divendres, 8 de novembre del 2019

CRÒNICA: SORTIDA 121 "SOTA TERRA"


Enrere deixem un octubre intensament dur i convuls pel nostre país i per les nostres consciències. Un mes que ningú de nosaltres oblidarà fàcilment.

Volem desconnectar de tot aquest calvari, encara que solament sigui per unes hores.

La teràpia arrenca el segon dia de novembre quan passen vint minuts de les nou. Desviem el punt de trobada a la Rambla a tocar del Mercat de la Independència per guanyar temps. Avui serem tres els macacos que protagonitzarem una nova excursió, una nova sortida de la vuitena temporada, la quarta des del setembre i la que suma divuit des del gener.

Amb dos Verdaguer de la mà, ens escapem de Terrassa per la carretera de Rellinars. En aquesta ocasió encarem la clàssica pujada de la Pineda fins a la urbanització dels Caus, la qual sempre sorprèn, almenys a algú que mai sap quan acaba.

Es faci més o menys llarga, més o menys feixuga, avui dissabte tenim el plus de tastar un bon grapat de cireres de pastor, aquesta peça de fruita silvestre que tant endolceix les nostres boques quan és tardor, els primers mesos de cada temporada, des de poc abans de la castanyada fins ben entrades les festes nadalenques.


Des dels més de set-cents cinquanta metres sobre el nivell del mar, toquem sostre i emprenem un llarg descens de deu quilòmetres, passant pel poble de Vacarisses i la carretera que segueix el curs de la riera de Sant Jaume, afluent del Llobregat. Tot i que avui llueix un bon Sol i encara anem vestits com si fos estiu, a la baixada un bon paravent ens fa servei.

Prenem el trencall que ens duu a les cases de Ribes Blaves, territori olesà i posteriorment, Abrera ens fa canviar de terme municipal. En arribar a la urbanització de Can Vilalba, abandonem la carretera i per primera vegada en quaranta-cinc minuts, tornem a pedalar sobre un camí de terra, el qual ens abocaria a la coneguda riera de Gaià si no fos perquè poc abans, un corriol secret ens porta de pet al Quart Cinturó; dic secret perquè almenys, amb el mapa que em guio per descriure el recorregut no hi apareix pas, aquest camí.


Sigui com sigui, en un moment donat apareixem al mig dels quatre carrils que en un futur no gaire llunyà haurien de comunicar el Vallès Occidental amb el Baix Llobregat en qüestió de segons, i el més important, sense haver de superar cap barrera orogràfica.

Com que no sabem quan arribarà aquest preuat moment, decidim anticipar-nos als esdeveniments i travessem, sota terra i en bicicleta, la Serra d'en Ribes a través dels dos túnels de mil tres-cents metres de llargada, desplaçament que pesa més a la tornada, en ser tímidament de pujada.

Feta la malifeta, ara tenim per endavant cinc quilòmetres de progressiu, però ininterromput ascens fins a casa nostra. A més, poca cosa més podem contemplar més enllà de quitrà, vorals i els pins blancs del voltant. En concloure és cert que les serres de Collcardús, el Troncó i Sant Llorenç del Munt rere les Pedritxes, treuen el nas entre la monotonia de la "b-quaranta".


Per sortir-ne superem una espècie de Gran Canyó del Colorado que al Miquel, sent el primer i el més atrevit li deixa les rodes ben enfangades; sens dubte l'anècdota de la sortida.

Arribem a casa a les dotze i quaranta.





EPÍLEG

Una bona ocasió per repetir el recorregut de la cent tretze. Avui amb una mica menys de calor i amb un Sol de novembre que no és pas el mateix que el de juny, i gràcies perquè passejar-se pel cinturó amb l'astre rei al cap ho canvia tot, i en Biel ho sap prou bé.

Més endavant seria interessant fer-lo de baixada. De ben segur que hi haurà més oportunitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari