dimecres, 5 de febrer del 2025

CRÒNICA: SORTIDA 235 "FORA DE RUTINA"


Així és com més ràpidament avança la setmana. Si no, es faria més monòton i feixuc. No hi ha res com agafar la bicicleta i sortir a la muntanya entre setmana, especialment si és a una hora que habitualment se sol treballar, com és el meu cas. Una alteració de torns em permet fer quelcom que a aquesta època, és d'agrair: poder pedalar al matí i amb els raigs del Sol escalfant a la cara i contrarestant la frescor de les baixades.

No obstant això, a un quart de vuit encara és fosc. Aquesta és l'hora que donem el tret de sortida a la dos-cents trenta-cinc, de la mà de l'Arnau i en Bernat, que aquests dies és a casa i no ha desaprofitat l'ocasió per venir a veure'ns set mesos després de la darrera ocasió que va poder pedalar amb nosaltres, el 13 de juny, per a ser exactes.

De la BP pugem al Parc Agroforestal de Terrassa i ens endinsem als terrenys de Can Candi per enfilar la muntanya de Roques Blanques. Aquella que ascendíem per primera vegada a la sortida sis i tantes altres, fins avui. A dalt, un respir per admirar i fotografiar les primeres llums del dimecres, 8 de gener, dia que es reincorporen molts nens i nenes, nois i noies, professors i professores, educadors i educadores.


A la mateixa hora que obren les portes de les escoles i instituts, el silenci regna a la serra de les Pedritxes. Els animalons del bosc comencen a despertar-se a poc a poc, tranquil·lament. Nosaltres tres, procurant no interferir-hi, prosseguim sigil·losament per les obagues del turó, per un descens inèdit que tenia ganes de conèixer, però és més tècnic del compte i dubto que el repetim. Prego disculpes als dos conillets d'índies.

Des del collet de Can Roure, avancem pel camí de sempre fins al collet d'en Janot. En aquest punt, decidim trencar a mà esquerra i encetar el descens cap a la plana, però encara hi ha temps per més sorpreses. Descartat resta, doncs, el pensament que tenia inicialment: arribar gairebé a les Foradades i tombar per un senderó a mà esquerra del pla de l'Alzina del Vent, dues corbes abans de l'encreuament de les cavitats. Aquest és un corriol no gaire atractiu al principi pel pendent accentuat que presenta, però de seguida se suavitza i ofereix una bona tornada a Terrassa tot passant per la bassa del Troncó, entre moltes altres opcions per la serra homònima. Ho deixem per a més endavant.

A la pista que mor el camí d'on venim, en comptes de davallar a Can Bogunyà, heus aquí el gir de guió. Remuntem uns metres serra amunt per la mateixa pista com si volguéssim dirigir-nos als arbres pintats de colors, però, tot d'una, girem a l'esquerra per baixar al torrent Mitger de Ca n'Amat. Ens endinsem a la petita vall a través d'un pas que comença bé; estret, però viable. En fer un gir de cent vuitanta graus el caminoi s'inclina de sobte i, posteriorment, presenta una important caiguda.




Superat aquest tràngol, les mans deixen de fer pressió sobre els frens i, de forma més distesa, anem deixant enrere la muntanya per prendre el curs del torrent. A aquesta hora del matí, a tres quarts de nou aproximadament, la llum del Sol comença a brillar amb la força relativa del mes que som. Tot i això, el dia es presenta amb un cel ben blau i una visibilitat extraordinària, facilitant un contrast de colors sobre el paisatge d'allò més pintoresc. Les fotografies preses ho evidencien, almenys una mica.

Sortim de la llera i, cap a l'oest, els plans de Ca n'Amat ens porten cap a casa. Arribem a la ciutat gairebé a les nou, moment per fer el merescut i esperat esmorzar al restaurant de l'hípica de la carretera de Rellinars.






EPÍLEG

Si tot va bé, el diumenge 26 de gener podrem tornar a sortir de dia. A veure si finalment s'alineen els astres i coincidim per fer una excursió com els vells temps. Abans, però, sembla que tornarem a ser homes llop i de fred, en passarem força.

Bernat, gràcies per venir i pensar en nosaltres. Esperem que tinguis bona tornada a Suïssa i que ens tornem a veure aviat!

dilluns, 27 de gener del 2025

CRÒNICA: SORTIDA 234 "LLEI DE VIDA"


La temporada continua, però canviem d'any. Aquest és el ritual de cada gener, després dels àpats de Nadal i a l'espera del tortell de Reis. Uns dies de repòs i reflexió, sense desaprofitar aquests dies per fer el que més ve de gust: sortir de casa -més si el temps acompanya- i gaudir de les tradicions de cada Nadal com el Quinto, veure els amics i escampar la boira a la muntanya.

Deixem enrere el 2024 amb una sortida més que l'any anterior, divuit entre gener i juliol i cinc entre octubre i desembre. Un any de persistència malgrat ser un any de canvis; de progressos que, majoritàriament, han sigut positius per a nosaltres. Per exemple, l'Aleix i jo, que avui diumenge realitzem la primera del 2025, estem començant a viure a una nova llar. En Bernat viu a Suïssa. L'Eduard Restoy, en darrera instància, es va casar al març i està a punt de ser pare, obrint les portes a la segona generació dels macacos.

De contalles personals en podem fer una pila dels quinze que som. Quant al grup ciclista, fet el petit apunt em disposo a encetar la crònica de la dos-cents trenta-quatre i, al final, dedicaré les darreres línies a comentar la jugada dels últims dotze mesos, més aviat en termes quantitatius.

Avui divendres, 3 de gener de 2025, posem el comptador a zero a les deu tocades del matí. Donem la benvinguda al catorzè any natural dels MKCOS en un ambient agradable per ser inicis d'hivern. Arrenquem aquest període que ens ha de dur, no obstant això, les escapades més fredes i fosques de la temporada. La il·lusió per sortir en bicicleta no interpreta pas aquests conceptes com a negatius, sinó com la realitat del cicle que, evidentment, ens anirà portant progressivament cap a la llum i un temps millor per gaudir de la muntanya.

Al parc de les Nacions Unides marxem cap a Matadepera pel pla del Bonaire. No pujàvem a Can Torres des del març de l'any passat i era hora de tornar-hi. A Can Solà del Racó ens traiem roba i sense pressa, però sense pausa, enfilem cap a la masia. A dalt, és clar, prenem una estona el Sol que tant he enyorat aquests dies a París, asseguts al mur de l'era que mira a migjorn.



Un tió ens rep al coll de Grua i, posteriorment, a la carena del Sabater, assolim l'altura màxima de l'excursió. En aquest senderó especialment, però en tota la ruta, coincidim amb força gent caminant o pedalant -en grup o en solitari-, tot fent una mica de bondat després de tanta abundància. Com es nota que feia temps que no sortíem un diumenge del matí, i com canvia el panorama respecte a un dimarts de desembre a les set de la tarda.

Decidim no passar-nos de rosca i esquivar el Mont-rodon, hi haurà temps per donar-li canya. Rodegem el Girbau per la pista, travessem el collet dels Forns i, a baix, sense arribar altra vegada a la font de la Tartana, girem a mà esquerra per anar a buscar el camí de la depuradora de Matadepera. També decidim deixar de banda aquest equipament municipal i fer una mica d'exploració per camins que jo només havia rondat una sola vegada, i fa pràcticament deu anys. Certament, val la pena perquè és una forma de perllongar l'itinerari sense allunyar-se de casa, el contrari. La variant, en primer lloc, per pista ben condicionada i de baixada, ens duu a la carretera de Castellar. Sense trepitjar-la, remuntem per un corriol un xic erosionat i embardissat, que comunica amb el camí de la depuradora, a tocar de Can Bondia.


El pas de la C-1415a per aquí ha millorat molt. Una rotonda i un carril bici al costat de l'Atlètic ens guia molt còmodament fins a la plana de ca n'Arnella. Els terrenys d'aquesta propietat corresponen a la part que avui he redescobert amb l'Aleix.

Fem els camps de l'anella verda i diem adeu als camins de terra a Can Bonvilar. Allí decidim que per avui és més que suficient i posem rumb a la ciutat per la torre de Mossèn Homs i el polígon de Can Petit. Arribem allà a on hem començat, tal com havia promès, a dos quarts d'una.




EPÍLEG

Dona gust pedalar en plena llum del dia i la setmana que ve, tot i que engegant de nit, podrem repetir l'experiència, amb esmorzar inclòs com a recompensa.

Una sortida per posar-se en marxa tot just encetat el 2025, per cremar calories i sobretot, per treure'ns les cuques, que ganes en teníem i res millor que de vacances, sense pressa ni obligacions pel mig.

Tanquem la primera crònica amb el buidatge de l'any passat. A continuació, les dades absolutes, les mitjanes i la comparació amb els últims quatre anys.



A mode de valoració personal, content i optimista davant el que considero una tendència a l'alça en tots els sentits. Així ho expressava als companys en fer-los arribar aquest balanç. Ens espera un any que pot ser molt prometedor i, de moment, hi ha iniciativa perquè així sigui. Som-hi!

dijous, 19 de desembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 233 "APROPIACIONS INDEGUDES"


Ho digué a l'anterior i ho remarco de nou. No entenc i m'és difícil arribar a una conclusió. Bé, que cada vegada tenim menys camp per córrer i que la diferència, en dotze anys de recorregut, és substancial.

Avui ha estat el cas de la Pineda, però a la dos-cents trenta-dos, el Puig de la Creu.

La ronda Nord té els seus avantatges, però la seva petjada implica menys territori de moure's.

Ara em venia al cap la Barata, amb la consegüent esbroncada a la sortida seixanta-dos, a la tercera temporada.

A la segona, a la sortida trenta-tres, alguns van ser amenaçats de ser literalment abatuts amb una escopeta per passar per Can Borrell, a Castellar del Vallès.

Dubto si tot plegat es deu a un ús egoista i excessiu del dret que tots tenim a la intimitat, o bé aquesta privatització que aquest mateix mes esmentava, de l'espai públic, respon a una acció contra actes vandàlics i a una actitud incívica en qualsevol parcel·la, sigui o no privada. En qualsevol cas, més enllà de les portes de les cases d'algú, si ens centrem en el que és especialment bosc, muntanya i camins que els travessen estratègicament, mai defensaré aquesta apropiació no gaire lògica i malauradament a l'alça, com sembla ser.

Per la meva part, reivindicaré i incentivaré, tant com pugui, el respecte i comportament adequat i la pedagogia a través de llibres, xarxes socials i, per descomptat, amb més o menys exhaustivitat, des de les meves cròniques del grup de bicicleta.

Feta aquesta reflexió introductòria, entro en matèria tot parlant de la que ha esdevingut la cinquena escapada de la temporada i de la tardor, la mateixa que tanca estació astronòmica donant pas, dissabte 21, a l'hivern.

Fins a mig matí no determinem el parc de les Nacions Unides com a punt de trobada. Sembla que aquest acabarà essent el lloc de partida habitual a partir d'ara.

Endarrerim trenta minuts la sortida per motius personals, coincidint amb un marge de temps necessari perquè l'Arnau pugui recollir una bicicleta cedida per l'Adrià. El més imprescindible, és clar, per pedalar. Tant com un llum per veure-hi si se surt negra nit com un bol per posar-hi crema de carabassa, no?

En fi, fer pinya és essencial en un grup. Els macacos, encara que a vegades sembla que tenim un punt de crueltat, no som pas una excepció. Entre els tres, posem llum a la foscor perquè ningú prengui mal.

Ens activem a cinc minuts de dos quarts de vuit. Anem tard, però amb afany per escampar una mica la boira i esbargir-nos, que tot just som dimarts i encara queda una mica per divendres. Aquestes setmanes toca començar ben de nit, no hi ha remei, però hi ha una bona notícia. Les tardes, des del cap de setmana passat, es comencen a allargar, a poc a poc.

Travessem el pla del Bonaire i anem a buscar la riera de les Arenes per la carretera del club i el carrer de Sant Ignasi. Com a la primera de la temporada, a la cinquena sortida tornem a passar per Can Torrella de Baix, tombant després a mà dreta en comptes de mà esquerra i accedint igualment a la urbanització de les Pedritxes pel forn del pont de la Riba, arran de la carretera de Talamanca. Més endavant, no girem a la dreta per comunicar amb els Rourets, sinó que prosseguim carrer d'Alba de la Barata amunt fins a irrompre a la dreta i emprendre el camí de pujada fins al coll de la Riba. Indret immillorable per agafar aire, beure aigua i fer fotografies de rigor amb un instrument més oportú que el telèfon mòbil quan no hi ha llum natural.



A dos de nou del vespre, hi ha prou temps per distingir aquesta excursió tot trencant esquemes i, tot d'una, desaparèixer dels camins més habituals. Aquesta és la gràcia. Si no, a més de pedalar sense llum ho podríem fer amb els ulls tancats i sense cap mena de tensió al cos per veure què ens presenten els pròxims metres. Prou bé concebem la cartografia llorençana, a aquestes altures.

Al sud del turó del Queixal, prenem la pista un xic menys condicionada que el carener, però més fressada que, per exemple, la serra del Pi Bonic. Si feu memòria, és aquella que neix uns metres abans, més a prop del coll de la Riba -on acabem de fer les fotografies-, i davalla cap a la carretera de Rellinars, gairebé al mateix punt que el camí de la font del Troncó. Avui són les serres de la Daina i del Pi Bonic, però sobretot, la serra Llarga les que transitem. A les dues primeres hi passem de puntes. No són gaires les ocasions rodades per aquí. A més, feia tres anys i mig que no hi rondàvem, concretament des del 18 de maig de 2021, a la tarda vint-i-quatre, novena temporada. La posterior ordinària fou la cent cinquanta-tres, el juliol del mateix any, en plena pandèmia.

Tot i la foscor, havent admirat la plana del Vallès a la llunyania, a un pam de nas se'ns mostra el mas que dona nom a la serra; en ruïnes, però recentment restaurat. Just després es consolida un descens breu, però entranyable, per a continuació guanyar altra vegada alçada fins a arribar a la Casa Nova de l'Obac. Una part, potser inesperada i no gaire desitjada. Hi ha qui somia a veure connectar amb el camí de tota la vida, com acaba passant més aviat que tard, just després de l'alzina de l'Arròs.


El veritable somni ve després, la baixada substancial cap a Terrassa per la carena del Guitard. Com bé explico al principi de tot, se'ns dissuadeix anar per la Pineda. Si més endavant decidim pujar-hi, si des de baix tampoc hi ha opcions de travessar la masia -com temo que serà-, des del coll de Colomers giraríem a la dreta fins a menar a la carena on som. La Pineda. Una finca molt emblemàtica i estimada pels muntanyencs, clarament visible des de Can Gonteres. Des d'avui, però, sense la possibilitat de copsar-la de prop com tantes vegades hem tingut la sort de fer, des de l'any 2012.

Són dies en què l'estabilitat atmosfèrica torna a imperar. A les portes de l'hivern, això es tradueix en inversió tèrmica: aire temperat als cimals i, a les valls, als torrents, a les obagues on difícilment incideix la llum durant les nou hores comptades de claror, fred acusat i una humitat que precisament percebem al vessant nord de les Pedritxes, així com a la riera de Gaià, on cau dels set als quatre graus centígrads la temperatura, marcant en aquest punt la mínima de la sortida, de la temporada i de la tardor que avui posem punt final.

Una temperatura que, com l'altitud sobre el nivell del mar, es recuperen als plans de Ca n'Amat i a l'entramat urbà. Arribem a Terrassa pel Poblenou i ens acomiadem a tres quarts de deu, tot desitjant-nos bon Nadal i fins a Sant Esteve. Ens retrobem dijous que ve per fer, possiblement, la darrera del 2024 tot rememorant velles tradicions. Esperem que el Sol ens acompanyi, que el trobem a faltar.




EPÍLEG

Dediquem aquest epíleg a fer un buidatge de la tardor. Un període que ens deixa amb les cinc primeres jornades de la nova temporada, que encetàrem amb alegria a finals d'octubre després d'un estiu eixut i més de dos anys, no sense deixar de pedalar, però sí amb la dinàmica del grup estroncada. Tot plegat sembla que ha estat redreçat i ara, a pocs dies pel 2025, estem en condicions de dir, ben alt i amb fermesa, que el grup continua endavant. Sempre endavant, amb il·lusió i compromís de mantenir en vida el nostre projecte, el qual s'encamina cap als tretze anys d'existència.

Una mà de sortides, bon motor de represa que ens duu amb unes mitjanes no gaire diferenciades de les estacions que succeïm. Convé subratllar, una vegada més, aquest "3,2" que toca sostre l'últim any, però té ganes de pujar cap a quatre, cinc, sis... Vegem què ens dona l'hivern i si som capaços de millorar aquest balanç, gens negatiu per començar.




dimecres, 11 de desembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 232 "ELS SOTS DE CASTELLAR"


En un ambient plenament nadalenc a Terrassa, aquest primer dimarts de desembre, dia de Sant Francesc Xavier, executem en binomi la quarta sortida de la temporada.

Des del parc de les Nacions Unides, ens disposem a incrementar el nivell respecte a les tres primeres, que ens serviren, segur, per prendre embranzida. Certament, hi ha ganes de donar gas, tornar a escenaris més llunyans que trobem a faltar i, és clar, reobrir la porta a la descoberta de terrenys encara mai conquistats.

Ens posem en marxa a tres de set i a vuit graus centígrads, temperatura que avui tindrà feina per a sobrepassar els dos dígits; gairebé el mateix esforç que assumirem aquest vespre que ens duu, per començar forts, per la pista de ciment que comunica Can Solà del Racó amb el collet dels Forns.

Deixem Matadepera enrere i ens introduïm al terme de Castellar del Vallès per la masia del Girbau i la urbanització de Sant Feliu del Racó. A veure quan tornem a fer un aperitiu al casal del poble, per cert.

Aquesta vegada ens quedem sense el gust de passar per la seva plaça i església. Substituïm aquest descens per un de majúscul, la més ben dita "davallada" pel sot del Guix. Aquest camí, perillosament inclinat i avui, amb un petit obstacle natural, el férem per primera vegada fa tres anys i mig, a la novena temporada. Era la tarda vint.


A la carretera que mena a Sant Llorenç Savall, al seu pas pel Turell, girem a mà dreta per prendre el sot homònim per passar a anomenar-se, més amunt, el sot de l'Uït. Un guany important, però progressiu de desnivell, que culmina a la serra de Pinós. Ens trobem al territori que a la seixanta, els "copos" ens nodrien i empenyien a arribar fins al puig de la Creu. Una dècada després, fem de nou aquest emblemàtic cim de la comarca per un corriol farcit de roques i bassals, amb el topònim oportú de la carena que l'acompanya, de les Roques d'Aguilar. Un caminoi que mor a tocar de Can Cadafalc i ens condueix a la pista que, per l'alzina Balladora i el coll de Canyelles, ens entrega al puig de la Creu a dos quarts tocats de nou. Ens acompanya, en aquesta part de l'itinerari, un soroll estrident que sembla provenir del pedal esquerre del cunyat de l'Aleix. Sortosament, pels carrers de Castellar desapareix tal com ha sorgit, del no-res. Culminem aquí i així el segon dels tres pics promesos avui a l'Adrià, el més llarg i intens de tots.

És una llàstima que hagin barrat al pas al mirador que hi ha a davant de la capella. A vegades no comprenc aquesta tendència a la privatització de l'espai públic.

Pel sot d'en Goleres tot és baixada -i de quina manera- fins a la vila i el riu Ripoll. Assolim el punt més baix i més fred de la volta. Com es nota que hi ha inversió tèrmica i com apreciem, en aquestes condicions, els canvis sobtats de temperatura en funció de l'orografia. El torrent de Ribatallada, el seu final de traca, Sant Julià d'Altura i els plans de ca n'Arnella, els darrers passos de la dos-cents trenta-dos, que acabem a les deu -hora del temut toc de queda el 2021-, amb molta gana i un llit que ens espera per dormir d'allò més plans.



EPÍLEG

La, previsiblement, avantpenúltima sortida del 2024, ens deixa amb un balanç molt positiu pel que fa a desnivell i índex IBP. Per trobar valors semblants convé retrocedir dos anys, com a mínim. Com bé explico a les primeres línies de la present crònica, hi ha voluntat de progressar, de tornar a tombar murs i de ressuscitar aquelles expedicions amb ànim de superació rere superació i de portar més lluny les bicicletes, per entorns encara mai trepitjats -que encara n'hi ha un munt a tocar de casa-.

Tot plegat, és clar, pren més sentit si entre tots procurem de fer augmentar aquella variable que esdevé la clau de volta. Com més siguem, millor. Heus aquí el meu desig com a macaco per aquest Nadal i el 2025. Tant de bo es compleixi i puguem veure aquest grup de més de deu anys, a un rendiment excepcional.

Si res s'estronca, abans de dir adeu a aquest any, ens retrobarem el vespre del dimarts 17 per fer la darrera ordinària i, per Sant Esteve, la tradicional.

Som-hi!

dimecres, 27 de novembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 231 "DIMARTS AMB REGUST DE DIUMENGE"

Novembre és sinònim de tardor avançada, de fred i absència de llum. Enrere deixem la castanyada, les festes de Girona que enguany vàrem gaudir plegats i, amb l'endarreriment dels rellotges, encara més llunyanes romanen aquelles tardes de pedalar amb ulleres de Sol i en màniga curta, de posar-se a treballar de dia o de fer-se un bon bany de mar abans de sopar. Aquestes estones tan preuades pels que respirar aire lliure és un producte de primera necessitat, més enllà de postals nostàlgiques, són el compàs del compte enrere pels quatre mesos que resten per la imminent primavera.

Tot arriba i més, si sabem prendre'ns cada moment de la vida com un motiu per gaudir-la.

A mitjan novembre, un forat a dues agendes dignes de persones de vint-i-sis i vint-i-set anys, permet al grup tirar endavant, com a mínim, una sortida de matí -la tercera de la temporada- que ens permet pedalar en un horari gens habitual entre setmana i, en conseqüència, amb la fortuna de poder apagar els llums per rondar pel bosc, avui sí, amb llum natural.

La impuntualitat característica del meu company i els vuit graus amb sensació de menys a causa del vent, m'obstina a iniciar a poc a poc la marxa cap a Can Cardús de les Orioles. En aquest punt arriba l'Arnau i, junts, emprenem des d'ací la dos-cents trenta-u.

De baixada a la riera de Gaià, a prop del pont de fusta, el GPS canvia de color; això significa que acaba de sortir el Sol per l'horitzó. Ja és de dia. Apaguem els llums i ens endinsem a la baga del Guitard per un ascens progressiu fins a espetegar a la carretera de Rellinars. Rememorem els dies de Sant Narcís i parlem, entre altres coses, de la nostra rutina habitual que avui ha estat trencada per una entranyable excursió pel Sant Llorenç més proper. Per aquests paratges, propietat de Can Guitard i Ca n'Amat de la Muntanya, no hi circulàvem des del mes de març -nosaltres dos, precisament-.

Prenem el corriol que, des de la font de l'Alba, mena a la serra de la Pólvora tot serpentejant aquest frondós vessant de la muntanya que culmina al turó de les Pedritxes. Un senderó que sembla no acabar mai i avui ens sorprèn amb més bassals i xaragalls que de costum. La font del Troncó de Baix està coberta de vegetació, fet que ens impedeix copsar-la.


Superat el punt més elevat, de seguida apareixem a davant de la font del Troncó. Si aquesta parlés... Abans d'entomar el corriol de tornada, veiem algun arbocer testimonial amb cireres. Sembla que aquest any hi ha hagut escassetat.

El descens s'accentua després de passar pel torrent de la font del Senyor Ramon, i més una vegada agafem la pista que davalla als plans de ca n'Amat.

Acabem amb un bon entrepà de botifarra de Calaf i un suc de taronja. Això i el tomb fet de bon matí per obrir camins abans que la resta posi els carrers i les autopistes, ens carrega de més forces que mai per encarar el segon dia de la setmana.



EPÍLEG

A veure si abans de dir adeu al 2024 podem fer, almenys, una sortida amb cara i ulls. Una excursió de dissabte o diumenge fora de la comarca, de quatre o cinc hores i no una o dues, essent un grup més nombrós de quatre i plegats, pedalar com tant ens agrada i completar aquest retrobament amb un bon àpat de germanor. Què en dieu?

divendres, 8 de novembre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 230 "REVISCOLADA"

De dimecres a dimecres. Aquest penúltim capvespre de mes, l'endemà de Sant Narcís i abans de la traca final de les festes a Girona, dediquem una estona a donar continuïtat a la temporada tot just iniciada, dissortadament fosc des de bon principi, però amb ganes de seguir endavant i escriure ja el segon capítol del tretzè curs el qual ens podria posicionar a mig camí de les tres-centes ordinàries, si prenem compromís i embranzida.

Sortim a dos quarts de set en punt de l'estació del Nord. Tal com anunciava a l'epíleg de la crònica passada, avui hi ha trobada mensual a Sabadell; incentiu per fer una breu excursió cap a la ciutat germana tot travessant el parc agrari.

Els torrents de la Grípia i de la Betzuca, als terrenys de Torrebonica i Can Canya, ens obsequien un bosc reeixit i renascut amb aigua abundant com feia anys i panys que no vèiem. Jo no havia pas creuat mai la Betzuca en aquestes condicions, és com si es tractés d'un riu ara mateix, més que una riera. A veure si aquesta situació prossegueix i va remetent la greu sequera que patim, sense desencadenar els desafortunats estralls que aquests darrers dies han sofert bona part dels Països Catalans, el País Valencià especialment.

Castellarnau ens dona la benvinguda a Sabadell. Can Llong, la Concòrdia, la Creu Alta i el Centre són els barris que visitem. Entre vehicles -alguns amb menys paciència que altres-, semàfors i passos de vianants, arribem a la Microcerveseria, amb la mala sort que no se'ns permet assegurar les bicicletes a l'entrada. Al matí semblava que no hi hauria d'haver cap problema, doncs sí.

Decideixo entrar a dir hola i deixar constància del nostre primer pas pel Geolúpulus. Ens reservarem els mesos d'estiu per atansar-nos algun dia a les edicions a l'aire lliure que se solen fer al parc de Can Gambús.

Prenem carretera de Terrassa amunt i abans de sobrepassar la ronda oest, girem a mà dreta per entrar a Castellarnau de nou. En sentit contrari, ens endinsem a l'obscúria altra vegada i per caminois, bassals i la carretera que travessem, dels plans de Can Canya remuntem el torrent de la Betzuca fins a espetegar a Can Bonvilar.

La torre de Mossèn Homs i el polígon industrial de Can Petit de Terrassa, últims escenaris abans de cloure la dos-cents trenta al barri de Can Roca, on ens aturem per sopar i posem fi a la vintena sortida del 2024, a dos quarts i mig de nou.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 230


EPÍLEG

Feia poc més d'un any que no fèiem una distància prou considerable pel poc desnivell que caracteritza aquest estil de trajectes, des de la dos-cents tres; quan vam anar al parc de Can Gambús per admirar els focs artificials de la festa major de Sabadell, per cert.

Són tipus d'itineraris poc habituals, no per nosaltres sinó per l'orografia del nostre voltant, on no és fàcil i són poques les opcions per executar sortides de rodar, en comparació amb Girona, l'Escala o Benavent de Segrià.

A partir d'ara, de la nit serà gairebé impossible escapar-nos. A les tardes, ben bé fins a finals de febrer no tornarem a sortir amb llum si ens hi posem poc abans de les set. És el que hi ha. Sortosament, anem ben preparats per aquesta època que, com totes, té el seu encant.

No obstant això, dimarts vinent, 12 de novembre, per circumstàncies de feina podrem fer una petita escapada de matí, entre les set i les nou tocades. La dos-cents trenta-u es troba ja programada i oberta a tothom qui hi vulgui i pugui participar. 

dijous, 24 d’octubre del 2024

CRÒNICA: SORTIDA 229 "ENCARA SOM AQUÍ"

No hem deixat mai de pedalar. Hi ha moments a la vida, però, que el temps no dona per més i a vegades és millor simplificar-se. Aquest ha estat el meu cas els darrers dos anys i mig i avui, mig lustre després, em veig en condicions de prendre novament el timó i reactivar tota la maquinària que ha estat escapçada aquest temps, per bé que el pols dels MKCOS, insisteixo, en cap cas ha deixat de bategar.

Si bé dedicaré aquestes primeres paraules a explicar modestament el més rellevant ocorregut al llarg del parèntesi que deixem enrere, anuncio que més endavant i en calma publicaré els resums de rigor de les temporades implicades: deu, onze i dotze.

Avui dimecres, 23 d'octubre de 2024, amb dotze anys i un mes de vida, encetem la tretzena quan fa poc més de tres mesos que apagàvem l'anterior. Ho fem a cinc minuts de dos quarts de set de la tarda des de l'estació del Nord. La nuvolositat i el Sol que es va ponent fan una tarda poc, però prou lluminosa i agradable quant a temperatura. Tot plegat tendirà a la baixa les pròximes setmanes, naturalment.

Els ciclistes Adrià, Arnau i Marc pugem cap a Matadepera i se'ns afegeix l'Aleix al nord de Can Roca, la seva actual residència. Deambulem per un pla del Bonaire força concorregut, es nota que hi ha qui no desaprofita els darrers dies abans de l'endarreriment horari previst per aquest diumenge.

A Can Torrella de Baix agafem aire i, des de Can Roure, ens introduïm a les Pedritxes per les codines rogenques que dibuixen el torrent homònim que travessa la urbanització. Rere el club esportiu hi ha altres corredors i ciclistes esbargint-se en aquest capvespre de tardor. Enllacem a els Rourets.


Abans de prendre el corriol que mena a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola, fem una altra aturada breu per encendre els llums i xerrar una mica i en calma, sense el soroll del vent que refrega les orelles quan pedalem. Aquest senderó, encara avui poc fressat, el vàrem prendre en sentit contrari -de pujada- a la cent cinquanta-tres, la darrera sortida de la novena temporada, el 2021. 

El set de setembre del mateix any posàvem en marxa la desena des de la serra del Troncó i la Pineda. Des de la cent cinquanta-quatre fins a la cent seixanta-sis van catorze sortides, Sant Esteve inclosa, les quals són les últimes redactades. Una abans de la pedalada a Campllong és quan apago la pantalla i entro en un nou cicle, posant per sobre altres prioritats que em fan deixar per un temps el que és certament una de les meves passions, fins avui.

Just després del cap de setmana a Llambilles és quan vaig conèixer la meva parella, l'Estel. Un gir de guió inesperat que va suposar un canvi de rumb en positiu i que amb els mesos de relació, ha anat consolidant-se favorablement i propiciant a trobar una bona feina a Sant Feliu de Buixalleu l'agost de 2022 i a acabar vivint a la ciutat de Girona el novembre de 2023. Una successió de canvis substancials que, obligadament, allunyarien del primer pla la meva vida a Terrassa i tot el que això implica: la família, els amics i aficions com les sortides en grup o el món de la geocerca. En certs moments de més inestabilitat i adaptació als canvis, he estat forçadament més absent. Des de fa poc, la situació és més tranquil·la, i per això, el dia d'avui, ens tornem a trobar aquí.

Les rodes no han deixat de rodar i en dies que no he pogut ser-hi, especialment aquests últims mesos, són els meus amics qui afortunadament han mantingut la flama encesa i a cada sortida, han pres les dades per deixar constància del seu pas per aquests temps diferents. En nom del grup, moltes gràcies.

El cap de setmana a Benavent de Segrià i la sortida a Castelló de Farfanya, el pantà de Santa Anna i Os de Balaguer; la sortida dos-cents a Can Pobla, són dos exemples dels moments més àlgids dels dos darrers anys. En són molts altres. 

Tornem al present. Som a l'àrea d'esplai, amb algunes esgarrinxades i disposats a ascendir un pèl més fins a assolir el punt més elevat del recorregut, sis-cents setanta metres a tocar de la torre del Salvans, una vegada fet el pla del Suris i poc abans de travessar el nucli de la Barata i prendre la carretera de baixada cap a Terrassa. A la cruïlla amb les Pedritxes tombem a mà esquerra per agafar el camí del vessant hidrogràfic esquerre de la riera de les Arenes. Passem pel pavelló Primer d'Octubre i el poble de Matadepera.

Arribem a casa dues hores exactes després d'arrencar, a cinc minuts de dos quarts de nou; amb temps per connectar amb el partit del FCB, sopar i no anar gaire tard a dormir, que tot just som dimecres.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 229


EPÍLEG

Veurem si aquesta voluntat de tornar a començar té continuïtat o no, esperem que sí. Sigui com sigui, les sortides segueixen i seguiran. Malgrat tot, encara som aquí i hi serem per molts anys, segur.

A veure si la setmana que ve us convenço per treure el cap a Sabadell, a les portes de la castanyada i un cap de setmana de Sant Narcís que promet.

Benvingudes i benvinguts a la nova temporada!

dimecres, 19 de gener del 2022

CRÒNICA: SORTIDA 166 "UNA APARICIÓ SORPRENENT"


Dimarts passat, el conill del túnel del Guitard; ahir dissabte, una sortida totalment improvisada i avui diumenge, en menys de vint-i-quatre hores tornem a prendre les bicicletes per concórrer la cent seixanta-sis, en un matí que es presenta molt fred malgrat el Sol -clar que en aquesta ocasió ens trobem a dos quarts de deu-. Una sèrie de successos inesperats que no acaba aquí; en arribar al punt de trobada, a l'estació de la Rambla, veiem que en Marçal se suma a la festa. Benvingut sigui, tant de bo això passés més sovint, i no a la inversa.

Recollim n'Arnau a la riera del Palau, tot i que pràcticament quinze minuts més tard del que havíem acordat. No canviaràs mai, trapella! 

Sense més temps a perdre, que l'Aleix ha de dinar a Barcelona, comencem a gravar la ruta des de la carretera de Martorell i pugem a Can Palet de Vista Alegre pel camí vell de Terrassa a Ullastrell. Un autèntic estimulant natural per entrar en acció de bon principi, tot escalant uns pendents de fins al divuit per cent, que culminen amb les sensacionals panoràmiques de la nostra ciutat, acompanyades de bona part de la depressió i serralada prelitoral.

Deambulem per la urbanització tot resseguint el GR-6, tal com vàrem fer a la cent cinquanta-vuit, de camí al puig Madrona. Un sender de llarg recorregut que coincideix amb una variant del Camí de Sant Jaume, i que en aquesta ocasió ens duu per uns corriols que més enllà de Ca n'Amat d'Ullastrell no havíem fet mai i ens han agradat molt, perquè certament són estrets, però de tant bon fer que amb prou feines cal baixar de la bicicleta si no és pel maleït arítjol, el filferro boscater.

Apareixem a la carretera que mena al poble d'Ullastrell i sense seguir-la gaire més de cent metres, ni tan sols rodant sobre asfalt, tombem a la dreta i baixem sobtadament a la riera de Gaià. Un descens francament bèstia, que a més de portar-nos al punt més baix de la sortida, a una altitud de només cent setanta metres sobre el nivell del mar, ens situa, per primera vegada des que recollim dades de temperatura, sota els zero graus centígrads; a set dècimes negatives per ser exactes. Un fred ben viu que es reflecteix en un paisatge de ribera gèlid.



Fugim del tàlveg i mentre la temperatura es va refent, des de Can Cabassa passem per sota d'un dels viaductes del Quart Cinturó i rodegem la masia de Can Coromines, ubicant-nos just a sobre després d'atansar-nos a una altra construcció, en aquest cas de dos segles més tard, però amb un estat de conservació dolent: Can Garriga.

En aquests instants fa tot just una hora que pedalem, i portem més o menys la meitat de la ruta prevista. Tots plegats estem descobrint un entorn molt interessant dins del terme de Viladecavalls que, sens dubte, convindrà continuar explorant. Bàsicament, perquè avui tenia intenció de fer arribar el grup al nucli urbà passant per la masia de Can Sanahuja -visitada amb el meu pare fa un munt d'anys-, i no ho he aconseguit. No obstant això, n'hem visitat dues altres que si no vaig errat, ningú dels quatre coneixia. A més, veig que no hi ha cap excursió publicada a Wikiloc que trepitgi les tres alhora, fet que fa pensar que si es passa per Can Coromines, el camí fins a Can Sanahuja potser no és gaire apropiat. Probablement, seria millor fer una part de B-40 de baixada i amb les boques dels dos túnels a tocar, girar a mà dreta i pujar de valent, això sí. Com comento posteriorment als meus amics, potser ho tornem a intentar a finals de temporada.

Un dels avantatges de transitar per Can Sanahuja és que se situa al carener que comunica directament amb el centre de Viladecavalls, i des de la part urbanitzada tot ve gairebé de baixada fins a l'era, a la policia local, per entendre'ns.

En canvi, convençut que arribaríem arran de Ca n'Oleguer, hem espetegat a la carena equivocada. A un indret de Viladecavalls que ho confesso, no sabia ni que existís.

Per no fer-ho més fàcil del compte, intento redreçar-nos al lloc que pertocaria, superant per això la rampa agosarada del camí del Bosc al bell mig de la urbanització de Can Turu. Creia que em quedaria sense amics fa un any a Rellinars, i no entenc com encara em segueixen. Serà perquè, el dia que menys m'ho esperi, m'enganyaran a mi? Temps al temps...

Sembla que sí, per fi arribem allà a on volia arribar; des del camí de Can Sanahuja avancem cap al carrer de Dalt i se'ns apareix davant nostre, per fi, el campanar de Sant Martí de Sorbet.

Estacionem les bicicletes i ens prenem quaranta-cinc minuts de descans per assaborir un més que merescut aperitiu a la terrassa assolellada del bar del Casal. Unes braves acompanyades de beguda, però sense les delicioses olives amb pinyol, i converses que aquí no podem explicar, tret dels anuncis que de tant en tant es colen entre paràgrafs i alguns racons del blog que, si no teniu res més productiu a fer, ens estareu convidant a molts més vermuts com aquest.

Marxem de Viladecavalls a les dotze en punt. Descendim per la B-120 i, poc abans d'abraonar el polígon industrial, trenquem a mà esquerra pels horts de Can Mir; convergint amb part del traçat de la tarda trenta-u, de les últimes de la novena temporada i de la categoria.

Traspassem per tercera i darrera vegada la riera de Gaià, ara sense el desplomament exagerat, i des de Sant Miquel de Gonteres arribem a la Maurina per un camí annex a la via.

Acabem a tres quarts d'una la catorzena sortida de la temporada, que esdevé -almenys per ara- la més dura del període; no pels quilòmetres ni tan sols pel desnivell positiu, perquè en aquest cas és superat per la cent seixanta-tres, sinó pels pendents de gran envergadura que avui hem experimentat. Una sortida que podem qualificar de trencacames, clarament.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 166


EPÍLEG

Ha estat un cap de setmana prou intens, precedit de la sortida del dimarts i que clou la primera quinzena de gener amb tres sortides en sis dies; una bona base per enfrontar el que ens espera la segona meitat de mes.

dimarts, 18 de gener del 2022

CRÒNICA: SORTIDA 165 "ESPONTÀNIAMENT"

La cent seixanta-cinc és una sortida propiciada per una suspensió a última hora. Conscient de la predisposició de n'Aleix per a fer-la realitat un dia abans de la data prevista, no dubto ni un moment a llençar la convocatòria des del llit i, si s'escau, l'endemà farem la cent seixanta-sis.

Una escapada que tira endavant i no només representa una bona oportunitat per gaudir del Sol en un migdia de gener, sinó el principi de dues grans històries, o com anomenarem des de les xarxes després de pedalar, dos viatges que, segur, arribaran molt lluny. Avui dissabte, 15 de gener, les muntanyes de Terrassa obren les portes a la nova bicicleta que avui n'Aleix comença a fer rodar, acompanyada de l'Adrià Abad; un noi prometedor, carregat de tanta força i passió pel ciclisme de muntanya que segur, consolidarà el grup a les portes de complir els deu anys.

En quaranta-cinc minuts passem de les nostres habitacions al passeig del Vint-i-dos de Juliol. Des de l'estació del Nord, després de saludar-nos i presentar-nos com cal, correm cap amunt, cap al pla del Bonaire. Abans de sortir de la ciutat, presenciem una farmàcia amb una cua considerable gràcies a l'abaratiment dels tests d'antigen.

Són pràcticament les dotze, però hi ha temps suficient per fer una excursió propera i amb tots els ingredients necessaris: ascensions dures per treure la llengua de la boca i sumar uns quants metres de desnivell, baixades per esbargir-se tot i el fred, paisatges per admirar i evidentment, un final feliç. Tot plegat en dues hores de rellotge.

Entrem a un parc agroforestal molt concorregut -com ha de ser en un dissabte tan bonic com avui- i per variar pugem a la serra de Can Bogunyà per la carena de Can Carbonell, per darrere del centre tecnològic Leitat.

Tan sols recordo haver pujat per aquí una sola vegada; a la sortida trenta-vuit, efectuada amb l'Arnau i l'Aleix el 8 de juliol de 2014, a les acaballes de la segona temporada.

Mentre el meu cap pensa en el passat, el GPS decideix no gravar aquest tros. Quan arribem al camí de Can Roure m'adono del problema i el resolc de la manera més enginyosa: traient les piles i introduint-les de nou. A conseqüència d'això, aquest fragment és dibuixat a mà, intentant representar amb la màxima fidelitat possible la distància, el desnivell positiu, així com la velocitat a cada punt i la temperatura. Tot un repte, però alhora una experiència que, per altra banda, espero no reviure gaire sovint.

Allò que sempre és un plaer repetir i mai me'n cansaré, almenys jo, és transitar per les carenes del pla de l'Alzina del Vent i els Morros Curts; encara que per això convingui pujar de valent, avui pel collet d'en Janot i el coll del Troncó, amb el permís de certs grups nombrosos que de seguida ens cedeixen el pas gràcies al timbre que l'Adrià duu incorporat a la seva bicicleta.



Des del coll de la Riba, debatem entre baixar cap a la urbanització de les Pedritxes i Matadepera, o pujar un xic més i, des del coll de la Torrota, menar a la casa Nova de l'Obac i prosseguir per les urbanitzacions dels Caus i els Pinetons per tornar a Terrassa per la Pineda. Sortosament, ens decantem per aquesta segona opció, efectivament amb alguns repunts més, però compensats per una baixada progressiva i agraïda. 

Sortim a la carretera de Rellinars per la pista que prové de Can Font de Gaià i acabem espontàniament a dos de dues amb un bon plat de patates braves, que les trobàvem molt a faltar!


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 165



EPÍLEG

És ben cert que els esdeveniments es gaudeixen quan no els esperes. Un dissabte inoblidable gràcies a l'expedició que entre els tres hem anat dibuixant de forma improvisada, el temps esplèndid que ha fet avui i evidentment, la companyia. No cal demanar res més.

Demà diumenge, més i millor. Tot i que en aquest cas ho tenim tot pensat des de fa uns dies, cada sortida sempre ens forneix alguna sorpresa, i dubto que la cent seixanta-sis sigui una excepció.

Benvingut, Adrià!