Ho digué a l'anterior i ho remarco de nou. No entenc i m'és difícil arribar a una conclusió. Bé, que cada vegada tenim menys camp per córrer i que la diferència, en dotze anys de recorregut, és substancial.
Avui ha estat el cas de la Pineda, però a la dos-cents trenta-dos, el Puig de la Creu.
La ronda Nord té els seus avantatges, però la seva petjada implica menys territori de moure's.
Ara em venia al cap la Barata, amb la consegüent esbroncada a la sortida seixanta-dos, a la tercera temporada.
A la segona, a la sortida trenta-tres, alguns van ser amenaçats de ser literalment abatuts amb una escopeta per passar per Can Borrell, a Castellar del Vallès.
Dubto si tot plegat es deu a un ús egoista i excessiu del dret que tots tenim a la intimitat, o bé aquesta privatització que aquest mateix mes esmentava, de l'espai públic, respon a una acció contra actes vandàlics i a una actitud incívica en qualsevol parcel·la, sigui o no privada. En qualsevol cas, més enllà de les portes de les cases d'algú, si ens centrem en el que és especialment bosc, muntanya i camins que els travessen estratègicament, mai defensaré aquesta apropiació no gaire lògica i malauradament a l'alça, com sembla ser.
Per la meva part, reivindicaré i incentivaré, tant com pugui, el respecte i comportament adequat i la pedagogia a través de llibres, xarxes socials i, per descomptat, amb més o menys exhaustivitat, des de les meves cròniques del grup de bicicleta.
Feta aquesta reflexió introductòria, entro en matèria tot parlant de la que ha esdevingut la cinquena escapada de la temporada i de la tardor, la mateixa que tanca estació astronòmica donant pas, dissabte 21, a l'hivern.
Fins a mig matí no determinem el parc de les Nacions Unides com a punt de trobada. Sembla que aquest acabarà essent el lloc de partida habitual a partir d'ara.
Endarrerim trenta minuts la sortida per motius personals, coincidint amb un marge de temps necessari perquè l'Arnau pugui recollir una bicicleta cedida per l'Adrià. El més imprescindible, és clar, per pedalar. Tant com un llum per veure-hi si se surt negra nit com un bol per posar-hi crema de carabassa, no?
En fi, fer pinya és essencial en un grup. Els macacos, encara que a vegades sembla que tenim un punt de crueltat, no som pas una excepció. Entre els tres, posem llum a la foscor perquè ningú prengui mal.
Ens activem a cinc minuts de dos quarts de vuit. Anem tard, però amb afany per escampar una mica la boira i esbargir-nos, que tot just som dimarts i encara queda una mica per divendres. Aquestes setmanes toca començar ben de nit, no hi ha remei, però hi ha una bona notícia. Les tardes, des del cap de setmana passat, es comencen a allargar, a poc a poc.
Travessem el pla del Bonaire i anem a buscar la riera de les Arenes per la carretera del club i el carrer de Sant Ignasi. Com a la primera de la temporada, a la cinquena sortida tornem a passar per Can Torrella de Baix, tombant després a mà dreta en comptes de mà esquerra i accedint igualment a la urbanització de les Pedritxes pel forn del pont de la Riba, arran de la carretera de Talamanca. Més endavant, no girem a la dreta per comunicar amb els Rourets, sinó que prosseguim carrer d'Alba de la Barata amunt fins a irrompre a la dreta i emprendre el camí de pujada fins al coll de la Riba. Indret immillorable per agafar aire, beure aigua i fer fotografies de rigor amb un instrument més oportú que el telèfon mòbil quan no hi ha llum natural.
A dos de nou del vespre, hi ha prou temps per distingir aquesta excursió tot trencant esquemes i, tot d'una, desaparèixer dels camins més habituals. Aquesta és la gràcia. Si no, a més de pedalar sense llum ho podríem fer amb els ulls tancats i sense cap mena de tensió al cos per veure què ens presenten els pròxims metres. Prou bé concebem la cartografia llorençana, a aquestes altures.
Al sud del turó del Queixal, prenem la pista un xic menys condicionada que el carener, però més fressada que, per exemple, la serra del Pi Bonic. Si feu memòria, és aquella que neix uns metres abans, més a prop del coll de la Riba -on acabem de fer les fotografies-, i davalla cap a la carretera de Rellinars, gairebé al mateix punt que el camí de la font del Troncó. Avui són les serres de la Daina i del Pi Bonic, però sobretot, la serra Llarga les que transitem. A les dues primeres hi passem de puntes. No són gaires les ocasions rodades per aquí. A més, feia tres anys i mig que no hi rondàvem, concretament des del 18 de maig de 2021, a la tarda vint-i-quatre, novena temporada. La posterior ordinària fou la cent cinquanta-tres, el juliol del mateix any, en plena pandèmia.
Tot i la foscor, havent admirat la plana del Vallès a la llunyania, a un pam de nas se'ns mostra el mas que dona nom a la serra; en ruïnes, però recentment restaurat. Just després es consolida un descens breu, però entranyable, per a continuació guanyar altra vegada alçada fins a arribar a la Casa Nova de l'Obac. Una part, potser inesperada i no gaire desitjada. Hi ha qui somia a veure connectar amb el camí de tota la vida, com acaba passant més aviat que tard, just després de l'alzina de l'Arròs.
El veritable somni ve després, la baixada substancial cap a Terrassa per la carena del Guitard. Com bé explico al principi de tot, se'ns dissuadeix anar per la Pineda. Si més endavant decidim pujar-hi, si des de baix tampoc hi ha opcions de travessar la masia -com temo que serà-, des del coll de Colomers giraríem a la dreta fins a menar a la carena on som. La Pineda. Una finca molt emblemàtica i estimada pels muntanyencs, clarament visible des de Can Gonteres. Des d'avui, però, sense la possibilitat de copsar-la de prop com tantes vegades hem tingut la sort de fer, des de l'any 2012.
Són dies en què l'estabilitat atmosfèrica torna a imperar. A les portes de l'hivern, això es tradueix en inversió tèrmica: aire temperat als cimals i, a les valls, als torrents, a les obagues on difícilment incideix la llum durant les nou hores comptades de claror, fred acusat i una humitat que precisament percebem al vessant nord de les Pedritxes, així com a la riera de Gaià, on cau dels set als quatre graus centígrads la temperatura, marcant en aquest punt la mínima de la sortida, de la temporada i de la tardor que avui posem punt final.
Una temperatura que, com l'altitud sobre el nivell del mar, es recuperen als plans de Ca n'Amat i a l'entramat urbà. Arribem a Terrassa pel Poblenou i ens acomiadem a tres quarts de deu, tot desitjant-nos bon Nadal i fins a Sant Esteve. Ens retrobem dijous que ve per fer, possiblement, la darrera del 2024 tot rememorant velles tradicions. Esperem que el Sol ens acompanyi, que el trobem a faltar.
EPÍLEG
Dediquem aquest epíleg a fer un buidatge de la tardor. Un període que ens deixa amb les cinc primeres jornades de la nova temporada, que encetàrem amb alegria a finals d'octubre després d'un estiu eixut i més de dos anys, no sense deixar de pedalar, però sí amb la dinàmica del grup estroncada. Tot plegat sembla que ha estat redreçat i ara, a pocs dies pel 2025, estem en condicions de dir, ben alt i amb fermesa, que el grup continua endavant. Sempre endavant, amb il·lusió i compromís de mantenir en vida el nostre projecte, el qual s'encamina cap als tretze anys d'existència.
Una mà de sortides, bon motor de represa que ens duu amb unes mitjanes no gaire diferenciades de les estacions que succeïm. Convé subratllar, una vegada més, aquest "3,2" que toca sostre l'últim any, però té ganes de pujar cap a quatre, cinc, sis... Vegem què ens dona l'hivern i si som capaços de millorar aquest balanç, gens negatiu per començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes el teu comentari