dilluns, 8 de novembre de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 158 "MIKE SENSE NOVETATS, CANVI"


Aquest és el ritual de cada hora a les tretze torres que hi ha activades a l'àrea metropolitana de Barcelona els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Una tasca de reforç imprescindible per minimitzar la propagació dels incendis, bàsicament forestals. Aquest estiu he tingut el privilegi de contribuir-hi des de la torre Mike, situada al capdamunt del puig Madrona. Un cim, a cavall de Sant Cugat del Vallès i el Papiol, que els macacos hem visitat dues vegades i avui dimecres, 13 d'octubre, n'Aleix el remuntarà per primera, n'Arnau per segona, i un servidor per tercera vegada -quaranta-novena si hi sumem els serveis destinats des del 8 de juny fins al 3 de setembre-.

Em feia especial il·lusió tornar-hi amb el grup quaranta dies després de concloure aquesta etapa memorable de la meva vida, que qui sap si tindrà continuïtat. Confesso que les enyorances són més que evidents. Qualsevol pot pensar que trobar-se reclòs deu hores seguides a un espai limitat és feixuc. No ho negaré, però seria un engany afirmar que el balanç de tot plegat és negatiu. Ha estat una gran experiència, no només justificada pels beneficis econòmics. El contacte permanent amb la natura i les llargues jornades de repòs contemplatiu, han fet, del meu estiu, un temps per pensar, reflexionar i retrobar-me amb mi mateix. Quelcom que no es pot descriure en paraules.

El sant dels Eduards i nou anys després de trobar el nom perfecte pel nostre grup ciclista serveixen d'excusa per catalogar la present sortida de diferent, més enllà dels motius personals. Malauradament no pot acompanyar-nos cap dels que avui celebren la seva onomàstica, però gràcies als bros, la cent cinquanta-vuit serà, més que una realitat, un bon record.

Comencem des de ca n'Arnau a les sis cinquanta i marxem de Terrassa per l'avinguda d'Àngel Sallent i la carretera de Martorell. Encarem la forta pujada cap a Can Palet de Vista Alegre; un primer tràmit que ens obsequia amb les millors panoràmiques de la nostra ciutat i la serralada prelitoral. Montserrat porta barret.

Des de la urbanització, prenem una derivada del camí de Sant Jaume que ens aproxima a Ca n'Amat d'Ullastrell, tot flanquejant l'estany de Can Costa de Montagut; seria interessant anar a treure-hi el nas algun dia, i posar-hi un geoamagatall si s'escau.

Feia cinc anys que no transcorríem per aquest senderó i cal dir que es troba en unes condicions radicalment millors, quan vàrem fer-lo per última vegada. El cert és que ha estat reconfortant rodar-lo i no quedar engolits per la vegetació -excepte al principi, però en menor mesura-, o sense els arbres que van caure per culpa del vendaval del 9 de desembre de 2014.

Travessem la C-243c i ens introduïm a la llarga carena que, des de Rubí, segueix les serres de l'Oleguera i de Can Riquer i ens fa davallar a Castellbisbal amb una altra visió espectacular i amb les darreres llums del dimecres, en aquest cas del sud de la comarca del Baix Llobregat, capitalitzada per la conurbació que envolta el riu abans de desembocar al mar. Un paisatge que ja qualificava d'antròpic a la primera sortida que ens dugué per aquestes terres, la cinquanta-cinc, en plena tercera temporada. Un descens gairebé ininterromput de deu quilòmetres, que dels vint-i-cinc que assolirem implica gairebé la meitat de la sortida, quant a distància, és clar. Una part del recorregut que gaudim sense presses, gaudint del moment i deixant-nos sorprendre per alguns animalons -conills i serps- que creuen la pista amb més velocitat que nosaltres.

Amb els llums encesos, cavalquem encara de baixada pels polígons castellbisbalencs de Comte de Sert i Ca n'Esteper. Topònims que tinc més que interioritzats des del meu pas per Mike.

Arribem a la riera de Rubí, a tocar de la seva afluència amb el Llobregat. Un túnel ens salva de l'AP-7 i ens guia cap al parc natural de la serra de Collserola. Passem per Can Maimó, el cementiri de Roques Blanques i, des dels immensos terrenys de Can Domènec, un bon tallafoc, ens disposem a pujar al turó objectiu: el puig Madrona.

Anem guanyant altura, i al mateix temps, unes vistes cada vegada millors de Sant Cugat del Vallès, on posarem punt final a la sortida. Un ascens que afegeix els darrers dos-cents metres llargs de desnivell positiu. Tot i que els 341 metres d'altitud sobre el nivell del mar no representen el punt més elevat de l'excursió, el puig Madrona es mereix ser solemnitzat per la nostra bandera hissada i les fotografies de rigor. Ens aturem, descansem, respirem i notem el plaer de fer el cim, un dia més. Moments, també, per fer memòria i explicar algunes anècdotes viscudes aquest estiu des de dalt de la torre als meus amics, tals com la ronda de novetats o l'agradable visita de l'Edu i la Rut.

Resten pocs minuts per les nou. Convé anar baixant per arribar, en mitja hora, al Casalet de Valldoreix. Abans, però, ens aturem a una rotonda per ensenyar-los una creació única de qui havia de ser, del gran mirote1966. Queden tan bocabadats com jo el dia que el vaig trobar.

Croquetes i braves de primer, i una bona costella de porc per a cadascú; un senyor sopar a la terrassa d'un restaurant molt acollidor que per descomptat, hi tornarem un altre dia.

Prenem el tren cap a Terrassa a les 22:48. Final de trajecte.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 158


EPÍLEG

Arribem a mitjans d'octubre amb unes dades molt bones pel que fa a nombre de sortides, ja que essent cinc, a aquestes dates tan sols ho havíem assolit a les temporades dos i tres, anys 2013 i 2014 respectivament, en plena efervescència del grup; l'altra cara de la moneda. Quan aleshores era estrany fer sortides de tres, avui aquest valor és el més preuat. Sé que aquests tocs d'alerta no tenen efecte, però no està de menys apuntar-ho. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari