Avui diumenge, 24 de novembre de 2019, els macacos
Biel i Marc serem els autors de la tercera sortida de la tardor. Ens reunim a les
deu tocades a la porta de casa seva i encarem un nou dia de bicicleta. Un
matí moderadament fred que obliga a posar-nos la roba hivernal; de fet la vàrem
treure del fons de l’armari amb l’Oriol Muñoz el divendres de la setmana
passada, a la tarda dotze.
Ens dirigim a la torre de Mossèn Homs seguint
l’avinguda Béjar. Són ben poques les vegades que passem per aquí en una sortida
nostra, un camí poc habitual per sortir de la ciutat. No és pas dolent, ans el
contrari. Si haguéssim arrencat des de la Plaça Vella, no hi hauria hagut més remei
que anar per la carretera de Castellar i francament, no és una part gaire
afavorida.
Des de Can Bonvilar, prenem la pista que passa pel
marge esquerre del torrent de la Betzuca. Una via molt freqüentada per
excursionistes o altres ciclistes que decideixen sortir a escampar la boira.
Torrebonica, Hospital, Can Sues, urbanització de Can
Pallars i Llobateres i Sant Quirze. Amb la seva toponímia és suficient per
descriure aquests quilòmetres més que coneguts i pedalats, sense allunyar-nos
del curs de la Betzuca en cap moment.
És al polígon industrial de Can Canals on deixem
enrere el torrent i el nucli urbà, i ens dirigim a l’antic traçat dels
Ferrocarrils de la Generalitat abans que es desviés a la universitat,
actualment convertit en el Camí Verd del Vallès. Comença ara la part més
desconeguda del diumenge i, personalment, la més interessant.
Com us podeu imaginar pel nom, el Camí Verd és
totalment pla i confortable. Un espai preparat i adequat per a les persones
que, per la seva condició física, la disponibilitat horària o el que sigui, amb
un passeig enmig del bosc es conformen per respirar aire net, fer una mica
d’exercici o, simplement caminar i desconnectar entre exàmens.
Certament, tenim la Universitat Autònoma està molt a prop. En arribar a l’estació de Bellaterra, on el camí
verd i les vies de tren es troben, nosaltres prenem ara un sender amb un nom
que acompanya moltes històries: la ruta Ho-Chi-Minh. En resum, és una
drecera per anar a la universitat.
Un diumenge a la universitat, naturalment, desèrtica.
Una imatge realment curiosa pels que estem acostumats a un paisatge del tot
diferent.
No podem abandonar la UAB sense fer-nos una fotografia
davant de les quatre columnes. Un autèntic emblema del campus.
Sobrepassem l’autopista AP-7 pel pont de l’avinguda
de la Ciència i ens aproximem al Sincrotró. Un carril bicicleta ens guia cap al
nucli urbà de Sant Cugat del Vallès, assolint en aquests instants la cota
mínima del recorregut: cent metres escassos d’elevació respecte al nivell
del mar. Queda clar, doncs, que ens espera pujada.
Cavalcar per aquesta ciutat és tota una peripècia,
no gaire agradable pels que som de muntanya, però és el que hi ha: carrils bici,
rambles, avingudes, carrers de vianants, semàfors, cotxes i el més pesat de
tot, les sis rotondes que marquen la traca final d’aquesta aventura urbana.
Connectem amb el Camí dels Monjos i, gràcies a Déu o qui hi hagi allà dalt, recuperem
els camins de terra.
Resta una dotzena de quilòmetres per enllestir la
sortida però abans, cal empassar-se tota la Serra de Galliners, de sud a nord.
Prosseguim amb calma. Coneixem prou bé aquest entorn i sabem que el millor per
no esgotar-nos de seguida és anar amb peus de plom.
Davallem de les Fonts, el qual serà cent per cent
terrassenc en un futur, sembla ser. Des del barri sud ascendim riera amunt fins
al final.
Arribem a casa a quan manquen deu minuts per les dues.
EPÍLEG
Després de la sortida d’avui queda clar que,
després de més de set anys fent sortides, encara queda molta comarca per
descobrir.
Ho farem.
🙌🏼🙌🏼
ResponEliminaVisca els mkcos
ResponElimina