Deixem enrere el 2020; nou any, nous objectius, nous propòsits.
La pila de sortides del desembre han redreçat una novena temporada que a principis de mes, tan sols en comptabilitzava una, la del setembre. L'estiu va ser inoblidable: amb el Castro - això sí, només amb ell - vam gaudir com mai banyant-nos a un gorg a cada sortida, arrebossant-nos la pell de fang i dient adéu a la vuitena des dels bellíssims escenaris del Montseny i Savassona.
A la recta final de la tardor, hem anat recuperant els altres companys i, com a mínim, no totes les sortides han estat de dos. La dignitat del grup, doncs, va progressant adequadament. L'Arnau, l'Eduard, el Karim, l'Oriol Muñoz i el nouvingut Nil Costa, han estat les altres cares de les últimes setmanes, al final d'un any que ens ha fet canviar la manera de concebre el món i la vida.
Mirem endavant, sempre endavant. Havent trepitjat la neu dissabte passat, avui dimecres, 13 de gener, comencem a escriure les primeres pàgines del 2021, el desitjat i esperançador any de la vacuna; almenys per a la majoria i els que tenim la sort de disposar-la.
Qui té el cap on toca sap que a les 08:45 ens havíem de trobar a l'estació del Nord. No és el meu cas. L'Aleix m'espera al punt de trobada mentre jo vaig engegant el GPS a la porta de casa seva.
El seu missatge em fa reaccionar i deu minuts més tard, des del lloc que toca, prenem el carrer de la Independència, en sentit nord. Travessem les avingudes Abat Marcet i Béjar, girem a la dreta per seguir pujant pel nou carril bicicleta de la carretera i, des del pont, ens situem a la llera de la riera de les Arenes per seguir pujant fins a la plaça de Sant Jordi.
Font de la Tartana. Ens alliberem, per fi, del trànsit dels matins laborals i comencem a rodar pel bosc. Feia mig any que no repetíem la pujada de Can Torres, i això que la teníem avorrida!
De totes maneres, no ens aturem a fer el tradicional descans a l'era del mas. Sortir entre setmana vol dir també estar atents al rellotge, hi ha obligacions per complir. Per tant avui no badem gaire, anem per feina. Segur que la inversió tèrmica ens ha donat ales per no deixar de pedalar. De fet, tan sols cal esforçar-se un pèl més, fins a arribar a la bassa de la carena del Sabater.
Encarem la davallada important que alguns coneixem com el Rellotge, de tres-cents metres de desnivell i que mor a la carretera de Sant Llorenç Savall, al seu pas per les cases de les Arenes.
El fred que passem a la baixada fa honor al seu topònim: el sot de la Carda, perquè collons com cardava, amb perdó... Sobretot pels que no duien doble mitjó o doble guant! Ara, les parets del vessant est de La Mola, que alguns heu vist també en altres ocasions, avui són més espectaculars que mai per les clapes de neu que encara queden a algunes raconades de la muntanya.
Els gairebé dos quilòmetres de carretera amunt els fem a pinyó.
Tot d'una tombem a la dreta per passar el riu Ripoll, amb un cabal no gaire abundant, però en part glaçat. Explico a l'Aleix la darrera vegada que vaig passar per aquí, aleshores amb l'Edu, el Karim i el Pol; just abans de l'esclat de la pandèmia, a finals de febrer.
Cal assumir un ascens considerable fins a Can Cadafalc. La pujada no és dura, però té repunts i és important regular el ritme, dosificar esforços i no pensar que tot està al sac fins que es té ben lligat. Una recomanació que val per qualsevol pujada que no coneguem com el palmell de la mà.
Assolim la carena a dos quarts i mig de les onze. Arribem a la masia i albirem, a la llunyania, els cingles de Gallifa i de Bertí, a darrere del Farell de Caldes. Ens permetem un respir abans de prosseguir. Rememorem, en aquest cas, el primer avituallament de la Falconada del 2014.
Uns metres més de pujada, i de seguida encerclem el serrat de Guardiola i tornem a baixar transitòriament fins a l'encreuament del puig, o l'alzina Balladora pels castellarencs.
Déu-n'hi-do... He hagut de repassar els historials per no equivocar-me, però efectivament, feia cinc anys que no visitàvem aquesta balconada tan emblemàtica! Hem tornat al puig de la Creu. La veritat és que no el recordava tan preciós. Veiem la neu que queda al massís del Montseny, força més que a Sant Llorenç, és clar. Tenim la sort que avui, malgrat el fort vent i el fred, el cel és ben blau i el paisatge absolutament radiant; les imatges parlen per si soles. Una noia que trobem a dalt ens fa algunes fotografies molt amablement.
La baixada de la cara sud del puig és per gaudir-la, però més aviat a l'estiu. A nosaltres ens deixa les extremitats del cos una mica tocades, i literalment enfonsades.
Arribem a Castellar del Vallès i travessem la ciutat fent cas a les indicacions del GPS, sense el recurs aventurar-se per aquests carrers pot arribar a ser una autèntica peripècia.
Ja només queda baixar al riu Ripoll, fer el conegut pas que els primers anys ens agradava filmar, prendre's amb calma el camí de la Nevera, serpentejar el torrent de Ribatallada i culminar Sant Julià d'Altura fins a esgotar la darrera gota de sang.
Au, el camí fins a Terrassa ja el coneixem tots prou bé. Només afegir que si hi ha fang, poseu-vos-hi de ple perquè no hi ha res a fer. Encara que vulgueu evitar-lo, sempre acabareu ben maquillats.
Arribem a casa escassos minuts abans de l'una, que era l'objectiu.
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 143
EPÍLEG
Doncs no ha quedat pas malament aquesta crònica per ser la primera després de força temps, no? Sé que us agraden i us les mereixeu. Tinc la sensació que el grup té un bon rumb, i que aquest any que acabem de començar passaran coses molt, molt bones.
Ens retrobem a la cent quaranta-quatre, i reescriurem de nou. Sembla que n'Aleix té ganes de fer el Puig Madrona; a mi tant se me'n dona, mentre no sigui Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes el teu comentari