EL RESUM DE LA TEMPORADA

dimarts, 24 de juliol de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 99 "RELLINARS, UN AUTÈNTIC PARADÍS"


Una setmana i tres dies després d'ascendir els turons de Roques Blanques i el Mont-rodon, durant una sortida nocturna pels entorns de Terrassa, avui diumenge decidim fer una excursió més desenvolupada i treballada, per llocs més llunyans que feia molt de temps que no tocàvem.

Concretament anirem al terme de Rellinars, a gaudir dels camins que travessen uns boscos encara ara amb uns verds molt intensos i vius, donat que les rieres i torrents que davallen de la Serra de l'Obac presumeixen d'un bon cabal a ple mes de juliol.

La meteorologia d'avui diumenge ens serà d'allò més favorable, ja que durant bona part de la sortida dominaran els núvols i gaudirem d'una temperatura clarament moderada per l'època.

Sortim a un quart menys cinc de deu de la Plaça Vella, ramblegem i prenem la carretera per entrar al bosc. Ascendim a la Pineda per la coneguda pista que parteix de Can Font de Gaià, passant per la Caseta, que es troba més avall, a tocar de la carena del Molinot.

Assolim els sis-cents cinquanta-tres metres d'alçada a la urbanització dels Caus i, des de la plaça, seguim un quilòmetre de baixada per la carretera que baixa a Vacarisses fins a la carena del Roure Monjo, on ens desviem per entrar al Parc Natural i emprendre el descens cap a Rellinars, ran el torrent de les Vendranes i la masia que porta el mateix nom, ubicada en un bosc de pinassa (Pinus nigra) admirable i amb els tons vermellosos de la litologia que tant caracteritza Vacarisses.






Observem que la font de la Figuerota continua activa, perquè hi ha un bon bassal enmig del camí. Ens aproximem a la masia de Can Còdol sense arribar-hi.




Deixem enrere la riera de Sanana i uns metres més amunt, poc abans de reaparèixer a la carretera, canviem el terme de Vacarisses pel de Rellinars.

Pedalem sobre asfalt durant un quilòmetre llarg i de seguida entrem al nucli urbà de Rellinars.



Després d'un revolt força pronunciat, tenim a mà dreta l'ajuntament del poble i al seu darrere el carrer de Sant Pere, que l'agafem per baixar a la riera de Rellinars i començar, així, el camí de tornada; dels tres-cents quaranta metres toca pujar fins als sis-cents cinquanta, en un tram de set quilòmetres.

Seguim la pista que transcorre pel vessant hidrogràfic dret de la riera. Ens aturem deu minuts a les fonts de Rellinars, un lloc que amb aigua és preciós; un dels racons més bonics del Parc, i més avui que la vegetació està recentment esporgada, de tal manera que es poden veure tots els brocs per on surt l'aigua.



En un dia com avui és normal veure-hi gent recollint aigua, refrescant-se i gaudint del paratge de la mateixa manera que ho fem nosaltres.




Ens fem unes quantes fotografies de rigor amb les fonts perquè, vés a saber en quin estat es trobaran quan hi tornem; penseu que van estar un any i mig seques no fa gaire, des del juliol de 2015 fins al novembre de 2016.



Dit això, avancem nou-cents metres més i, situats ara al vessant dret, traiem el nas a un petit toll molt proper a la font de Carlets; diria que no té un topònim oficial, però jo sempre l'anomeno el gorg de Carlets. El lloc és encantador, un autèntic paradís, sens dubte; i la remullada no té preu; si vens de fer esport, és una bona recompensa.



Des del gorg continuem un quilòmetre més al costat de la riera, passant per la font de Carlets, i tot d'una prenem un camí a la dreta; deixem enrere la riera de Rellinars i resseguim ara el torrent de la Saiola, que neix entre l'agulla de Roca Salvatge i el Tossal de l'Àliga i va alimentant-se, a més, de les canals que baixen de la carena del Camí Ral del Coll de Daví, sobre el qual us n'he parlat moltes vegades però encara mai hi hem anat. Una tasca pendent per la setena temporada.

Encarem el tram més dur de l'excursió d'avui. Com deia anteriorment, cal ascendir de nou fins al Coll de l'Obac. Com a mínim, tot i el Sol, el bosc de ribera fa una bona ombra i això ajuda a passar millor aquest tros que, a poc a poc es pot fer bé, sense baixar de la bicicleta, exceptuant una rampa de cent metres d'un pendent del vint-i-tres per cent, on s'afegeixen les males condicions del terreny a causa de l'erosió; en aquesta situació l'Eduard i jo acabem desistint.

Superat això, el que queda és bufar i fer ampolles. Des de la carena de Rosseguers obtenim una visió sensacional de les agulles del Camí Ral: al nord el Castell de Bocs, el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge; a l'est el Tossal de l'Àliga i els Alts de la Pepa; i a l'oest, ni més ni menys que el nostre destí: Montserrat, la muntanya màgica, la muntanya que enfilarem el pròxim diumenge per celebrar la sortida cent - no confondre-ho amb les cent sortides-, i acomiadar d'aquesta forma tan festiva i emotiva la sisena temporada, la qual ens ha vist disposats a seguir endavant i donar llarga vida al grup.




Anem acabant el recorregut, pugem cap a la Casa Nova de l'Obac, creuem el Coll, travessem un altre cop els Caus i baixem cap a Terrassa per la carena de la Pineda.

Queda enllestida la sortida noranta-nou que, com veieu, és l'última de dos dígits; des de la deu han passat noranta sortides, efectuades al llarg de cinc anys i cinc mesos.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 99



En aquesta ocasió val la pena afegir un breu comentari sobre els resultats d'una sortida que, més enllà d'haver sigut, almenys per a mi, la més bonica de la temporada, per altra banda també esdevé la més llarga, en quilòmetres i la més dura d'aquest període.

Per altra banda, amb un valor IBP de 116, la sortida noranta-nou es converteix en la segona més dura de la història, per darrere del dia que vam anar a esmorzar a Sant Llorenç Savall. Vegeu la següent taula on es mostren les cinc sortides amb l'índex més elevat, quatre de les quals corresponen a la tercera temporada.




EPÍLEG

Les sortides de dos dígits ja són història, i quin final millor que aquest.

Ens trobem immersos, ara sí, a l'última setmana de la sisena temporada; en feia tres que no tancàvem el curs d'aquesta manera i amb tantes ganes d'encetar el següent.

Com bé sabeu, enguany no només acomiadem una temporada, també una etapa, per iniciar-ne una altra.

Ens veiem diumenge!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari