En un vespre de principis de juny amb una temperatura pròpia del mes de juliol, cap opció que no passa per aigua és benvinguda. De fet, aquest dimarts assolim els 33,8 graus centígrads. Mai, des que enregistrem dades, havíem arribat tan amunt. Ho veia a venir abans de sortir; l'estiu meteorològic i el "bombo infierno" de l'Àlex Van Der Laan han engegat amb força, aquest any.
Pensava en Rellinars, al principi, però Castellar del Vallès cau més a prop i em fa l'efecte que l'Adrià encara no coneix el gorg d'en Fitó. Així doncs, des de Terrassa sortim a dos quarts clavats de set i, juntament amb l'Aleix, acompanyem a l'hereu Abad a conèixer aquest curiós toll del riu Ripoll, a tocar de Can Juliana i el turó de la Malesa.
Tot i la nuvolositat fa calor, francament, i per això mateix transitem per riberes com el torrent de Ribatallada i una serra prou boscosa com és Sant Feliu. Més enllà de la ciutat, el termòmetre baixa dels trenta graus i, al punt més enclotat de la dos-cents quaranta-u, a la font dels Plàtans, fem la mínima de vint-i-cinc i mig.
Arribem a Castellar amb quaranta-vuit minuts de sortida, i al gorg quan encara no fa ni una hora que ens hi posàvem. No som els únics que ens animem a treure el cap aquí en una tarda com avui, val la pena. En primer lloc, hi posem els peus, però de seguida tot el cos. Ens submergim tots tres a les aigües del riu Ripoll, res de l'altre món, però ho tenim prou a prop de casa per atansar-nos-hi i treure'ns de sobre la suor sense pensar què hi pot haver al fons.
Reculem i reprenem la marxa per anar fent via cap a Terrassa, per pistes i corriols que serpentegen aquestes muntanyes humils que reposen a la falda de Sant Llorenç del Munt. Des del paratge dels Saulons, l'església de Castellar Vell sobre la talaia es reconeix entre l'alzinar que travessem fins a sortir al torrent de la Penitenta, als horts del Forn.
Si sovint girem a mà dreta per pedalar sobre una part de la carretera que se'n va a la pedrera de Can Sallent, en aquesta ocasió ho fem diferent, tombant a l'esquerra per remuntar al collet de Miralles per un camí més ample, però no menys irregular. Com es nota que aquí no hi ha res per guanyar-se la vida.
La tenim més que guanyada, nosaltres. La part que resta fins a la urbanització de Can Solà del Racó es fa llarga. Certament, són més de deu quilòmetres de pujada i el tros final té empits que desmotiven quan tot sembla haver acabat, però tot acaba i acaba bé, evidentment.
Tornem amb els de casa a un quart tocat de deu i, és clar, en plena llum del dia. Beneït sigui el mes de juny!
ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 241
EPÍLEG
Com cada trimestre, girem full i acomiadem la primavera amb tres sortides i un centenar de quilòmetres assaborits en aquest entretemps dels últims dies de fred i els primers de calor, enguany amb força calor per no haver encès encara les fogueres de Sant Joan.
La mitjana de les temperatures màximes és, a més, clarament superior a la primavera i estiu anteriors. Sort en tenim de l'aigua caiguda del cel que ha fet renéixer els rius i rieres de la comarca. En aquest sentit, podem estar tranquils per l'estiu que ve.
