CRÒNICA: SORTIDA 242 "ESTRONCADA FINAL"

La vida evoluciona i els nostres drets i deures no són els mateixos de fa deu anys, quan la majoria vivíem amb els pares i el més prioritari eren els estudis, sense perdre de vista els amics, la família o les primeres relacions de parella que tot just començàvem a tastar.

Era el pas de l'adolescència a l'edat adulta, de la dependència a l'autonomia i la maduresa. Per a la majoria de nosaltres, el pas de l'escola o institut a la universitat. Érem tan feliços com ara, però ara, potser, tenim una vida més ordenada i polida, amb ingressos que ens permeten treballar per viure. Les obligacions, no per ser persones més independents són menors, el contrari. Tot plegat fa que el temps per a nosaltres malauradament minvi, però hi continua essent i hem de fer un esforç per mantenir-lo present a la nostra vida. Si fa una dècada tocava acabar el curs amb bons resultats, el 2025 sortim de casa per treure la millor nota a un altre curs que avui acomiadem.

És dijous, 7 d'agost, i avui posem punt final a una altra temporada de grup ciclista a la muntanya, cada vegada menys juvenil, però amb el mateix esperit dels nois que sortien a explorar el seu entorn amb catorze i quinze anys.

A les portes dels trenta anys i amb un camí de tretze temporades, des del mateix terme de Terrassa ens escapem a escurar els últims minuts de la tretzena temporada, en una tarda de llum esplèndida i una calor menys agosarada que fa dos mesos.

Tan d'hora com podem, quan passen deu minuts de les sis, ens trobem on viu l'Aleix i la Laura, amb ell i el germà d'ella. Des del portal, confeccionem sobre la marxa una sortida que ens duu a Matadepera pel pla del Bonaire. Volem accedir a la serra de Can Bogunyà sense pujar el turó de Roques Blanques, que a aquesta època, el pet de Sol és de traca. És preferible fer-ho quan fa fred, mentre els preuats raigs de calor i llum ens acaronen.

Tot seguit, el pla és avançar cap a ponent i, de collet a collet, de Can Roure a en Janot, consumar la part de pujada al coll del Troncó, que ens obre la porta de bat a bat a la seva serra i a la seva font, on ens aturem per hissar bandera, com és habitual en circumstàncies especials com aquesta. La font del Troncó ha estat testimoni de dos principis, però encara mai de finals, fins avui. En aquesta deu tan nostrada encetàvem les temporades cinc i deu.

Sense perdre de vista el rellotge, que aquest estiu treballo de nit, ens adrecem a la serra de la Pólvora per anar prenent el camí de tornada. El llarg i extens corriol de la font del Troncó de Baix és tota una tradició pels dies que anem justos de temps.

Travessem la carretera de Rellinars. A l'altra banda, seguim de davallada per la baga del Guitard i el túnel, però sense llum és tota una odissea. A Can Font de Gaià trobem la riera i el posterior camí de sortida cap als plans de Ca n'Amat.

La temporada 2024-2025 arriba al seu final a les vuit tocades del vespre. L'Aleix m'acompanya a menjar un entrepà a la terrassa d'una pastisseria propera a casa seva per poder marxar cap a la feina amb la panxa plena i el cap content.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 242

EPÍLEG

Com qualsevol final, sempre sap una mica de greu acabar una temporada, però sinó no en començaríem una altra. Al setembre iniciarem la catorzena amb una motxilla farcida d'anys i experiències a la muntanya. Aquests darrers mesos hi hem abocat encara més empenta i il·lusió i això serà garantia d'una temporada entrant millor que aquesta i les anteriors, segur que sí.

Bon estiu!

CRÒNICA: SORTIDA 241 "EN REMULL"

En un vespre de principis de juny amb una temperatura pròpia del mes de juliol, cap opció que no passa per aigua és benvinguda. De fet, aquest dimarts assolim els 33,8 graus centígrads. Mai, des que enregistrem dades, havíem arribat tan amunt. Ho veia a venir abans de sortir; l'estiu meteorològic i el "bombo infierno" de l'Àlex Van Der Laan han engegat amb força, aquest any.

Pensava en Rellinars, al principi, però Castellar del Vallès cau més a prop i em fa l'efecte que l'Adrià encara no coneix el gorg d'en Fitó. Així doncs, des de Terrassa sortim a dos quarts clavats de set i, juntament amb l'Aleix, acompanyem a l'hereu Abad a conèixer aquest curiós toll del riu Ripoll, a tocar de Can Juliana i el turó de la Malesa.

Tot i la nuvolositat fa calor, francament, i per això mateix transitem per riberes com el torrent de Ribatallada i una serra prou boscosa com és Sant Feliu. Més enllà de la ciutat, el termòmetre baixa dels trenta graus i, al punt més enclotat de la dos-cents quaranta-u, a la font dels Plàtans, fem la mínima de vint-i-cinc i mig.

Arribem a Castellar amb quaranta-vuit minuts de sortida, i al gorg quan encara no fa ni una hora que ens hi posàvem. No som els únics que ens animem a treure el cap aquí en una tarda com avui, val la pena. En primer lloc, hi posem els peus, però de seguida tot el cos. Ens submergim tots tres a les aigües del riu Ripoll, res de l'altre món, però ho tenim prou a prop de casa per atansar-nos-hi i treure'ns de sobre la suor sense pensar què hi pot haver al fons.

Reculem i reprenem la marxa per anar fent via cap a Terrassa, per pistes i corriols que serpentegen aquestes muntanyes humils que reposen a la falda de Sant Llorenç del Munt. Des del paratge dels Saulons, l'església de Castellar Vell sobre la talaia es reconeix entre l'alzinar que travessem fins a sortir al torrent de la Penitenta, als horts del Forn.

Si sovint girem a mà dreta per pedalar sobre una part de la carretera que se'n va a la pedrera de Can Sallent, en aquesta ocasió ho fem diferent, tombant a l'esquerra per remuntar al collet de Miralles per un camí més ample, però no menys irregular. Com es nota que aquí no hi ha res per guanyar-se la vida.

La tenim més que guanyada, nosaltres. La part que resta fins a la urbanització de Can Solà del Racó es fa llarga. Certament, són més de deu quilòmetres de pujada i el tros final té empits que desmotiven quan tot sembla haver acabat, però tot acaba i acaba bé, evidentment.

Tornem amb els de casa a un quart tocat de deu i, és clar, en plena llum del dia. Beneït sigui el mes de juny!

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 241

EPÍLEG

Com cada trimestre, girem full i acomiadem la primavera amb tres sortides i un centenar de quilòmetres assaborits en aquest entretemps dels últims dies de fred i els primers de calor, enguany amb força calor per no haver encès encara les fogueres de Sant Joan.

La mitjana de les temperatures màximes és, a més, clarament superior a la primavera i estiu anteriors. Sort en tenim de l'aigua caiguda del cel que ha fet renéixer els rius i rieres de la comarca. En aquest sentit, podem estar tranquils per l'estiu que ve.