CRÒNICA: SORTIDA 160 "TARONJA"

No és només el color del jersei que duia el ben tornat Oriol Muñoz, que avui se suma a la cent seixanta, trenta-set sortides després; la darrera va ser a la cent quaranta-dos, el 31 de desembre de 2020. Intentarem seduir-lo amb una excursió poc exigent i, atès que ja és de nit des de bon principi, traurem suc de la il·luminació artificial, en aquesta ocasió de les urbanitzacions del nord-est de Matadepera. Una llum, de quin color? El mateix de la desena temporada, tenyeix de taronja, avui dimarts, la present escapada.

Caço al vol l'Aleix i l'Oriol arribant al punt de trobada, a l'estació del Nord, quan passen cinc minuts de dos quarts de set de la tarda. Ens saludem en marxa i procedim a fugir de la ciutat pel nord, per la contigüitat dels carrers d'Independència, de l'Ancianitat i l'avinguda del Parlament.

Enlluernats pel club, travessem el parc agrari i la carretera de Talamanca. Verge de Montserrat és la primera urbanització, al vessant dret de la riera, que ens acompanya fins a prendre el camí cap a la masia de Can Torrella de Baix. Com bé és sabut, en tot moment la pujada és constant i inintermitent, tret del pas al vessant esquerre, però sempre suau i plenament assumible. 

Una vegada més, passem per arran del forn del pont de la Riba, de camí a la torre de l'Àngel. Salpem novament la riera cap al costat esquerre i posem rumb a Can Robert, amb un pendent que puja un onze per cent, en un tram de dos-cents cinquanta metres; fins a la cruïlla on es bifurca el camí cap a Can Garrigosa. En rodar sobre el torrent que duu el mateix nom, el sensor detecta la temperatura mínima, i per ara de la temporada: 6,8 ºC. De ben segur que no serà la definitiva.

Des de Can Robert tornem a trepitjar asfalt en sortir a la urbanització del Cavall Bernat, al pla d'en Pere Barata. Sota la llum ataronjada pedalem de baixada, amb una fredor que arriba als nostres ossos. Per sort o desgràcia, el descens és efímer. A les vuit tocades, ens disposem a aventurar-nos per la laberíntica xarxa de carrers que connecten Cavall Bernat amb el pla de Sant Llorenç, passant, entre altres, per la plaça de la Mola; on de més petits ens deixava l'autobús de línia per pujar al massís de Sant Llorenç.

El passeig de la serra dels Brucs conclou aquest breu passeig en un entorn poc habitual. Ens reintroduïm a un camí de terra que sempre hem resseguit en sentit contrari. Avui el fem, primer de baixada fins al torrent dels Abeuradors, i posteriorment, en comptes de sortir pel carrer de la Tramuntana, on acostumem a accedir, girem a l'esquerra tot superant un plus de cinquanta metres verticals, un xic més del que un servidor recordava, fins al collet del Pujol, turó que a continuació encerclarem tot dibuixant la lletra "u". Una traca final guarida de vistes panoràmiques del Vallès Occidental, amb la serra de Collserola al final, presidida per la torre Foxtrot.

Arribem a Can Solà del Racó pel ciment que sempre ignorem quan pugem a Can Torres.

La travessa per les urbanitzacions matadeperenques encara no ha acabat. Can Solà del Racó i la Muntanyeta tenen l'última paraula; això sí, majoritàriament de baixada. Arribem al poble de Matadepera i només resta sortir-ne per la federació i tornar a Terrassa pel carril bicicleta de la carretera, on apreciem un parell de cotxes lleument accidentats.

Quan falten deu minuts per les nou, ens aturem a fer les patates braves de rigor a un bar del passeig Vint-i-dos de Juliol. El fred no ens atura per gaudir de la nostra ració preferida.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 160

EPÍLEG

Oriol, esperem que aquesta vegada el teu retorn no sigui un vist i no vist, i puguem seguir gaudint de la teva presència amb més regularitat. Si cal, basarem les pròximes expedicions en la senzillesa, perquè insistim, el més important és que hi siguem tots.

De moment, són dues setmanes seguides i que no pari. Seguim la setmana que ve, possiblement amb més fred, però amb la flama ben encesa, també de color taronja.

CRÒNICA: SORTIDA 159 "LLUM A LA FOSCOR"

Arrenquem la segona setmana de novembre amb una nova escapada després de gairebé un mes de la darrera. Som n'Arnau i en Marc qui ens trobem a les set tocades, tal com havíem quedat, a la plaça que hi ha a davant de l'IES Terrassa. Ens saludem amb una abraçada -després de tant de temps sense poder-ne fer-, i comencem a rodar.

El punt de partida té un únic motiu: sortir de la ciutat per Can Boada del Pi, a més de ser ideal quan quedem nosaltres dos. Només deixar enrere el ciment i introduir-nos als entorns de Can Cardús de les Orioles, la temperatura es desploma sis graus. Un canvi brusc més que perceptible; heus aquí el fenomen de l'illa de calor.

Davallem a la riera de Gaià pel corriol del pont de fusta.

Mentre anem explicant-nos les nostres penes i alegries, des de Can Font de Gaià tombem a la dreta per prendre la carena de Can Guitard, on transcorre el camí vell de Terrassa a Rellinars, com he explicat en més d'una ocasió.

La inversió tèrmica i la contundent pujada que encarem ens fan entrar ràpidament en calor i ens desabriguem, fins al punt que un servidor queda en màniga curta; el pa de cada tardor i primavera.

En assolir els cinc quilòmetres, pràcticament al minut quaranta, girem a mà esquerra i posem rumb a la Pineda per un senderó que ascendeix més suaument. Una part, doncs, més agraïda que vàrem fer justament en sentit contrari a la tarda vint-i-vuit, el 15 de juny d'aquest mateix any.

Aleshores vàrem desviar-nos abans de la masia, però avui hi arribarem per sobre, agafant cent trenta metres després un altre camí a la dreta que encercla el torrent de la font del Ferro, més costerut i de nou, amb una inclinació que en algun moment ens obliga a avançar a peu, però sense abandonar la xerrameca. Precisament ara fem un repàs dels objectius que tenim encomanats amb l'Aleix i l'Oriol Muñoz per abans de concloure l'any: d'onze en tenim cinc complerts i tres que no hi som a temps perquè calia marcar-los a l'estiu, però entre altres, encara tenim possibilitats de fer un itinerari de "Rellinars a les teves mans", anar a esquiar o ser vuit o més en una sortida.

El que sí que hem aconseguit és que el cinquanta per cent del grup té parella: set dels catorze macacos actuals, una dada si més no interessant que també apuntem, tot essent acariciats pels arbusts que envolten el darrer tram de caminoi fins a aparèixer al camí principal de la Pineda.

Arribem als Pinetons quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou. Des de la plaça dels Caus prenem la pista que mena al quilòmetre set de la carretera, al punt on neix la surgència dels Caus del Guitard, però no hi arribem pas. En només cinc-cents metres de baixada tornem a girar a la dreta, allà on n'Eduard Verdaguer es va quedar sense cadena al llunyà Camí Moliner del març de 2015. En aquest punt, un ascens sobtat i barrat amb cadena dona pas a l'obaga dels Notaris, i posteriorment al Bin Laden, que avui el tornem a fer de baixada.

Un altre gir a la dreta ens condueix al torrent de la font de la Pedra, on brolla la font de la Cirera -quan hi ha aigua-. Si haguéssim fet a l'esquerra, arribaríem a Can Guitard pel torrent dels Caus.

Sobrepassem Can Guitard de la Muntanya, però en propietat seva, tot travessant el conegut túnel que salva un petit bucle de la pista. A dins hi passa un tub que reté l'aigua del torrent de la boca nord, i el passa a la sud, a un altre curs hidrogràfic que tributa directament a la casa. Immortalitzem el nostre pas, una nit més, per aquesta cavitat que encara que va ser oberta per l'home, és admirable, i més quan amb els nostres llums podem il·luminar les seves parets de pissarra.

Som en plena baga del Guitard, orientada a llevant, ombrívola i farcida de torrents que procedeixen de la carena que enfilàvem al principi. Sense més dilacions baixem de cap a la riera de Gaià. Finalment només queda superar el camí de Can Font fins a la B-122.

Accedim a Terrassa per la carretera de Rellinars i ens acomiadem a dos quarts i mig de deu, com sempre, al carrer de Pi i Margall. Fins dimarts vinent.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 159

EPÍLEG

La cent cinquanta-nou ha estat una bona teràpia per reprendre el fil de la desena temporada, amb dades que acompanyen -un IBP lleugerament per sobre de la mitjana- i altres no tant. Sigui com sigui, ha estat una tarda de dos molt ben aprofitada, curiosament sense ningú més rondant per aquests boscos. De fet no ens hem creuat amb cap persona en tot el traçat, i això que tot i que la tardor va avançant i la foscor és inevitable, no feia pas gaire fred.

Una tardor que ens apropa, de mica en mica, a la recta final del 2021. A veure si no tornem a perdre la regularitat que ens havia acompanyat fins fa un mes i espremem les set setmanes que venen tot revertint certs declivis. Anem de camí als deu anys, no ens ho podem permetre.

CRÒNICA: SORTIDA 158 "MIKE SENSE NOVETATS, CANVI"

Aquest és el ritual de cada hora a les tretze torres que hi ha activades a l'àrea metropolitana de Barcelona els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Una tasca de reforç imprescindible per minimitzar la propagació dels incendis, bàsicament forestals. Aquest estiu he tingut el privilegi de contribuir-hi des de la torre Mike, situada al capdamunt del puig Madrona. Un cim, a cavall de Sant Cugat del Vallès i el Papiol, que els macacos hem visitat dues vegades i avui dimecres, 13 d'octubre, n'Aleix el remuntarà per primera, n'Arnau per segona, i un servidor per tercera vegada -quaranta-novena si hi sumem els serveis destinats des del 8 de juny fins al 3 de setembre-.

Em feia especial il·lusió tornar-hi amb el grup quaranta dies després de concloure aquesta etapa memorable de la meva vida, que qui sap si tindrà continuïtat. Confesso que les enyorances són més que evidents. Qualsevol pot pensar que trobar-se reclòs deu hores seguides a un espai limitat és feixuc. No ho negaré, però seria un engany afirmar que el balanç de tot plegat és negatiu. Ha estat una gran experiència, no només justificada pels beneficis econòmics. El contacte permanent amb la natura i les llargues jornades de repòs contemplatiu, han fet, del meu estiu, un temps per pensar, reflexionar i retrobar-me amb mi mateix. Quelcom que no es pot descriure en paraules.

El sant dels Eduards i nou anys després de trobar el nom perfecte pel nostre grup ciclista serveixen d'excusa per catalogar la present sortida de diferent, més enllà dels motius personals. Malauradament no pot acompanyar-nos cap dels que avui celebren la seva onomàstica, però gràcies als bros, la cent cinquanta-vuit serà, més que una realitat, un bon record.

Comencem des de ca n'Arnau a les sis cinquanta i marxem de Terrassa per l'avinguda d'Àngel Sallent i la carretera de Martorell. Encarem la forta pujada cap a Can Palet de Vista Alegre; un primer tràmit que ens obsequia amb les millors panoràmiques de la nostra ciutat i la serralada prelitoral. Montserrat porta barret.

Des de la urbanització, prenem una derivada del camí de Sant Jaume que ens aproxima a Ca n'Amat d'Ullastrell, tot flanquejant l'estany de Can Costa de Montagut; seria interessant anar a treure-hi el nas algun dia, i posar-hi un geoamagatall si s'escau.

Feia cinc anys que no transcorríem per aquest senderó i cal dir que es troba en unes condicions radicalment millors, quan vàrem fer-lo per última vegada. El cert és que ha estat reconfortant rodar-lo i no quedar engolits per la vegetació -excepte al principi, però en menor mesura-, o sense els arbres que van caure per culpa del vendaval del 9 de desembre de 2014.

Travessem la C-243c i ens introduïm a la llarga carena que, des de Rubí, segueix les serres de l'Oleguera i de Can Riquer i ens fa davallar a Castellbisbal amb una altra visió espectacular i amb les darreres llums del dimecres, en aquest cas del sud de la comarca del Baix Llobregat, capitalitzada per la conurbació que envolta el riu abans de desembocar al mar. Un paisatge que ja qualificava d'antròpic a la primera sortida que ens dugué per aquestes terres, la cinquanta-cinc, en plena tercera temporada. Un descens gairebé ininterromput de deu quilòmetres, que dels vint-i-cinc que assolirem implica gairebé la meitat de la sortida, quant a distància, és clar. Una part del recorregut que gaudim sense presses, gaudint del moment i deixant-nos sorprendre per alguns animalons -conills i serps- que creuen la pista amb més velocitat que nosaltres.

Amb els llums encesos, cavalquem encara de baixada pels polígons castellbisbalencs de Comte de Sert i Ca n'Esteper. Topònims que tinc més que interioritzats des del meu pas per Mike.

Arribem a la riera de Rubí, a tocar de la seva afluència amb el Llobregat. Un túnel ens salva de l'AP-7 i ens guia cap al parc natural de la serra de Collserola. Passem per Can Maimó, el cementiri de Roques Blanques i, des dels immensos terrenys de Can Domènec, un bon tallafoc, ens disposem a pujar al turó objectiu: el puig Madrona.

Anem guanyant altura, i al mateix temps, unes vistes cada vegada millors de Sant Cugat del Vallès, on posarem punt final a la sortida. Un ascens que afegeix els darrers dos-cents metres llargs de desnivell positiu. Tot i que els 341 metres d'altitud sobre el nivell del mar no representen el punt més elevat de l'excursió, el puig Madrona es mereix ser solemnitzat per la nostra bandera hissada i les fotografies de rigor. Ens aturem, descansem, respirem i notem el plaer de fer el cim, un dia més. Moments, també, per fer memòria i explicar algunes anècdotes viscudes aquest estiu des de dalt de la torre als meus amics, tals com la ronda de novetats o l'agradable visita de l'Edu i la Rut.

Resten pocs minuts per les nou. Convé anar baixant per arribar, en mitja hora, al Casalet de Valldoreix. Abans, però, ens aturem a una rotonda per ensenyar-los una creació única de qui havia de ser, del gran mirote1966. Queden tan bocabadats com jo el dia que el vaig trobar.

Croquetes i braves de primer, i una bona costella de porc per a cadascú; un senyor sopar a la terrassa d'un restaurant molt acollidor que per descomptat, hi tornarem un altre dia.

Prenem el tren cap a Terrassa a les 22:48. Final de trajecte.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 158

EPÍLEG

Arribem a mitjans d'octubre amb unes dades molt bones pel que fa a nombre de sortides, ja que essent cinc, a aquestes dates tan sols ho havíem assolit a les temporades dos i tres, anys 2013 i 2014 respectivament, en plena efervescència del grup; l'altra cara de la moneda. Quan aleshores era estrany fer sortides de tres, avui aquest valor és el més preuat. Sé que aquests tocs d'alerta no tenen efecte, però no està de menys apuntar-ho.