dimecres, 5 de febrer del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 235 "FORA DE RUTINA"
dilluns, 27 de gener del 2025
CRÒNICA: SORTIDA 234 "LLEI DE VIDA"
dijous, 19 de desembre del 2024
CRÒNICA: SORTIDA 233 "APROPIACIONS INDEGUDES"
dimecres, 11 de desembre del 2024
CRÒNICA: SORTIDA 232 "ELS SOTS DE CASTELLAR"
dimecres, 27 de novembre del 2024
CRÒNICA: SORTIDA 231 "DIMARTS AMB REGUST DE DIUMENGE"
Superat el punt més elevat, de seguida apareixem a davant de la font del Troncó. Si aquesta parlés... Abans d'entomar el corriol de tornada, veiem algun arbocer testimonial amb cireres. Sembla que aquest any hi ha hagut escassetat.
divendres, 8 de novembre del 2024
CRÒNICA: SORTIDA 230 "REVISCOLADA"
De dimecres a dimecres. Aquest penúltim capvespre de mes, l'endemà de Sant Narcís i abans de la traca final de les festes a Girona, dediquem una estona a donar continuïtat a la temporada tot just iniciada, dissortadament fosc des de bon principi, però amb ganes de seguir endavant i escriure ja el segon capítol del tretzè curs el qual ens podria posicionar a mig camí de les tres-centes ordinàries, si prenem compromís i embranzida.
Sortim a dos quarts de set en punt de l'estació del Nord. Tal com anunciava a l'epíleg de la crònica passada, avui hi ha trobada mensual a Sabadell; incentiu per fer una breu excursió cap a la ciutat germana tot travessant el parc agrari.
Els torrents de la Grípia i de la Betzuca, als terrenys de Torrebonica i Can Canya, ens obsequien un bosc reeixit i renascut amb aigua abundant com feia anys i panys que no vèiem. Jo no havia pas creuat mai la Betzuca en aquestes condicions, és com si es tractés d'un riu ara mateix, més que una riera. A veure si aquesta situació prossegueix i va remetent la greu sequera que patim, sense desencadenar els desafortunats estralls que aquests darrers dies han sofert bona part dels Països Catalans, el País Valencià especialment.
Castellarnau ens dona la benvinguda a Sabadell. Can Llong, la Concòrdia, la Creu Alta i el Centre són els barris que visitem. Entre vehicles -alguns amb menys paciència que altres-, semàfors i passos de vianants, arribem a la Microcerveseria, amb la mala sort que no se'ns permet assegurar les bicicletes a l'entrada. Al matí semblava que no hi hauria d'haver cap problema, doncs sí.
Decideixo entrar a dir hola i deixar constància del nostre primer pas pel Geolúpulus. Ens reservarem els mesos d'estiu per atansar-nos algun dia a les edicions a l'aire lliure que se solen fer al parc de Can Gambús.
Prenem carretera de Terrassa amunt i abans de sobrepassar la ronda oest, girem a mà dreta per entrar a Castellarnau de nou. En sentit contrari, ens endinsem a l'obscúria altra vegada i per caminois, bassals i la carretera que travessem, dels plans de Can Canya remuntem el torrent de la Betzuca fins a espetegar a Can Bonvilar.
La torre de Mossèn Homs i el polígon industrial de Can Petit de Terrassa, últims escenaris abans de cloure la dos-cents trenta al barri de Can Roca, on ens aturem per sopar i posem fi a la vintena sortida del 2024, a dos quarts i mig de nou.
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 230
EPÍLEG
Feia poc més d'un any que no fèiem una distància prou considerable pel poc desnivell que caracteritza aquest estil de trajectes, des de la dos-cents tres; quan vam anar al parc de Can Gambús per admirar els focs artificials de la festa major de Sabadell, per cert.
Són tipus d'itineraris poc habituals, no per nosaltres sinó per l'orografia del nostre voltant, on no és fàcil i són poques les opcions per executar sortides de rodar, en comparació amb Girona, l'Escala o Benavent de Segrià.
A partir d'ara, de la nit serà gairebé impossible escapar-nos. A les tardes, ben bé fins a finals de febrer no tornarem a sortir amb llum si ens hi posem poc abans de les set. És el que hi ha. Sortosament, anem ben preparats per aquesta època que, com totes, té el seu encant.
No obstant això, dimarts vinent, 12 de novembre, per circumstàncies de feina podrem fer una petita escapada de matí, entre les set i les nou tocades. La dos-cents trenta-u es troba ja programada i oberta a tothom qui hi vulgui i pugui participar.
dijous, 24 d’octubre del 2024
CRÒNICA: SORTIDA 229 "ENCARA SOM AQUÍ"
No hem deixat mai de pedalar. Hi ha moments a la vida, però, que el temps no dona per més i a vegades és millor simplificar-se. Aquest ha estat el meu cas els darrers dos anys i mig i avui, mig lustre després, em veig en condicions de prendre novament el timó i reactivar tota la maquinària que ha estat escapçada aquest temps, per bé que el pols dels MKCOS, insisteixo, en cap cas ha deixat de bategar.
Si bé dedicaré aquestes primeres paraules a explicar modestament el més rellevant ocorregut al llarg del parèntesi que deixem enrere, anuncio que més endavant i en calma publicaré els resums de rigor de les temporades implicades: deu, onze i dotze.
Avui dimecres, 23 d'octubre de 2024, amb dotze anys i un mes de vida, encetem la tretzena quan fa poc més de tres mesos que apagàvem l'anterior. Ho fem a cinc minuts de dos quarts de set de la tarda des de l'estació del Nord. La nuvolositat i el Sol que es va ponent fan una tarda poc, però prou lluminosa i agradable quant a temperatura. Tot plegat tendirà a la baixa les pròximes setmanes, naturalment.
Els ciclistes Adrià, Arnau i Marc pugem cap a Matadepera i se'ns afegeix l'Aleix al nord de Can Roca, la seva actual residència. Deambulem per un pla del Bonaire força concorregut, es nota que hi ha qui no desaprofita els darrers dies abans de l'endarreriment horari previst per aquest diumenge.
A Can Torrella de Baix agafem aire i, des de Can Roure, ens introduïm a les Pedritxes per les codines rogenques que dibuixen el torrent homònim que travessa la urbanització. Rere el club esportiu hi ha altres corredors i ciclistes esbargint-se en aquest capvespre de tardor. Enllacem a els Rourets.
Abans de prendre el corriol que mena a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola, fem una altra aturada breu per encendre els llums i xerrar una mica i en calma, sense el soroll del vent que refrega les orelles quan pedalem. Aquest senderó, encara avui poc fressat, el vàrem prendre en sentit contrari -de pujada- a la cent cinquanta-tres, la darrera sortida de la novena temporada, el 2021.
El set de setembre del mateix any posàvem en marxa la desena des de la serra del Troncó i la Pineda. Des de la cent cinquanta-quatre fins a la cent seixanta-sis van catorze sortides, Sant Esteve inclosa, les quals són les últimes redactades. Una abans de la pedalada a Campllong és quan apago la pantalla i entro en un nou cicle, posant per sobre altres prioritats que em fan deixar per un temps el que és certament una de les meves passions, fins avui.
Just després del cap de setmana a Llambilles és quan vaig conèixer la meva parella, l'Estel. Un gir de guió inesperat que va suposar un canvi de rumb en positiu i que amb els mesos de relació, ha anat consolidant-se favorablement i propiciant a trobar una bona feina a Sant Feliu de Buixalleu l'agost de 2022 i a acabar vivint a la ciutat de Girona el novembre de 2023. Una successió de canvis substancials que, obligadament, allunyarien del primer pla la meva vida a Terrassa i tot el que això implica: la família, els amics i aficions com les sortides en grup o el món de la geocerca. En certs moments de més inestabilitat i adaptació als canvis, he estat forçadament més absent. Des de fa poc, la situació és més tranquil·la, i per això, el dia d'avui, ens tornem a trobar aquí.
Les rodes no han deixat de rodar i en dies que no he pogut ser-hi, especialment aquests últims mesos, són els meus amics qui afortunadament han mantingut la flama encesa i a cada sortida, han pres les dades per deixar constància del seu pas per aquests temps diferents. En nom del grup, moltes gràcies.
El cap de setmana a Benavent de Segrià i la sortida a Castelló de Farfanya, el pantà de Santa Anna i Os de Balaguer; la sortida dos-cents a Can Pobla, són dos exemples dels moments més àlgids dels dos darrers anys. En són molts altres.
Tornem al present. Som a l'àrea d'esplai, amb algunes esgarrinxades i disposats a ascendir un pèl més fins a assolir el punt més elevat del recorregut, sis-cents setanta metres a tocar de la torre del Salvans, una vegada fet el pla del Suris i poc abans de travessar el nucli de la Barata i prendre la carretera de baixada cap a Terrassa. A la cruïlla amb les Pedritxes tombem a mà esquerra per agafar el camí del vessant hidrogràfic esquerre de la riera de les Arenes. Passem pel pavelló Primer d'Octubre i el poble de Matadepera.
Arribem a casa dues hores exactes després d'arrencar, a cinc minuts de dos quarts de nou; amb temps per connectar amb el partit del FCB, sopar i no anar gaire tard a dormir, que tot just som dimecres.
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 229
EPÍLEG
Veurem si aquesta voluntat de tornar a començar té continuïtat o no, esperem que sí. Sigui com sigui, les sortides segueixen i seguiran. Malgrat tot, encara som aquí i hi serem per molts anys, segur.
A veure si la setmana que ve us convenço per treure el cap a Sabadell, a les portes de la castanyada i un cap de setmana de Sant Narcís que promet.
Benvingudes i benvinguts a la nova temporada!
dimecres, 19 de gener del 2022
CRÒNICA: SORTIDA 166 "UNA APARICIÓ SORPRENENT"
Dimarts passat, el conill del túnel del Guitard; ahir dissabte, una sortida totalment improvisada i avui diumenge, en menys de vint-i-quatre hores tornem a prendre les bicicletes per concórrer la cent seixanta-sis, en un matí que es presenta molt fred malgrat el Sol -clar que en aquesta ocasió ens trobem a dos quarts de deu-. Una sèrie de successos inesperats que no acaba aquí; en arribar al punt de trobada, a l'estació de la Rambla, veiem que en Marçal se suma a la festa. Benvingut sigui, tant de bo això passés més sovint, i no a la inversa.
Recollim n'Arnau a la riera del Palau, tot i que pràcticament quinze minuts més tard del que havíem acordat. No canviaràs mai, trapella!
Sense més temps a perdre, que l'Aleix ha de dinar a Barcelona, comencem a gravar la ruta des de la carretera de Martorell i pugem a Can Palet de Vista Alegre pel camí vell de Terrassa a Ullastrell. Un autèntic estimulant natural per entrar en acció de bon principi, tot escalant uns pendents de fins al divuit per cent, que culminen amb les sensacionals panoràmiques de la nostra ciutat, acompanyades de bona part de la depressió i serralada prelitoral.
Deambulem per la urbanització tot resseguint el GR-6, tal com vàrem fer a la cent cinquanta-vuit, de camí al puig Madrona. Un sender de llarg recorregut que coincideix amb una variant del Camí de Sant Jaume, i que en aquesta ocasió ens duu per uns corriols que més enllà de Ca n'Amat d'Ullastrell no havíem fet mai i ens han agradat molt, perquè certament són estrets, però de tant bon fer que amb prou feines cal baixar de la bicicleta si no és pel maleït arítjol, el filferro boscater.
Apareixem a la carretera que mena al poble d'Ullastrell i sense seguir-la gaire més de cent metres, ni tan sols rodant sobre asfalt, tombem a la dreta i baixem sobtadament a la riera de Gaià. Un descens francament bèstia, que a més de portar-nos al punt més baix de la sortida, a una altitud de només cent setanta metres sobre el nivell del mar, ens situa, per primera vegada des que recollim dades de temperatura, sota els zero graus centígrads; a set dècimes negatives per ser exactes. Un fred ben viu que es reflecteix en un paisatge de ribera gèlid.
Fugim del tàlveg i mentre la temperatura es va refent, des de Can Cabassa passem per sota d'un dels viaductes del Quart Cinturó i rodegem la masia de Can Coromines, ubicant-nos just a sobre després d'atansar-nos a una altra construcció, en aquest cas de dos segles més tard, però amb un estat de conservació dolent: Can Garriga.
En aquests instants fa tot just una hora que pedalem, i portem més o menys la meitat de la ruta prevista. Tots plegats estem descobrint un entorn molt interessant dins del terme de Viladecavalls que, sens dubte, convindrà continuar explorant. Bàsicament, perquè avui tenia intenció de fer arribar el grup al nucli urbà passant per la masia de Can Sanahuja -visitada amb el meu pare fa un munt d'anys-, i no ho he aconseguit. No obstant això, n'hem visitat dues altres que si no vaig errat, ningú dels quatre coneixia. A més, veig que no hi ha cap excursió publicada a Wikiloc que trepitgi les tres alhora, fet que fa pensar que si es passa per Can Coromines, el camí fins a Can Sanahuja potser no és gaire apropiat. Probablement, seria millor fer una part de B-40 de baixada i amb les boques dels dos túnels a tocar, girar a mà dreta i pujar de valent, això sí. Com comento posteriorment als meus amics, potser ho tornem a intentar a finals de temporada.
Un dels avantatges de transitar per Can Sanahuja és que se situa al carener que comunica directament amb el centre de Viladecavalls, i des de la part urbanitzada tot ve gairebé de baixada fins a l'era, a la policia local, per entendre'ns.
En canvi, convençut que arribaríem arran de Ca n'Oleguer, hem espetegat a la carena equivocada. A un indret de Viladecavalls que ho confesso, no sabia ni que existís.
Per no fer-ho més fàcil del compte, intento redreçar-nos al lloc que pertocaria, superant per això la rampa agosarada del camí del Bosc al bell mig de la urbanització de Can Turu. Creia que em quedaria sense amics fa un any a Rellinars, i no entenc com encara em segueixen. Serà perquè, el dia que menys m'ho esperi, m'enganyaran a mi? Temps al temps...
Sembla que sí, per fi arribem allà a on volia arribar; des del camí de Can Sanahuja avancem cap al carrer de Dalt i se'ns apareix davant nostre, per fi, el campanar de Sant Martí de Sorbet.
Estacionem les bicicletes i ens prenem quaranta-cinc minuts de descans per assaborir un més que merescut aperitiu a la terrassa assolellada del bar del Casal. Unes braves acompanyades de beguda, però sense les delicioses olives amb pinyol, i converses que aquí no podem explicar, tret dels anuncis que de tant en tant es colen entre paràgrafs i alguns racons del blog que, si no teniu res més productiu a fer, ens estareu convidant a molts més vermuts com aquest.
Marxem de Viladecavalls a les dotze en punt. Descendim per la B-120 i, poc abans d'abraonar el polígon industrial, trenquem a mà esquerra pels horts de Can Mir; convergint amb part del traçat de la tarda trenta-u, de les últimes de la novena temporada i de la categoria.
Traspassem per tercera i darrera vegada la riera de Gaià, ara sense el desplomament exagerat, i des de Sant Miquel de Gonteres arribem a la Maurina per un camí annex a la via.
Acabem a tres quarts d'una la catorzena sortida de la temporada, que esdevé -almenys per ara- la més dura del període; no pels quilòmetres ni tan sols pel desnivell positiu, perquè en aquest cas és superat per la cent seixanta-tres, sinó pels pendents de gran envergadura que avui hem experimentat. Una sortida que podem qualificar de trencacames, clarament.
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 166
EPÍLEG
Ha estat un cap de setmana prou intens, precedit de la sortida del dimarts i que clou la primera quinzena de gener amb tres sortides en sis dies; una bona base per enfrontar el que ens espera la segona meitat de mes.
dimarts, 18 de gener del 2022
CRÒNICA: SORTIDA 165 "ESPONTÀNIAMENT"
La cent seixanta-cinc és una sortida propiciada per una suspensió a última hora. Conscient de la predisposició de n'Aleix per a fer-la realitat un dia abans de la data prevista, no dubto ni un moment a llençar la convocatòria des del llit i, si s'escau, l'endemà farem la cent seixanta-sis.
Una escapada que tira endavant i no només representa una bona oportunitat per gaudir del Sol en un migdia de gener, sinó el principi de dues grans històries, o com anomenarem des de les xarxes després de pedalar, dos viatges que, segur, arribaran molt lluny. Avui dissabte, 15 de gener, les muntanyes de Terrassa obren les portes a la nova bicicleta que avui n'Aleix comença a fer rodar, acompanyada de l'Adrià Abad; un noi prometedor, carregat de tanta força i passió pel ciclisme de muntanya que segur, consolidarà el grup a les portes de complir els deu anys.
En quaranta-cinc minuts passem de les nostres habitacions al passeig del Vint-i-dos de Juliol. Des de l'estació del Nord, després de saludar-nos i presentar-nos com cal, correm cap amunt, cap al pla del Bonaire. Abans de sortir de la ciutat, presenciem una farmàcia amb una cua considerable gràcies a l'abaratiment dels tests d'antigen.
Són pràcticament les dotze, però hi ha temps suficient per fer una excursió propera i amb tots els ingredients necessaris: ascensions dures per treure la llengua de la boca i sumar uns quants metres de desnivell, baixades per esbargir-se tot i el fred, paisatges per admirar i evidentment, un final feliç. Tot plegat en dues hores de rellotge.
Entrem a un parc agroforestal molt concorregut -com ha de ser en un dissabte tan bonic com avui- i per variar pugem a la serra de Can Bogunyà per la carena de Can Carbonell, per darrere del centre tecnològic Leitat.
Tan sols recordo haver pujat per aquí una sola vegada; a la sortida trenta-vuit, efectuada amb l'Arnau i l'Aleix el 8 de juliol de 2014, a les acaballes de la segona temporada.
Mentre el meu cap pensa en el passat, el GPS decideix no gravar aquest tros. Quan arribem al camí de Can Roure m'adono del problema i el resolc de la manera més enginyosa: traient les piles i introduint-les de nou. A conseqüència d'això, aquest fragment és dibuixat a mà, intentant representar amb la màxima fidelitat possible la distància, el desnivell positiu, així com la velocitat a cada punt i la temperatura. Tot un repte, però alhora una experiència que, per altra banda, espero no reviure gaire sovint.
Allò que sempre és un plaer repetir i mai me'n cansaré, almenys jo, és transitar per les carenes del pla de l'Alzina del Vent i els Morros Curts; encara que per això convingui pujar de valent, avui pel collet d'en Janot i el coll del Troncó, amb el permís de certs grups nombrosos que de seguida ens cedeixen el pas gràcies al timbre que l'Adrià duu incorporat a la seva bicicleta.
Des del coll de la Riba, debatem entre baixar cap a la urbanització de les Pedritxes i Matadepera, o pujar un xic més i, des del coll de la Torrota, menar a la casa Nova de l'Obac i prosseguir per les urbanitzacions dels Caus i els Pinetons per tornar a Terrassa per la Pineda. Sortosament, ens decantem per aquesta segona opció, efectivament amb alguns repunts més, però compensats per una baixada progressiva i agraïda.
Sortim a la carretera de Rellinars per la pista que prové de Can Font de Gaià i acabem espontàniament a dos de dues amb un bon plat de patates braves, que les trobàvem molt a faltar!
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 165
EPÍLEG
És ben cert que els esdeveniments es gaudeixen quan no els esperes. Un dissabte inoblidable gràcies a l'expedició que entre els tres hem anat dibuixant de forma improvisada, el temps esplèndid que ha fet avui i evidentment, la companyia. No cal demanar res més.
Demà diumenge, més i millor. Tot i que en aquest cas ho tenim tot pensat des de fa uns dies, cada sortida sempre ens forneix alguna sorpresa, i dubto que la cent seixanta-sis sigui una excepció.
Benvingut, Adrià!