EL RESUM DE LA TEMPORADA

dimecres, 31 d’octubre de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 102 "SENT DOS"


Amb aquest cel absolutament blau sobre les parets del vessant est de La Mola, comencem a descriure la tercera sortida de la temporada, la segona ordinària i la primera d'un octubre que fa set dies que hem posat en marxa.

Conscients que la d'avui no serà una excursió qualsevol, decidim llevar-nos més d'hora per guanyar temps. Sortim a un quart i mig de vuit i des de Matadepera, travessem el pont de la riera i ens dirigim a Can Solà del Racó. Entrem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

En aquesta ocasió us convido a acompanyar la lectura de la crònica amb el perfil topogràfic de la sortida, perquè avui és força interessant. Fixeu-vos que tenim tres pics molt ben definits durant bona part del recorregut.

Doncs bé, amb set-cents trenta-cinc metres d'alçada, el primer pic és el Coll de Grua, amb un petit esglaó que correspon a la feixa de Can Torres. Des d'aquí prenem el corriol que sota el Gurugú, el Morral de la Codoleda i la Castellassa, connecta amb la carena que ens fa baixar fins a l'ermita de les Arenes. En aquest tram brindem les primeres cireres de la tardor i gaudim d'un marc incomparable. El paisatge és la recompensa de triar aquesta opció més tècnica i abrupta per accedir a la vall que conforma el riu Ripoll.

 

Seguim la carretera en sentit nord i en un revolt, que de tan pronunciat que és li diuen el Revolt Fondo, prenem ara una pista forestal. Encarem el segon pic del diumenge per uns entorns que mai fins ara hi havíem passat en bicicleta.

El mas Dalmau, que data de principis del segle XII, s'ajeu a la falda de grans agulles septentrionals del massís de Sant Llorenç del Munt, molt a prop de la Morella, la Cadireta, el Turó de les Nou Cabres o l'inconfusible Morral del Drac. Un lloc de luxe, no cal dir-ho.


Travessem l'era del Dalmau i ens traslladem a l'altra inquilina de la vall de Mur, el mas Daví, també d'origen medieval, quan estava sotmès al domini feudal dels abats del monestir de Sant Llorenç.

Des d'aquest punt el camí tendeix a pujar cada vegada més, amb més virulència, arribant a un punt crític que ens fa perdre les ganes de parlar. És el preu que cal pagar per aconseguir la màxima aproximació a l'agulla de Roca Mur, també coneguda amb el nom de Màquina del Tren, ja que la seva forma evoca, si es té imaginació, a la d'un tren antic.


Estem a set-cents metres sobre el nivell del mar i, de moment, no pujarem més. Ara toca baixar a la Vall d'Horta, però bona part d'aquest descens el fem a peu o, si més no, lentament. Són tres quilòmetres de camí estret i força bardissa, tanmateix les vistes que ens acompanyen són espectaculars. Explico a l'Eduard que la baixa densitat i la poca alçada de la flora que ens envolta i domina bona part del nostre camp de visió és el que tot just s'està recolonitzant després del gran incendi que va cremar més de quatre mil hectàrees de bosc fa quinze anys.


A partir del Coll de Palomeres el camí s'eixampla i de seguida apareixem a la Vall d'Horta. El desenvolupament de l'últim dels tres pics que us he estat comentant fins ara comença aquí, però és molt més extens i no té tant desnivell en comparació als dos primers, per la qual cosa anirem seguint la seva evolució al llarg dels propers paràgrafs.

Des del vessant hidrogràfic dret passem a l'esquerre i al cap de poc més d'un quilòmetre, remuntem al capdamunt de la carena que separa la Vall d'Horta de Sant Llorenç Savall. Una petita equivocació ens permet veure amb detall la masia de la Roca, realment bonica.


Arribem a Sant Llorenç Savall i recuperem forces esmorzant com déu mana, perquè ens ho mereixem, no només pels trenta quilòmetres que portem sinó pels trenta que ens queda per fer. Encara ens resta la meitat del recorregut, és cert, però la tornada serà directa, per la qual cosa no es farà tan llarga, en principi.

Esmorzar un bon pa amb tomàquet i compartir unes braves a la plaça de Sant Llorenç Savall un diumenge al matí, no té paraules. No puc imaginar una vida sense moments com aquest.


Continuem. És hora de culminar el tercer pic, desfer-lo i acabar l'excursió amb una petita revàlida.

Avancem sense presses però sense pauses. Fem pujada pel camí de les Estàtues i el Coll Roig fins a Can Cadafalc. Des d'aquest punt baixem a Castellar del Vallès pel vessant oest del Puig de la Creu. Travessem el nucli urbà i prenem la carretera de Terrassa. Poc després del pont agafem un camí a mà dreta i iniciem el darrer tram de la sortida cent dos.

Un tram que, tot i no ser res de l'altre món, es fa difícil d'assumir en dies com avui, però és això o res. Sort en tenim de l'Eduard i les seves cançons, que ens transporten en moments del passat. 



Anem a buscar el nostre Mont-rodon sense coronar-lo. Mentre envoltem la muntanya per passar a la banda matadeperenca, la bicicleta del meu company perd la cadena, la mateixa incidència que va tenir durant el Camí Moliner el 2015, quan baixàvem dels Caus cap a la carretera de Rellinars.

No hi ha més remei que seguir a peu, excepte a les baixades, fins al final de la sortida.

Arribem a casa a tres quarts de quatre.





EPÍLEG

Sens dubte ha estat una sortida excepcionalment intensa i llarga, en temps i desplaçament. Una excursió dura, francament, però que ha valgut molt la pena; no tant per la sacsejada estadística que a continuació mostrem, sinó pels llocs tant bonics que hem pogut veure i al cap i a la fi, com de bé ens ho hem passat tot i sent dos.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari