NOVENA TEMPORADA (2020-2021)

MESURES RESTRICTIVES: TEMPORADA REACTIVA

Diuen que el blau és el color de l'estabilitat, l'harmonia, la pau, la calma i la confiança. Uns ideals que amb la novena temporada del grup culminada, es pot afirmar que encaixen prou bé amb el balanç que podem fer del període comprès entre el 14 de setembre de 2020 i el 29 de juliol de 2021; una temporada que va començar en dilluns i es va clausurar en dijous, i que ha tingut tres-cents divuit dies de vida, de molta vida.

El curs 2020-2021 ha estat encara, per a tothom, una tardor, hivern i primavera de trasbalsos, incerteses, i de constants alts i baixos. Evidentment, parlo de la pandèmia i de les seves derivades econòmiques i socials, però cal no oblidar que rere les cinc onades de pics epidemiològics i assistencials insostenibles, hi ha una emergència encara més preocupant: la crisi climàtica. Segons el sisè informe de l'IPCC, el canvi climàtic és ja irreversible.

Davant de la greu, però tristament real problemàtica que he trobat oportú esmentar de bon principi, alguns us preguntareu a on es troba l'estabilitat, l'harmonia, la pau, la calma i la confiança. Si prosseguiu amb la lectura del present escrit i arribeu al final, ho comprendreu.

Dilluns 14 de setembre de 2020. Succeint la preciosa fugida cap a les contrades de Serrallonga en el darrer capítol de la vuitena temporada, amb la sortida cent trenta-cinc obríem la novena el mateix dia que els nens tornaven a les escoles amb la mascareta, la higiene i la distància de rigor. Una consigna que un any després encara és a l'ordre del dia. 

Aleshores les reunions socials encara podien ser de deu persones, no de sis com es va implementar al cap de dues setmanes. Nogensmenys, encara hauríem pogut comptar amb vuit acompanyants més el matí que n'Aleix i un servidor ens disposàvem a aixecar el teló amb el bell escenari de Sant Llorenç del Munt, presidit per La Mola, observat des del balcó de can Roure.

Un seguit de circumstàncies, bàsicament personals de cadascú, van deixar absolutament en blanc els dos mesos posteriors.

El dimecres 2 de desembre reeixíem del no-res en un agradable passeig matiner tot fent i desfent senderons pel parc agrari que separa Terrassa de la ciutat veïna; prenent els mallots i culots del fons de l'armari i traient les teranyines de les bicicletes tot situant-nos de nou i cercant, és clar, alguns geoamagatalls més o menys recents. Ens proposàvem reprendre amb força la temporada. Es podria considerar que aquell dia desplegàvem també una subcategoria de sortides, dins de les ordinàries que encapçalaríem els mateixos dos amics.

Deu dies després, el dissabte 12 de desembre ens retrobàvem amb el petit Oriol i ens disposàvem a fer un tomb, si bé breu, gratament profitós; amb una desgrimpada a l'avenc del turó de Roques Blanques; fotografies, gravacions i diversió a la font de Can Roure; la troballa del sant Greal i per descomptat, les delicioses patates braves del Club Deportiu Terrassa Hockey que tastàvem per primera vegada, i no pas la darrera.

Auguràvem un Nadal atípic i fred, fortament condicionat. La tercera onada trucava a la porta quan no havia pas remès la segona. Aquells dies, la Generalitat, a més de confinar el Ripollès i la Cerdanya, restringia els desplaçaments més enllà de la comarca i mantenia el toc de queda, excepte els dies clau. Les festes de 2020-2021 no varen ser, ni de bon tros, les que coneixíem fins aleshores, però malauradament, el món havia capgirat feia més de nou mesos; tot plegat no venia doncs, gens de nou. 

Nosaltres, dempeus a la muntanya i cada dia amb més il·lusió, el 17 de desembre entomàvem la segona quinzena amb una escapada matinal per les entretingudes serres del Troncó i de Can Guitard. Al cap de dos dies, a la sortida cent trenta-nou ens acompanyava per primera vegada el Nil Costa, juntament amb l'Arnau i l'Aleix, tot resseguint el camí dels Monjos pel torrent dels Abeuradors i la urbanització de Cavall Bernat. Feta una nova ronda de braves al club i la fotografia pel ninot, prorrogàvem la ruta, com ens agrada fer, per Mossèn Homs i Torrebonica.

El 21 de desembre amb n'Arnau esgotàvem la tardor fins als seus darrers minuts. Vam fer, del més curt de l'any, un dia més llarg tot sortint a les set tocades del matí i contemplant l'albada del solstici des dels plans de ca n'Amat, després de baixar per la serra homònima. Hi havia un esmorzar emparaulat, però una gana insuficient per devorar-lo, i vam decidir pedalar més; passant per la font de la Misèria i la serra de les Aimerigues.

Convenia no menjar més del compte pels dies que venien.

Sense les belles tradicions, com ara el quinto o els sopars de Geocaching de Terrassa, Barcelona o Manresa, el 26 de desembre en recuperàvem una de ben nostrada: la sortida de Sant Esteve, cinc anys després, amb més exigència, més quilòmetres -un Mont-rodon contra el seu ferm rival turó de Roques Blanques-, i més participació que mai en comparació a les altres edicions. Contents de tornar a pedalar amb el duet Edu i Karim, per primera vegada aquesta temporada. 

Sense presses, gaudíem i assaboríem el matí de Sant Esteve mentre ens posàvem al dia i obríem gana pels canelons incondicionals.

En un 2020 que tothom frisava per dir adéu fins mai més, nosaltres encara teníem l'última paraula. Amb la llarga i esperançadora campanya de vacunació en marxa, el dimecres 30 transitàvem per una serra de Galliners freda i isolada, però tan assolellada com la serra de Can Bogunyà l'endemà, dijous 31 de desembre.

Dos dies seguits per esprémer al màxim l'any "de merda". És assumible que no oblidarem el 2020; per les penes, però sense oblidar tampoc les alegries: els bons i valuosos moments a dins, i a fora de casa; amb amics, en família o amb ningú més que nosaltres mateixos.   

Un any de traspàs, mai millor dit, que ens ha canviat, ens ha fet diferents i potser, a alguns més que altres, millors. Com a darrera reflexió abans de girar full, penso, personalment, que el 2020 ens ha donat un missatge curt, però concís: disposem la humilitat i el màxim respecte a un món que mai hauria de ser de fronteres, murs o banderes; sinó del planeta blau que entre tots hem de cuidar.

El nou any arrenca amb un u al darrere que ens genera un optimisme insòlit, però de moment es presenta amb una onada de contagis que després de festes apunta maneres i ens confina al nostre municipi a partir del dia 7, però amb la possibilitat de trepitjar els limítrofs si fem esport.

En els dies que esdevindrien els més freds de la nostra temporada, el Filomena va castigar Madrid amb puntes de més de cinquanta centímetres de neu. Un panorama ben diferent del que vam viure a Terrassa; on la neu va quedar continguda a les golfes de l'Obac, i els tres mosqueters vam ser allà per viure-ho, gaudir-ho i immortalitzar-ho abans d'un bon dinar a l'hípica.

Una neu que sorprenentment, encara es va deixar veure a les dues primeres sortides de l'any que començava a fer les primeres passes. 

El 13 de gener des del puig de la Creu repreníem la subcategoria dins de les ordinàries que insinuava a principis de desembre. Aprofitant que n'Aleix treballava llavors només a les tardes, vam dedicar junts bona part dels matins de dimecres de gener, febrer i març a la muntanya; fins que va passar a fer jornada completa i això, coincidint amb l'allargament del dia, va donar pas a les tardes que s'estendrien fins al juliol, però no correm tant.

La segona del 2021 va tenir lloc el 17 de gener a les masies del camí Moliner de Matadepera: la Barata, Can Bofí, Can Pèlecs, Can Garrigosa i Can Robert. Una expedició formidable pel llunyà nord del municipi, amb clapes de neu una setmana després. A banda d'això, arrossegàvem també una energia positiva i força de grup que ja venia de l'anterior sortida. Eren dues sortides seguides amb uns resultats que no assolíem des de l'estiu i que diferien clarament de la tardor.

El puig de la Creu va marcar un abans i un després. Un punt d'inflexió que va derivar ràpidament en un ambiciós objectiu: romandre en aquell fabulós altiplà el màxim de temps possible, tot sumant un mínim de trenta quilòmetres per sortida, més de sis-cents metres de desnivell i un IBP superior a cinquanta punts. Fins quan va durar la ratxa? Ho veurem més endavant, conclosa aquesta valoració exhaustivament qualitativa de la temporada.

En un dia de Sant Sebastià de rigorós hivern -com és tradició-, el fred intens i la humitat relativa fregant el punt de saturació no van entorpir un matí de dimecres més per treure suc al confinament municipal. Escampàvem literalment la boira, la Vacarissana, i travessàvem les urbanitzacions de Ribes Blaves i Oasis amb les mans glaçades abans de tornar pel fantasmagòric Quart Cinturó.

Diumenge 24 de gener. El mal tràngol de les mans no es va repetir gràcies als guants que l'Aleix va estrenar a la sortida posterior, llampants i efectius. De totes maneres, la meteorologia a la sortida cent quaranta-sis va ser més propícia, amb una temperatura més agradable i un dia ben serè; ideal per embarcar-nos a un repte de temporada.

"Open Natura 2010" era el nom de la pedalada que es va realitzar l'abril del mateix any des de Sant Quirze del Vallès. Una incursió per la laberíntica i inesperada serra de Galliners, força exigent, però divertida a la vegada, que vam reproduir una dècada després, quan gairebé feia un any que no superàvem els quaranta quilòmetres en una sortida.

Va ser la confirmació que estàvem més que preparats per encarar excursions més dures, 

Entre els tres avui hem sembrat la llavor de les grans i engrescadores aventures que ens esperen.

La del darrer dia de gener va ser molt més que una aventura. Una sortida espectacular pels llocs més imponents de les nostres muntanyes. La privilegiada panoràmica des del pla de les Farigoles, amb la fotografia feta pel mateix Narcís Serrat, el descens pel camí de la Saiola amb les agulles del camí Ral despuntant, i la successiva travessa per l'Obac més salvatge i feréstec, van fer de la cent quaranta-set, potser, la més afavorida de la temporada.

L'Edu ha estat car de veure aquest últim any. La seva emancipació a Barcelona n'és la causa, però sempre té els macacos als pensaments i dia que torna, dia que mereix ser obsequiat amb un recorregut a l'alçada. Com qui torna a casa i es troba el seu plat favorit a taula.

Tot i això, encara sento els gemecs dels meus (diria) que amics quan del torrent de la Cansalada escalàvem la carena de l'Espluga tot arrossegant les bicicletes. Seguidament apareixia davant nostre les magnífiques balmes de l'Espluga, emblema del parc natural.

Setanta-dues hores després, el 3 de febrer encara no ens havíem refet de la pallissa del diumenge, però sembla que la mateixa ressaca ens va empènyer, als dos vividors, a fer una altra sortida enèrgica. Lluny de la seva predecessora pel que fa a terreny, però pràcticament idèntica en quilòmetres i en bogeria, tot i que amb un desnivell i IBP força inferiors, tot cavalcant per les serres de Sant Muç i de Galliners, amb un turó de Roques Blanques de postres.

Del dimecres passàvem a un altre diumenge, el 7 de febrer, retornant a les entranyes d'un Obac que un mes abans ens havia captivat amb un excepcional mantell blanc; precisament traçàvem, solament amb l'Arnau, el llom de la serra fins a arribar al coll de Tres Creus, després de ser esbroncats pels talibans de la muntanya, però amb admiració per un ancià que venia de Monistrol de Calders en bicicleta elèctrica.

El febrer va ser més lleuger, un parèntesi entre un gener accentuat i una primavera prometedora.

Arribàvem, el 28 de febrer, a les cent cinquanta ordinàries fetes realitat. Era indispensable, doncs, que aquella sortida tingués també el seu tret distintiu; tan aviat dit com fet, així hissàvem bandera i cos al Mont-rodon, a on si no?

Es podria considerar, el 4 de març, com la partió de la temporada. Executàvem, en aquell ennuvolat matí per més caminois desconeguts de la serra de Galliners, la darrera de les sis ordinàries que ens van permetre respirar aire lliure entre setmana.

El dimarts 9 de març, restituíem la modalitat de tardes sense ser gaire conscients que es convertirien en les majoritàries de la novena temporada, amb tan sols una més que les ordinàries. La quinze va ser, doncs, la primera de moltes més que ens acompanyarien incansablement fins al final. Una més aviat nocturna, tot i que amb el pas de les setmanes la claror aniria guanyant la partida a la foscor, i nosaltres, adaptant-nos al nou horari i més ben preparats que a una prova pilot destacada per les incidències materials.

La tarda setze, dimarts 16. Set dies després, la disset. 

Per primera vegada al nostre grup establíem una pauta, o més ben dit: una rutina, en què ja no hi havia la necessitat de proposar dia i hora cada vegada que volíem sortir: "els dimarts, a dos quarts de set, allà ens trobarem". D'això se'n diu eficàcia.

La primavera esclatava en un idíl·lic i gèlid matí de diumenge, 21 de març, al sector més espadat de Sant Llorenç del Munt. La cent cinquanta-dues va tenir nom i cognoms: Bru Figueras. Un noi que transmet tot el seu combustible i vitalitat a qui pedala al seu costat. Un gran fitxatge que va quedar més que reflectit, fent de la penúltima ordinària, la sortida més dura i llarga del cicle, i situant-se entre els màxims històrics.

Després de Sant Llorenç Savall han vingut cinc tardes més, una de març i quatre d'abril: Vacarisses, i amb més llum diürna la serra del Pi Bonic, Ullastrell, Sant Feliu del Racó i Rellinars la darrera. Cinc dimarts consecutius, amb el permís de Setmana Santa, per seguir posant a to la temporada, en aquesta època que fa un any estàvem confinats a casa. No ens podem pas queixar, malgrat tot.

De cara al maig us avancem que la nostra intenció és rebaixar lleugerament el nivell, per permetre'ns el plaer de concloure les tardes tot sopant, si les mesures ho permeten; amb el desig que tenim tots de començar a deixar enrere la pandèmia del coronavirus.

Una de freda i una de calenta. La quarta onada de la pandèmia ens va dur, fins a la revetlla de Sant Joan, a uns nivells francament optimistes. Tot plegat va derivar, a partir de la caiguda de l'estat d'alarma el 9 de maig i després d'una temporada fortament marcada encara per la situació, a una vida més normalitzada. El dimarts, 11 de maig, sopàvem per primera vegada plegats en molt de temps a Matadepera, venint de pedalar per la serra de Galliners. Era ja la tarda vint-i-tres.

Com era de preveure, amb els sopars com a objectiu indiscutible i les primeres calorades, vam trencar la ratxa excepcional que dúiem arrossegant des del gener. No obstant això, les tardes que van anar succeint, cada vegada amb llum més natural i menys artificial, vàrem gaudir-les encara més. Capvespres que a banda d'omplir-nos els estómacs, ens carregaven les piles després de dies, setmanes i mesos durs per diversos motius; la feina, els problemes de cadascú, la fatiga pandèmica o l'edició de la guia excursionista i geogràfica Rellinars a les teves mans que al cap de divuit mesos de majúsculs esforços, el divendres 4 de juny va sortir a la llum.

Un juny, com també apuntava, amb una imatge que reflectia el poder i la màgia del Sant Joan a prop de Can Pobla, un dia abans de la revetlla, i altres sortides que es van produir en les nits més curtes de l'any, amb un cel encara ben clar a tocar de les deu.

Acabàvem així una primavera pràcticament igualant el nombre de sortides respecte a l'hivern, i amb aquesta força entràvem a un mes de juliol disparats pel que fa al coronavirus, amb la irrupció descontrolada de la cinquena onada, però també amb el ferm compromís personal i col·lectiu: la més que desitjada immunització dels macacos gràcies a les vacunes contra el SARS-CoV-2. 

Tot i aquest context negatiu, rècord de sortides en un juliol; dues per setmana a partir del 19, els dilluns i els dijous. Un mes capitalitzat per la calor, però que no ha impedit un final de temporada apoteòsic, en què el seu pols ha bategat ben fort fins al darrer minut. El retorn del Quim, el Bernat i el debut del seu germà Marçal Garreta o la descoberta de nous paisatges, camins i roures centenaris a Viladecavalls i Sentmenat, entre els fets més rellevants.

La novena temporada. Una llarga vida que va tenir el seu final el 29 de juliol de 2021, quaranta sortides després, carregada de moments inesborrables i que fan, de la mateixa, la raó més que absoluta de prosseguir amb el viatge començat el 2012, aviat farà deu anys.

Una temporada que, malgrat tot, ha estat marcada per una successió incondicionada de sortides que han permès la seva estabilitat des del primer fins al darrer dia. Escapades al bosc amb una harmonia inesgotable entre els macacos assistents, en un territori que transmet pau, i la confiança que tot plegat perdurarà en el temps.

Heus aquí el nostre secret.

LES SORTIDES

Donem pas al buidatge estadístic de la novena temporada mostrant la feina feta. Quaranta sortides úniques amb les fotografies, els itineraris referenciats i els resultats de cadascuna.

SRTD	DATA	FOTOS	RECORREGUT	KM	KM/H	H:M:S	M	IBP
135	14-09-2020	Fotos	Can Bonvilar i Can Roure	22,31	9,2	02:26:06	522	46
136	02-12-2020	Fotos	Torrebonica i Mossèn H.	18,77	7,6	02:29:18	232	19
137	12-12-2020	Fotos	Roques Blanques i Mn. H.	22,18	6,1	03:39:41	435	36
138	17-12-2020	Fotos	F. del Troncó i B. del Guit.	22,02	8,2	02:41:11	406	27
139	19-12-2020	Fotos	Torrent dels Abeuradors	23,53	8,9	02:39:06	425	33
140	21-12-2020	Fotos	B. del Guit. i Ca n'Amat	23,19	9,5	02:26:40	531	40
STV	26-12-2020	Fotos	Mont-rodon i R. Blanques	26,05	6,5	04:01:17	771	75
141	30-12-2020	Fotos	Les F. i Serra de Galliners	22,50	9,5	02:21:51	395	27
142	31-12-2020	Fotos	B. de C. n'Amat i F. Misèria	14,94	6,0	02:30:18	329	25
143	13-01-2021	Fotos	C. Cadafalc i Puig de la Creu	38,82	10,6	03:40:32	1001	76
144	17-01-2021	Fotos	Can Pèlacs i Can Garrigosa	37,83	9,3	04:03:00	914	73
145	20-01-2021	Fotos	Vacarisses i Ribes Blaves	32,64	12,4	02:37:41	749	64
146	24-01-2021	Fotos	Les F. i Serra de Galliners	41,13	7,7	05:19:12	882	57
147	31-01-2021	Fotos	B. de l'Espluga i la Mata	44,89	9.0	04:59:34	1224	109
148	03-02-2021	Fotos	S. de Galliners i R. Blanques	44,91	10,6	04:14:34	1003	71
149	07-02-2021	Fotos	A. del Sal·lari i C. Pèlacs	31,93	8,2	03:53:43	999	97
150	28-02-2021	Fotos	S. de S. Feliu i Mont-rodon	31,23	8,4	03:43:59	942	85
151	04-03-2021	Fotos	Serra de Galliners i St. Qui.	37,80	11,0	03:25:39	786	57
T15	09-03-2021	Fotos	La Pineda i F. del Troncó	31,89	10,2	03:08:29	882	58
T16	16-03-2021	Fotos	Castellar i C. de la Salut	42,11	13,8	03:03:08	791	51
152	21-03-2021	Fotos	S. Ll. Savall i P. de la Creu	56,75	10,3	05:32:05	1466	111
T17	23-03-2021	Fotos	Viladecavalls i Vacarisses	32,43	11,3	02:51:43	941	85
T18	06-04-2021	Fotos	S. del Pi Bonic i R. Blanques	30,16	10,3	02:55:20	911	97
T19	13-04-2021	Fotos	Ullastrell i Castellbisbal	30,58	11,4	02:41:36	862	81
T20	20-04-2021	Fotos	S. F. del Racó i R. Blanques	30,01	10,0	02:59:43	927	85
T21	27-04-2021	Fotos	Les Vendranes i la Saiola	36,66	11,3	03:15:11	961	80
T22	04-05-2021	Fotos	Can Pobla i Can Torres	29,73	9,9	03:00:10	782	58
T23	11-05-2021	Fotos	C.V. d'Ullastrell i S. de Gall.	28,29	8,7	03:15:12	684	54
T24	18-05-2021	Fotos	S. del Troncó i C. Molinot	29,81	8,8	03:24:01	714	50
T25	25-05-2021	Fotos	Turó del Llop i S. S. Feliu	30,91	9,8	03:09:45	680	43
T26	01-06-2021	Fotos	R. Blanques i C. N. Obac	28,38	10,6	02:41:11	661	42
T27	09-06-2021	Fotos	C. de la Salut i F. dels Dego.	35,11	12,4	02:49:23	549	32
T28	15-06-2021	Fotos	S. de la Pólvora i F. del Tro.	26,38	10,2	02:34:44	749	65
T29	22-06-2021	Fotos	Can Pobla i Cap del Faraó	26,44	10,7	02:27:59	636	51
T30	01-07-2021	Fotos	T. dels Alous i C. Fonollet	30,44	15,0	02:02:06	567	34
T31	15-07-2021	Fotos	C. Marcet i roure centenari	29,33	10,0	02:56:31	825	74
T32	19-07-2021	Fotos	Riera de Caldes i Guanta	33,67	9,1	03:40:50	1076	91
T33	22-07-2021	Fotos	R. Blanques i C. Bonvilar	23,85	8,2	02:54:14	410	30
T34	26-07-2021	Fotos	Riu Ripoll i Mont-rodon	25,43	9,5	02:39:54	605	49
153	29-07-2021	Fotos	Coll de Grua i els Rourets	26,47	8,9	02:57:43	624	44

A continuació en destaquem les cinc millors xifres de cada variable mesurada. Un rànquing que presentem en un format que procurem anar millorant sempre, temporada rere temporada.

Convé destacar que els pics de 56,8 km i IBP 111 ocupen el cinquè lloc de la classificació general. Els 15,0 km/h i 13,8 km/h el quart i cinquè respectivament, i els 1466 m el tercer.

Aquest és, personalment, el gràfic més interessant de la pàgina. Sens dubte, la mare de tots els gràfics, que evidencia més bé que cap altre com ha evolucionat la temporada. Una fotografia que cal interioritzar i analitzar detalladament.

Pels que ho desconeixeu, l'índex IBP es tracta d'un sistema de valoració automàtic que mesura la dificultat d'una ruta, tant si es fa en bicicleta de muntanya, de carretera, caminant o corrent. No és res més que un simple valor natural, però que pren tot el seu sentit quan es compara entre un conjunt. Més informació a ibpindex.com.

Tornem al gràfic, un espai governat per una línia horitzontal que expressa la mitjana actual de totes les puntuacions obtingudes des de la primera fins a la darrera sortida, actualment a cinquanta-dos. La novena temporada ha fet augmentar-la dos punts, partíem de cinquanta.

De la recta se'n desprenen quaranta barres que corresponen a cada sortida, i representen la diferència -positiva o negativa- entre el valor IBP generat i la mitjana esmentada. La taula superior pot ajudar a associar cada columna amb la seva sortida, però la divisió que enguany hem afegit per estacions astronòmiques pot ser un bon ajut.

A grans trets, podríem distingir la temporada en tres grans blocs. 

Les nou primeres sortides són del 2020, en què exceptuant la de Sant Esteve, van ser les més suaus. A partir del gener, el gir de guió és més que contundent. Cinc mesos que abracen mitja temporada amb una anomalia clarament positiva, només interrompuda per la tarda setze. No obstant això, cal tenir en compte que aleshores, la mitjana se situava a cinquanta-u.

El maig obre un tercer i darrer període més normalitzat, fins al final de la temporada, amb un repunt concret en acabar la primavera i dos a ple estiu.

EL BALANÇ

Procedim, en darrera instància, a fer els recomptes finals.

Els quilòmetres recorreguts aquesta temporada equivalen gairebé a la distància per carretera entre l'estació del Nord i Venècia; que els hauríem traçat en cinc dies disposant de tot el temps transcorregut. Uns sumatoris que no deixen de ser interessants, embolcallats per algunes imatges que ens deixa la novena temporada, sense oblidar cap dels seus protagonistes.

La cara: el nombre aclaparador de sortides, doblant la vuitena temporada i igualant la tercera. En comparació al curs 2014-2015, però, la distància i el desnivell positiu queden lleugerament per sobre, i amb més entitat, la dada IBP obté divuit punts més de mitjana.

La creu (únicament): un 2,9 que té dificultats per tornar al 3, i més per reflectir el canvi de rumb que el grup mereix. Sense més dilacions, aquest número escenifica el suport explícit que es manifesta sortida rere sortida, i fa possible que la flama romangui encesa.

Tots els nostres desitjos per incrementar-lo.

Posem punt final a aquesta estesa, però necessària reflexió del passat, present i futur dels macacos, detectant que resta poc per arribar a les dues-centes sortides realitzades. Tot i que per viure la #sortida200mkcos caldrà esperar (potser) un any més, coincidint amb el desè aniversari. Assolirem els sis mil quilòmetres acumulats, si mantenim la tendència actual, abans del 2022 i en un temps que, si passem a dies, equival gairebé al mes.

Copseu, a la part dreta, com s'han bellugat les mitjanes. Una dada que no havíem contemplat mai i també és digne de fer-ho. Els pros i els contres coincideixen.

Abaixem, ara sí, la persiana de la novena temporada, amb un bonic record.

EL VÍDEO