Novembre és sinònim de tardor avançada, de fred i absència de llum. Enrere deixem la castanyada, les festes de Girona que enguany vàrem gaudir plegats i, amb l'endarreriment dels rellotges, encara més llunyanes romanen aquelles tardes de pedalar amb ulleres de Sol i en màniga curta, de posar-se a treballar de dia o de fer-se un bon bany de mar abans de sopar. Aquestes estones tan preuades pels que respirar aire lliure és un producte de primera necessitat, més enllà de postals nostàlgiques, són el compàs del compte enrere pels quatre mesos que resten per la imminent primavera.
Tot arriba i més, si sabem prendre'ns cada moment de la vida com un motiu per gaudir-la.
A mitjan novembre, un forat a dues agendes dignes de persones de vint-i-sis i vint-i-set anys, permet al grup tirar endavant, com a mínim, una sortida de matí -la tercera de la temporada- que ens permet pedalar en un horari gens habitual entre setmana i, en conseqüència, amb la fortuna de poder apagar els llums per rondar pel bosc, avui sí, amb llum natural.
La impuntualitat característica del meu company i els vuit graus amb sensació de menys a causa del vent, m'obstina a iniciar a poc a poc la marxa cap a Can Cardús de les Orioles. En aquest punt arriba l'Arnau i, junts, emprenem des d'ací la dos-cents trenta-u.
De baixada a la riera de Gaià, a prop del pont de fusta, el GPS canvia de color; això significa que acaba de sortir el Sol per l'horitzó. Ja és de dia. Apaguem els llums i ens endinsem a la baga del Guitard per un ascens progressiu fins a espetegar a la carretera de Rellinars. Rememorem els dies de Sant Narcís i parlem, entre altres coses, de la nostra rutina habitual que avui ha estat trencada per una entranyable excursió pel Sant Llorenç més proper. Per aquests paratges, propietat de Can Guitard i Ca n'Amat de la Muntanya, no hi circulàvem des del mes de març -nosaltres dos, precisament-.
Prenem el corriol que, des de la font de l'Alba, mena a la serra de la Pólvora tot serpentejant aquest frondós vessant de la muntanya que culmina al turó de les Pedritxes. Un senderó que sembla no acabar mai i avui ens sorprèn amb més bassals i xaragalls que de costum. La font del Troncó de Baix està coberta de vegetació, fet que ens impedeix copsar-la.
Superat el punt més elevat, de seguida apareixem a davant de la font del Troncó. Si aquesta parlés... Abans d'entomar el corriol de tornada, veiem algun arbocer testimonial amb cireres. Sembla que aquest any hi ha hagut escassetat.
El descens s'accentua després de passar pel torrent de la font del Senyor Ramon, i més una vegada agafem la pista que davalla als plans de ca n'Amat.
Acabem amb un bon entrepà de botifarra de Calaf i un suc de taronja. Això i el tomb fet de bon matí per obrir camins abans que la resta posi els carrers i les autopistes, ens carrega de més forces que mai per encarar el segon dia de la setmana.
EPÍLEG
A veure si abans de dir adeu al 2024 podem fer, almenys, una sortida amb cara i ulls. Una excursió de dissabte o diumenge fora de la comarca, de quatre o cinc hores i no una o dues, essent un grup més nombrós de quatre i plegats, pedalar com tant ens agrada i completar aquest retrobament amb un bon àpat de germanor. Què en dieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes el teu comentari