EL RESUM DE LA TEMPORADA

diumenge, 21 de gener de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 94 "A LA RECONQUESTA"


La sisena temporada comença a treure pit. En tres sortides hem recorregut noranta quilòmetres i hem pedalat durant més de deu hores, ignorant els trenta minuts d'espera acumulats a la Plaça Vella, sense mencionar culpables perquè l'Arnau Oller i Prat no s'ho prengui malament.

A banda d'això són molts els llocs que estem trepitjant de nou, després del gran buit que va quedar entre la cinquena i la sisena temporada. En només dos matins hem tornat a circular pels turons de Roques Blanques, el Mont-rodon i la masia de Can Torres, entre molts altres llocs que tant apreciemAvui, hem restituït un altre lloc emblemàtic: la font del Troncó. Una deu com qualsevol altra, però a la vegada, enormement estimada per a nosaltres.

No sé pas a què em recorda, això de restituir...

Va, anem per feina que si no, no acabaré mai la crònica i la sortida d'avui és digne de ser explicada.


La sortida d'aquest dissabte, més fàcil i planera que l'antecessora, ha nascut a un quart menys cinc d'onze del matí a la Plaça Vella. Una sortida que també ens ha portat un dels moments més esperats de la temporada, l'estrena de l'Oriol Mata. Un vell amic que a més de bicicleta de muntanya, també en fa de carretera i, com si no fos prou, també corre, neda, juga a tennis, a golf, i un llarg etcètera que val més que no us el canti perquè el blog no dóna per més. En definitiva, un noi exemplar i un gran honor que estigui entre nosaltres.

Des del centre de Terrassa ens dirigim cap a la carretera de Rellinars per agafar el camí que surt de l'hípica. Travessem els plans de ca n'Amat, entrem al bosc i mentre anem guanyant alçada, també anem endinsant-nos a la serra del Troncó.

Arribem a la font del Troncó després de recórrer l'entretingut corriol que ressegueix el vessant oest de la muntanya. Tot i que d'aigua no en surt ni gota, ha estat bé tornar-hi després de tants mesos. Aquest és el moment indicat per fer treballar la càmera.




Encarem un descens de cent vint-i-cinc metres de desnivell fins a parar, novament, a la carretera de Rellinars, on després de pedalar mig quilòmetre sobre asfalt recuperem el terreny de pissarra sorrenca, el qual predomina en aquesta part més meridional de la Serra de l'Obac.

Després de baixar, toca pujar de nou, pel camí dels Caus. Així s'anomena la pista que comunica el quilòmetre set de la carretera BV-122 amb la plaça dels Caus, vorejant la font del Llimac, la surgència dels Caus del Guitard i algun xalet dispers.

Abans d'arribar a la urbanització, prenem un desviament a mà esquerra i agafem un altre camí que ens fa perdre, una altra vegada, els mateixos cent vint-i-cinc metres de desnivell que abans però de manera més sobtada. Per aquest motiu, alguns l'anomenen el Bin Laden, ideal per fer-lo de pujada qualsevol dia d'estiu a les tres de la tarda.

Aquesta variant culmina en connectar amb el camí que ens porta cap a la font de la Cirera; una altra que tampoc raja, però que ens convida igualment a aturar-nos-hi per fer les últimes fotografies del matí. El lloc, francament, també s'ho mereix.



Rematem la sortida noranta-quatre gaudint de la llarga i melòdica baixada fins a Terrassa, acceptant que cal superar una petita bé baixa abans de sortir a la carretera.



En relació amb les sortides que hem fet fins ara, vull fer-vos notar que la ruta d'avui coincideix gairebé del tot amb la de la sortida dinou, amb la diferència que vam arribar fins a la plaça dels Caus, la foscor de la nit se'ns va tirar al damunt i ningú de nosaltres portava llums. Encara em costa de creure com vam poder tornar a casa sans i estalvis, amb quinze o setze anys que teníem.





EPÍLEG

Tal com esmento als primers paràgrafs d'aquesta crònica, aquest dissabte hem rebaixat els fums i ens hem permès un caprici. Sempre és bo prendre un respir i així afrontar millor els obstacles que vinguin en un futur. Un futur que, de mica en mica, es va dibuixant.

A veure si abans d'acabar el mes fem una altra sortida, la noranta-cinc, i seguim recuperant els llocs oblidats, sempre amb aquest afany de reconquesta. 

diumenge, 14 de gener de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 93 "PASSOS IMPORTANTS"


Aquest dissabte, amb l'Arnau i l'Edu, hem realitzat la segona sortida de la temporada, la primera del nou any que tot just acaba de començar, la noranta-tresena de les sortides ordinàries i la cent-sisena del grup, sumant-hi les extraordinàries.

Engeguem a un quart d'onze del matí i passant pel Pla del Bonaire, travessem els carrers de Matadepera, on aquest cap de setmana es comencen a celebrar les Festes de Sant Sebastià.

Ens dirigim a la font de la Tartana per tal d'agafar, un dia més, el camí forestal que ens ha de dur a la prou coneguda masia de Can Torres. Abans de prosseguir, fem una breu parada a l'era. Un racó veritablement acollidor.


A continuació ens desplacem fins a la Carena del Sabater i, des d'aquest punt, descendim cap a Sant Feliu del Racó. Un tram amb una imatge molt atractiva del vessant llevantí de La Mola, amb totes les parets i agulles que l'envolten, entre altres la Castellassa de Can Torres i la Castellassa del Dalmau. A veure si properament tornem a aproximar-nos-hi, com ho vàrem fer a les sortides cinquanta-sis i vuitanta-dues.

Arribem al nucli de Sant Feliu quan toquen les dotze. Un bon moment per fer una nova pausa i un aperitiu al casal. Un parell de bosses de patates fregides és la benzina que necessitem per encarar el camí de tornada.

Passem pels terrenys de Can Juliana i des d'aquí anem pedalant, ara, amb el poble de Castellar del Vallès de rerefons fins arribar al camí de la pedrera de Can Sallent. A partir d'aquí és important agafar aire, perquè ens espera un desnivell considerable.


Quan deixem enrere el camí de la pedrera, poc abans de la una de la tarda, ens trobem a tres-cents setanta-cinc metres d'alçada respecte el nivell del mar. Ens plantem al Coll de Miralles quan falten cinc minuts per un quart de dues, a quatre-cents cinquanta metres d'altitud.

Des d'aquest precís coll, prenem, per primera vegada, un caminoi que, discretament, ens transporta a un determinat punt de la pista que s'enfila a la muntanya del Mont-rodon, a només cent trenta metres del cim. Un corriol que, per ser estret i de pujada, és més que acceptable, ja que no hi ha cap impediment per a transitar-hi sense baixar de la bicicleta. Un altre dia el provarem de baixada, que ha de ser ben divertit.

Arribem al capdamunt de la muntanya mare, a sis-cents divuit metres, a dos quarts de dues. Durant deu minuts més, descansem i recuperem forces gaudint de les vistes i immortalitzant el moment amb la fotografia dels tres protagonistes, amb una perspectiva diferent de les ja utilitzades.



Finalment, només resta baixar al Collet dels Forns, reaparèixer al camí de Can Torres tres hores després i tornar a Terrassa. Aquesta vegada ho fem diferent, resseguint la riera de les Arenes fins més enllà del pont de la carretera i passant per la benzinera Q8. Una curiosa variant que també vam provar de fer a la sortida vuitanta.






EPÍLEG

En aquesta ocasió hem incrementat considerablement el nivell de dificultat respecte l'anterior sortida. La ruta d'aquest dissabte ha sigut més aviat dura, no pas pels quilòmetres sinó pel desnivell acumulat i l'IBP resultant. 

La calma, la constància i, sobretot, l'estat d'ànim, sempre són els factors clau que permeten vèncer aquest tipus de sortides.

La propera sortida sembla que no tardarà gaire en arribar i segurament, algunes novetats personals ens portarà. No sé si serà més o menys fàcil que la d'avui, només us puc garantir que ens ho passarem igual o millor de bé!