EL RESUM DE LA TEMPORADA

dilluns, 25 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 146 "OPEN NATURA"

Si parlem de Galliners, a tots ens vindrà al cap el paratge feréstec escapçat per la metròpoli de Terrassa, Sant Quirze, Cerdanyola, Sant Cugat i Rubí; en què el pi blanc (Pinus halepensis) a les àrees més enlairades i l'alzina (Quercus ilex) a les parts més frondoses són el comú denominador sobre un dens i espès sotabosc. Un petit pulmó verd enmig de la plana vallesana que connecta les serralades prelitoral i litoral, presidit pel Pujol Blanc i el llegendari Camí dels Monjos.

Ja són unes quantes les vegades que hem travessat aquests boscos a tocar de casa. Tot i això, segur que mai com avui diumenge, 24 de gener de 2021, hem explotat tant la immensa xarxa de pistes i corriols que fan, de Galliners, una serra potser caòtica i laberíntica, però al mateix temps, un lloc idoni per gaudir i aventurar-se tot dibuixant i desdibuixant un garbuix inacabable de possibilitats, tot posant a prova el cos i la bicicleta.

No és pas estrany pensar, doncs, que Galliners és una muntanya atractiva per preparar reptes o competicions, tals com la Open Natura 2010, que des de la població de Sant Quirze del Vallès proposa una incursió gens fàcil. En aquesta ocasió, tres Macacos decidim reproduir-la. Ens ho prenem com un objectiu personal i alhora de grup; realment una autoavaluació per tenir una radiografia del present i una projecció pel futur.

Iniciem la sortida cent quaranta-sis a un quart tocat de nou. Des de la Rambleta, seguim el vessant dret de la riera del Palau fins al castell de les Fonts. Agafem el camí de can Corbera i ens endinsem al bosc de Can Viver, una de les portes d'entrada a la serra de Galliners.

Ens trobem a una pista ampla que puja ràpidament al punt més alt de la muntanya, però nosaltres de seguida girem a la dreta. En aquest precís instant, ens incorporem al recorregut de la Open. Comença el joc. Davallem per un corriol força erosionat que ens obliga a baixar de la bicicleta. Per sort, no tots els camins que ens esperen tenen xaragalls com els de benvinguda.

Ens adrecem al Pujol Blanc pel caminoi que tantes vegades hem acreditat per travessar la serra de ponent a llevant. Prenem el Camí dels Monjos en sentit sud i arrenquem, ara sí, la disbauxa.

Comença el primer bucle, paraula que aquest mes quedarà impregnada al diccionari del grup. En un lloc on conflueixen quatre camins, tombem al sud-oest per un senderó ens porta a un cercle de dos quilòmetres que acaba al punt de partida. La tretzena sortida de la temporada, amics, va d'això.

Tot i el soroll desagradable que desprenen els frens de la bicicleta de n'Aleix, res i ningú ens treu la predisposició i la capacitat que conjurem tots tres per assolir el repte que avui ens proposem, en un dia de gener meteorològicament òptim. El temps assolellat i poc fred, però, provoca també una allau considerable de persones. Caldrà adaptar-se a aquesta adversitat, una de tantes.

El pas per Can Barata marca el segon bucle. Abans de tancar-lo, obrim el tercer a una esplanada.

Des del mirador de Can Barnola, toca fer un descens que també ens resulta familiar, però que al cap de poca estona es desvia per un terreny de nou desconegut. Sortim a una clariana amb unes vistes sensacionals de La Mola i el Montseny, avui encara enfarinat, i recuperem el desnivell perdut pel camí de la Bigorra, passant per Can Barnola.

Acabem el tercer bucle, on presenciem la caiguda d'un ciclista, sense cap més transcendència.

Travessem la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès i, des de la urbanització de Can Barata, ens dirigim a la part més allunyada de la prova i de la mateixa sortida, entre terres rubinenques i santcugatenques. Encara ens queden quinze quilòmetres llargs de repte i bucles enrevessats però ara, amb l'afegitó de la geocerca.

Es podrien considerar els dos bucles restants com un de sol, ja que el segon (especialment breu, però intens) es desenvolupa a dins del primer. La volta amb prou feines és d'un quilòmetre, sense comptar el petit tros que es repeteix entre anar i tornar.

A continuació, trobem el primer dels quatre geoamagatalls que ens venen de pas. Un catxé de jmrfrubí i mussol8 que no es deixa trobar fins al cap de vint minuts; quan acabem localitzant-lo uns deu metres desviat segons el GPS, però això sí, tal com diu la pista i a un amagatall obvi i discret. Un contenidor ben pensat i elaborat que commemora els que han sofert les conseqüències més negatives de la pandèmia, especialment aquells que han perdut la seva vida.

Immediatament després signem dos micros molt propers, associats al primer, els quals tributen al camí de Can Graells, a cavall del cementiri de Sant Cugat i el complex Hewlett Packard. De fet, aquí mateix hi ha també un club d'aeromodelisme com el que tenim a Can Boada. Tres avionetes teledirigides ens criden l'atenció mentre signem un dels catxés.

En una aturada mirem de solucionar el problema que té la bicicleta del company Aleix, sense èxit. L'endemà la portarà al taller. Notem que fa més calor que fred i alguns ens desabriguem fins al punt de quedar en màniga curta, i això que estem a 24 de gener!

Prenem el Camí dels Monjos i amunt fins a girar a la dreta per baixar a Sant Quirze del Vallès. Abans, però, fem una última aturada perquè els meus amics puguin veure i signar el "M A C R O C A C H E"; un geoamagatall emblemàtic de la zona que vam trobar amb en verdagame el 24 de maig de 2015, a la sortida seixanta-cinc. 

Malauradament, avui el trobem obert i amb tot el seu contingut escampat; almenys a tocar de la capsa. Signem com podem, ho recollim tot i intentem deixar-ho el més decent possible. Això sí, la visita de manteniment per part del propietari és urgent.

Posem fil a l’agulla que es va fent tard. Per Can Camps i Can Vinyals, arribem a Sant Quirze del Vallès a un quart de dues. El moment oportú per seure a fer unes braves al Sol abans d’acabar la sortida, a prop de l'estació dels Ferrocarrils. Una recompensa més que merescuda.

Amb les bicicletes intercanviades per facilitar la recta final al meu amic, pugem pel torrent de la Betzuca fins al pas soterrat de la C-58. De la plana de Can Badiella avancem a Torrebonica i superem la darrera ascensió fins a arribar a Terrassa.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 146


EPÍLEG

Celebrem la consecució dels quaranta quilòmetres a la vora del castell cartoixa de Vallparadís, barrera que no sobrepassàvem des de fa gairebé un any. Alhora, hem superat sense cap entrebanc un repte difícil, però possible. Rere el cansament hi ha la satisfacció personal i col·lectiva. Entre els tres avui hem sembrat la llavor de les grans i engrescadores aventures que ens esperen.

dimecres, 20 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 145 "CONTENCIÓ"

En un dia de Sant Sebastià tan trepidant com el que estem tenint enguany: explosió a Madrid, nou president als Estats Units... Observant aquesta fotografia que encapçala la crònica i intentant treure una conclusió de la sortida avui realitzada amb tu, Aleix, em ve al cap aquesta paraula: contenció.

A tocar de la carretera que comunica Vacarisses i Olesa transcorre la riera de Sant Jaume, que acaba desembocant a la riera de Gaià; a sota de la boca nord del túnel del Quart Cinturó. Són dos cursos hidrogràfics força erosionats i escarpats, així com la mateixa formació geològica de Ribes Blaves que podem copsar a la segona fotografia; aflorament de margues blaves summament fràgil. Tingueu present això, aquesta zona està envoltada de carreteres, vies de tren i edificis.

La cent quaranta-cinc ha estat regida per cinc quilòmetres de quitrà en pols del Quart Cinturó. Com apuntava abans a Twitter, tenim una infraestructura que, amb el deure pendent de servir a les poblacions més properes del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, des de fa més de deu anys no aporta res de bo. Conseqüències negatives que afecten una zona fèrtil de Viladecavalls i el seu paisatge. Una repercussió destructiva sobre el territori que en absolut, té marxa enrere.

Manca de gestió, despreocupació, abandó... Escolliu el qualificatiu que vulgueu, però "contenció" és la paraula clau. La nostra existència penja d'un fil molt prim, la Terra és vulnerable i l'home, que tan sols lluita el mínim i el just per sobreviure, només fa que incrementar aquesta vulnerabilitat.

Posem-nos a pedalar. A les nou tocades, eixim de Terrassa -com diu el Gustavo, company revisor d'Alcoi- per la carretera de Rellinars. Avui proposo a l'Aleix aquesta excursió diferent que havia fet amb en Biel el juny de 2019, i amb l'Edu i el Miquel el novembre del mateix any.

Per dur-la a terme, primer cal superar la prou coneguda ascensió a la urbanització dels Caus pel camí de la Pineda. Una bona manera de començar i despertar-nos en un dimecres rúfol.

A la plaça dels Caus, a davant de la braseria del Teix, descansem i ens abriguem abans de començar els llargs deu quilòmetres de baixada que tenim per endavant. La boira típica de Vacarisses -la vacarissana-, i el fred, amos i senyors de la situació, ens amarguen literalment aquesta part tan entranyable. Arribem a Ribes Blaves poc abans de les onze sense sentir-nos els dits i amb la lliçó apresa: aquesta no és una sortida per fer a l'hivern!

Havent recuperat una mica el sentit del tacte, travessem els carrers de Ribes Blaves i Oasis, entre Olesa i Abrera, mentre albirem a la llunyania algunes localitats com ara Martorell i els massissos de l'Ordal i el Garraf. Un petit esquirol irromp a les nostres mirades, però fuig de seguida a l'altre marge del camí poc abans de prendre el corriol que ens fa entrar, finalment, a les vies de la B-40. Teòricament restringides, no semblem causar cap problema al personal que hi treballa. 

Avui, com la darrera vegada, no som els únics excursionistes que aprofitem el pas que permet la construcció de la futura autovia. En les tres ocasions ha anat bé per tornar a Terrassa, però un altre dia podem utilitzar-la per anar de Viladecavalls a Ullastrell, per exemple.

En un tres i no res, passem per la rampa que hi ha a prop d'una petita bassa i marxem del recinte. Està tot tan enfangat que acabem amb les bicicletes ben empastifades! 

Sortim a la pista asfaltada de la Gravera i arribem a Terrassa pel Roc Blanc. 


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 145



EPÍLEG

Una velocitat mitjana especialment elevada fa que en poc més de dues hores i mitja hàgim traçat els màgics trenta quilòmetres. Una sortida fugaç, però productiva, interessant i ben necessària en aquests temps complicats, la qual se suma a les onze que portem aquesta temporada.

Veurem què ens depara el cap de setmana. 

dilluns, 18 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 144 "AIXÒ, AL MEU PAÍS, ÉS UN PARADÍS"

Quatre jorns després de revisitar el puig de la Creu, avui diumenge, 17 de gener de 2021, diem adéu a la segona setmana de l'any tot retrobant-nos amb els paisatges més singulars del salvatge i llunyà nord de Matadepera, que feia també força temps que no hi passàvem.

De fet, hauríem de retrocedir dotze mesos per tornar a veure fotografies de Can Garrigosa i Can Pèlags, i feia poc més de quatre anys que no pedalàvem pel senderó que comunica la zona d'esplai amb la torre de Salvans i el conjunt de la Barata. Curiós i casualment, el 17 de gener de 2015, avui fa precisament sis anys, també vam prendre aquest corriol que destaca pel formós precipici de roca que el torrent de la Mamella ha creat al seu pas.

Sembla mentida, però per aquests bells i vells coneguts paratges que congreguen el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac, encara avui tenim la sort de descobrir algunes raconades; per camins inhòspits que nou temporades després, encara mai havíem rastrejat, i els que de ben segur resten pendents...

A les 09:21, engeguem la cinquena hivernal des del passeig del vint-i-dos de juliol, una mica més tard del previst per culpa del contratemps de les piles del GPS; sense elles no hauria estat possible mesurar acuradament el recorregut que tot just emprenem.

Travessem el pla del Bonaire. Una setmana després del Filomena, el dia es presenta esplèndid. Tot fa preveure, doncs, que no estarem pas sols rondant per la muntanya.

Decidim fer com dimecres; pugem per la riera de les Arenes i així evitem la trama urbana. Més amunt del pavelló, passem al costat contrari de la riera. Can Torrella de Baix és la primera de les diverses masies matadeperenques que avui protagonitzaran la sortida.

Ens tornarem a veure més endavant, riera. Ara la deixem enrere i pugem encara més amunt per la urbanització dels Rourets. En sortir-ne, agafem un camí de terra que ens obsequia amb un perfil encantador de Sant Llorenç, presidit per La Mola. Un grup de fotògrafs en donen fe.

Baixem a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola; ni una ànima a causa de la pandèmia. A veure si se soluciona aquest problema i no gaire lluny en el temps, podem fer una costellada tots junts.

Girem a l'esquerra per una pista que prové de la carretera, i immediatament després, tombem a la dreta rumb a la Barata. L'entorn del torrent rep el nom del pla de Suris, avui amb presència de glaç a les parts més ombrívoles i enclotades.

A la vora de la torre del Salvans trobem una finca recentment restaurada. De la Barata tornem a la carretera i de seguida en sortim per baixar una altra vegada a la riera, ni de bon tros serà l'última.

Col·loquem-nos a la pista que pentina el vessant hidrogràfic esquerre. Mentre pugem pels plans de les Rovires, en aquest punt ens acompanya el Castellsapera, el cim més alt de Terrassa.

No és gens habitual el que resoldrem a continuació: un bucle, en forma de zero, que ens deixa al mateix punt de partida i posteriorment ens fa baixar pel mateix lloc que hem pujat. És com si dibuixéssim un globus amb dues cordes, per entendre'ns. Així encerclem de ple el torrent dels Obaguets, el fondal més nord-occidental de Matadepera, on assolim el punt més elevat de la sortida (761 metres) i a més de glaç, veiem encara restes de neu de dissabte passat. A damunt nostre hi ha el turó de coll Prunera, punta de la carena dels Ginebres.

Reculem a les Rovires i en un moment donat, a la nostra esquerra neix un camí que puja a Can Bofí. Just abans de sortir a la plana que hi ha a davant de la casa ens aturem a veure el forn de calç del Cargol, on es troba un geoamagatall de l'amic David.

Per conèixer aquesta zona cal fer, de bon o mal grat, un altre "0", però en aquest cas sense acabar de tancar-lo. Can Pèlags és el següent mas a marcar, un dels més antics del massís, per cert. L'enllaç fins a Can Garrigosa és de descens i, per tant, representa un petit respir abans de fer l'última capbussada a les entranyes del parc, sens dubte la més bonica de totes.

Entre Sescorts i la Mola, la pista que ve de Can Garrigosa s'endinsa fins al peu de la canal de l'Abella, un dels nombrosos accessos a la muntanya, en aquest cas pel morral del Drac; ben visible des de molts punts de la sortida. Aquesta perspectiva ufanosa de la Mola, a la qual es deixa entreveure el campanar del monestir, és el premi de tot l'esforç que hem fet avui, juntament amb les patates julianes que tastarem més endavant.

Sorgim a la pista que, de can Pobla, davalla a Can Robert i desemboca a la riera de les Arenes. La torre de l'Àngel és la vuitena i darrera masia de la regió. Continuem de baixada fins al club esportiu de les Pedritxes per fer el merescut aperitiu.

Per la carretera passem una altra vegada per can Torrella i, des de Matadepera, havent contemplat el pi de Sant Sebastià, que enguany no ha comptat amb la tradicional baixada, decidim acabar l'itinerari com tantes vegades fem; per la torre de Mossèn Homs i l'estació de Torrebonica. Això sí, avui ho alterem una mica pels corriols del bosc de les Farigoles, on el Karim i jo havíem fet alguna prova d'educació física a primer de batxillerat.

També provem una altra variant just abans de Mossèn Homs, però poc després de "l'estació fantasma", l'aglomeració de persones és de tal magnitud que, en voler prendre un camí més solitari, de seguida n'entenem el motiu: està ben embardissat. 

Acabem arribant a Terrassa per la via del tren. Punt final pocs minuts abans de dos quarts de dues.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 144


EPÍLEG

Una sortida prou coneguda que, tot i això, ens ha donat unes quantes alegries. Almenys per qui redacta la crònica ha estat un matí de diumenge divertit, entretingut i ben aprofitat. Hem pedalat força, hem treballat les cames i sobretot, hem carregat endorfines que ho necessitem més que mai.

Cloem la setmana amb setanta-sis quilòmetres més al sac i molta empenta per seguir sumant i gaudint els dies més immediats. Tot plegat comença a recordar als anys gloriosos dels Macacos, anem pel bon camí però cal mantenir el pols i dit amb claredat, ser més gent!

dimecres, 13 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 143 "REESCRIUREM"


Ho torno a provar. Per bé que el temps és limitat per a tothom, les estones que he dedicat a valorar les nostres sortides mai les he considerat una pèrdua de temps, al contrari.

Deixem enrere el 2020; nou any, nous objectius, nous propòsits.

La pila de sortides del desembre han redreçat una novena temporada que a principis de mes, tan sols en comptabilitzava una, la del setembre. L'estiu va ser inoblidable: amb el Castro - això sí, només amb ell - vam gaudir com mai banyant-nos a un gorg a cada sortida, arrebossant-nos la pell de fang i dient adéu a la vuitena des dels bellíssims escenaris del Montseny i Savassona.

A la recta final de la tardor, hem anat recuperant els altres companys i, com a mínim, no totes les sortides han estat de dos. La dignitat del grup, doncs, va progressant adequadament. L'Arnau, l'Eduard, el Karim, l'Oriol Muñoz i el nouvingut Nil Costa, han estat les altres cares de les últimes setmanes, al final d'un any que ens ha fet canviar la manera de concebre el món i la vida.

Mirem endavant, sempre endavant. Havent trepitjat la neu dissabte passat, avui dimecres, 13 de gener, comencem a escriure les primeres pàgines del 2021, el desitjat i esperançador any de la vacuna; almenys per a la majoria i els que tenim la sort de disposar-la.

Qui té el cap on toca sap que a les 08:45 ens havíem de trobar a l'estació del Nord. No és el meu cas. L'Aleix m'espera al punt de trobada mentre jo vaig engegant el GPS a la porta de casa seva.

El seu missatge em fa reaccionar i deu minuts més tard, des del lloc que toca, prenem el carrer de la Independència, en sentit nord. Travessem les avingudes Abat Marcet i Béjar, girem a la dreta per seguir pujant pel nou carril bicicleta de la carretera i, des del pont, ens situem a la llera de la riera de les Arenes per seguir pujant fins a la plaça de Sant Jordi.

Font de la Tartana. Ens alliberem, per fi, del trànsit dels matins laborals i comencem a rodar pel bosc. Feia mig any que no repetíem la pujada de Can Torres, i això que la teníem avorrida!


De totes maneres, no ens aturem a fer el tradicional descans a l'era del mas. Sortir entre setmana vol dir també estar atents al rellotge, hi ha obligacions per complir. Per tant avui no badem gaire, anem per feina. Segur que la inversió tèrmica ens ha donat ales per no deixar de pedalar. De fet, tan sols cal esforçar-se un pèl més, fins a arribar a la bassa de la carena del Sabater

Encarem la davallada important que alguns coneixem com el Rellotge, de tres-cents metres de desnivell i que mor a la carretera de Sant Llorenç Savall, al seu pas per les cases de les Arenes. 

El fred que passem a la baixada fa honor al seu topònim: el sot de la Carda, perquè collons com cardava, amb perdó... Sobretot pels que no duien doble mitjó o doble guant! Ara, les parets del vessant est de La Mola, que alguns heu vist també en altres ocasions, avui són més espectaculars que mai per les clapes de neu que encara queden a algunes raconades de la muntanya.

Els gairebé dos quilòmetres de carretera amunt els fem a pinyó.

Tot d'una tombem a la dreta per passar el riu Ripoll, amb un cabal no gaire abundant, però en part glaçat. Explico a l'Aleix la darrera vegada que vaig passar per aquí, aleshores amb l'Edu, el Karim i el Pol; just abans de l'esclat de la pandèmia, a finals de febrer.

Cal assumir un ascens considerable fins a Can Cadafalc. La pujada no és dura, però té repunts i és important regular el ritme, dosificar esforços i no pensar que tot està al sac fins que es té ben lligat. Una recomanació que val per qualsevol pujada que no coneguem com el palmell de la mà.


Assolim la carena a dos quarts i mig de les onze. Arribem a la masia i albirem, a la llunyania, els cingles de Gallifa i de Bertí, a darrere del Farell de Caldes. Ens permetem un respir abans de prosseguir. Rememorem, en aquest cas, el primer avituallament de la Falconada del 2014.

Uns metres més de pujada, i de seguida encerclem el serrat de Guardiola i tornem a baixar transitòriament fins a l'encreuament del puig, o l'alzina Balladora pels castellarencs. 

Déu-n'hi-do... He hagut de repassar els historials per no equivocar-me, però efectivament, feia cinc anys que no visitàvem aquesta balconada tan emblemàtica! Hem tornat al puig de la Creu. La veritat és que no el recordava tan preciós. Veiem la neu que queda al massís del Montseny, força més que a Sant Llorenç, és clar. Tenim la sort que avui, malgrat el fort vent i el fred, el cel és ben blau i el paisatge absolutament radiant; les imatges parlen per si soles. Una noia que trobem a dalt ens fa algunes fotografies molt amablement.


La baixada de la cara sud del puig és per gaudir-la, però més aviat a l'estiu. A nosaltres ens deixa les extremitats del cos una mica tocades, i literalment enfonsades.

Arribem a Castellar del Vallès i travessem la ciutat fent cas a les indicacions del GPS, sense el recurs aventurar-se per aquests carrers pot arribar a ser una autèntica peripècia.

Ja només queda baixar al riu Ripoll, fer el conegut pas que els primers anys ens agradava filmar, prendre's amb calma el camí de la Nevera, serpentejar el torrent de Ribatallada i culminar Sant Julià d'Altura fins a esgotar la darrera gota de sang.

Au, el camí fins a Terrassa ja el coneixem tots prou bé. Només afegir que si hi ha fang, poseu-vos-hi de ple perquè no hi ha res a fer. Encara que vulgueu evitar-lo, sempre acabareu ben maquillats.

Arribem a casa escassos minuts abans de l'una, que era l'objectiu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 143



EPÍLEG

Doncs no ha quedat pas malament aquesta crònica per ser la primera després de força temps, no? Sé que us agraden i us les mereixeu. Tinc la sensació que el grup té un bon rumb, i que aquest any que acabem de començar passaran coses molt, molt bones.

Ens retrobem a la cent quaranta-quatre, i reescriurem de nou. Sembla que n'Aleix té ganes de fer el Puig Madrona; a mi tant se me'n dona, mentre no sigui Barcelona.