. A partir d'aquí tan sols resta creuar camps i camins planers fins albirar els edificis alts de la nostra ciutat. Arribem a Terrassa a pocs minuts de les quatre de la tarda.










dilluns, 12 d’octubre del 2015

SORTIDA 76: DISSABTE 10 D'OCTUBRE


Avui hem dedicat el primer dia d'aquest cap de setmana llarg a desviar-nos dels indrets més recurrents per conquistar noves terres. Des de Terrassa agafem la riera de Gaià i a Viladecavalls la Serra de Collcardús ens acompanya fins arribar a la carretera d'Olesa a Vacarisses, on uns quilòmetres més endavant entrem a la Reserva Natural de Puigventós; una serra situada a cavall de Vacarisses i Olesa de Montserrat on el paisatge canvia força tant en vegetació, que aquí ja no és tant densa, com en geologia; doncs la calcària montserratina agafa un fort protagonisme. 

Després d'aturar-nos a fer un petit aperitiu a Sant Pere Sacama, continuem fent camí cap al Coll de les Espases; allà les vistes de Montserrat són espectaculars! Més endavant ens enfilem ja a la carena divisòria dels dos termes, on ja es contempla la plana de Vacarisses i al seu darrere, l'extensa Serra de l'Obac. Observem detalladament el recorregut del Camí Ral que la recorre a més dels cims més elevats, com el Castellsapera o La Mola de Sant Llorenç, i els petits municipis que s'amaguen als contraforts; Rellinars, Castellbell...

Finalment baixem cap a la C-58 i des de Vacarisses prenem el tren que ens porta cap a Terrassa.



Una sortida ideal per aprofitar el dissabte amb un bon nombre d'assistents, que cada vegada és més difícil d'aconseguir. Alguns de nosaltres, amb la consciència enfocada a l'aventura que ens espera la setmana vinent, ja us l'explicarem!

diumenge, 26 d’abril del 2015

CRÒNICA: SORTIDA 62 "FREGANT LA BOIRA"


Després de gairebé mig any, avui hem recuperat el Bernat Garreta i amb ell i l'Arnau hem realitzat, durant aquest últim matí de diumenge d'abril, una nova sortida, la quarta d'aquesta primavera.

Sortim més tard del normal, quan gairebé toquen les onze. Avui anem cap a Matadepera i per tant toca creuar el Pla del Bonaire, en aquesta època, tal i com ja hem vist darrerament, els camps estan coberts de colza, una flor que llueix un groc potent i ben bonic.

Des de Matadepera anem pujant la riera de les Arenes passant per la masia de Can Torrella de Baix i seguint amunt fins la deixalleria; durant aquest tros ens trobem amb els pares del Jan Margarit, que des de dijous està amb gent de la Salomon a Itàlia, corrent com tant li agrada i gaudint de les muntanyes del gran Llac de Garda, situat a la regió de Vèneto.

Nosaltres, de moment, ens quedem a Sant Llorenç i des de Cavall Bernat creuem la riera i anem pujant cap a la Serra de les Pedritxes. Avui hem fet una cosa nova i diferent; a la cruïlla de la Torrota de l'Obac, en comptes de girar en direcció a la Casa Nova de l'Obac, hem seguit recte amunt.

Des de la Torrota, hem seguit amunt i hem conegut aquesta part

Un tram força costerut a nivell de pendent i qualitat del terreny, però tot i així tendint a millor a mesura que anem pujant. Arribem al pou de glaç de l'Estepar i per tant a una de les carenes més importants d'aquesta zona; en direcció oest aniríem cap als Alts de la Pepa, on es troba el Tossal de l'Àliga i el Turó de la Mamella, però avui anem cap a l'est.

Els turons del Camí Ral: Roca Salvatge, el Paller de Tot l'Any i el Castell de Bocs
En aquest cas, una petita confusió ens porta gairebé fins al Collet Estret, punt on hi vàrem passar fa un temps. Feta la correcció, reprenem la carena i toquem sostre no només amb la sortida d'avui sinó amb totes les que hem fet fins ara. El responsable d'això no és ningú més que el Turó de la Carlina, que encara que no ho sembli pertany a la nostra ciutat i els seus 931,3 metres d'alçada han marcat rècord; per superar-lo el més a prop és Castellsapera però per pujar-hi amb les bicicletes és difícil, per tant tocarà anar cap a l'altra banda!

Des de la Carlina comencem a baixar gradualment, perquè abans de caure en picat fem parada obligada a la Roca del Corb, que amb mig quilòmetre de separació tan sols, aquesta ja es troba a Matadepera. És un dels turons més visibles des del mateix poble i sobretot pel cantó del massís de Sant Llorenç, no supera els nou-cents metres d'alçada però és un magnífic mirador, sobretot quan el dia és net i clar, malauradament no com avui. Aquí hem aprofitat per descansar i fer fotos, que malgrat tot han quedat prou bé!




Des d'aquí agafem un corriol carener però més boscós i descendim fins la Barata i recuperem un tram més habitual, passem per Torre Salvans, el Pla de Suris i l'àrea d'esplai de l'Escaiola. Creuem la carretera i recuperem la riera. A l'alçada de Matadepera, també recuperem després de molt de temps, les punxades; gairebé simultànies l'Arnau i el Bernat. Ho solucionem amb l'ajut del meu pare i un cop enllestit continuem la baixada fins a Terrassa, al voltant de les tres de la tarda.

Una matinal ben maca que contràriament als trenca cames que ens fem a Castellar del Vallès, ha sigut pujar i baixar. Encara no estem acostumats a alçades de vuit-cents, nou-cents metres, no només pel fet de ser amunt sinó també per com és el terreny i les condicions, que no sé vosaltres però a mi aquesta zona em té el cor robat; però en tot cas ho seguirem practicant i més ara que s'acosta l'estiu, ja ho anirem veient!





diumenge, 21 de setembre del 2014

CRÒNICA: SORTIDA 45 "DE POBLE...EN POBLE"


Aquest dissabte hem començat oficialment la tercera temporada i ho hem fet repetint una ruta de l'any passat que ens va agradar molt; volíem que ens servís com a tret de sortida.

Passada la pretemporada amb dues sortides pels voltants de Terrassa i Vacarisses, hem volgut arrencar cap a una altra banda. Però comencem pel començament, com sempre, a la Plaça Vella. Sortim a dos quarts de deu amb l'Arnau i l'Edu i passem a buscar el Castro a casa seva. Ens dirigim a la carretera de Castellar per sortir al bosc de Can Déu. Un bon començament avançant amb bon ritme els magnífics corriols que trobem per la zona, fins sortir a la ciutat de Sabadell. 

Des de Sabadell fem carrers i baixem a buscar el Ripoll; descendim com si anéssim a Barcelona uns tres quilòmetres ben bons. Poc abans de desviar-nos a Torre-Romeu, arriba la primera punxada de la temporada, i no pas la darrera de la sortida. La bicicleta de l'Aleix ens fa endarrerir trenta minuts la sortida, però això només és el començament...

Abandonem el riu i enfilem ben amunt per agafar el camí vell de Polinyà. Passem pel mateix poble i avancem cap a l'est creuant alguns torrents per arribar a la riera de Caldes. Arriba el migdia i iniciem una nova fase de la ruta, ara anem cap al nord, direcció al municipi estrella; Caldes de Montbui. Abans però, ens esperen dotze quilòmetres que es faran com si en fossin trenta. 

Fem via cap amunt i passem per Palau-solità i Plegamans; allà ens aturem una estona en un Skatepark per fer utilitzar les bicis d'una manera diferent i aprofitem també per omplir bidons, que per cert, d'aigua no ens en faltarà pas avui, gens ni mica.

Seguim pujant i entrem en una zona més verda; allà l'Aleix torna a tenir problemes amb la seva bicicleta i tornem a parar, un parell de cops. 

Arribem per fi a Caldes quan falten vint minuts per les dues del migdia. Ens aturem a la Plaça de la Font del Lleó (si fóssim montbuiencs segurament ens trobaríem aquí per fer les nostres sortides). Amb prou gana com per començar a dinar, fem l'àpat del migdia tot visitant la Font del Lleó i les Termes Romanes que ens queden a la vora. Reposem una estona i jo aprofito per carregar el mòbil en un bar, que gràcies a això he pogut gravar la ruta completament.

Les bicicletes també es mereixen descansar
Ens trobem just al quilòmetre trenta-set de la ruta i l'Aleix ens deixa pels problemes tècnics que ha patit. Són les tres passades i no ens podem entretenir gaire més, així doncs, marxem de Caldes ben encaldats, sobretot l'Edu i jo. 

Continuem la ruta i tornem a entrar en zona forestal. Passem per un polígon industrial de Sentmenat i passem pels plans de Can Fruitós; ben aviat, començarem a pujar.




Arribem a la Serra Cavallera i ens trobem amb la pista que ens enviarà al cim de la ruta que ens ha obert la temporada, el Castell de Guanta. Deu mesos més tard ens hi trobem de nou això sí, avui ni una ànima a la vista. Enregistrem algunes fotos per immortalitzar el moment i reposem aigües en una font vora la casa. Tal com deia, ens trobem al punt més alt de la ruta, a uns 460 metres d'altitud.


Som al punt més elevat però també al més nord, i per tant, ara toca anar cap avall i a l'esquerra. Ens acomiadem del castell i descendim per una altra pista; també passem per alguns corriols força divertits que ens porten fins a Castellar. El darrer municipi abans del nostre. Portem cinquanta quilòmetres i encara ens queda fer una part molt dura; creuem el poble i ens retrobem amb el Ripoll cinc hores després.

No podíem començar la temporada sense una nova gravació creuant el riu, un petit luxe abans d'un gran labor; fer la pujada cap a Can Déu. Un tram de dos quilòmetres que puja molt però avui ens regalava un aire fresc i agradable després de suar tant. 


Sortim per fi a Sant Julià d'Altura i enllacem amb el camí per on hem vingut al matí. Des d'allà només ens queda creuar la carretera i arribar a Terrassa per Mossèn Homs. 

Entrem a Terrassa amb seixanta quilòmetres al darrere, que fins a casa se'ls hi sumen cinc més. Dos quarts de sis de la tarda, vuit hores, repte aconseguit, la tercera temporada ja és amb nosaltres!

  
RESULTATS I FOTOS


dissabte, 30 d’agost del 2014

CRÒNICA DE LA SORTIDA 10: DIUMENGE 3 DE FEBRER DEL 2013

Aquesta és una de les cròniques que tenia guardades sense saber-ho, però que mai havia arribat a publicar ja que en aquell moment el bloc encara no existia. Concretament aquesta és la més antiga del grup, la de la sortida 10, realitzada el diumenge 3 de febrer del 2013, primera temporada.

---

Mentre esperàvem el Quim

Debut del Sergi Torrontera. Hem sortit a les 10.08 de la Plaça Vella i a i mitja hem sortit de la ciutat. Els primers problemes s'han presentat a partir de les 11.15, quan hem patit la primera pèrdua del Quim. L'hem trobat. Hem seguit cap a la Font del Troncó i hem passat mitja hora més, l'he anat a buscar i hem seguit. El problema gros ha estat quan hem arribat a la Carretera de Rellinars, hem passat una hora sense el Quim (s'havia perdut) després d'una forta baixada de 100m de descens en cinc minuts.





Llavors, a les 13.15 hem seguit per un camí més tècnic i després hem arribat a la Font de la Cirera. Finalment, hem fet una baixada forta, la qual jo he pinxat. A les 14.30 hem arribat a Terrassa (4 hores hem estat a fora). Quan la previsió era que arribéssim a les 12.30-12.45. Aquesta ha sigut la segona sortida de l'any i la desena dels Macacos.

---

En aquesta sortida vam gravar aquests dos vídeos.




Veure resultats de l'Endomondo

Veure fotos de la sortida


dissabte, 23 d’agost del 2014

CRÒNICA: SORTIDA 42 "THE PARTING OF THE WAYS"

M’hauria agradat el primer d’agost acabar la temporada amb la crònica de la sortida del Mont-Rodon, però per falta de temps va ser impossible. Així doncs, tres setmanes més tard, aprofito aquesta crònica per enllaçar-la a les portes de la pretemporada i començar a explicar-ne alguns detalls.

Primer de tot però, cal fer net de la segona temporada, ja que vam marxar amb la feina inacabada i ens faltava comentar com ens havia anat el final.

Cap a dos quarts de sis de la tarda del divendres 1 d’agost, sortim amb l’Eduard i l’Aleix de l’IES Terrassa en direcció a Matadepera. En el moment de partir, unes gotes d’aigua es converteixen en un fort aiguat que per sort només ens dura fins al pla del Bonaire; semblava que la segona temporada volgués que acabéssim d’una vegada per totes, però ens hi vam resistir!

Passada la pluja, amb l'ambient humit entrem a Matadepera i ens dirigim cap al club de golf per entrar a muntanya. Les primeres pujades ens condueixen als peus del turó i resseguint la seva part sud, en poca estona arribem a la bifurcació del camí de Can Font. Gir de cent vuitanta graus i iniciem ara sí, l’ascens que ens porta al cim. El tram de dos quilòmetres més dur de la ruta.



Un tram de dos quilòmetres que els fèiem en mitja hora, l'acabem fent d’una hora pel què ja s’ha convertit en la clàssica incidència d’una sortida dels MKCOS. No podíem acabar la segona temporada sense haver fet l’última punxada, i evidentment, punxada de l’Edu.

Així que passats trenta minuts reprenem la ruta i en deu ens plantem a dalt. Ara sí que la cosa s'acaba; obrim el catxé que a inicis de temporada havíem amagat, juntament amb un bon berenar acompanyat de música i enregistrant les últimes fotos.

Finalment, baixem del Mont-Rodon per la banda de ponent i en uns deu minuts més de rellotge, arribem a la font de la Tartana. Seguim baixant a tota màquina fins a la ciutat i tanquem definitivament!

RESULTATS I FOTOS




I aquí estem, a un mes de l'aniversari, preparats per sembrar la llavor de la tercera temporada que si tot va bé, aquesta última setmana de mes farem arrencar la pretemporada. Amb temps d'aprofitar els darrers dies de vacances fent les primeres sortides.

Un dels temes centrals de la pretemporada són el de la Via Catalana, decidir a quin tram anirem.

Com ja sabeu, la tercera temporada arribarà amb l’aniversari el proper dimarts 23 de setembre. Si tot va com l'any passat, el cap de setmana previ el celebrarem, amb un aire més festiu el dissabte, on veurem el vídeo de la segona temporada, i més formal el diumenge, amb la sortida que marcarà el punt de partida del tercer any dels MKCOS.

Sense abordar cap més detall de com anirà tot plegat que no ho sé ni jo, de moment ho deixem aquí i pròximament en seguirem parlant.


Amb aquest article estrenem la nova etiqueta del blog "tercera temporada", a la dreta veureu totes les altres.