La sisena temporada comença a treure pit. En tres sortides hem recorregut noranta quilòmetres i hem pedalat durant més de deu hores, ignorant els trenta minuts d'espera acumulats a la Plaça Vella, sense mencionar culpables perquè l'Arnau Oller i Prat no s'ho prengui malament.
A banda d'això són molts els llocs que estem trepitjant de nou, després del gran buit que va quedar entre la cinquena i la sisena temporada. En només dos matins hem tornat a circular pels turons de Roques Blanques, el Mont-rodon i la masia de Can Torres, entre molts altres llocs que tant apreciem. Avui, hem restituït un altre lloc emblemàtic: la font del Troncó. Una deu com qualsevol altra, però a la vegada, enormement estimada per a nosaltres.
No sé pas a què em recorda, això de restituir...
Va, anem per feina que si no, no acabaré mai la crònica i la sortida d'avui és digne de ser explicada.
La sortida d'aquest dissabte, més fàcil i planera que l'antecessora, ha nascut a un quart menys cinc d'onze del matí a la Plaça Vella. Una sortida que també ens ha portat un dels moments més esperats de la temporada, l'estrena de l'Oriol Mata. Un vell amic que a més de bicicleta de muntanya, també en fa de carretera i, com si no fos prou, també corre, neda, juga a tennis, a golf, i un llarg etcètera que val més que no us el canti perquè el blog no dóna per més. En definitiva, un noi exemplar i un gran honor que estigui entre nosaltres.
Des del centre de Terrassa ens dirigim cap a la carretera de Rellinars per agafar el camí que surt de l'hípica. Travessem els plans de ca n'Amat, entrem al bosc i mentre anem guanyant alçada, també anem endinsant-nos a la serra del Troncó.
Arribem a la font del Troncó després de recórrer l'entretingut corriol que ressegueix el vessant oest de la muntanya. Tot i que d'aigua no en surt ni gota, ha estat bé tornar-hi després de tants mesos. Aquest és el moment indicat per fer treballar la càmera.
Encarem un descens de cent vint-i-cinc metres de desnivell fins a parar, novament, a la carretera de Rellinars, on després de pedalar mig quilòmetre sobre asfalt recuperem el terreny de pissarra sorrenca, el qual predomina en aquesta part més meridional de la Serra de l'Obac.
Després de baixar, toca pujar de nou, pel camí dels Caus. Així s'anomena la pista que comunica el quilòmetre set de la carretera BV-122 amb la plaça dels Caus, vorejant la font del Llimac, la surgència dels Caus del Guitard i algun xalet dispers.
Abans d'arribar a la urbanització, prenem un desviament a mà esquerra i agafem un altre camí que ens fa perdre, una altra vegada, els mateixos cent vint-i-cinc metres de desnivell que abans però de manera més sobtada. Per aquest motiu, alguns l'anomenen el Bin Laden, ideal per fer-lo de pujada qualsevol dia d'estiu a les tres de la tarda.
Aquesta variant culmina en connectar amb el camí que ens porta cap a la font de la Cirera; una altra que tampoc raja, però que ens convida igualment a aturar-nos-hi per fer les últimes fotografies del matí. El lloc, francament, també s'ho mereix.
Rematem la sortida noranta-quatre gaudint de la llarga i melòdica baixada fins a Terrassa, acceptant que cal superar una petita bé baixa abans de sortir a la carretera.
En relació amb les sortides que hem fet fins ara, vull fer-vos notar que la ruta d'avui coincideix gairebé del tot amb la de la sortida dinou, amb la diferència que vam arribar fins a la plaça dels Caus, la foscor de la nit se'ns va tirar al damunt i ningú de nosaltres portava llums. Encara em costa de creure com vam poder tornar a casa sans i estalvis, amb quinze o setze anys que teníem.
EPÍLEG
Tal com esmento als primers paràgrafs d'aquesta crònica, aquest dissabte hem rebaixat els fums i ens hem permès un caprici. Sempre és bo prendre un respir i així afrontar millor els obstacles que vinguin en un futur. Un futur que, de mica en mica, es va dibuixant.
A veure si abans d'acabar el mes fem una altra sortida, la noranta-cinc, i seguim recuperant els llocs oblidats, sempre amb aquest afany de reconquesta.
