Cinc setmanes més tard sembla que ja hem paït l'acabament de les vacances, l'entrada del nou curs i l'adaptació (per alguns) a la universitat. Potser aquests factors han estat els culpables de l'encallament de la dinàmica del grup. Aquest darrer cap de setmana, però, hem aconseguit convocar la tercera sortida de la cinquena temporada. Tot seguit us expliquem com va anar.
Sortim a un quart de nou i emprenem el recorregut del Puig Madrona que gairebé un any abans havíem fet amb l'Eduard Verdaguer, l'Arnau Oller i el Bernat Garreta. En aquesta ocasió comptem amb l'Eduard i el Sergi Torrontera, inclòs servidor.
Agafem la forta pujada que ens porta a Can Palet de Vista Alegre. Cauen quatre gotes però res ens fa impedir seguir endavant. Al cap de pocs minuts deixa de ploure. Entre corriols i pistes asfaltades creuem la carretera de Martorell i encarem la que per mi és la part més bonica de tota la ruta: un camí ample de terra amb vistes a la part final del riu Llobregat; el turó que posteriorment haurem d'ascendir també ens crida l'atenció. Aquest tram que ressegueix la Serra de Can Riquet ens deixa al municipi de Castellbisbal. Cinc quilòmetres marcats per la monotonia i, permeteu-me l'expressió, cutrada dels polígons industrials es veuran compensats pel què ve a partir d'ara. Ens endinsem, per tercera vegada a la nostra història, a la Serra de Collserola.
Concretament ho fem per la porta de Can Maimó, un camí que ens condueix al peu del Puig Madrona. Coronem aquest cim de 342 metres, punt més elevat de la sortida d'avui, quan falten escassament deu minuts per les onze. Des d'aquí dalt, amb els pulmons un xic rebentats després d'un ascens competitiu per alguns, dominem pel sud bona part de la conca del riu Llobregat que inclou les últimes muntanyes de la Serra de Collserola, destacant el Puig d'Olorda que apareix a la fotografia de capçalera. Girant cap a l'oest divisem el vessant oposat; la desembocadura i el Parc del Garraf al fons amb tota la munió d'urbanitzacions que resten als seus peus i les muntanyes de l'Ordal just observant a ponent. Del nord ja no cal que en parli ja que és d'on procedim. Malauradament avui no es veu la muntanya màgica de Montserrat.
Feta aquesta lectura del territori fem les fotografies de rigor i emprenem la baixada, no pel camí d'on hem pujat sinó per una trialera que ens entestem a provar fins que connectem novament amb la pista i descendim fins el trencall que es troba a mig turó. En comptes de tornar pel mateix lloc ens desviem cap al sud per anar a treure el nas a l'ermita de la Salut, també coneguda amb el nom de Santa Eulàlia de Madrona.
Un edifici religiós d'estil romànic que data del segle IX. El seu entorn és especialment bonic i ens ha convidat a aturar-nos-hi una estona. Afortunadament la porta era oberta (això no acostuma a passar) i hem pogut entrar a veure la capella i signar un llibre de visites.
Justament aquesta ermita és un dels paratges del GR-96, un sender de gran recorregut que correspon al Camí Romeu, que va a Montserrat des de Vallvidrera. L'acompanyem fins a Rubí per tal d'emplaçar-nos a la recta final de la nostra excursió. El camí de tornada a Terrassa es fa pesat, són deu quilòmetres amb pendent suau però continuada, i el pitjor, sobre l'asfalt, entre cotxes i de nou pels monòtons i cutres polígons industrials i la pudent depuradora de Les Fonts. No dieu que no tinc raó: com la baixada dels Caus no hi ha res!
MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 90
Concretament ho fem per la porta de Can Maimó, un camí que ens condueix al peu del Puig Madrona. Coronem aquest cim de 342 metres, punt més elevat de la sortida d'avui, quan falten escassament deu minuts per les onze. Des d'aquí dalt, amb els pulmons un xic rebentats després d'un ascens competitiu per alguns, dominem pel sud bona part de la conca del riu Llobregat que inclou les últimes muntanyes de la Serra de Collserola, destacant el Puig d'Olorda que apareix a la fotografia de capçalera. Girant cap a l'oest divisem el vessant oposat; la desembocadura i el Parc del Garraf al fons amb tota la munió d'urbanitzacions que resten als seus peus i les muntanyes de l'Ordal just observant a ponent. Del nord ja no cal que en parli ja que és d'on procedim. Malauradament avui no es veu la muntanya màgica de Montserrat.
Feta aquesta lectura del territori fem les fotografies de rigor i emprenem la baixada, no pel camí d'on hem pujat sinó per una trialera que ens entestem a provar fins que connectem novament amb la pista i descendim fins el trencall que es troba a mig turó. En comptes de tornar pel mateix lloc ens desviem cap al sud per anar a treure el nas a l'ermita de la Salut, també coneguda amb el nom de Santa Eulàlia de Madrona.
Un edifici religiós d'estil romànic que data del segle IX. El seu entorn és especialment bonic i ens ha convidat a aturar-nos-hi una estona. Afortunadament la porta era oberta (això no acostuma a passar) i hem pogut entrar a veure la capella i signar un llibre de visites.
Justament aquesta ermita és un dels paratges del GR-96, un sender de gran recorregut que correspon al Camí Romeu, que va a Montserrat des de Vallvidrera. L'acompanyem fins a Rubí per tal d'emplaçar-nos a la recta final de la nostra excursió. El camí de tornada a Terrassa es fa pesat, són deu quilòmetres amb pendent suau però continuada, i el pitjor, sobre l'asfalt, entre cotxes i de nou pels monòtons i cutres polígons industrials i la pudent depuradora de Les Fonts. No dieu que no tinc raó: com la baixada dels Caus no hi ha res!
MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 90
EPÍLEG
Una sortida ideal per tornar a posar-nos en marxa i orientar-nos cap a una setmana interessant. Si tot va bé el proper dissabte 15 d'octubre realitzarem la sortida noranta-u, el mateix dia en què soparem plegats per iniciar, formalment, la cinquena temporada del grup i conversar sobre projectes de futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes el teu comentari