EL RESUM DE LA TEMPORADA

dilluns, 8 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 149 "EIX VERTEBRADOR"

En aquesta ocasió, Sant Sebastià de Montmajor i el castell de Guanta havien de ser el nostre objectiu, però n'Aleix és baixa per un lleu refredat i la previsió del temps anuncia possibles ruixats al llarg del primer diumenge de febrer. Malgrat tot, els macacos Arnau i Marc no desistim i ens engresquem a fer una excursió més propera, a la línia que des de fa unes setmanes tenim intenció de mantenir, o si més no, prioritzar.

Desplacem el punt de trobada a dos quarts de deu al nord de la Rambla i arrenquem la cent quaranta-nou per la masia de Can Cardús de les Orioles i la serra de les Aimerigues. Travessem la riera de Gaià i pugem als Caus com fa set dies, però avui, per variar, ho fem per la carena del Guitard, tot resseguint el camí vell de Terrassa a Rellinars, previ a la carretera actual.

De fet anem una mica sobre la marxa, tanmateix tenim clar que un dia més, valdrà la pena defugir de les àrees que aquests diumenges de confinament municipal solen estar replenes. Així doncs, des de la casa Nova de l'Obac decidim endinsar-nos un dia més a la serra.

A diferència de la sortida cent quaranta-set, ens dirigim primer al coll de la Torrota i tombem a l'esquerra per pujar al tossal de l'Àliga, assolint aquí el punt més elevat del recorregut. Tornem a gaudir de les sensacionals panoràmiques de l'Obac, avui a vista d'ocell.

Albirem Rellinars, els masos de les Boades i el castell de Bocs; indrets de la setmana passada abans de pujar al camí ral del Coll de Daví. A la crònica comentava que feia cinc anys que no transitàvem per aquest sender històric. Ves per on, ara hi posarem una altra vegada els peus.

Davallem al collet Estret en un tram pedregós, però que majoritàriament es deixa fer. Ens retrobem amb el camí Ral en un lloc conegut com el sot de les Unces, on hi ha un forat que, segons una de les moltes llegendes, s'hi amagaven els diners dels robatoris dels bandolers.

Deambulant pel salvatge i llunyà nord de Terrassa i Vacarisses encerclem el vessant oest (vacarissà) del Castellsapera fins a arribar al coll de Tres Creus. Una gran admiració cap al bon home que, en aquest punt, ens descriu la circular que porta fent en bicicleta elèctrica des de Matadepera fins a Monistrol de Calders. Em deixo un petit detall: té vuitanta-quatre anys.

Ens acomiadem d'ell i de la carena que regeix la sortida i avui faig honor al nom de la crònica. Per què eix vertebrador? Perquè a més de ser la via més elevada, és el pal de paller de la serra que de nord a sud la travessa, i per cada corriol que neix, mil-i-unes aventures ens esperen entre canals, roquissars, fonts, arbres, cavitats i totes les petites meravelles que us pugueu imaginar.

Elogiat el nostre Obac, en sortim per l'aparcament de l'Alzina del Sal·lari i ens traslladem al massís de Sant Llorenç del Munt poc abans del revolt de la font de l'Olla. Tant el meu amic com jo preferim rodar sobre asfalt el mínim possible, avui que anem bé de temps.

Travessem la riera de les Arenes i completem el gir matinal pels boscos encantats de les Planes i les Rovires. Can Pèlags, Can Garrigosa i la torre de l'Àngel són les masies del nord de Matadepera que vàrem visitar vuit dies després del Filomena i avui ens tornen a acompanyar a la recta final de la sortida. Ens aturem a fer el piscolabis de rigor a les Pedritxes.

Les croquetes ens donen ales per allargar-nos una mica, no gaire més. Ens enfilem al collet de Can Roure per l'església de Sant Joan i, en un tres i no res, ens trobem baixant per la carena de Can Carbonell com fèiem dimecres, però avui necessàriament a una velocitat inferior.

Des del parc audiovisual arribem a Terrassa per un pla del Bonaire a vessar de gent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 149


EPÍLEG

Aprofito aquest espai per valorar, breument, les crítiques rebudes quan pedalàvem per camins que la normativa del Parc només habilita als caminadors. Si bé això és cert i no hi tenim gaire a fer, encara espero veure, algun dia, sancionar a tots aquells que aboquen tota mena de deixalles inorgàniques al medi natural, criden pels descosits o posen música a tot drap. Aquests són els grups que de debò no tenen cap mena de respecte cap a un territori realment fràgil, lluny dels que estimem aquest Parc i el gaudim amb els mitjans que disposem. Res més a afegir.

Ens veurem aviat en una sortida que serà prou especial; arribarem a la xifra dels cinc mil quilòmetres acumulats des dels orígens i a l'equador de la sortida dos-cents.

dijous, 4 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 148 "ENTORNS DE DESCONFINAMENT"

Can Palet de Vista Alegre. Aquest va ser el meu primer objectiu el 2 de maig de 2020. Un dia que sempre quedarà a les nostres memòries, especialment per tots aquells que a pocs minuts per les sis, aguantàvem, impacients com els nens el dia de Reis, el mànec de la porta del carrer.

Acabàvem així un llarg mes i mig de quarantena estricta. En passar pel túnel de la carretera i prendre aquest camí de pujada, tornava a sentir les olors del bosc, el silenci tan sols trencat pels ocells de primera hora i la brisa que bufava a la cara. Semblen les coses més insignificants del món, però notar tot això i els tremolors de la bicicleta en pedalar per un camí de terra, en aquells moments era del tot indescriptible; plaer i sensació de llibertat.

Us proposo que feu un comentari tot explicant com vau viure aquell dia.

Nou mesos després, sortir a la muntanya no ha deixat de ser un fet, per sort habitual i quotidià. Un dimecres més, som dos els afortunats que podem dedicar una estona al matí a pedalar pel territori més proper. Encara amb la ressaca, però també amb la força dels cent nou punts de diumenge passat, avui donem la benvinguda al febrer amb una sortida que arrenca de forma explosiva.

El camí vell que comunica Terrassa i Ullastrell és el que té. Una forta pujada que, en un tres i no res, permet gaudir de les millors vistes de la ciutat i els principals massissos de la serralada prelitoral. Un punt de partida perfecte per entrar en calor i acabar de treure'ns la son de sobre.

Comencem així la cent quaranta-vuit, la quinzena de la temporada i la sisena de l'any.

Superat el primer tràmit del matí, a les nou en punt travessem la urbanització de les Martines i accedim al terme municipal de Rubí per la serra de Can Guilera. En una zona alternativa a la riera de les Arenes que no transitem gaire sovint, arribem a Rubí i immediatament en sortim pel sud-est.

Seguint la via del tren a la nostra dreta, travessem l'AP-7 per sota i passem per la perifèria de Sant Cugat del Vallès. Ens aturem uns minuts a cercar un geoamagatall recentment publicat a l'ermita de Santa Maria de CampanyàEl meu amic veu una cosa sospitosa i de seguida el tenim a les mans. Més endavant, fem dos tradicionals del mestre mirote1966 i un letterbox enginyós.

Aconseguim trobar el contenidor i comencem a jugar. La detallada descripció ho facilita tot, però tot i equilibrar bé les peces, la porta es resisteix a obrir. Entre les combinacions possibles, en un moment donat fem diana i per art de màgia, obtenim el premi!

El Geocaching sempre fa més entretingudes i divertides les sortides.

Des de la HP prenem el camí dels Monjos per anar cap a les nostres contrades. Com que anem bé de temps gràcies a haver engegat d'hora, decidim allargar-nos una mica més.

Des de can Barata, carenegem tota la serra de Galliners i davallem a la urbanització de Can Pallars i Llobateres per travessar el torrent de la Betzuca i el túnel, de nou, de la C-58.

Arribem a Torrebonica per la plana de Can Badiella, i seguim guanyant latitud cap a Mossèn Homs, el bosc de les Farigoles i Matadepera. Omplim els bidons a una font quan el campanar de Sant Joan tot just anuncia les dotze del migdia. Tenim temps de sobres per fer un Can Candi.

L'ambient és totalment primaveral i això convida a fer les cinc rectes del turó de Roques Blanques en màniga curta, i a ritme de creuer. Prenem el desviament que mena al collet de Can Roure i baixem, gaudint al màxim, fins al pla del Bonaire per la pista de Can Carbonell.

A deu minuts per l'una, acabem una altra sortida que, sense voler, ha tornat a tenir la seva exigència; sense la marcada excepcionalitat de diumenge passat, evidentment.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 148


EPÍLEG

Està clar que en aquest nou any, la temporada està agafant una embranzida sense precedents. Les dades que podeu consultar en aquesta pàgina parlen per si mateixes. Com comentava ahir per WhatsApp i en més d'una ocasió, aquesta és la clau per avançar i aconseguir grans reptes.

Les dades són molt bones perquè reflecteixen la constància i les ganes de tirar aquest grup endavant. Siguem els que siguem, ho farem.

dimarts, 2 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 147 "CERCANT LA SOLITUD"


Els caps de setmana, en una gran conurbació urbana com és la regió metropolitana, no és pas estrany veure els espais naturals plens de ciclistes o excursionistes que volem respirar aire lliure i gaudir de la muntanya. Si a més afegim les circumstàncies actuals, la mobilitat restringida i en definitiva, la fatiga pandèmica, tan sols fan que accentuar aquest fet tan comprensible.

A les sortides efectuades aquest mes de gener ho hem pogut constatar, per exemple, des dels terrenys de Mossèn Homs i Torrebonica, fa una setmana a Galliners o precisament avui, diumenge 31, des de la benzinera BP. Els pauiona no podien triar un nom millor pel geoamagatall que van posar a un senyal de trànsit que hi ha a tocar: Punt de trobada. A les nou del matí semblava que un Camí Moliner estigués a punt de començar. El nostre grup, una vegada més -i ja en van cent setanta-, ens agrupem aquí per iniciar, no un Camí Moliner, però potser quelcom semblant.

Amb l'Aleix, l'Arnau i l'Edu, ens desplacem a la riera de Gaià per la carretera de Rellinars. Des de Can Font de Gaià fins a la Casa Nova de l'Obac, ens avança força gent en bicicleta elèctrica. Entre els que pedalem sense res més que les nostres cames, hi som dos grups de joves ciclistes. Ells, però, decideixen tombar cap a Vacarisses com ho vam fer amb l'Aleix a la cent quaranta-cinc.

El paisatge es capgira, en tots els sentits, quan comencem a descendir cap a Rellinars. Cada vegada ens trobem més sols i per descomptat, Montserrat i les característiques talaies de la carena del camí Ral es manifesten a les nostres mirades. Sobretot quan ens aturem al paratge conegut amb el nom del pla de les Farigoles. Topònim que en poques setmanes quedarà homologat en un nou llibre i mapa de Rellinars. Les casualitats de la vida fan que en Narcís Serrat -pare de la pedalada matadeperenca que dos paràgrafs enrere em referia-, ens retrati amb la muntanya sagrada a darrere. La fotografia no podia quedar millor, evidentment.

La baixada pel torrent de la Saiola fins a reunir-se amb les aigües de la Barbotera, és de les millors que tenim a prop de casa; en un entorn que qualificava de paradisíac a la vigília de la sortida centenària, com talment ho fèiem per primera vegada de camí a Sant Vicenç de Castellet.

El nostre objectiu se situa avui a la conjunció de l'Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt: el Coll d'Estenalles, però encara queda camí per recórrer i molta crònica per llegir.

Anem a pams. Som al pla de la Bàscula, un lloc significatiu de la sortida. Havent assolit el primer pic a la Pastora, la posterior baixada acaba aquí. Si ubiquem aquest punt sobre el perfil topogràfic, queda clar que ens espera la llarga, intensa, però definitiva ascensió; que ens adreça a la cara més salvatge i feréstega de l'Obac, on mai fins ara hem gosat traspassar sobre dues rodes.

Abans de res, encarem una part ben bonica que ens segueix obsequiant les millors panoràmiques de Montserrat, al seu pas per les Boades i el darrer tros de pista encerclant el Castell de Bocs.

En efecte, la pista acaba en sec i ens fa seguir pujant per una canal costeruda fins al coll de Correu. Cinc anys després tornem, per uns minuts, al llegendari camí Ral del coll de Daví.

Salpem ràpidament al fons de la vall, on drena el torrent de la Cansalada. En bona part, podem avançar sense baixar de la bicicleta. A més, abans de ser a baix de tot, el camí transita paral·lelament al curs hidrogràfic i és relativament pla.

Travessem el torrent i alhora, entrem al municipi de Mura.

Pugem amb les bicicletes a coll fins a assolir la carena de l'Espluga. Són setanta metres de desnivell en poc menys de mig quilòmetre de recorregut. Aquest és el preu que cal pagar. L'esforç que remet a la posterior recompensa. Les fotografies parlen per si soles.


A partir del punt on ens trobem, tot i que encara queda un bon desnivell per sumar, les condicions del terreny seran més favorables. Resta, doncs, la traca final: tres quilòmetres, dos-cents metres positius i el més esfereïdor: un empit de noranta metres que té un pendent del vint-i-tres per cent.

Prèviament, ens aturem a les balmes de l'Espluga. Una petita sorpresa que tenia amagada a dos dels tres macacos, amb qui vàrem compartir, en aquest bonic i silenciós racó de món, una nit d'estiu fa un any i mig, juntament amb l'Oriol Muñoz i el Marc Cornellas.

A més, el turó no es deixa entreveure fins que hi som a escassos metres. Un retrobament del tot inesperat i gratificant. L'Espluga; un conjunt format per dues balmes obrades i l’antic mur de contenció del camí que passa pel davant, símbol de l'Obac.

Digerim lentament el que tenim per davant fins al coll de Boix. Malgrat tot, les vistes a mà esquerra són extraordinàries, presidides per les agulles de la carena de la Fosca i la regió de Mata-rodona; indrets encara més llunyans que un dia o un altre, seguirem descobrint tots junts.

A l'esplanada de l'alzina del Vent, n'Edu decideix avançar-se per compromisos familiars. En només quinze segons, els bros arriben a dalt com si res. Cada vegada em sorprèn més aquest parell.

Va, que després de tot el que hem fet, ara ens espera el bo i millor.

Gaudim, tots tres, de la pista enlairada, amb vistes per totes bandes, passant per la masia de la coma d'en Vila i també pel punt més elevat de tota la sortida; al capdamunt de la carena de la Castanyera, amb 931 metres per sobre del nivell del mar. Una única vegada havíem passat per aquí; a la seixanta-nou, també a la tercera temporada, amb l'Arnau.


La silueta del Montcau ens rep a la Mata. Arribem al centre del Parc, una de les zones més freqüentades, avui amb quatre excursionistes mal comptats.

Sorpresa rere sorpresa; el verdagame ens espera. No es troba gaire bé i prefereix baixar amb nosaltres i afegir-se al ja tradicional aperitiu de les Pedritxes. Arribem plegats al coll d'Estenalles i prenem la baixada final. Són quinze minuts de descens ininterromput, en aquesta ocasió amb pocs vehicles circulant, fent encara més inoblidable aquest, i el moment de les braves.

A Matadepera fem quatre ximpleries al parc de patinatge per afegir al TikTok (al final sense optar al Zona Zàping) i pel pla del Bonaire arribem a casa cinc hores després de marxar.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 147


EPÍLEG

Us havia advertit, amics meus (si és que encara ho voleu ser), que en un moment donat em maleiríeu els ossos. Tot i que a última hora decideixo alterar la ruta per minimitzar els camins fragosos, el que ens esperava era inevitable si volíem enllaçar les dues pistes. 

Està clar que era evitable ser aquí, com podríem ser a qualsevol altre lloc que no fos aquest. Reconec que avui no era el millor dia, però com sol passar a la vida, els problemes no solen avisar. 

Fet el discurs, mireu-ho diferent: poques vegades tenim el privilegi de pedalar per aquests paisatges ufanosos. Hem aconseguit fugir de les aglomeracions i per fi, hem trobat la solitud.