EL RESUM DE LA TEMPORADA

dissabte, 21 de juliol de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 98 "PEDALAR ÉS VIDA"


Independentment de les preferències de cadascú respecte a les muntanyes que tenim al nostre voltant, en referència a una rivalitat que entre nosaltres coneixem, és evident que anar en bicicleta és fer salut, és alliberament, en el nostre cas també és fer vida social; pedalar és, simplement, vida; en això diria que tots hi estem d'acord.

La bicicleta de muntanya és l'esport que ens uneix; és la responsable, podríem dir, que va donar lloc a la creació de la nostra entitat aviat farà sis anys. Al llarg dels tres mil quilòmetres que hem recorregut durant aquest temps, hem anat descobrint el nostre entorn: els cims, les rieres, els camins, les fonts... diferents llocs que, a còpia de visitar-los una vegada i una altra, els hem fet nostres, amb un sentiment de pertinença indiscutible.

La sortida d'avui, la noranta-vuit; la novena de la temporada i la primera d'aquest estiu, és un bon exemple per mostrar fins a quin punt podem arribar a valorar i estimar el territori més proper. Podríem dir que aquesta sortida és una selecció d'aquests espais que, realment, ens han vist créixer o, millor dit; ens veuen créixer.



Com que la calor d'aquests dies no convida gaire a sortir a les hores centrals del dia, decidim convocar la sortida a dos quarts de vuit de la tarda, amb la intenció de començar sota la llum del capvespre i acabar amb els llums encesos. Teníem ganes de tornar a fer una nocturna després de molt temps, de reviure l'experiència.

La d'avui és una sortida dividida en dues parts, més endavant sabreu per què.

Arrenquem a dos quarts més cinc des de la benzinera BP i ens dirigim cap al turó de Roques Blanques. Travessem els camps que envolten el Club Egara, ara ja rostits, i passem pel costat de la universitat de l'Aleix. Tot d'una ens plantem al peu de la muntanya pelada i anem resseguint la pista fins a arribar al cim. Gaudim de les vistes, xerrem una mica i abans de continuar, capturem unes imatges que ens porten a fer un petit viatge en el temps.

22-09-2013
12-07-2018

Seguim junts, cinc anys després, davallant ara al collet de Can Roure i prenent el camí que ens guia cap a un altre punt destacat, la font del Janot.


Són les nou tocades. Des de la font seguim de baixada, no pel corriol sinó a través de la pista paral·lela, i ens situem a la riba del Llac Petit, on sopem els entrepans que portem de casa, tot contemplant el pantà i imaginant-nos algunes de les suposades desgràcies que hi han succeït.

El Llac Petit és un altre d'aquests espais amb molta càrrega simbòlica per a nosaltres, ja que va ser l'escenari de la primera sortida. La darrera vegada que el vàrem conquistar va ser a la sortida quaranta-sis, a finals de setembre de 2014, quan tot just iniciàvem la tercera temporada, però en són uns quants els moments que podem recordar.


12-05-2013
10-09-2013
28-09-2014
09-12-2012
12-07-2018

Amb tanta imaginació i viatges en el temps, comencem a agafar fred. Desmuntem la paradeta, engeguem els llums que ja és pràcticament negra nit i tirem cap avall.

Arribem a la ciutat a les deu de la nit. Les bicicletes ens porten cap a casa però algunes ments no deixen de mirar cap a una altra banda. L'Eduard i jo ens quedem en ganes de més i per tant, ens acomiadem de l'Arnau i l'Aleix i encarem, ara sí, la segona part de la sortida.

Tornem cap al Pla del Bonaire però ara, agafem la carretera de Matadepera, girem pel passeig homònim, passem per l'institut, el camp de golf, i entrem als boscos de Can Solà del Racó. A veure si endevineu quin és el nostre objectiu esbojarrat... Efectivament, anem directes cap al Mont-rodon, per la via més curta i dreta, pel camí que popularment es coneix amb el nom de K2. Alguna vegada l'havíem agafat de baixada, però mai de pujada. Gairebé és impossible fer-la sobre la bicicleta; el mateix IBP detecta pendents de fins al vint-i-tres per cent, així que ho fem caminant, mentre tornem a deixar volar la imaginació amb temes del més enllà.

Tot i que portem tres sortides consecutives coronant aquest cim, mai ens en cansem perquè per a nosaltres, el Mont-rodon és un altre lloc emblemàtic. De fet és la primera vegada que el fem de nit i sincerament, val molt la pena.




Ara sí, tornem cap a casa, amb molt de compte segons a quin tram i sobretot perquè no anem pas gaire ben il·luminats, donat que el meu frontal va escàs de bateria.

Arribem a casa sans i estalvis a mitjanit.





EPÍLEG

Una sortida novament familiar, però al mateix temps diferent, en unes hores poc habituals i com veieu, amb dues parts força diferenciades.

La sisena temporada, amics, té els dies comptats; concretament vuit si ho comptem des d'avui dissabte, 21 de juliol de 2018. Tenim vuit dies per fer dues sortides més i aconseguir un final de temporada emotiu, amb l'arribada de l'esperada sortida centenària.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari