Una bèstia es desperta el vespre de Sant Pol. A dotze hores per començar, surt del foc el que esdevindrà una sortida puntal de la temporada, sens dubte. Una d'aquelles que, al tancament de temporada a l'agost, en fer balanç d'anomalies, hi ha una columna verda que sobrepassa les altres de forma descarada.
La dos tres set fa dies que està programada. Va ser just després de caure glaçats a la riera de les Arenes quan ens reservàvem el 26 de gener per obrir un parèntesi al fred i la foscor de les tardes i obsequiar-nos una excursió en plena llum del dia. En aquella Lluna plenament gèlida de gener potser crèiem que la meteorologia és el factor determinant de la duresa, però és realment així?
A un quart i cinc d'onze és quan ens posem en marxa, des del capdamunt del parc de les Nacions Unides, les quatre peces: Adrià, Aleix, Marc i, a canvi de l'Arnau (que ens anuncia a mitjan setmana que, com tanta altra gent, ha arreplegat un bon refredat), se'ns reincorpora -a darrera hora- l'Oriol Masdefiol. Un noi que ens va acompanyar fa dues temporades, a una sortida cent noranta-nou disputada per la serra de Galliners i el torrent de la Betzuca, fins a arribar de nit a ple mes de juny a Can Bonvilar i el bosc de les Farigoles.
Afortunadament, avui deixem la negror enrere i, tot i no rodar en un dia totalment serè, fer-ho de dia és una altra història. Malgrat la mitja marató, abandonem de la ciutat sense entrebancs i de seguida som a Matadepera per pujar cap a la muntanya. Com fa vint-i-un dies, Can Solà del Racó ens obre les portes al bosc, però en comptes de tirar cap a Can Torres, prenem la pista de ciment fins al collet dels Forns. Comencem forts amb aquest ascens de bon principi, però ja va bé per agafar embranzida. Com bé dic, amics meus, això no és res més que el principi.
Al collet ja estem ben desperts per prosseguir pel Girbau. Així ho traçàvem no fa gaire amb l'Adrià. El vespre del 3 de desembre no ens vam quedar gens curts, tampoc. Era la dos-cents trenta-dos i l'itinerari ens guiava cap a Sant Feliu del Racó i el sot del Guix per enfilar cap a les muntanyes del nord de Castellar. Gairebé dos mesos després hi tornem per altres camins. Convé anar variant, que de camins, n'hi ha per un tip.
Val més que no m'emboliqui amb el passat, que teca hi ha per explicar la quarta sortida que fem aquest 2025 i encara no hem fet ni set quilòmetres!
Ens havíem quedat al Girbau, va. Centrem-nos que encara estaré més hores escrivint que pedalant. Abans del mas trenquem a mà esquerra per no irrompre a una part aparentment restringida. Ui, de què em sona, això? Res. En aquest camí coincidim amb una parella de corredors que molt amablement ens cedeixen el pas, tot i que no feia gaire falta perquè en certs punts no hi ha més alternativa que baixar de la bicicleta.
A la pista que comunica la urbanització amb el massís, girem a l'esquerra per anar a buscar el fabulós descens cap al riu Ripoll, a través del coll de la Rocassa i el sot de la Carda. Abans d'arribar a la masia del Sabater Vell, prou abans, a mà esquerra hi ha una molt interessant opció que ens duu fins a l'ermita de Mare de Déu de les Arenes sense trepitjar asfalt. És un camí que adopta prou alçada per obsequiar-nos un pas aeri de la vall molt bonic, amb una privilegiada perspectiva del Ripoll i del llogaret de les Arenes, especialment. Tot i les quatre pedres que fan un xic la guitza, val la pena substituir la carretera per això i assaborir aquesta part més verge i feréstega. Aleix, posaria la mà al foc que amb els macacos, no hi havíem passat mai. En qualsevol cas, veig que aquesta variant agrada i la tindrem en compte.
Tenir taula reservada a les tres i un bon dinar assegurat engresca d'allò més. Per contra, però, ens fa estar pendents del rellotge en tot moment. Si més endavant ho deixem a punt a casa, què? Quant a Girona, no hi hauria inconvenient per part meva. Anar a contrarellotge obliga a anar per feina si es va amb el temps ajustat i, per aquest motiu, passem de puntetes per llocs preciosos i dignes de fotografiar-nos-hi; com és el cas de la mateixa ermita o el poble de Sant Sebastià de Montmajor, més endavant.
Travessem una concorreguda B-124, com és lògic un diumenge i, a l'altra banda, el riu Ripoll pel gual de la font del Plàtan. A veure si plou aquesta primavera perquè fa una mica de pena veure el curs fluvial amb tan poc cabal, la veritat.
És moment de tornar a tirar cap amunt per fer el segon dels tres pics més rellevants de la sortida. El primer, fins a Can Solà del Racó puja molt suaument i, tot seguit, l'ascens no és gaire llarg, però esdevé molt contundent. En el cas dels altres dos, al revés; els creixements són més progressius i menys violents. Nogensmenys, si bé al primer hi dediquem uns quinze minuts, la resta requereixen el doble de temps.
Cada vegada parlem menys i ens concentrem més en el camí. Sol passar. No per ser menys intens és menys dur, al contrari. Els quilòmetres efectuats sumen i pesen a l'esquena i a les cames. De tant en tant va bé deixar anar algun comentari entranyable per trencar la monotonia, aquesta és bàsicament l'essència de pedalar en grup.
Poc abans d'arribar a Can Cadafalc, se'ns van dibuixant les vistes cap al conjunt de Sant Llorenç del Munt, amb el Montcau i la regió de les Fogueroses despuntant al nord-oest, així com els impressionants cingles de Gallifa al nord-est. Aquest racó de món on ens trobem és ben atractiu i poc antropitzat. La civilització queda molt allunyada, i més després d'aturar-nos a fer el plàtan de rigor i avançar distesament i copsant un paisatge peculiar que poc trobem a prop de Terrassa a aquesta altitud: grans extensions de conreu a dalt de la serra, a sis-cents metres.
Arribem a Can Monner i el seu coll, el qual suposa la consecució del segon pic. Ara ve una caiguda important de més de cent metres, equiparable a baixar del Mont-rodon -partim de la mateixa altitud- a la font de la Tartana.
Som a Sant Sebastià de Montmajor, un poblet de sis habitants del municipi de Caldes de Montbui. Hi ha un bon restaurant per a una altra ocasió. No marxem sense admirar, com a mínim, la postal que ens ofereixen la seva església i els cingles de Gallifa a la llunyania.
Els pròxims quatre quilòmetres han de servir per recuperar el desnivell perdut i situar-nos al punt més elevat de la sortida, tres dels quals són per la carretera que mena a la urbanització del Farell. Un dia amb més temps hi anirem, lligarem les bicicletes i pujarem a peu al pic del Vent. Jo no hi he pujat mai. D'acord, sí, hi ha un geoamagatall, però és un cim que tinc pendent i des de dalt, ha de ser impressionant tot el que es veu.
Pentinem el vessant est del turó de la Tomba dels Moros tot just fet el tercer i darrer pic. La temperatura mínima de l'excursió és precisament aquí, amb 10,3 graus centígrads.
Ja està? No pas! Sí, hem fet els tres pics més importants d'avui, però és que tot just som a l'equador de la sortida i encara tenim més de tres-cents metres per acumular. Sabem molt bé que hi ha dos-cents trenta-set per estona. Així doncs, estimats lectors de la crònica, agafeu-vos-ho en calma.
Paciència, i especialment perseverança; el mantra del ciclista que emprèn una marxa com aquesta. La resistència és la qualitat física a exercir. Per més força que hi hagi, sense resistir quant a cos i ment, tot plegat encara pot condicionar més. Sentir-se a gust en un lloc com és la muntanya, encara ajuda més. Cadascú té la seva metodologia per executar la seva resistència. Per mi no hi ha res com ser avui, aquí amb vosaltres. Es trobava molt a faltar dedicar gran part d'un dia festiu a fer plegats aquest esport que tant ens agrada.
Se'ns obre un escenari propici per aixecar els ànims. Després de treballar de valent, ve una part aèria i carenera molt atractiva, amb vistes de les muntanyes que ens rodegen. Són ben bé tres quilòmetres que se sumen als cinc de clar descens fins a la urbanització de Can Vinyals.
Albirem el puig de la Creu, entre un mar de carenes i valls verdes que semblen onades. La pista ens sorprèn amb petits alts i baixos després de passar per l'encreuament dels Tres Pins i el Castellet de Dalt, però tot d'una, el camí s'inclina fins a un punt que dubto que no hi baixi ni l'aigua. Déu meu, i sort dels petits trossos de ciment, perquè els trams de terra són molt empedrats! L'Oriol ens diu, a Guanta, que ha estat a un dit de no caure. Sembla que la seva bicicleta no va gaire bé. Al torrent de Can Solà de Matadepera se li havia tret la cadena i una peça de l'engranatge xocava fatalment contra la roda. Ens imaginàvem que havíem resolt, però resulta que el manillar no amorteix com hauria de fer-ho, fa una vibració molt estranya...
Sortosament, a partir del castell, com que la pista és més aviat una carretera sense asfaltar, no hi ha cap mena de complicació -evidentment, adaptada al pas de vehicles motoritzats que pugen a casa seva, al restaurant o a simplement copsar un bé cultural d'interès nacional -actualment en procés de restauració-. Nosaltres ho fem amb el motor incombustible de les nostres cames.
Diem adeu a la serralada prelitoral i ens situem ja a la plana del Vallès. Plana? I un be negre! Al mig de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sabadell, hi ha un espai natural que sobre el mapa no ho sembla, però té una orografia molt accidentada. Qui recorda les vegades que després de menjar les patates braves del Cafè del Coro de Sentmenat, gairebé les trèiem de la boca? Exacte. Som a aquesta curiosa anella verda del Vallès Occidental més oriental que, per altra banda, té un munt d'itineraris possibles i per gaudir un munt, com ara de baixada pel camí de la Salut. No oblidem que la nostra comarca és antropitzada a un ritme frenètic i, tots aquests pulmons verds cal protegir-los perquè mai els perdem. Sembla que no, però de mica en mica es va injectant ciment, i més ciment... No ens adonem, però de mica en mica anem perdent hectàrees de paisatge rural. Per pensar-hi.
Can Ramoneda, Ca n'Ametller, entre les cases que conformen aquest paratge i que se sumen a la llarga llista de topònims que avui diumenge estem travessant. A la serra de Can Palau descendim i pugem de nou, ja amb les quatre llengües a fora -bé, la de l'Adrià no-, tornem al municipi de Castellar per posar el rumb cap a Sabadell per l'ermita de Sant Pere d'Ullastre.
Per no anar més avall del compte, tombem a Can Moragues i sortim a la carretera que uneix Sabadell amb Castellar en un punt quilomètric certament perillós. Ens incorporem amb cura i, de la mateixa manera en sortim per retrobar-nos amb el riu Ripoll. Pugem al barri de Can Deu pel molí d'en Mornau.
La idea inicial era tornar a Terrassa pel bosc, Sant Julià d'Altura, la plana de Ca n'Arnella i Can Bonvilar. Com que resten només vint minuts per les tres, ens decantem per rodar sobre asfalt tot seguint el carril recentment estrenat fins a Can Sales i, finalment, la carretera de Castellar fins a arribar a Terrassa pel polígon de Can Petit. Al carrer del Migjorn ens espera l'Arnau i el dinar a taula. Hi ha moltes calories perdudes i convé guanyar-les de nou.
EPÍLEG
Un tiberi més que merescut després de ser capaços de sobreviure a una de les excursions més llargues i intenses, però sobretot, maques i memorables, com feia temps; amb una velocitat mitjana de traca i mocador. Un resultat de rècord en una sortida de més de cinquanta quilòmetres, distància que no superàvem des de fa pràcticament quatre anys.
Per altra banda, aquesta ha sigut la segona sortida que fem amb el desnivell positiu més elevat. Val a dir que hi ha dues encapçalant el rànquing que no difereixen gaire dels 1485 assolits aquest últim diumenge de gener.
Toca descansar uns dies, una fase de l'exercici físic tant o més important que la resta. Al febrer, més i millor. Enhorabona, equipàs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes el teu comentari