EL RESUM DE LA TEMPORADA

divendres, 8 d’octubre de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 155 "MÉS ENLLÀ DE LA SUSPENSIÓ"


Endarrerim el tret de sortida a les set del vespre, com dimarts passat. Reparada la bicicleta de l'Arnau, els tres ens disposem a fer un número no gaire desitjat, però quatre anys després dels fets és qüestió de polir-lo i associar el cent cinquanta-cinc amb quelcom més bonic i digne de recordar, com és la segona sortida de la temporada; amb una temperatura no gaire elevada, però amb una xafogor que ens farà una mica la guitza, bàsicament al principi.

Des de la benzinera prenem el Pardo Bazán per travessar la riera i fugir de la ciutat, en aquesta ocasió, pel camí de Can Bogunyà. Sota un cel totalment cobert de núvols i gens de vent pugem per pista ampla fins al revolt de la fotografia de capçalera. En aquest racó ben conegut de les primeres sortides del grup prosseguim en sentit nord-oest pel senderó que un munt de vegades ens ha dut fins aquí des de la font del Janot. Avui el fem en sentit contrari, amb el torrent de Can Bogunyà a la nostra dreta i intentant remuntar-lo, malgrat que en algun moment les pedres soltes, els xaragalls o el pas de diversos ciclistes i corredors ens obliguen a posar el peu a terra.


Arribem al collet del Janot i tombem a l'esquerra per escalar al coll del Troncó. Ens enfilem encara més fins a assolir l'alçada màxima de set-cents dinou metres. Havent meditat una estona si baixem o no per la Diagonal mentre uns mengen el seu plàtan, decidim que és millor fer-ho en plena llum del dia i ho substituïm pel corriol que abans del collet de les Foradades es desprèn de la pista, en el precís punt on les pissarres s'encavalquen sobre els conglomerats de Sant Llorenç, tal com ho explico amb més detall i un mapa geològic al meu llibre.

Perdem quaranta metres en un minut fins a girar a mà esquerra per un caminoi més juganer. Engeguem els llums i pentinem a tota màquina els dos quilòmetres de vessant llevantí de la serra fins a espetegar a la bassa del Troncó. Sense aturar-nos, seguim de baixada per la baga i els plans de ca n'Amat. Arribem a la carretera de Rellinars i culminem l'article cent cinquanta-cinc a tres quarts de nou. Sopem plegats als Amics de les Arts per celebrar els vint-i-quatre anys del samperist, també amb en Bernat Garreta.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 155


EPILEG

Una tarda de dimarts de pocs quilòmetres, però no pas fàcil. Vegeu aquest gràfic, elaborat des del web ibpindex.com, en què es compara la present sortida (en vermell) amb la tarda trenta (en blau). Noteu que, tot i el doble de quilòmetres i el desnivell total lleugerament superior, l'explosivitat de la cent cinquanta-cinc queda evidenciada en un índex IBP de cinc punts de més. El treball emprat avui a la primera meitat queda ben reflectit, així com el llarg i ininterromput descens que es dibuixa després del pic; gaudint i exercint fort la suspensió de les bicicletes.


La setmana que ve una sortida més, la desena i última de l'estiu i el novè aniversari del grup.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 154 "SESH"



Una expressió irlandesa que transmet positivisme i embranzida. Segons una recerca, sesh, que prové de seishun -sessió-, fa honor a aquelles trobades entre amics que tenen com a objectiu fer una activitat col·lectiva excitant i que promou la convivència. Les nostres sortides són un exemple indiscutible de la paraula que aquests dies està fent servir força el nostre amic Aleix. Un mot de només quatre lletres, però amb un missatge potent per introduir-nos a una nova temporada.

Són les set del dimarts, 7 de setembre de 2021. Quaranta dies després, els mateixos macacos que vàrem cloure una novena temporada de llibre, avui engeguem la desena amb un somriure a les quatre cares, amb energies renovades i molta il·lusió de seguir endavant. Sempre endavant!

Des de la carretera de Rellinars reprenem el contacte amb el patrimoni natural més proper. Com apuntava a Instagram, tornem de les vacances amb un bosc assedegat i un paisatge desolador. Una evidència de la sequera que arrosseguem des de fa un any i que aquest estiu ha anat accentuant-se encara més, amb un bon grapat de dies en què el risc de produir-se un incendi era extrem i per sort, la consciència ciutadana i la immediata intervenció dels serveis d'emergència han evitat el que podria haver estat un estiu de foc. Des d'aquí el més sincer agraïment!

Ens endinsem a la serra de ca n'Amat, mentre ens posem tots al dia de cadascú i anem copsant els arbusts rostits, principalment estepes i brucs; tot plegat amb una temperatura ambiental que dels vint-i-sis graus centígrads va baixant a mesura que guanyem alçada i la tarda avança.

Resseguim tres quilòmetres que des de la font del Senyor Ramon menen a la del Troncó pel camí terapèutic, amb un ascens que no cansa. Tot i això, poc després de la primera font arriba un grup de diverses elèctriques amb més ritme, i a causa de l'estretor del corriol, en Bernat i jo mateix som literalment enduts pel corrent i deixem força enrere n'Aleix i l'Arnau. Ens aturem per agrupar-nos de nou i pedalem junts, sense presses, però sense aturar-nos, fins a la font del Troncó.

Moment de fer un mos i obligatòriament, la fotografia de grup de la cent cinquanta-quatre, amb bandera hissada per solemnitzar aquest inici de temporada.

Es va fent de nit, el dia s'escurça de forma inevitable i ho notem amb el pas de les setmanes. La llei natural ens transporta inexorablement cap a un hivern amb els seus inconvenients, però amb els encants que té cada estació de l'any, i sobre els quals hem de prendre'ns amb la mirada positiva.

Amb les darreres llums de la vigília de la mare de Déu de Núria davallem a la carretera per la serra de la Pólvora i grimpem a la urbanització dels Caus, seguint la pista del sobreeixidor. Pausa a la plaça i posem rumb a la casa Nova de l'Obac. Amb la intenció de coronar al coll de la Torrota i baixar per les Pedritxes i la riera de les Arenes, un imprevist ens convida a fer marxa enrere i tornar per on veníem, almenys fins als Caus.

La bicicleta del Bernat pateix una punxada a la roda posterior. Sense càmera de recanvi, decidim acompanyar-lo fins a l'aparcament de l'Obac, on el recull la seva mare i se l'endú cap a Terrassa.

El nostre himne ja ho diu: "perquè en bici som la canya, tot i que algu sempre ens passa". En nou anys ens ha passat de tot, però de punxades feia molt de temps que no en patíem; sincerament ni ho recordo. Entre les etiquetes que acostumo a posar a les cròniques, un bon dia vaig decidir afegir "punxades", i si ens basem en aquest indicador, la darrera va ser a la quarta temporada, a la sortida vuitanta-dos, realitzada el 30 de desembre de 2015.

Poso fil a l'agulla que és tard i no vull que us acostumeu a una crònica tan extensa com aquesta.

Els dos socis proposen baixar per la Pineda, desig fet realitat. Un dels descensos més bonics per fer en bicicleta a prop de casa, però amb el preu de superar la pujada des de la riera de Gaià fins a la carretera de Rellinars, que travessem per cinquena vegada aquest vespre.

Acabem a dos quarts i mig d'onze amb una carta de Google AdSense a la bústia. Conté el codi per confirmar la nostra identitat i poder gaudir dels beneficis del servei que hem implementat recentment, i esperem collir-ne els fruits ben aviat.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 154


EPÍLEG

Comencem a escriure la desena temporada amb el peu esquerre pel Bernat, però pels quatre ha estat una sortida de nivell normal, sense exigències ni senzilleses. Totalment adequada per trencar el gel i sempre atractiva pels dies importants com avui, almenys per mi. 

Un curs que en gran part es desenvoluparà, com als darrers cinc mesos de la novena, cada tarda de dimarts. Per descomptat, no direm que no a algun matí de diumenge.

Com a propòsit, a veure si sis anys després tornem a participar en alguna pedalada organitzada que ens porti a descobrir altres paratges de Catalunya. Una escapada de tot un cap de setmana sencer tampoc és descartable, si hi ha ganes.

Encarem un any més per seguir creixent, avançant i sobretot, passar-ho bé i fer pinya!

divendres, 27 d’agost de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 153 "CELSIUS"


Agost. Són dies de desconnexió, aturada i diversió, i també és temps de rendir comptes. 

Com cada estiu, pels macacos aquest mes representa el traspàs d'una temporada a l'altra.

Ha transcorregut un mes des de la realització de la sortida que va cloure, sens dubte, una de les millors temporades. Un endarreriment que té, alhora, els seus avantatges; permet veure el temps amb perspectiva i això fa que aquesta crònica, acabada de sortir del forn, vagi més enllà de la sortida. Si l'hagués redactat aleshores, dubto que el resultat fos el mateix, simplement diferent.

Per altra banda, des de la darrera crònica que vaig escriure, pocs dies després de la diada de Sant Jordi, han passat gairebé quatre mesos. Setze setmanes que no han estat pas irrellevants. En aquest sentit, notareu algunes referències a dies o setmanes anteriors. Són esments breus i oportuns segons el context, però no oblideu que el balanç ampli i exhaustiu de la novena temporada es troba recollit a la pàgina corresponent d'aquest blog.

La cent cinquanta-tres va ser una sortida que fins a darrera hora no va quedar del tot definida. Aquell matí encara sondejàvem la possibilitat de desplaçar-nos a les carenes de les serralades Marina i Litoral. Alella com a punt de partida; Tiana, Sant Mateu i Teià com a topònims destacats.

Davant de les condicions meteorològiques marcades per una calor canicular i la impossibilitat de trobar-nos fins a dos de set de la tarda, vam decidir que era més convenient dedicar aquest final, per què no, al pati de casa nostra; tal com a les cinc primeres temporades, i a la setena.

Dubtant entre dues o tres opcions pròximes, en qüestió de minuts convido al grup a fer una de les clàssiques, amb alguna variant que li doni el tret distintiu -com sempre intentem fer, i més en ocasions especials-. El Maresme pot esperar.

Sense més temps per perdre, els ciclistes Aleix, Arnau i jo mateix emprenem una nova sortida ordinària després de quatre mesos. Obro parèntesi: com a últim gest de la temporada hem pres la decisió d'abolir les tardes laborals, a causa de la regularitat que han anat prenent. Si consulteu la pàgina "Qui som" veureu que a hores d'ara ens regim per tres tipus de sortida prou diferenciats.

No obstant això, les vint tardes realitzades des del març fins al dilluns 26, la restaurada sortida de Sant Esteve i les dinou ordinàries restants, en sumen quaranta pelades. Una xifra aclaparadora, evidentment per parlar-ne a la secció corresponent. Tanco parèntesi.

Tornem a Terrassa a la tarda del 29 de juliol. A dos quarts i cinc no esperem a ningú més i ens posem en marxa a 31,0 °C a l'avinguda del Parlament; una dada que avui incorporem gràcies a un sensor, i de segur que serà molt interessant de seguir, i llaminera!

Travessem el parc agroforestal pel pla del Bonaire i entrem a Matadepera per Verge de Montserrat, tot assolint la temperatura màxima de la sortida. Ens aturem a refrescar-nos a la font de Can Solà del Racó i de seguida ens posem a enfilar el camí cap a Can Torres.


Uns dos-cents metres abans d'arribar a la masia, trobem i fotografiem un petit escorpí palplantat al marge esquerre de la pista. Els amics em conviden a encapçalar-lo a la crònica, però he cregut més oportú començar amb aquesta bonica perspectiva de La Mola que vàrem copsar ja de baixada en plena urbanització dels Rourets, encara que afortunadament no es veu cap casa. Millor així, no?

Deixem en pau la pobra bèstia i prosseguim.

Sense aturar-nos a l'era de Can Torres, avancem cap al collet de Cabrafiga i pugem per la pista fins al coll de Grua, el punt més elevat de la sortida, on s'obre la finestra de les muntanyes de Castellar, els cingles de Gallifa i de Bertí i el massís del Montseny.

Un bon lloc per fer una pausa i desprendre'ns de la calor. No fa les temperatures que vàrem experimentar amb n'Aleix el dilluns 19 a Sentmenat, però és ben sabut que a l'estiu, les pujades en bicicleta es fan més feixugues. Malgrat això, el gradient vertical i les lleis orogràfiques ha fet baixar cinc graus el termòmetre, a un valor aproximat a la mitjana que hem obtingut finalment. Un ambient més respirable afavorit per la xerrada que fem al coll i el posterior descens al pla de Sant Llorenç.


Resseguim ara l'itinerari del camí Moliner, en el qual s'inspirà la pedalada que acollia Matadepera fins al març de 2016. Un reconeixement al camí que les masies de pagès de Matadepera utilitzaven per portar el gra a moldre al molí de Sant Feliu del Racó.

Masies com Can Torres o Can Robert, on també fem acte de presència després de travessar el torrent del Rajant, tot contemplant el cap del Faraó, on vam sopar el 22 de juny.

Tornem a travessar a la riera de les Arenes i com que anem prou bé de temps, però tampoc excessivament sobrats, decideixo tombar cap al pla de l'Escaiola, en comptes de recórrer a les altres masies: Can Garrigosa, Can Pèlecs, Can Bofí o la Barata; origen del camí.

Un senderó desdibuixat ens duu a la urbanització dels Rourets. Més endavant arribem a les Pedritxes pel torrent de la font de la Riba; encara menys fressat, i que ens obsequia, a més de la visió de La Mola que anteriorment destacava, algunes esgarrinxades de record.

Són tres quarts de nou del vespre, hora de tornar a Terrassa si volem tenir taula per a sopar. Abans, però, fem necessàriament una última parada al Club Deportiu Terrassa Hockey per beure aigua i acomiadar-nos (simbòlicament) del lloc que tantes patates braves vam assaborir a la primera meitat de la present temporada que estem a punt de liquidar, en un clima festiu i amb la fi, també, de les activitats del campus d'estiu.


Davallem per la carretera de Talamanca, fins a girar a mà esquerra per Can Torrella de Baix, i a tota bufa guillem cap a la ciutat pel marge dret de la riera.

Arribem a la placeta de Saragossa a dos quarts de deu. Ho apaguem tot, aparquem les bicicletes a una sala segura i ens aboquem al merescut sopar de celebració als Amics de les Arts. Entre aigua i cerveses, les millors braves de Terrassa i un àpat deliciós, posem el punt final i de quina manera; amb converses sobre les vacances i no vacances per alguns, els moments més o menys sonats de la temporada o els geoamagatalls i les noies pendents de ser trobats (tot en un mateix sac). En definitiva, temes de tot i més, des del blanc fins al negre passant per tots els grisos, juntament amb el Bernat Garreta, que se suma al moment més oportú de la festa i també a la foto finish al capdamunt del carrer de Sant Pere.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 153



EPÍLEG

Tanquem crònica i temporada enmig d'un estiu que ens deixa aquests resultats preliminars.

Esperem que amb els definitius observem una evolució positiva pel que fa a nombre de sortides i el més important, que es demostri el que som: un grup, i amb molt de futur.

Ens retrobem a la desena temporada, amb ganes de més i millor. Sempre endavant!

dimecres, 28 d’abril de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 152 "BRU FIGUERAS"


Una sortida amb noms i cognoms, no tan sols pel gran nouvingut, sinó també pel balanç positiu de tot plegat; la jornada, la meteorologia, el paisatge i una vegada més, la companyia. La primavera, acabada de sortir del forn, ens delecta amb una excursió de matí en un ambient fred, però un Sol de març que despunta a l'horitzó a les vuit del matí, hora que proposem de quedar per rodar tranquils i tenir temps per gaudir del dia, sense presses.

L'Aleix i l'Arnau engresquen, a un tal Bru Figueras, a sumar-se a les expedicions macaqueres i si ho desitja, a formar part del grup. Una proposta transcendent que acabarà acceptant a un lloc realment imponent, al Marquet de les Roques de Sant Llorenç Savall. Anem a pams, però.

Com bé deia, comencem a pedalar quan passen deu minuts de les vuit i ho fem des del passeig del Vint-i-dos de Juliol de Terrassa. De manera excepcional, marxem de la ciutat pel barri de sant Pere Nord, fins a prendre la riera de les Arenes des del polígon industrial.

No falla mai. Quan n'Aleix i n'Arnau es posen a parlar, no hi ha qui els estiri. Ho diu el Marc Samper que els treu a pasturar les tardes de cada dimarts. Intercanvio algunes paraules amb en Bru mentre els esperem a la plaça de Sant Jordi. Sempre va bé donar-los una mica de pressió!

Pugem a Can Torres per Can Solà del Racó, ben acompanyats per nombrosos ciclistes i corredors, de bon matí. Després el primer empit, ens aturem a la cruïlla de davant del mas per respirar una mica, descarregar la pixera i sobretot, no abandonar la xerrameca. Prou que ho farem quan vinguin les pujades de debò. Notem l'Aleix una mica desdibuixat, però ell sempre ho soluciona amb una bona barreta energètica. Entre això i el descens posterior pel Rellotge, o el Pujolot si voleu que sigui més seriós toponímicament, acabem de despertar-nos del tot a un quart de deu, quan arribem a la carretera que comunica Castellar i Sant Llorenç Savall per la força de la gravetat.

Pedalem uns dos quilòmetres per carretera amb altres ciclistes, motoristes i turismes que, com nosaltres, dediquen el dia lliure a escampar la boira per la comarca o, millor dit, per Catalunya. Avui diumenge, 21 de març per cert, estem en un període de no-confinament, dins del principat.

Tombem a l'esquerra al revolt Fondo del quilòmetre catorze. La pista de terra que mena als masos llorençans del Dalmau i el Daví ens adreça, a nosaltres, a la vora del pi monumental de les Quatre Besses i ens enfila al coll de Palomeres. Posteriorment, ve la baixada fins a la vall d'Horta.

Per monumentals, les parets es poden contemplar en aquesta banda del massís; des de la Mola fins al Montcau, i la carena dels Emprius. Les cingleres i les canals que caracteritzen la regió més accidentada del parc natural. Al bell mig, és inevitable fixar la mirada a l'agulla de Roca Mur, per la seva morfologia tan peculiar, que potser per això alguns atribueixen a una Màquina de Tren.

Val la pena aturar-se a davant del Marquet de les Roques. Mai fins avui ho havíem fet a les nostres sortides, si bé no és la primera vegada que pedalem per aquestes contrades. Una casa senyorial tan formosa com la inconfusible silueta del Montcau i la punta de Finestrelles, paratges que observen la vall des de les alçades.

Les fotografies, aquí, són més que obligades. Un bon moment per parlar amb en Bru i de proposar-li que la primera no sigui la darrera. En altres paraules, el convidem a formar part del grup. Invitació acceptada. Des d'avui, doncs, tenim un nou macaco entre nosaltres, el catorzè. Bru, serà un privilegi comptar amb tu a les sortides, sempre que ho desitgis i et vagi bé, és clar!

Prosseguim. Sant Llorenç vila és el pròxim objectiu. Abans, però, fem el coll del Castell per can Brossa. Guanyem cent cinquanta metres d'una atacada. Diem adéu als paisatges de la vall d'Horta abans de davallar al poble. Les panoràmiques des del peu del castell de Pera són sensacionals i cal dir-ho, estem completament sols en la immensitat. Increïble sent diumenge.



Canviem de vessant orogràfic i emprenem un lleu descens. Encerclem la casa de Saladelafont i per les pistes ben condicionades de la baga del Genescà, sortim a la urbanització de Comabella i posteriorment, arribem a la plaça Major de Sant Llorenç Savall. Assolim els trenta quilòmetres de recorregut i al mateix temps, toquen les onze. Moment de fer una pausa i prendre el Sol a la terrassa de cal Ramon. La beguda i les patates braves no poden ser absents en un dia com avui. Evidentment, aquí no estem sols. Tot el contrari.

Reprenem la cent cinquanta-dos a dos quarts de dotze. S'apropa el migdia i cal anar per feina. La tornada la fem, un cop més, pel famós camí de les Estàtues. En Bru no s'ho creu fins que les té a davant dels nassos. Ascendim tot xino-xano, que tenim els estómacs mig plens, fins al coll Roig. A partir de llavors, la pujada continua present, però se suavitza a partir d'ara.

Can Cadafalc. Més endavant la pista experimenta alts i baixos successius fins a desembocar a un encreuament important de camins que ens fa diverses propostes: girar a l'esquerra per anar al castell de Guanta o a la dreta per baixar a Castellar. Com que encara és relativament d'hora, ens decantem per una tercera via.

Ens animem a coronar el puig de la Creu. Una de les millors talaies del Vallès que ja vàrem visitar amb l'Aleix a la primera sortida del 2021, el 13 de gener. Les vistes des de la punta no deixen a ningú indiferent. Immortalitzem la visita amb quatre captures i el més imprescindible: fotografiem el nou macaco que avui protagonitza la sortida i aquesta crònica que la recorda.

Quan estem preparats per baixar a Castellar, s'esgoten les piles del GPS. Les canvio mentre els altres tres van tirant. Aquesta aturada em fa veure les restes de la neu granulada que havia caigut la nit anterior, a un racó encara ombrívol, al costat nord de l'església que presideix el cim.

Avall que fa baixada!

Arribem al nucli urbà de Castellar del Vallès, travessem tot el barri antic i ens introduïm al camí del riu Ripoll, pels guals que tant coneixem i que en moltes ocasions no podíem evitar de filmar. De moment, encara no optem al Zona Zàping.

Déu-n'hi-do del cabal que hi ha avui, però res comparat amb el de fa un any.

Poca aigua, però un embús considerable al torrent de Ribatallada per remuntar a Sant Julià d'Altura. En un dels forats que fa el mateix rierol, quedem aturats per la gran afluència de gent. Hi ha cua per passar i per aplaudir a uns nens de sis anys aproximadament, que apunten maneres.

El darrer tràmit abans d'arribar a Terrassa també el tenim més que assumit. Cadascú se'l pren al seu ritme amb les seves capacitats. En Bru, un fora de sèrie, ens fa treure la llengua a tots!

Acabem, a tres quarts de dues, la primera de les moltes sortides que, de ben segur, farem aquesta primavera. Especialment les tardes de dimarts, que de moment en van dues amb una certa entitat. A principis d'any ens vam marcar el repte d'augmentar el nivell de les sortides, sempre dins de les possibilitats dels macacos que es deixen veure, però amb una finalitat al capdavant: fer recorreguts que impressionin tant o més que el d'avui. 

A continuació faré ús de l'epíleg per fer una valoració dels últims mesos, però només vull tancar la crònica dient que, més enllà de la qualitat, prou explicada, els resultats són realment excepcionals i fan, de la cent cinquanta-dos, una sortida per a la història.



Una crònica que arriba tard, però arriba. Com bé sabeu, part de totes les paraules que em surten de dins diàriament, he hagut de destinar-les a les pàgines d'un llibre que el mes que ve presentaré amb en Marc Malgosa i en Joan Soler.

El present és avui, plujós dimecres, 28 d'abril de 2021. Després de Sant Llorenç Savall han vingut cinc tardes més, una de març i quatre d'abril: Vacarisses, i amb més llum diürna la serra del Pi Bonic, Ullastrell, Sant Feliu del Racó i Rellinars la darrera. Cinc dimarts consecutius, amb el permís de Setmana Santa, per seguir posant a to la temporada, en aquesta època que fa un any estàvem confinats a casa. No ens podem pas queixar, malgrat tot.

De cara al maig us avancem que la nostra intenció és rebaixar lleugerament el nivell, per permetre'ns el plaer de concloure les tardes tot sopant, si les mesures ho permeten; amb el desig que tenim tots de començar a deixar enrere la pandèmia del coronavirus.

Siguin com siguin les sortides, volem que hi sigueu.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 152


EPÍLEG

Dediquem aquest espai a comentar breument un hivern que porta un titular: més sortides que mai. Una valoració que es va fer en el seu moment, a través del grup de WhatsApp i que queda recollida en aquesta crònica de principis de primavera.


Deixem enrere un hivern de no pas gaire fred, poca aigua i una mica de neu abans de fer la primera sortida de l’any. Des de la sortida de Sant Esteve fins al 16 de març, catorze sortides; tres abans d’acabar el 2020 i sis en cap de setmana. Uns resultats que podríem gairebé equiparar amb el balanç del 2020, recordem-ho: 511,3 km en 20 sortides.

Un hivern per emmarcar, amb moltes fotografies i moments inesborrables.


A partir del gener ens vam proposar el repte de no baixar de 30 km, 600 m i IBP 50 a cada sortida, tot situant-nos per damunt de totes les mitjanes, el qual queda assolit i per tant, reflectit en aquest segon gràfic. Millorem els mesos d’estiu en tots els aspectes!

Unes dades que, com a conseqüència, han fet incrementar (lleugerament) algunes mitjanes que portem mesurant des de 2012. Per exemple, si el 21 de desembre la mitjana del desnivell se situava a 603 m, a 20 de març la tenim a 622. Nota: a 28 d'abril estem a 634.


En definitiva, un hivern que supera amb escreix les millors èpoques del grup, insisteixo, pel que fa a sortides. Com deia aquell, això és motiu de celebració. Espero que de cara a properes valoracions puguem estar contents, també, per altres variables!

La setmana vinent, després del dimarts veurem com està anant la primavera.

dilluns, 26 d’abril de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 151 "CRESTA DE GALL"


A més de ser un bolet gelatinós, la cresta de gall és un dels vint-i-cinc geoamagatalls de tipus letterbox (en aquest cas, tradicionals que inclouen segell) que hi ha actualment a la serra de Galliners, en substitució de la mítica sèrie del camí dels Monjos, arxivada aquest hivern.

Un tresor pendent que trobarem, avui dijous, 4 de març de 2021, durant el transcurs de la cent cinquanta-u, la darrera de les set sortides que aquesta temporada hem realitzat, n'Aleix i jo mateix, els dies feiners que hem pogut coincidir (preferentment els dimecres).

Comencem a pedalar a les nou tocades. Des del carrer Mañé i Flaquer pugem la carretera de Castellar i ens introduïm al passeig de Vint-i-dos de Juliol pel carrer de Còrdova. Sortim de la ciutat per Torrebonica, però en comptes de baixar directament al torrent de la Grípia, ho fem més avall per un senderó poc conegut i que travessa una àrea alternada per bosc i conreu.

Ens dirigim a Can Parellada tot passant per la masia de Can Sues i la plana de Badiella. Un clàssic dels dies que pedalem per Galliners, però avui en sentit contrari.

Som a dalt de la carena, en plena serra de Galliners i camí dels Monjos, però tot d'una, tombem a la dreta per tornar a perdre alçada. El track que tinc incorporat al GPS ens duu per camins i paratges inèdits. Galliners mai deixa de sorprendre, i darrerament estem esprement-la fort; a principis d'any tot resseguint la prova Open Natura 2010 de Sant Quirze.

Generalment són corriols estrets, però de bon fer.

Espeteguem a la C-1413a, la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès. Tres-cents metres més endavant, prenem una pista a la dreta que encercla la urbanització de Can Barata. Pugem considerablement fins al bosc de Graells, on fem una pausa i prosseguim tot fent un bucle de poca envergadura que ens adreça, de nou, al camí dels Monjos, a tocar de Bellaterra i just al peu del turó de can Camps.

Dibuixem sobre el mapa una N abans de baixar a Sant Quirze. Serpentegem les obagues de Can Caber i Can Vinyals, on drena el torrent homònim i creix del terra una pila de bolets en forma de geoamagatall. Tenim temps suficient per cercar-ne dos; el cama-sec i la cresta de gall. Una dosi de geocerca que sempre va bé per amenitzar les excursions i reposar les cames per exercir la ment i sobretot, la vista. El paisatge comença a tenir aspecte de primavera.

La urbanització de Castelltort ens dona la benvinguda a Sant Quirze. Agafem el camí paral·lel al torrent de la Betzuca per tornar cap a casa, però encara ens permetem un tercer catxé a la font de can Barra, que surt de seguida rere la reixa; és magnètic.

Per fer-ho diferent, des del túnel de la C-58 decidim remuntar per la plana dels Bellots i Can Torrella del Mas. Un ambient més suau a migdia convida a treure'ns algunes capes de sobre.

Arribem a Terrassa pel barri de Torre-sana i acabem, a dos quarts d'una, allà on arrencàvem.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 151


EPÍLEG

A la línia del que portem fent últimament: redescobrir un territori que crèiem que coneixíem prou bé. Sembla mentida, però encara queda un munt de camins i de raconades per posar-hi els peus per primera vegada, vuit anys i mig després!

Una bona manera de dir adéu a un bloc de sortides que, per motius aliens al grup, no tindrà continuïtat el que resta de temporada. 

És moment, doncs, de reestructurar les agendes i reprendre les tardes laborals a partir de la setmana que ve. Cada dimarts, si la meteorologia i la pandèmia ho permeten, intentarem fer noves expedicions sense deixar de perseguir els nostres objectius essencials, passar una bona estona en companyia i sobretot, sense mascareta.

Unes sortides de capvespre amb una llum natural que es va consolidant, i més que ho farà a finals de mes amb el canvi d'hora.

No hi falteu!

dimecres, 10 de març de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 150 "SCOOBY-DOO PA-PA!"

Avui diumenge, darrer dia de febrer de 2021, és la data assenyalada per a la sortida cent cinquanta; presidida, una vegada més, pels macacos Aleix, Arnau i Marc. Fem el pas d'equador en un mes que hem pedalat menys del que voldríem. No obstant això, encarem el març amb la voluntat a fer, de la segona meitat de la novena temporada, uns mesos ben prometedors.

Arrenquem. A dos minuts per un quart de deu, posem el comptaquilòmetres a zero des del passeig del Vint-i-dos de Juliol i enfilem cap a Matadepera. Avui estarem necessàriament pendents de la distància, perquè al quilòmetre 11,97 assolirem, solemnement, els cinc mil.

Fins aleshores, sense saber ben bé quan i el més important, on es donarà aquest lapse, des de la font de la Tartana entrem als boscos de can Solà del Racó per començar una sortida que, ateses les circumstàncies, exigeix el seu tret distintiu.

Primerament pugem a la masia de Can Torres. En aquesta zona avui, és clar, força transitada, poso a prova la Cannondale de vint-i-sis polzades i doble suspensió que em deixa el meu tiet, esperant que la meva estigui reparada la setmana vinent.

Una bicicleta que em fa tornar a les sensacions de fa uns anys, un benefici en corriols, però un clar perjudici en pista ampla. Sens dubte, les de vint-i-nou van marcar un abans i un després.

Parada breu a la intersecció de la masia. Seguim ascendint de forma contundent fins al coll de Grua, tot superant un empit del 14 % segons el senyor IBP. Coincidim amb un grup ciclista força més nombrós que el nostre, palplantat al mirador, encara que avui la visibilitat és minsa per culpa de la pols sahariana que no sembla voler desfer-se de nosaltres.

Girem a l'esquerra per prendre el senderó que ressegueix la carena del Sabater. La forta pujada ens deixa en màniga curta, però pocs metres després de revertir el pendent, de seguida tornem a abrigar-nos. Donem per inaugurada la temporada del canvi constant de roba!

- Estiguem atents - dic als meus companys. Són deu els quilòmetres que portem fets i en baixada, en qualsevol moment caldrà aturar-nos.

En un tres i no res arriba el preuat 11,97, en plena urbanització de Sant Feliu del Racó. Cinc mil quilòmetres. Una xifra que fa goig de veure i alhora, un cert vertigen si pensem en tot aquest llarg camí que va començar el 2012. Com expressava a Twitter, un any que va quedant cada cop més lluny, i un futur cada dia més a prop.

Davallem a la pista asfaltada de la pedrera de can Sallent i, entre alguna tímida ullada de Sol, remuntem a Matadepera. Com que anem molt bé de temps, decidim que sí, si volem donar un toc especial a la present sortida, no hi pot faltar; el nostre Mont-rodon. Muntanya que no fèiem des de la proppassada sortida de Sant Esteve amb l'Edu i el Karim, però pels dos que avui m'acompanyen ha passat força més temps des que varen coronar-lo per última vegada; tres anys ben bons!

Des del collet de Miralles, la "Scooby-Doo" ens trasllada al collet dels Forns. Una variant que permet anar per feina i no afegir més desnivell negatiu. Des del quilòmetre divuit de la sortida, posem fil a l'agulla cap a la talaia promesa. N'Aleix pren la directa.

Arribem a la característica esplanada arrodonida a sis-cents divuit metres. Descansem, respirem i despleguem la nostra bandera per celebrar i guardar un bon record del dia de la doble consecució.




Ens desprenem del turó pel seu vessant nord-occidental i ressorgim a la urbanització de can Solà del Racó, per la "Hello Kitty" i el camí dels forns de calç.

Encara sobra energia i temps per allargar una mica més el passeig i per tant, optem per fer-ho tot travessant el parc agroforestal de Terrassa, pel pla del Bonaire, Can Bogunyà i la font de la Misèria. Arribem a la ciutat per la muntanya de can Boada. Una alternativa de reentrada a Terrassa que sorprèn els meus acompanyants, ja que és força desconeguda i molt interessant. 

Acabo a les 13:00, ells una hora més tard per fer el vermut de rigor al carrer de Gaudí. Jo he de ser a Rellinars a les 14:30 per culminar un gran projecte que en pocs dies, veurà la llum.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 150


EPÍLEG

La cent cinquanta, doncs, ha estat digne del número que representa. Una sortida que marca un dels moments àlgids de la temporada i, com deia al principi de la crònica, serveix també per sembrar els mesos de primavera i estiu.

Ara que els dies seran més llargs i agradables per pedalar, si consolidem tota la feina feta des de Nadal, veurem que aquest esforç es traduirà, sens dubte, en sortides positivament extraordinàries!