Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de desembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 233 "APROPIACIONS INDEGUDES"


Ho digué a l'anterior i ho remarco de nou. No entenc i m'és difícil arribar a una conclusió. Bé, que cada vegada tenim menys camp per córrer i que la diferència, en dotze anys de recorregut, és substancial.

Avui ha estat el cas de la Pineda, però a la dos-cents trenta-dos, el Puig de la Creu.

La ronda Nord té els seus avantatges, però la seva petjada implica menys territori de moure's.

Ara em venia al cap la Barata, amb la consegüent esbroncada a la sortida seixanta-dos, a la tercera temporada.

A la segona, a la sortida trenta-tres, alguns van ser amenaçats de ser literalment abatuts amb una escopeta per passar per Can Borrell, a Castellar del Vallès.

Dubto si tot plegat es deu a un ús egoista i excessiu del dret que tots tenim a la intimitat, o bé aquesta privatització que aquest mateix mes esmentava, de l'espai públic, respon a una acció contra actes vandàlics i a una actitud incívica en qualsevol parcel·la, sigui o no privada. En qualsevol cas, més enllà de les portes de les cases d'algú, si ens centrem en el que és especialment bosc, muntanya i camins que els travessen estratègicament, mai defensaré aquesta apropiació no gaire lògica i malauradament a l'alça, com sembla ser.

Per la meva part, reivindicaré i incentivaré, tant com pugui, el respecte i comportament adequat i la pedagogia a través de llibres, xarxes socials i, per descomptat, amb més o menys exhaustivitat, des de les meves cròniques del grup de bicicleta.

Feta aquesta reflexió introductòria, entro en matèria tot parlant de la que ha esdevingut la cinquena escapada de la temporada i de la tardor, la mateixa que tanca estació astronòmica donant pas, dissabte 21, a l'hivern.

Fins a mig matí no determinem el parc de les Nacions Unides com a punt de trobada. Sembla que aquest acabarà essent el lloc de partida habitual a partir d'ara.

Endarrerim trenta minuts la sortida per motius personals, coincidint amb un marge de temps necessari perquè l'Arnau pugui recollir una bicicleta cedida per l'Adrià. El més imprescindible, és clar, per pedalar. Tant com un llum per veure-hi si se surt negra nit com un bol per posar-hi crema de carabassa, no?

En fi, fer pinya és essencial en un grup. Els macacos, encara que a vegades sembla que tenim un punt de crueltat, no som pas una excepció. Entre els tres, posem llum a la foscor perquè ningú prengui mal.

Ens activem a cinc minuts de dos quarts de vuit. Anem tard, però amb afany per escampar una mica la boira i esbargir-nos, que tot just som dimarts i encara queda una mica per divendres. Aquestes setmanes toca començar ben de nit, no hi ha remei, però hi ha una bona notícia. Les tardes, des del cap de setmana passat, es comencen a allargar, a poc a poc.

Travessem el pla del Bonaire i anem a buscar la riera de les Arenes per la carretera del club i el carrer de Sant Ignasi. Com a la primera de la temporada, a la cinquena sortida tornem a passar per Can Torrella de Baix, tombant després a mà dreta en comptes de mà esquerra i accedint igualment a la urbanització de les Pedritxes pel forn del pont de la Riba, arran de la carretera de Talamanca. Més endavant, no girem a la dreta per comunicar amb els Rourets, sinó que prosseguim carrer d'Alba de la Barata amunt fins a irrompre a la dreta i emprendre el camí de pujada fins al coll de la Riba. Indret immillorable per agafar aire, beure aigua i fer fotografies de rigor amb un instrument més oportú que el telèfon mòbil quan no hi ha llum natural.



A dos de nou del vespre, hi ha prou temps per distingir aquesta excursió tot trencant esquemes i, tot d'una, desaparèixer dels camins més habituals. Aquesta és la gràcia. Si no, a més de pedalar sense llum ho podríem fer amb els ulls tancats i sense cap mena de tensió al cos per veure què ens presenten els pròxims metres. Prou bé concebem la cartografia llorençana, a aquestes altures.

Al sud del turó del Queixal, prenem la pista un xic menys condicionada que el carener, però més fressada que, per exemple, la serra del Pi Bonic. Si feu memòria, és aquella que neix uns metres abans, més a prop del coll de la Riba -on acabem de fer les fotografies-, i davalla cap a la carretera de Rellinars, gairebé al mateix punt que el camí de la font del Troncó. Avui són les serres de la Daina i del Pi Bonic, però sobretot, la serra Llarga les que transitem. A les dues primeres hi passem de puntes. No són gaires les ocasions rodades per aquí. A més, feia tres anys i mig que no hi rondàvem, concretament des del 18 de maig de 2021, a la tarda vint-i-quatre, novena temporada. La posterior ordinària fou la cent cinquanta-tres, el juliol del mateix any, en plena pandèmia.

Tot i la foscor, havent admirat la plana del Vallès a la llunyania, a un pam de nas se'ns mostra el mas que dona nom a la serra; en ruïnes, però recentment restaurat. Just després es consolida un descens breu, però entranyable, per a continuació guanyar altra vegada alçada fins a arribar a la Casa Nova de l'Obac. Una part, potser inesperada i no gaire desitjada. Hi ha qui somia a veure connectar amb el camí de tota la vida, com acaba passant més aviat que tard, just després de l'alzina de l'Arròs.


El veritable somni ve després, la baixada substancial cap a Terrassa per la carena del Guitard. Com bé explico al principi de tot, se'ns dissuadeix anar per la Pineda. Si més endavant decidim pujar-hi, si des de baix tampoc hi ha opcions de travessar la masia -com temo que serà-, des del coll de Colomers giraríem a la dreta fins a menar a la carena on som. La Pineda. Una finca molt emblemàtica i estimada pels muntanyencs, clarament visible des de Can Gonteres. Des d'avui, però, sense la possibilitat de copsar-la de prop com tantes vegades hem tingut la sort de fer, des de l'any 2012.

Són dies en què l'estabilitat atmosfèrica torna a imperar. A les portes de l'hivern, això es tradueix en inversió tèrmica: aire temperat als cimals i, a les valls, als torrents, a les obagues on difícilment incideix la llum durant les nou hores comptades de claror, fred acusat i una humitat que precisament percebem al vessant nord de les Pedritxes, així com a la riera de Gaià, on cau dels set als quatre graus centígrads la temperatura, marcant en aquest punt la mínima de la sortida, de la temporada i de la tardor que avui posem punt final.

Una temperatura que, com l'altitud sobre el nivell del mar, es recuperen als plans de Ca n'Amat i a l'entramat urbà. Arribem a Terrassa pel Poblenou i ens acomiadem a tres quarts de deu, tot desitjant-nos bon Nadal i fins a Sant Esteve. Ens retrobem dijous que ve per fer, possiblement, la darrera del 2024 tot rememorant velles tradicions. Esperem que el Sol ens acompanyi, que el trobem a faltar.




EPÍLEG

Dediquem aquest epíleg a fer un buidatge de la tardor. Un període que ens deixa amb les cinc primeres jornades de la nova temporada, que encetàrem amb alegria a finals d'octubre després d'un estiu eixut i més de dos anys, no sense deixar de pedalar, però sí amb la dinàmica del grup estroncada. Tot plegat sembla que ha estat redreçat i ara, a pocs dies pel 2025, estem en condicions de dir, ben alt i amb fermesa, que el grup continua endavant. Sempre endavant, amb il·lusió i compromís de mantenir en vida el nostre projecte, el qual s'encamina cap als tretze anys d'existència.

Una mà de sortides, bon motor de represa que ens duu amb unes mitjanes no gaire diferenciades de les estacions que succeïm. Convé subratllar, una vegada més, aquest "3,2" que toca sostre l'últim any, però té ganes de pujar cap a quatre, cinc, sis... Vegem què ens dona l'hivern i si som capaços de millorar aquest balanç, gens negatiu per començar.




dimecres, 11 de desembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 232 "ELS SOTS DE CASTELLAR"


En un ambient plenament nadalenc a Terrassa, aquest primer dimarts de desembre, dia de Sant Francesc Xavier, executem en binomi la quarta sortida de la temporada.

Des del parc de les Nacions Unides, ens disposem a incrementar el nivell respecte a les tres primeres, que ens serviren, segur, per prendre embranzida. Certament, hi ha ganes de donar gas, tornar a escenaris més llunyans que trobem a faltar i, és clar, reobrir la porta a la descoberta de terrenys encara mai conquistats.

Ens posem en marxa a tres de set i a vuit graus centígrads, temperatura que avui tindrà feina per a sobrepassar els dos dígits; gairebé el mateix esforç que assumirem aquest vespre que ens duu, per començar forts, per la pista de ciment que comunica Can Solà del Racó amb el collet dels Forns.

Deixem Matadepera enrere i ens introduïm al terme de Castellar del Vallès per la masia del Girbau i la urbanització de Sant Feliu del Racó. A veure quan tornem a fer un aperitiu al casal del poble, per cert.

Aquesta vegada ens quedem sense el gust de passar per la seva plaça i església. Substituïm aquest descens per un de majúscul, la més ben dita "davallada" pel sot del Guix. Aquest camí, perillosament inclinat i avui, amb un petit obstacle natural, el férem per primera vegada fa tres anys i mig, a la novena temporada. Era la tarda vint.


A la carretera que mena a Sant Llorenç Savall, al seu pas pel Turell, girem a mà dreta per prendre el sot homònim per passar a anomenar-se, més amunt, el sot de l'Uït. Un guany important, però progressiu de desnivell, que culmina a la serra de Pinós. Ens trobem al territori que a la seixanta, els "copos" ens nodrien i empenyien a arribar fins al puig de la Creu. Una dècada després, fem de nou aquest emblemàtic cim de la comarca per un corriol farcit de roques i bassals, amb el topònim oportú de la carena que l'acompanya, de les Roques d'Aguilar. Un caminoi que mor a tocar de Can Cadafalc i ens condueix a la pista que, per l'alzina Balladora i el coll de Canyelles, ens entrega al puig de la Creu a dos quarts tocats de nou. Ens acompanya, en aquesta part de l'itinerari, un soroll estrident que sembla provenir del pedal esquerre del cunyat de l'Aleix. Sortosament, pels carrers de Castellar desapareix tal com ha sorgit, del no-res. Culminem aquí i així el segon dels tres pics promesos avui a l'Adrià, el més llarg i intens de tots.

És una llàstima que hagin barrat al pas al mirador que hi ha a davant de la capella. A vegades no comprenc aquesta tendència a la privatització de l'espai públic.

Pel sot d'en Goleres tot és baixada -i de quina manera- fins a la vila i el riu Ripoll. Assolim el punt més baix i més fred de la volta. Com es nota que hi ha inversió tèrmica i com apreciem, en aquestes condicions, els canvis sobtats de temperatura en funció de l'orografia. El torrent de Ribatallada, el seu final de traca, Sant Julià d'Altura i els plans de ca n'Arnella, els darrers passos de la dos-cents trenta-dos, que acabem a les deu -hora del temut toc de queda el 2021-, amb molta gana i un llit que ens espera per dormir d'allò més plans.



EPÍLEG

La, previsiblement, avantpenúltima sortida del 2024, ens deixa amb un balanç molt positiu pel que fa a desnivell i índex IBP. Per trobar valors semblants convé retrocedir dos anys, com a mínim. Com bé explico a les primeres línies de la present crònica, hi ha voluntat de progressar, de tornar a tombar murs i de ressuscitar aquelles expedicions amb ànim de superació rere superació i de portar més lluny les bicicletes, per entorns encara mai trepitjats -que encara n'hi ha un munt a tocar de casa-.

Tot plegat, és clar, pren més sentit si entre tots procurem de fer augmentar aquella variable que esdevé la clau de volta. Com més siguem, millor. Heus aquí el meu desig com a macaco per aquest Nadal i el 2025. Tant de bo es compleixi i puguem veure aquest grup de més de deu anys, a un rendiment excepcional.

Si res s'estronca, abans de dir adeu a aquest any, ens retrobarem el vespre del dimarts 17 per fer la darrera ordinària i, per Sant Esteve, la tradicional.

Som-hi!

dimecres, 27 de novembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 231 "DIMARTS AMB REGUST DE DIUMENGE"

Novembre és sinònim de tardor avançada, de fred i absència de llum. Enrere deixem la castanyada, les festes de Girona que enguany vàrem gaudir plegats i, amb l'endarreriment dels rellotges, encara més llunyanes romanen aquelles tardes de pedalar amb ulleres de Sol i en màniga curta, de posar-se a treballar de dia o de fer-se un bon bany de mar abans de sopar. Aquestes estones tan preuades pels que respirar aire lliure és un producte de primera necessitat, més enllà de postals nostàlgiques, són el compàs del compte enrere pels quatre mesos que resten per la imminent primavera.

Tot arriba i més, si sabem prendre'ns cada moment de la vida com un motiu per gaudir-la.

A mitjan novembre, un forat a dues agendes dignes de persones de vint-i-sis i vint-i-set anys, permet al grup tirar endavant, com a mínim, una sortida de matí -la tercera de la temporada- que ens permet pedalar en un horari gens habitual entre setmana i, en conseqüència, amb la fortuna de poder apagar els llums per rondar pel bosc, avui sí, amb llum natural.

La impuntualitat característica del meu company i els vuit graus amb sensació de menys a causa del vent, m'obstina a iniciar a poc a poc la marxa cap a Can Cardús de les Orioles. En aquest punt arriba l'Arnau i, junts, emprenem des d'ací la dos-cents trenta-u.

De baixada a la riera de Gaià, a prop del pont de fusta, el GPS canvia de color; això significa que acaba de sortir el Sol per l'horitzó. Ja és de dia. Apaguem els llums i ens endinsem a la baga del Guitard per un ascens progressiu fins a espetegar a la carretera de Rellinars. Rememorem els dies de Sant Narcís i parlem, entre altres coses, de la nostra rutina habitual que avui ha estat trencada per una entranyable excursió pel Sant Llorenç més proper. Per aquests paratges, propietat de Can Guitard i Ca n'Amat de la Muntanya, no hi circulàvem des del mes de març -nosaltres dos, precisament-.

Prenem el corriol que, des de la font de l'Alba, mena a la serra de la Pólvora tot serpentejant aquest frondós vessant de la muntanya que culmina al turó de les Pedritxes. Un senderó que sembla no acabar mai i avui ens sorprèn amb més bassals i xaragalls que de costum. La font del Troncó de Baix està coberta de vegetació, fet que ens impedeix copsar-la.


Superat el punt més elevat, de seguida apareixem a davant de la font del Troncó. Si aquesta parlés... Abans d'entomar el corriol de tornada, veiem algun arbocer testimonial amb cireres. Sembla que aquest any hi ha hagut escassetat.

El descens s'accentua després de passar pel torrent de la font del Senyor Ramon, i més una vegada agafem la pista que davalla als plans de ca n'Amat.

Acabem amb un bon entrepà de botifarra de Calaf i un suc de taronja. Això i el tomb fet de bon matí per obrir camins abans que la resta posi els carrers i les autopistes, ens carrega de més forces que mai per encarar el segon dia de la setmana.



EPÍLEG

A veure si abans de dir adeu al 2024 podem fer, almenys, una sortida amb cara i ulls. Una excursió de dissabte o diumenge fora de la comarca, de quatre o cinc hores i no una o dues, essent un grup més nombrós de quatre i plegats, pedalar com tant ens agrada i completar aquest retrobament amb un bon àpat de germanor. Què en dieu?

divendres, 8 de novembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 230 "REVISCOLADA"

De dimecres a dimecres. Aquest penúltim capvespre de mes, l'endemà de Sant Narcís i abans de la traca final de les festes a Girona, dediquem una estona a donar continuïtat a la temporada tot just iniciada, dissortadament fosc des de bon principi, però amb ganes de seguir endavant i escriure ja el segon capítol del tretzè curs el qual ens podria posicionar a mig camí de les tres-centes ordinàries, si prenem compromís i embranzida.

Sortim a dos quarts de set en punt de l'estació del Nord. Tal com anunciava a l'epíleg de la crònica passada, avui hi ha trobada mensual a Sabadell; incentiu per fer una breu excursió cap a la ciutat germana tot travessant el parc agrari.

Els torrents de la Grípia i de la Betzuca, als terrenys de Torrebonica i Can Canya, ens obsequien un bosc reeixit i renascut amb aigua abundant com feia anys i panys que no vèiem. Jo no havia pas creuat mai la Betzuca en aquestes condicions, és com si es tractés d'un riu ara mateix, més que una riera. A veure si aquesta situació prossegueix i va remetent la greu sequera que patim, sense desencadenar els desafortunats estralls que aquests darrers dies han sofert bona part dels Països Catalans, el País Valencià especialment.

Castellarnau ens dona la benvinguda a Sabadell. Can Llong, la Concòrdia, la Creu Alta i el Centre són els barris que visitem. Entre vehicles -alguns amb menys paciència que altres-, semàfors i passos de vianants, arribem a la Microcerveseria, amb la mala sort que no se'ns permet assegurar les bicicletes a l'entrada. Al matí semblava que no hi hauria d'haver cap problema, doncs sí.

Decideixo entrar a dir hola i deixar constància del nostre primer pas pel Geolúpulus. Ens reservarem els mesos d'estiu per atansar-nos algun dia a les edicions a l'aire lliure que se solen fer al parc de Can Gambús.

Prenem carretera de Terrassa amunt i abans de sobrepassar la ronda oest, girem a mà dreta per entrar a Castellarnau de nou. En sentit contrari, ens endinsem a l'obscúria altra vegada i per caminois, bassals i la carretera que travessem, dels plans de Can Canya remuntem el torrent de la Betzuca fins a espetegar a Can Bonvilar.

La torre de Mossèn Homs i el polígon industrial de Can Petit de Terrassa, últims escenaris abans de cloure la dos-cents trenta al barri de Can Roca, on ens aturem per sopar i posem fi a la vintena sortida del 2024, a dos quarts i mig de nou.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 230


EPÍLEG

Feia poc més d'un any que no fèiem una distància prou considerable pel poc desnivell que caracteritza aquest estil de trajectes, des de la dos-cents tres; quan vam anar al parc de Can Gambús per admirar els focs artificials de la festa major de Sabadell, per cert.

Són tipus d'itineraris poc habituals, no per nosaltres sinó per l'orografia del nostre voltant, on no és fàcil i són poques les opcions per executar sortides de rodar, en comparació amb Girona, l'Escala o Benavent de Segrià.

A partir d'ara, de la nit serà gairebé impossible escapar-nos. A les tardes, ben bé fins a finals de febrer no tornarem a sortir amb llum si ens hi posem poc abans de les set. És el que hi ha. Sortosament, anem ben preparats per aquesta època que, com totes, té el seu encant.

No obstant això, dimarts vinent, 12 de novembre, per circumstàncies de feina podrem fer una petita escapada de matí, entre les set i les nou tocades. La dos-cents trenta-u es troba ja programada i oberta a tothom qui hi vulgui i pugui participar. 

dijous, 24 d’octubre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 229 "ENCARA SOM AQUÍ"

No hem deixat mai de pedalar. Hi ha moments a la vida, però, que el temps no dona per més i a vegades és millor simplificar-se. Aquest ha estat el meu cas els darrers dos anys i mig i avui, mig lustre després, em veig en condicions de prendre novament el timó i reactivar tota la maquinària que ha estat escapçada aquest temps, per bé que el pols dels MKCOS, insisteixo, en cap cas ha deixat de bategar.

Si bé dedicaré aquestes primeres paraules a explicar modestament el més rellevant ocorregut al llarg del parèntesi que deixem enrere, anuncio que més endavant i en calma publicaré els resums de rigor de les temporades implicades: deu, onze i dotze.

Avui dimecres, 23 d'octubre de 2024, amb dotze anys i un mes de vida, encetem la tretzena quan fa poc més de tres mesos que apagàvem l'anterior. Ho fem a cinc minuts de dos quarts de set de la tarda des de l'estació del Nord. La nuvolositat i el Sol que es va ponent fan una tarda poc, però prou lluminosa i agradable quant a temperatura. Tot plegat tendirà a la baixa les pròximes setmanes, naturalment.

Els ciclistes Adrià, Arnau i Marc pugem cap a Matadepera i se'ns afegeix l'Aleix al nord de Can Roca, la seva actual residència. Deambulem per un pla del Bonaire força concorregut, es nota que hi ha qui no desaprofita els darrers dies abans de l'endarreriment horari previst per aquest diumenge.

A Can Torrella de Baix agafem aire i, des de Can Roure, ens introduïm a les Pedritxes per les codines rogenques que dibuixen el torrent homònim que travessa la urbanització. Rere el club esportiu hi ha altres corredors i ciclistes esbargint-se en aquest capvespre de tardor. Enllacem a els Rourets.


Abans de prendre el corriol que mena a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola, fem una altra aturada breu per encendre els llums i xerrar una mica i en calma, sense el soroll del vent que refrega les orelles quan pedalem. Aquest senderó, encara avui poc fressat, el vàrem prendre en sentit contrari -de pujada- a la cent cinquanta-tres, la darrera sortida de la novena temporada, el 2021. 

El set de setembre del mateix any posàvem en marxa la desena des de la serra del Troncó i la Pineda. Des de la cent cinquanta-quatre fins a la cent seixanta-sis van catorze sortides, Sant Esteve inclosa, les quals són les últimes redactades. Una abans de la pedalada a Campllong és quan apago la pantalla i entro en un nou cicle, posant per sobre altres prioritats que em fan deixar per un temps el que és certament una de les meves passions, fins avui.

Just després del cap de setmana a Llambilles és quan vaig conèixer la meva parella, l'Estel. Un gir de guió inesperat que va suposar un canvi de rumb en positiu i que amb els mesos de relació, ha anat consolidant-se favorablement i propiciant a trobar una bona feina a Sant Feliu de Buixalleu l'agost de 2022 i a acabar vivint a la ciutat de Girona el novembre de 2023. Una successió de canvis substancials que, obligadament, allunyarien del primer pla la meva vida a Terrassa i tot el que això implica: la família, els amics i aficions com les sortides en grup o el món de la geocerca. En certs moments de més inestabilitat i adaptació als canvis, he estat forçadament més absent. Des de fa poc, la situació és més tranquil·la, i per això, el dia d'avui, ens tornem a trobar aquí.

Les rodes no han deixat de rodar i en dies que no he pogut ser-hi, especialment aquests últims mesos, són els meus amics qui afortunadament han mantingut la flama encesa i a cada sortida, han pres les dades per deixar constància del seu pas per aquests temps diferents. En nom del grup, moltes gràcies.

El cap de setmana a Benavent de Segrià i la sortida a Castelló de Farfanya, el pantà de Santa Anna i Os de Balaguer; la sortida dos-cents a Can Pobla, són dos exemples dels moments més àlgids dels dos darrers anys. En són molts altres. 

Tornem al present. Som a l'àrea d'esplai, amb algunes esgarrinxades i disposats a ascendir un pèl més fins a assolir el punt més elevat del recorregut, sis-cents setanta metres a tocar de la torre del Salvans, una vegada fet el pla del Suris i poc abans de travessar el nucli de la Barata i prendre la carretera de baixada cap a Terrassa. A la cruïlla amb les Pedritxes tombem a mà esquerra per agafar el camí del vessant hidrogràfic esquerre de la riera de les Arenes. Passem pel pavelló Primer d'Octubre i el poble de Matadepera.

Arribem a casa dues hores exactes després d'arrencar, a cinc minuts de dos quarts de nou; amb temps per connectar amb el partit del FCB, sopar i no anar gaire tard a dormir, que tot just som dimecres.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 229


EPÍLEG

Veurem si aquesta voluntat de tornar a començar té continuïtat o no, esperem que sí. Sigui com sigui, les sortides segueixen i seguiran. Malgrat tot, encara som aquí i hi serem per molts anys, segur.

A veure si la setmana que ve us convenço per treure el cap a Sabadell, a les portes de la castanyada i un cap de setmana de Sant Narcís que promet.

Benvingudes i benvinguts a la nova temporada!

dijous, 13 de gener del 2022

CRÒNICA: SORTIDA 162 "POLLASTRE I BACON"

És que activar-se a un quart de nou de la nit és el que té, gana sobre gana i a veure què soparem a casa. Qualsevol europeu que no sigui espanyol: francès, alemany, britànic -especialment en Boris Johnson- s'estiraria els cabells en veure a quina hora comencem a pedalar darrerament. Entre això i que "El Foraster" s'emet a les 22:45, estem ben apanyats! Avui no, que és 13 de desembre, però ja ho veurem el mes que ve. En definitiva, la reforma horària és més que urgent!

Nogensmenys, amb la mateixa il·luminació natural que tindríem dues hores abans un dia de Santa Llúcia, descendim la Rambla d'Ègara per anar a cercar la riera del Palau. A un ritme un xic lent, arribem a les Fonts i ens introduïm a la serra de Can Pòlit per la masia de Can Fonollet.

- Vinga nois, que és per avui!- exclamo a aquell parell.

Massa parlar de bacon, i menys treure el mòbil per fotografiar el bonic enllumenat nadalenc que admirem tot travessant la ciutat de Rubí a les nou. La meva càmera dona per ben poc a les nits.

Seguim la riera dels Alous a contracorrent, pels seus entranyables ponts de fusta, i a continuació toca pujar a la serra de Galliners; el pollastre. Precisament és al mirador de Can Barnola on els dos ingredients queden enregistrats en boca de n'Aleix.

Resseguim el carener que acompanya el camí dels Monjos fins a desviar-nos a mà dreta per menar a les aigües del torrent de la Betzuca, punt on assolim 3,1 °C de temperatura; la mínima de la sortida i de la tardor que avui acabem. El cert és que tenim el termòmetre esbojarrat a causa de la marcada inversió tèrmica que genera el temps anticiclònic. A la urbanització de Can Barata, el GPS indicava nou graus. Una diferència de sis graus produïda en només deu minuts de rellotge!

En els instants que guanyem alçada, augmenta transitòriament la temperatura, però no ens enganyem: és desembre i el fred, com ha de ser, és ben viu.

Dues salamandres ens sorprenen a Can Sabater del Torrent, abans de baixar de nou per passar per sota de l'autopista. Sortosament no els trepitgem. Els fem dues fotografies i els traiem del camí perquè estiguin més segures i prosseguim.

Superada la pujada que duu a la plana de Can Badiella, mentre a n'Aleix se li treu i destreu la cadena, n'Arnau i jo ens aturem a llegir un rètol sobre el pla que es vol executar en aquests terrenys: la construcció d'un polígon industrial que, si tira endavant, tindrà un impacte escandalós. No només en el valor paisatgístic que pren aquest entorn, ens referim també a una de les tantes parts del corredor que connecten ambdues serres, amb un ecosistema més que amenaçat.

Acabo, que amb tant per reivindicar encara faré malbé el teclat.

Arribem a Terrassa per on marxàvem l'última vegada, per Torrebonica. Ens acomiadem fins dimarts que ve després de veure el pessebre, de nou sense el nen Jesús.

Són les onze tocades. Pollastre, bacon i bona nit.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 162



EPÍLEG

Dediquem aquest espai a valorar una tardor que, tal com esmento a la crònica present, aquest dilluns hem posat punt final. Un autumne alimentat per sis escapades, dues de les quals amb un enyorat horari d'estiu que encara ens va permetre sortir en plena llum del dia, si bé a mig recorregut la fi del crepuscle ens obligava a engegar els llums.

Entre altres aventures, hem pedalat sota la pluja, hem continuat devorant les patates braves, així com un sopar ben apetitós la mateixa tarda que us acompanyava al peu de la torre Mike. Per aquest motiu uns amics geocercadors em diagnosticaven la síndrome d'Estocolm. Em pregunto si pensareu el mateix.

En termes relatius, es confirma la suavització de les nostres sortides. Un cert retrocés, també, pel que fa al nombre de sortides i el més greu, no cal que ho jurem. Considerem que el fred i la foscor no són els millors aliats. Veurem com entomem aquest hivern.

Independentment de la predisposició que aboquem uns i altres, les baixes temperatures no ens les traurà ningú. Sincerament, prefereixo això, abans de la calor canicular amb la qual vam dir adeu a la novena temporada.

La temperatura és la protagonista del curs, perquè per primera vegada ens acompanya una dada que no depèn estrictament de nosaltres. Si bé la resta es modula en funció de la ruta que optem per fer, els graus tan sols venen determinats pel dia que quedem per sortir i sobretot, en quin moment del dia. Com a novetat, doncs, presentem en el balanç de la tardor 2021 la mitjana de les temperatures mínima, mitjana i màxima; la corresponent evolució durant aquests tres mesos i en darrera instància, la mínima i màxima absoluts, degudament geolocalitzats.

dimecres, 5 de gener del 2022

CRÒNICA: SORTIDA 161 "COM DUES GOTES D'AIGUA"


El neguit de les precipitacions anunciades deixen la cent seixanta-u en quarantena fins al darrer moment. Una línia de taques de moderada intensitat travessen la depressió prelitoral i en qüestió de minuts, sembla esvair-se. És en aquest moment que n'Arnau, n'Aleix i en Marc decidim emprendre la sortida, per bé que són dos quarts de nou d'un fresc i obscur 1 de desembre. Malgrat tot, hi ha ganes de pedalar, independentment de les inclemències del temps.

Des de Ca n'Aleix, havent saludat a la Rosa i amb la sempre tardana arribada del Foixench, toquem el dos per Torre-sana i travessem els plans de Can Canya per petar a Sabadell. Una vegada més, traiem suc de taronja de la il·luminació artificial, com és avui el cas de la ciutat germana. Castellarnau, Can Rull, els Merinals, Can Feu, Gràcia, la Creu de Barberà i la Romànica són alguns dels barris implicats, a banda dels parcs urbans de Can Gambús o el Central del Vallès.

No és fins a tres quarts de deu que el quitrà dona pas al ventall al·luvial del riu Ripoll. Sota una persistent, però cortina fina de pluja ens disposem a ascendir llera amunt fins a connectar amb el torrent de Ribatallada al cap de quaranta-cinc minuts, pel capbaix. Durant aquesta estona tenim temps per pedalar sense pauses, però amb constància, i amb algunes anècdotes per distingir una sortida realment fosca i humida, però caracteritzada també per l'encreuament de diversos porcs senglars entre nosaltres; qui no s'adona soc jo que vaig per davant, és clar.

L'enrenou que està provocant aquests dies el certificat covid, que va quedar potes enlaire el passat divendres i que finalment sembla que acabarà implementant-se definitivament el 3 de desembre, un dels temes de conversa mentre cavalquem a la vora del riu amb set graus. Una temperatura estable i no gaire baixa, gràcies a la nuvolositat. Ben bé el contrari del que experimentarem a la pròxima escapada, a la cent seixanta-dos, amb una inversió tèrmica força accentuada -privilegi de redactar aquestes línies un mes després de viure-les-.

Escalem a Sant Julià d'Altura. Ens aturem a reposar uns minuts i sense més demora marxem cap a casa que és tard, hi ha gana, i tot i ploure poc, ja ha plogut prou.

Acabem a dos quarts de dotze. Més tard que mai, per haver començat més tard que mai aquesta temporada.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 161


EPÍLEG

La desena temporada arriba a les vuit sortides, cinc de les quals de tardor, arrasant la bonica numerologia dels trenta quilòmetres de distància. Des de la calorosa tarda del 19 de juliol a Sentmenat que no els superàvem, i té mèrit que sigui en una nit com avui.

Com avançava al tercer últim paràgraf, en vindrà una més de tardor abans de rebre un hivern astronòmic que apunta maneres. Almenys és el que alguns desitgem. La temporada, cal dir-ho, evoluciona favorablement.

dijous, 18 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 160 "TARONJA"


No és només el color del jersei que duia el ben tornat Oriol Muñoz, que avui se suma a la cent seixanta, trenta-set sortides després; la darrera va ser a la cent quaranta-dos, el 31 de desembre de 2020. Intentarem seduir-lo amb una excursió poc exigent i, atès que ja és de nit des de bon principi, traurem suc de la il·luminació artificial, en aquesta ocasió de les urbanitzacions del nord-est de Matadepera. Una llum, de quin color? El mateix de la desena temporada, tenyeix de taronja, avui dimarts, la present escapada.

Caço al vol l'Aleix i l'Oriol arribant al punt de trobada, a l'estació del Nord, quan passen cinc minuts de dos quarts de set de la tarda. Ens saludem en marxa i procedim a fugir de la ciutat pel nord, per la contigüitat dels carrers d'Independència, de l'Ancianitat i l'avinguda del Parlament.


Enlluernats pel club, travessem el parc agrari i la carretera de Talamanca. Verge de Montserrat és la primera urbanització, al vessant dret de la riera, que ens acompanya fins a prendre el camí cap a la masia de Can Torrella de Baix. Com bé és sabut, en tot moment la pujada és constant i inintermitent, tret del pas al vessant esquerre, però sempre suau i plenament assumible. 

Una vegada més, passem per arran del forn del pont de la Riba, de camí a la torre de l'Àngel. Salpem novament la riera cap al costat esquerre i posem rumb a Can Robert, amb un pendent que puja un onze per cent, en un tram de dos-cents cinquanta metres; fins a la cruïlla on es bifurca el camí cap a Can Garrigosa. En rodar sobre el torrent que duu el mateix nom, el sensor detecta la temperatura mínima, i per ara de la temporada: 6,8 ºC. De ben segur que no serà la definitiva.

Des de Can Robert tornem a trepitjar asfalt en sortir a la urbanització del Cavall Bernat, al pla d'en Pere Barata. Sota la llum ataronjada pedalem de baixada, amb una fredor que arriba als nostres ossos. Per sort o desgràcia, el descens és efímer. A les vuit tocades, ens disposem a aventurar-nos per la laberíntica xarxa de carrers que connecten Cavall Bernat amb el pla de Sant Llorenç, passant, entre altres, per la plaça de la Mola; on de més petits ens deixava l'autobús de línia per pujar al massís de Sant Llorenç.


El passeig de la serra dels Brucs conclou aquest breu passeig en un entorn poc habitual. Ens reintroduïm a un camí de terra que sempre hem resseguit en sentit contrari. Avui el fem, primer de baixada fins al
torrent dels Abeuradors, i posteriorment, en comptes de sortir pel carrer de la Tramuntana, on acostumem a accedir, girem a l'esquerra tot superant un plus de cinquanta metres verticals, un xic més del que un servidor recordava, fins al collet del Pujol, turó que a continuació encerclarem tot dibuixant la lletra "u". Una traca final guarida de vistes panoràmiques del Vallès Occidental, amb la serra de Collserola al final, presidida per la torre Foxtrot.

Arribem a Can Solà del Racó pel ciment que sempre ignorem quan pugem a Can Torres.

La travessa per les urbanitzacions matadeperenques encara no ha acabat. Can Solà del Racó i la Muntanyeta tenen l'última paraula; això sí, majoritàriament de baixada. Arribem al poble de Matadepera i només resta sortir-ne per la federació i tornar a Terrassa pel carril bicicleta de la carretera, on apreciem un parell de cotxes lleument accidentats.

Quan falten deu minuts per les nou, ens aturem a fer les patates braves de rigor a un bar del passeig Vint-i-dos de Juliol. El fred no ens atura per gaudir de la nostra ració preferida.






EPÍLEG

Oriol, esperem que aquesta vegada el teu retorn no sigui un vist i no vist, i puguem seguir gaudint de la teva presència amb més regularitat. Si cal, basarem les pròximes expedicions en la senzillesa, perquè insistim, el més important és que hi siguem tots.

De moment, són dues setmanes seguides i que no pari. Seguim la setmana que ve, possiblement amb més fred, però amb la flama ben encesa, també de color taronja.

dilluns, 15 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 159 "LLUM A LA FOSCOR"

Arrenquem la segona setmana de novembre amb una nova escapada després de gairebé un mes de la darrera. Som n'Arnau i en Marc qui ens trobem a les set tocades, tal com havíem quedat, a la plaça que hi ha a davant de l'IES Terrassa. Ens saludem amb una abraçada -després de tant de temps sense poder-ne fer-, i comencem a rodar.

El punt de partida té un únic motiu: sortir de la ciutat per Can Boada del Pi, a més de ser ideal quan quedem nosaltres dos. Només deixar enrere el ciment i introduir-nos als entorns de Can Cardús de les Orioles, la temperatura es desploma sis graus. Un canvi brusc més que perceptible; heus aquí el fenomen de l'illa de calor.

Davallem a la riera de Gaià pel corriol del pont de fusta.

Mentre anem explicant-nos les nostres penes i alegries, des de Can Font de Gaià tombem a la dreta per prendre la carena de Can Guitard, on transcorre el camí vell de Terrassa a Rellinars, com he explicat en més d'una ocasió.

La inversió tèrmica i la contundent pujada que encarem ens fan entrar ràpidament en calor i ens desabriguem, fins al punt que un servidor queda en màniga curta; el pa de cada tardor i primavera.

En assolir els cinc quilòmetres, pràcticament al minut quaranta, girem a mà esquerra i posem rumb a la Pineda per un senderó que ascendeix més suaument. Una part, doncs, més agraïda que vàrem fer justament en sentit contrari a la tarda vint-i-vuit, el 15 de juny d'aquest mateix any.

Aleshores vàrem desviar-nos abans de la masia, però avui hi arribarem per sobre, agafant cent trenta metres després un altre camí a la dreta que encercla el torrent de la font del Ferro, més costerut i de nou, amb una inclinació que en algun moment ens obliga a avançar a peu, però sense abandonar la xerrameca. Precisament ara fem un repàs dels objectius que tenim encomanats amb l'Aleix i l'Oriol Muñoz per abans de concloure l'any: d'onze en tenim cinc complerts i tres que no hi som a temps perquè calia marcar-los a l'estiu, però entre altres, encara tenim possibilitats de fer un itinerari de "Rellinars a les teves mans", anar a esquiar o ser vuit o més en una sortida.

El que sí que hem aconseguit és que el cinquanta per cent del grup té parella: set dels catorze macacos actuals, una dada si més no interessant que també apuntem, tot essent acariciats pels arbusts que envolten el darrer tram de caminoi fins a aparèixer al camí principal de la Pineda.

Arribem als Pinetons quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou. Des de la plaça dels Caus prenem la pista que mena al quilòmetre set de la carretera, al punt on neix la surgència dels Caus del Guitard, però no hi arribem pas. En només cinc-cents metres de baixada tornem a girar a la dreta, allà on n'Eduard Verdaguer es va quedar sense cadena al llunyà Camí Moliner del març de 2015. En aquest punt, un ascens sobtat i barrat amb cadena dona pas a l'obaga dels Notaris, i posteriorment al Bin Laden, que avui el tornem a fer de baixada.

Un altre gir a la dreta ens condueix al torrent de la font de la Pedra, on brolla la font de la Cirera -quan hi ha aigua-. Si haguéssim fet a l'esquerra, arribaríem a Can Guitard pel torrent dels Caus.

Sobrepassem Can Guitard de la Muntanya, però en propietat seva, tot travessant el conegut túnel que salva un petit bucle de la pista. A dins hi passa un tub que reté l'aigua del torrent de la boca nord, i el passa a la sud, a un altre curs hidrogràfic que tributa directament a la casa. Immortalitzem el nostre pas, una nit més, per aquesta cavitat que encara que va ser oberta per l'home, és admirable, i més quan amb els nostres llums podem il·luminar les seves parets de pissarra.

Som en plena baga del Guitard, orientada a llevant, ombrívola i farcida de torrents que procedeixen de la carena que enfilàvem al principi. Sense més dilacions baixem de cap a la riera de Gaià. Finalment només queda superar el camí de Can Font fins a la B-122.

Accedim a Terrassa per la carretera de Rellinars i ens acomiadem a dos quarts i mig de deu, com sempre, al carrer de Pi i Margall. Fins dimarts vinent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 159


EPÍLEG

La cent cinquanta-nou ha estat una bona teràpia per reprendre el fil de la desena temporada, amb dades que acompanyen -un IBP lleugerament per sobre de la mitjana- i altres no tant. Sigui com sigui, ha estat una tarda de dos molt ben aprofitada, curiosament sense ningú més rondant per aquests boscos. De fet no ens hem creuat amb cap persona en tot el traçat, i això que tot i que la tardor va avançant i la foscor és inevitable, no feia pas gaire fred.

Una tardor que ens apropa, de mica en mica, a la recta final del 2021. A veure si no tornem a perdre la regularitat que ens havia acompanyat fins fa un mes i espremem les set setmanes que venen tot revertint certs declivis. Anem de camí als deu anys, no ens ho podem permetre.

dilluns, 8 de novembre del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 158 "MIKE SENSE NOVETATS, CANVI"


Aquest és el ritual de cada hora a les tretze torres que hi ha activades a l'àrea metropolitana de Barcelona els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Una tasca de reforç imprescindible per minimitzar la propagació dels incendis, bàsicament forestals. Aquest estiu he tingut el privilegi de contribuir-hi des de la torre Mike, situada al capdamunt del puig Madrona. Un cim, a cavall de Sant Cugat del Vallès i el Papiol, que els macacos hem visitat dues vegades i avui dimecres, 13 d'octubre, n'Aleix el remuntarà per primera, n'Arnau per segona, i un servidor per tercera vegada -quaranta-novena si hi sumem els serveis destinats des del 8 de juny fins al 3 de setembre-.

Em feia especial il·lusió tornar-hi amb el grup quaranta dies després de concloure aquesta etapa memorable de la meva vida, que qui sap si tindrà continuïtat. Confesso que les enyorances són més que evidents. Qualsevol pot pensar que trobar-se reclòs deu hores seguides a un espai limitat és feixuc. No ho negaré, però seria un engany afirmar que el balanç de tot plegat és negatiu. Ha estat una gran experiència, no només justificada pels beneficis econòmics. El contacte permanent amb la natura i les llargues jornades de repòs contemplatiu, han fet, del meu estiu, un temps per pensar, reflexionar i retrobar-me amb mi mateix. Quelcom que no es pot descriure en paraules.

El sant dels Eduards i nou anys després de trobar el nom perfecte pel nostre grup ciclista serveixen d'excusa per catalogar la present sortida de diferent, més enllà dels motius personals. Malauradament no pot acompanyar-nos cap dels que avui celebren la seva onomàstica, però gràcies als bros, la cent cinquanta-vuit serà, més que una realitat, un bon record.

Comencem des de ca n'Arnau a les sis cinquanta i marxem de Terrassa per l'avinguda d'Àngel Sallent i la carretera de Martorell. Encarem la forta pujada cap a Can Palet de Vista Alegre; un primer tràmit que ens obsequia amb les millors panoràmiques de la nostra ciutat i la serralada prelitoral. Montserrat porta barret.

Des de la urbanització, prenem una derivada del camí de Sant Jaume que ens aproxima a Ca n'Amat d'Ullastrell, tot flanquejant l'estany de Can Costa de Montagut; seria interessant anar a treure-hi el nas algun dia, i posar-hi un geoamagatall si s'escau.

Feia cinc anys que no transcorríem per aquest senderó i cal dir que es troba en unes condicions radicalment millors, quan vàrem fer-lo per última vegada. El cert és que ha estat reconfortant rodar-lo i no quedar engolits per la vegetació -excepte al principi, però en menor mesura-, o sense els arbres que van caure per culpa del vendaval del 9 de desembre de 2014.

Travessem la C-243c i ens introduïm a la llarga carena que, des de Rubí, segueix les serres de l'Oleguera i de Can Riquer i ens fa davallar a Castellbisbal amb una altra visió espectacular i amb les darreres llums del dimecres, en aquest cas del sud de la comarca del Baix Llobregat, capitalitzada per la conurbació que envolta el riu abans de desembocar al mar. Un paisatge que ja qualificava d'antròpic a la primera sortida que ens dugué per aquestes terres, la cinquanta-cinc, en plena tercera temporada. Un descens gairebé ininterromput de deu quilòmetres, que dels vint-i-cinc que assolirem implica gairebé la meitat de la sortida, quant a distància, és clar. Una part del recorregut que gaudim sense presses, gaudint del moment i deixant-nos sorprendre per alguns animalons -conills i serps- que creuen la pista amb més velocitat que nosaltres.

Amb els llums encesos, cavalquem encara de baixada pels polígons castellbisbalencs de Comte de Sert i Ca n'Esteper. Topònims que tinc més que interioritzats des del meu pas per Mike.

Arribem a la riera de Rubí, a tocar de la seva afluència amb el Llobregat. Un túnel ens salva de l'AP-7 i ens guia cap al parc natural de la serra de Collserola. Passem per Can Maimó, el cementiri de Roques Blanques i, des dels immensos terrenys de Can Domènec, un bon tallafoc, ens disposem a pujar al turó objectiu: el puig Madrona.

Anem guanyant altura, i al mateix temps, unes vistes cada vegada millors de Sant Cugat del Vallès, on posarem punt final a la sortida. Un ascens que afegeix els darrers dos-cents metres llargs de desnivell positiu. Tot i que els 341 metres d'altitud sobre el nivell del mar no representen el punt més elevat de l'excursió, el puig Madrona es mereix ser solemnitzat per la nostra bandera hissada i les fotografies de rigor. Ens aturem, descansem, respirem i notem el plaer de fer el cim, un dia més. Moments, també, per fer memòria i explicar algunes anècdotes viscudes aquest estiu des de dalt de la torre als meus amics, tals com la ronda de novetats o l'agradable visita de l'Edu i la Rut.

Resten pocs minuts per les nou. Convé anar baixant per arribar, en mitja hora, al Casalet de Valldoreix. Abans, però, ens aturem a una rotonda per ensenyar-los una creació única de qui havia de ser, del gran mirote1966. Queden tan bocabadats com jo el dia que el vaig trobar.

Croquetes i braves de primer, i una bona costella de porc per a cadascú; un senyor sopar a la terrassa d'un restaurant molt acollidor que per descomptat, hi tornarem un altre dia.

Prenem el tren cap a Terrassa a les 22:48. Final de trajecte.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 158


EPÍLEG

Arribem a mitjans d'octubre amb unes dades molt bones pel que fa a nombre de sortides, ja que essent cinc, a aquestes dates tan sols ho havíem assolit a les temporades dos i tres, anys 2013 i 2014 respectivament, en plena efervescència del grup; l'altra cara de la moneda. Quan aleshores era estrany fer sortides de tres, avui aquest valor és el més preuat. Sé que aquests tocs d'alerta no tenen efecte, però no està de menys apuntar-ho.