Com a abstemi -també- de la llet i del cafè, no entenc un esmorzar sense un suc espremut; igual que tampoc concebo una excursió en bicicleta de bon matí sense aturar-nos a fer, plegats, el primer i millor àpat del dia.
divendres, 10 d’octubre del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 238 "SUC DE TARONJA"
dilluns, 15 de setembre del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 237 "AGUANTA, DIMONIS!"
dijous, 8 de maig del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 236 "SOTA UNA LLUNA PLENAMENT GÈLIDA DE GENER"
dimecres, 5 de febrer del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 235 "FORA DE RUTINA"
dilluns, 27 de gener del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 234 "LLEI DE VIDA"
dimecres, 19 de gener del 2022
CRÒNICA: SORTIDA 166 "UNA APARICIÓ SORPRENENT"
Dimarts passat, el conill del túnel del Guitard; ahir dissabte, una sortida totalment improvisada i avui diumenge, en menys de vint-i-quatre hores tornem a prendre les bicicletes per concórrer la cent seixanta-sis, en un matí que es presenta molt fred malgrat el Sol -clar que en aquesta ocasió ens trobem a dos quarts de deu-. Una sèrie de successos inesperats que no acaba aquí; en arribar al punt de trobada, a l'estació de la Rambla, veiem que en Marçal se suma a la festa. Benvingut sigui, tant de bo això passés més sovint, i no a la inversa.
Recollim n'Arnau a la riera del Palau, tot i que pràcticament quinze minuts més tard del que havíem acordat. No canviaràs mai, trapella!
Sense més temps a perdre, que l'Aleix ha de dinar a Barcelona, comencem a gravar la ruta des de la carretera de Martorell i pugem a Can Palet de Vista Alegre pel camí vell de Terrassa a Ullastrell. Un autèntic estimulant natural per entrar en acció de bon principi, tot escalant uns pendents de fins al divuit per cent, que culminen amb les sensacionals panoràmiques de la nostra ciutat, acompanyades de bona part de la depressió i serralada prelitoral.
Deambulem per la urbanització tot resseguint el GR-6, tal com vàrem fer a la cent cinquanta-vuit, de camí al puig Madrona. Un sender de llarg recorregut que coincideix amb una variant del Camí de Sant Jaume, i que en aquesta ocasió ens duu per uns corriols que més enllà de Ca n'Amat d'Ullastrell no havíem fet mai i ens han agradat molt, perquè certament són estrets, però de tant bon fer que amb prou feines cal baixar de la bicicleta si no és pel maleït arítjol, el filferro boscater.
Apareixem a la carretera que mena al poble d'Ullastrell i sense seguir-la gaire més de cent metres, ni tan sols rodant sobre asfalt, tombem a la dreta i baixem sobtadament a la riera de Gaià. Un descens francament bèstia, que a més de portar-nos al punt més baix de la sortida, a una altitud de només cent setanta metres sobre el nivell del mar, ens situa, per primera vegada des que recollim dades de temperatura, sota els zero graus centígrads; a set dècimes negatives per ser exactes. Un fred ben viu que es reflecteix en un paisatge de ribera gèlid.
Fugim del tàlveg i mentre la temperatura es va refent, des de Can Cabassa passem per sota d'un dels viaductes del Quart Cinturó i rodegem la masia de Can Coromines, ubicant-nos just a sobre després d'atansar-nos a una altra construcció, en aquest cas de dos segles més tard, però amb un estat de conservació dolent: Can Garriga.
En aquests instants fa tot just una hora que pedalem, i portem més o menys la meitat de la ruta prevista. Tots plegats estem descobrint un entorn molt interessant dins del terme de Viladecavalls que, sens dubte, convindrà continuar explorant. Bàsicament, perquè avui tenia intenció de fer arribar el grup al nucli urbà passant per la masia de Can Sanahuja -visitada amb el meu pare fa un munt d'anys-, i no ho he aconseguit. No obstant això, n'hem visitat dues altres que si no vaig errat, ningú dels quatre coneixia. A més, veig que no hi ha cap excursió publicada a Wikiloc que trepitgi les tres alhora, fet que fa pensar que si es passa per Can Coromines, el camí fins a Can Sanahuja potser no és gaire apropiat. Probablement, seria millor fer una part de B-40 de baixada i amb les boques dels dos túnels a tocar, girar a mà dreta i pujar de valent, això sí. Com comento posteriorment als meus amics, potser ho tornem a intentar a finals de temporada.
Un dels avantatges de transitar per Can Sanahuja és que se situa al carener que comunica directament amb el centre de Viladecavalls, i des de la part urbanitzada tot ve gairebé de baixada fins a l'era, a la policia local, per entendre'ns.
En canvi, convençut que arribaríem arran de Ca n'Oleguer, hem espetegat a la carena equivocada. A un indret de Viladecavalls que ho confesso, no sabia ni que existís.
Per no fer-ho més fàcil del compte, intento redreçar-nos al lloc que pertocaria, superant per això la rampa agosarada del camí del Bosc al bell mig de la urbanització de Can Turu. Creia que em quedaria sense amics fa un any a Rellinars, i no entenc com encara em segueixen. Serà perquè, el dia que menys m'ho esperi, m'enganyaran a mi? Temps al temps...
Sembla que sí, per fi arribem allà a on volia arribar; des del camí de Can Sanahuja avancem cap al carrer de Dalt i se'ns apareix davant nostre, per fi, el campanar de Sant Martí de Sorbet.
Estacionem les bicicletes i ens prenem quaranta-cinc minuts de descans per assaborir un més que merescut aperitiu a la terrassa assolellada del bar del Casal. Unes braves acompanyades de beguda, però sense les delicioses olives amb pinyol, i converses que aquí no podem explicar, tret dels anuncis que de tant en tant es colen entre paràgrafs i alguns racons del blog que, si no teniu res més productiu a fer, ens estareu convidant a molts més vermuts com aquest.
Marxem de Viladecavalls a les dotze en punt. Descendim per la B-120 i, poc abans d'abraonar el polígon industrial, trenquem a mà esquerra pels horts de Can Mir; convergint amb part del traçat de la tarda trenta-u, de les últimes de la novena temporada i de la categoria.
Traspassem per tercera i darrera vegada la riera de Gaià, ara sense el desplomament exagerat, i des de Sant Miquel de Gonteres arribem a la Maurina per un camí annex a la via.
Acabem a tres quarts d'una la catorzena sortida de la temporada, que esdevé -almenys per ara- la més dura del període; no pels quilòmetres ni tan sols pel desnivell positiu, perquè en aquest cas és superat per la cent seixanta-tres, sinó pels pendents de gran envergadura que avui hem experimentat. Una sortida que podem qualificar de trencacames, clarament.
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 166
EPÍLEG
Ha estat un cap de setmana prou intens, precedit de la sortida del dimarts i que clou la primera quinzena de gener amb tres sortides en sis dies; una bona base per enfrontar el que ens espera la segona meitat de mes.
dimarts, 18 de gener del 2022
CRÒNICA: SORTIDA 165 "ESPONTÀNIAMENT"
La cent seixanta-cinc és una sortida propiciada per una suspensió a última hora. Conscient de la predisposició de n'Aleix per a fer-la realitat un dia abans de la data prevista, no dubto ni un moment a llençar la convocatòria des del llit i, si s'escau, l'endemà farem la cent seixanta-sis.
Una escapada que tira endavant i no només representa una bona oportunitat per gaudir del Sol en un migdia de gener, sinó el principi de dues grans històries, o com anomenarem des de les xarxes després de pedalar, dos viatges que, segur, arribaran molt lluny. Avui dissabte, 15 de gener, les muntanyes de Terrassa obren les portes a la nova bicicleta que avui n'Aleix comença a fer rodar, acompanyada de l'Adrià Abad; un noi prometedor, carregat de tanta força i passió pel ciclisme de muntanya que segur, consolidarà el grup a les portes de complir els deu anys.
En quaranta-cinc minuts passem de les nostres habitacions al passeig del Vint-i-dos de Juliol. Des de l'estació del Nord, després de saludar-nos i presentar-nos com cal, correm cap amunt, cap al pla del Bonaire. Abans de sortir de la ciutat, presenciem una farmàcia amb una cua considerable gràcies a l'abaratiment dels tests d'antigen.
Són pràcticament les dotze, però hi ha temps suficient per fer una excursió propera i amb tots els ingredients necessaris: ascensions dures per treure la llengua de la boca i sumar uns quants metres de desnivell, baixades per esbargir-se tot i el fred, paisatges per admirar i evidentment, un final feliç. Tot plegat en dues hores de rellotge.
Entrem a un parc agroforestal molt concorregut -com ha de ser en un dissabte tan bonic com avui- i per variar pugem a la serra de Can Bogunyà per la carena de Can Carbonell, per darrere del centre tecnològic Leitat.
Tan sols recordo haver pujat per aquí una sola vegada; a la sortida trenta-vuit, efectuada amb l'Arnau i l'Aleix el 8 de juliol de 2014, a les acaballes de la segona temporada.
Mentre el meu cap pensa en el passat, el GPS decideix no gravar aquest tros. Quan arribem al camí de Can Roure m'adono del problema i el resolc de la manera més enginyosa: traient les piles i introduint-les de nou. A conseqüència d'això, aquest fragment és dibuixat a mà, intentant representar amb la màxima fidelitat possible la distància, el desnivell positiu, així com la velocitat a cada punt i la temperatura. Tot un repte, però alhora una experiència que, per altra banda, espero no reviure gaire sovint.
Allò que sempre és un plaer repetir i mai me'n cansaré, almenys jo, és transitar per les carenes del pla de l'Alzina del Vent i els Morros Curts; encara que per això convingui pujar de valent, avui pel collet d'en Janot i el coll del Troncó, amb el permís de certs grups nombrosos que de seguida ens cedeixen el pas gràcies al timbre que l'Adrià duu incorporat a la seva bicicleta.
Des del coll de la Riba, debatem entre baixar cap a la urbanització de les Pedritxes i Matadepera, o pujar un xic més i, des del coll de la Torrota, menar a la casa Nova de l'Obac i prosseguir per les urbanitzacions dels Caus i els Pinetons per tornar a Terrassa per la Pineda. Sortosament, ens decantem per aquesta segona opció, efectivament amb alguns repunts més, però compensats per una baixada progressiva i agraïda.
Sortim a la carretera de Rellinars per la pista que prové de Can Font de Gaià i acabem espontàniament a dos de dues amb un bon plat de patates braves, que les trobàvem molt a faltar!
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 165
EPÍLEG
És ben cert que els esdeveniments es gaudeixen quan no els esperes. Un dissabte inoblidable gràcies a l'expedició que entre els tres hem anat dibuixant de forma improvisada, el temps esplèndid que ha fet avui i evidentment, la companyia. No cal demanar res més.
Demà diumenge, més i millor. Tot i que en aquest cas ho tenim tot pensat des de fa uns dies, cada sortida sempre ens forneix alguna sorpresa, i dubto que la cent seixanta-sis sigui una excepció.
Benvingut, Adrià!


































