dilluns, 17 de gener del 2022

CRÒNICA: SORTIDA 164 "N'ALEIX AL TEIX"


Benvolguts lectors i seguidors dels macacos, esperem que aquest sigui un bon any per a tots vosaltres, així com per a nosaltres. Com bé sabeu, tot va començar un 23 de setembre de 2012; enguany farà deu anys. Tota una dècada pedalant plegats que, sens dubte, tindrem molt present en el transcurs dels pròxims dotze mesos, i molt especialment el cap de setmana de la Mercè.

Concloíem la crònica anterior fent un petit balanç del 2021, amb més sortides realitzades que mai i amb unes estadístiques, en general, aclaparadores. La primera sortida del 2022 és, també, la dotzena de la temporada. La de l'any passat i la de fa dos anys, la desena. Cal retrocedir a les temporades tres i quatre per comprovar que la primera del mes de gener corresponia a la catorzena d'aquestes. Tinguem present que la tercera temporada va acabar amb quaranta sortides -màxim històric que vàrem reproduir a la novena-, però en el cas de la quarta, tan sols divuit.

Immersos de nou a la vida quotidiana després de les festes nadalenques, reprenem també la temporada i les escapades nocturnes dels dilluns o dimarts. 

Avui dimarts, 11 de gener, el punt de trobada és la rambla d'Ègara, a l'altura de l'Institut. Ens congreguem aquí per reeditar la sortida cent cinquanta-nou, que fa dos mesos vàrem fer amb n'Arnau, i en aquesta ocasió farem gairebé el mateix traçat amb un altre company: n'Aleix.

Arrenquem quan passen cinc minuts de dos quarts de set i tal com vam fer el dilluns 8 de novembre, pugem al barri de Can Boada i d'allí sortim per Can Cardús de les Orioles. Travessem la serra de les Aimerigues i davallem a la riera de Gaià. Com va passar aleshores, l'estabilitat atmosfèrica deriva amb un descens brusc de la temperatura quan ens introduïm en zones enclotades com aquesta riera o, com veurem més endavant, a la baga del Guitard.

Una sensació de fredor que es redueix gràcies a una jaqueta i una parella de guants gruixuts, gentilesa dels Reis d'Orient. La màgia de Ses Majestats encara no ha tingut la darrera paraula, en les pròximes cròniques entendreu el perquè.

Des de Can Font de Gaià escalem la carena de Can Guitard. A una alçada de cinc-cents tretze metres és on prenem a mà esquerra un camí més estret que connecta amb la pista que tradicionalment ens duu a dalt. A diferència de la cent cinquanta-nou, però, avui ens mantenim en aquest camí sense desviar-nos a un de més estret que hi ha més endavant. Si ens acollim al mateix mapa de Garmin Connect, a través de la fitxa que clou la crònica abans de l'epíleg, detectem aquest trencall al quilòmetre 6,36. 

Tenint en compte que per ciutat no ens haurem mogut pels mateixos carrers, i que per descomptat, no hem rodat pas sobre els mateixos grans de llicorella, aquesta és l'única variació respecte a la cent cinquanta-nou; un fet que podem constatar més avall en una fitxa addicional.

En conseqüència, arribem primer al coll de Colomers, després a la Pineda i en darrera instància, a la urbanització dels Pinetons.



Des de la plaça dels Caus, tombem a la dreta per anar a cercar el descens popularment conegut com a
Bin Laden, pel pendent pronunciat que té. A mesura que perdem alçada per les obagues dels Notaris i del Guitard, cau novament la temperatura i tal com afirmava abans, amb una contundència que ens aboca fins als 2,9 °C de mínima. Una dada que aquest hivern encara ens pot donar algunes sorpreses.

Per aparicions inesperades, la del conill que queda palplantat a la boca sud del túnel de Can Guitard, o de la del grup ciclista amb qui topem més avall, mentre ells pugen.






EPÍLEG

Des de casa, que hi arribem a dos de nou -dues hores després exactes-, investiguem si eren les cuques de llum que ja coneixem. Doncs no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari