dimecres, 28 d’abril del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 152 "BRU FIGUERAS"


Una sortida amb noms i cognoms, no tan sols pel gran nouvingut, sinó també pel balanç positiu de tot plegat; la jornada, la meteorologia, el paisatge i una vegada més, la companyia. La primavera, acabada de sortir del forn, ens delecta amb una excursió de matí en un ambient fred, però un Sol de març que despunta a l'horitzó a les vuit del matí, hora que proposem de quedar per rodar tranquils i tenir temps per gaudir del dia, sense presses.

L'Aleix i l'Arnau engresquen, a un tal Bru Figueras, a sumar-se a les expedicions macaqueres i si ho desitja, a formar part del grup. Una proposta transcendent que acabarà acceptant a un lloc realment imponent, al Marquet de les Roques de Sant Llorenç Savall. Anem a pams, però.

Com bé deia, comencem a pedalar quan passen deu minuts de les vuit i ho fem des del passeig del Vint-i-dos de Juliol de Terrassa. De manera excepcional, marxem de la ciutat pel barri de sant Pere Nord, fins a prendre la riera de les Arenes des del polígon industrial.

No falla mai. Quan n'Aleix i n'Arnau es posen a parlar, no hi ha qui els estiri. Ho diu el Marc Samper que els treu a pasturar les tardes de cada dimarts. Intercanvio algunes paraules amb en Bru mentre els esperem a la plaça de Sant Jordi. Sempre va bé donar-los una mica de pressió!

Pugem a Can Torres per Can Solà del Racó, ben acompanyats per nombrosos ciclistes i corredors, de bon matí. Després el primer empit, ens aturem a la cruïlla de davant del mas per respirar una mica, descarregar la pixera i sobretot, no abandonar la xerrameca. Prou que ho farem quan vinguin les pujades de debò. Notem l'Aleix una mica desdibuixat, però ell sempre ho soluciona amb una bona barreta energètica. Entre això i el descens posterior pel Rellotge, o el Pujolot si voleu que sigui més seriós toponímicament, acabem de despertar-nos del tot a un quart de deu, quan arribem a la carretera que comunica Castellar i Sant Llorenç Savall per la força de la gravetat.

Pedalem uns dos quilòmetres per carretera amb altres ciclistes, motoristes i turismes que, com nosaltres, dediquen el dia lliure a escampar la boira per la comarca o, millor dit, per Catalunya. Avui diumenge, 21 de març per cert, estem en un període de no-confinament, dins del principat.

Tombem a l'esquerra al revolt Fondo del quilòmetre catorze. La pista de terra que mena als masos llorençans del Dalmau i el Daví ens adreça, a nosaltres, a la vora del pi monumental de les Quatre Besses i ens enfila al coll de Palomeres. Posteriorment, ve la baixada fins a la vall d'Horta.

Per monumentals, les parets es poden contemplar en aquesta banda del massís; des de la Mola fins al Montcau, i la carena dels Emprius. Les cingleres i les canals que caracteritzen la regió més accidentada del parc natural. Al bell mig, és inevitable fixar la mirada a l'agulla de Roca Mur, per la seva morfologia tan peculiar, que potser per això alguns atribueixen a una Màquina de Tren.

Val la pena aturar-se a davant del Marquet de les Roques. Mai fins avui ho havíem fet a les nostres sortides, si bé no és la primera vegada que pedalem per aquestes contrades. Una casa senyorial tan formosa com la inconfusible silueta del Montcau i la punta de Finestrelles, paratges que observen la vall des de les alçades.

Les fotografies, aquí, són més que obligades. Un bon moment per parlar amb en Bru i de proposar-li que la primera no sigui la darrera. En altres paraules, el convidem a formar part del grup. Invitació acceptada. Des d'avui, doncs, tenim un nou macaco entre nosaltres, el catorzè. Bru, serà un privilegi comptar amb tu a les sortides, sempre que ho desitgis i et vagi bé, és clar!

Prosseguim. Sant Llorenç vila és el pròxim objectiu. Abans, però, fem el coll del Castell per can Brossa. Guanyem cent cinquanta metres d'una atacada. Diem adéu als paisatges de la vall d'Horta abans de davallar al poble. Les panoràmiques des del peu del castell de Pera són sensacionals i cal dir-ho, estem completament sols en la immensitat. Increïble sent diumenge.



Canviem de vessant orogràfic i emprenem un lleu descens. Encerclem la casa de Saladelafont i per les pistes ben condicionades de la baga del Genescà, sortim a la urbanització de Comabella i posteriorment, arribem a la plaça Major de Sant Llorenç Savall. Assolim els trenta quilòmetres de recorregut i al mateix temps, toquen les onze. Moment de fer una pausa i prendre el Sol a la terrassa de cal Ramon. La beguda i les patates braves no poden ser absents en un dia com avui. Evidentment, aquí no estem sols. Tot el contrari.

Reprenem la cent cinquanta-dos a dos quarts de dotze. S'apropa el migdia i cal anar per feina. La tornada la fem, un cop més, pel famós camí de les Estàtues. En Bru no s'ho creu fins que les té a davant dels nassos. Ascendim tot xino-xano, que tenim els estómacs mig plens, fins al coll Roig. A partir de llavors, la pujada continua present, però se suavitza a partir d'ara.

Can Cadafalc. Més endavant la pista experimenta alts i baixos successius fins a desembocar a un encreuament important de camins que ens fa diverses propostes: girar a l'esquerra per anar al castell de Guanta o a la dreta per baixar a Castellar. Com que encara és relativament d'hora, ens decantem per una tercera via.

Ens animem a coronar el puig de la Creu. Una de les millors talaies del Vallès que ja vàrem visitar amb l'Aleix a la primera sortida del 2021, el 13 de gener. Les vistes des de la punta no deixen a ningú indiferent. Immortalitzem la visita amb quatre captures i el més imprescindible: fotografiem el nou macaco que avui protagonitza la sortida i aquesta crònica que la recorda.

Quan estem preparats per baixar a Castellar, s'esgoten les piles del GPS. Les canvio mentre els altres tres van tirant. Aquesta aturada em fa veure les restes de la neu granulada que havia caigut la nit anterior, a un racó encara ombrívol, al costat nord de l'església que presideix el cim.

Avall que fa baixada!

Arribem al nucli urbà de Castellar del Vallès, travessem tot el barri antic i ens introduïm al camí del riu Ripoll, pels guals que tant coneixem i que en moltes ocasions no podíem evitar de filmar. De moment, encara no optem al Zona Zàping.

Déu-n'hi-do del cabal que hi ha avui, però res comparat amb el de fa un any.

Poca aigua, però un embús considerable al torrent de Ribatallada per remuntar a Sant Julià d'Altura. En un dels forats que fa el mateix rierol, quedem aturats per la gran afluència de gent. Hi ha cua per passar i per aplaudir a uns nens de sis anys aproximadament, que apunten maneres.

El darrer tràmit abans d'arribar a Terrassa també el tenim més que assumit. Cadascú se'l pren al seu ritme amb les seves capacitats. En Bru, un fora de sèrie, ens fa treure la llengua a tots!

Acabem, a tres quarts de dues, la primera de les moltes sortides que, de ben segur, farem aquesta primavera. Especialment les tardes de dimarts, que de moment en van dues amb una certa entitat. A principis d'any ens vam marcar el repte d'augmentar el nivell de les sortides, sempre dins de les possibilitats dels macacos que es deixen veure, però amb una finalitat al capdavant: fer recorreguts que impressionin tant o més que el d'avui. 

A continuació faré ús de l'epíleg per fer una valoració dels últims mesos, però només vull tancar la crònica dient que, més enllà de la qualitat, prou explicada, els resultats són realment excepcionals i fan, de la cent cinquanta-dos, una sortida per a la història.



Una crònica que arriba tard, però arriba. Com bé sabeu, part de totes les paraules que em surten de dins diàriament, he hagut de destinar-les a les pàgines d'un llibre que el mes que ve presentaré amb en Marc Malgosa i en Joan Soler.

El present és avui, plujós dimecres, 28 d'abril de 2021. Després de Sant Llorenç Savall han vingut cinc tardes més, una de març i quatre d'abril: Vacarisses, i amb més llum diürna la serra del Pi Bonic, Ullastrell, Sant Feliu del Racó i Rellinars la darrera. Cinc dimarts consecutius, amb el permís de Setmana Santa, per seguir posant a to la temporada, en aquesta època que fa un any estàvem confinats a casa. No ens podem pas queixar, malgrat tot.

De cara al maig us avancem que la nostra intenció és rebaixar lleugerament el nivell, per permetre'ns el plaer de concloure les tardes tot sopant, si les mesures ho permeten; amb el desig que tenim tots de començar a deixar enrere la pandèmia del coronavirus.

Siguin com siguin les sortides, volem que hi sigueu.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 152


EPÍLEG

Dediquem aquest espai a comentar breument un hivern que porta un titular: més sortides que mai. Una valoració que es va fer en el seu moment, a través del grup de WhatsApp i que queda recollida en aquesta crònica de principis de primavera.


Deixem enrere un hivern de no pas gaire fred, poca aigua i una mica de neu abans de fer la primera sortida de l’any. Des de la sortida de Sant Esteve fins al 16 de març, catorze sortides; tres abans d’acabar el 2020 i sis en cap de setmana. Uns resultats que podríem gairebé equiparar amb el balanç del 2020, recordem-ho: 511,3 km en 20 sortides.

Un hivern per emmarcar, amb moltes fotografies i moments inesborrables.


A partir del gener ens vam proposar el repte de no baixar de 30 km, 600 m i IBP 50 a cada sortida, tot situant-nos per damunt de totes les mitjanes, el qual queda assolit i per tant, reflectit en aquest segon gràfic. Millorem els mesos d’estiu en tots els aspectes!

Unes dades que, com a conseqüència, han fet incrementar (lleugerament) algunes mitjanes que portem mesurant des de 2012. Per exemple, si el 21 de desembre la mitjana del desnivell se situava a 603 m, a 20 de març la tenim a 622. Nota: a 28 d'abril estem a 634.


En definitiva, un hivern que supera amb escreix les millors èpoques del grup, insisteixo, pel que fa a sortides. Com deia aquell, això és motiu de celebració. Espero que de cara a properes valoracions puguem estar contents, també, per altres variables!

La setmana vinent, després del dimarts veurem com està anant la primavera.

dilluns, 26 d’abril del 2021

CRÒNICA: SORTIDA 151 "CRESTA DE GALL"


A més de ser un bolet gelatinós, la cresta de gall és un dels vint-i-cinc geoamagatalls de tipus letterbox (en aquest cas, tradicionals que inclouen segell) que hi ha actualment a la serra de Galliners, en substitució de la mítica sèrie del camí dels Monjos, arxivada aquest hivern.

Un tresor pendent que trobarem, avui dijous, 4 de març de 2021, durant el transcurs de la cent cinquanta-u, la darrera de les set sortides que aquesta temporada hem realitzat, n'Aleix i jo mateix, els dies feiners que hem pogut coincidir (preferentment els dimecres).

Comencem a pedalar a les nou tocades. Des del carrer Mañé i Flaquer pugem la carretera de Castellar i ens introduïm al passeig de Vint-i-dos de Juliol pel carrer de Còrdova. Sortim de la ciutat per Torrebonica, però en comptes de baixar directament al torrent de la Grípia, ho fem més avall per un senderó poc conegut i que travessa una àrea alternada per bosc i conreu.

Ens dirigim a Can Parellada tot passant per la masia de Can Sues i la plana de Badiella. Un clàssic dels dies que pedalem per Galliners, però avui en sentit contrari.

Som a dalt de la carena, en plena serra de Galliners i camí dels Monjos, però tot d'una, tombem a la dreta per tornar a perdre alçada. El track que tinc incorporat al GPS ens duu per camins i paratges inèdits. Galliners mai deixa de sorprendre, i darrerament estem esprement-la fort; a principis d'any tot resseguint la prova Open Natura 2010 de Sant Quirze.

Generalment són corriols estrets, però de bon fer.

Espeteguem a la C-1413a, la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès. Tres-cents metres més endavant, prenem una pista a la dreta que encercla la urbanització de Can Barata. Pugem considerablement fins al bosc de Graells, on fem una pausa i prosseguim tot fent un bucle de poca envergadura que ens adreça, de nou, al camí dels Monjos, a tocar de Bellaterra i just al peu del turó de can Camps.

Dibuixem sobre el mapa una N abans de baixar a Sant Quirze. Serpentegem les obagues de Can Caber i Can Vinyals, on drena el torrent homònim i creix del terra una pila de bolets en forma de geoamagatall. Tenim temps suficient per cercar-ne dos; el cama-sec i la cresta de gall. Una dosi de geocerca que sempre va bé per amenitzar les excursions i reposar les cames per exercir la ment i sobretot, la vista. El paisatge comença a tenir aspecte de primavera.

La urbanització de Castelltort ens dona la benvinguda a Sant Quirze. Agafem el camí paral·lel al torrent de la Betzuca per tornar cap a casa, però encara ens permetem un tercer catxé a la font de can Barra, que surt de seguida rere la reixa; és magnètic.

Per fer-ho diferent, des del túnel de la C-58 decidim remuntar per la plana dels Bellots i Can Torrella del Mas. Un ambient més suau a migdia convida a treure'ns algunes capes de sobre.

Arribem a Terrassa pel barri de Torre-sana i acabem, a dos quarts d'una, allà on arrencàvem.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 151


EPÍLEG

A la línia del que portem fent últimament: redescobrir un territori que crèiem que coneixíem prou bé. Sembla mentida, però encara queda un munt de camins i de raconades per posar-hi els peus per primera vegada, vuit anys i mig després!

Una bona manera de dir adéu a un bloc de sortides que, per motius aliens al grup, no tindrà continuïtat el que resta de temporada. 

És moment, doncs, de reestructurar les agendes i reprendre les tardes laborals a partir de la setmana que ve. Cada dimarts, si la meteorologia i la pandèmia ho permeten, intentarem fer noves expedicions sense deixar de perseguir els nostres objectius essencials, passar una bona estona en companyia i sobretot, sense mascareta.

Unes sortides de capvespre amb una llum natural que es va consolidant, i més que ho farà a finals de mes amb el canvi d'hora.

No hi falteu!