EL RESUM DE LA TEMPORADA

dimecres, 31 de desembre de 2014

CRÒNICA: SORTIDA 53 "THE LAST, THE BEST"

Roca de Sant Jaume (Sant Jaume de Vallhonesta)

Finalment no ha estat Barcelona, sinó la Serra de l'Obac, l'encarregada d'acompanyar-nos a la darrera sortida del 2014, aquest dimarts 30 de desembre.

La ruta que tot seguit explicarem no és ni de bon tros la més dura que hem fet, no hem arribat als quaranta quilòmetres i hem anat a un ritme força tranquil; però sí que en un dia com avui, de molt fred i que el sol amb prou feines proporcionava escalfor, l'esforç ha sigut més gran.

Amb l'Arnau i l'Eduard, que ja els podem qualificar protagonistes de la temporada, sortim a un quart de deu a l'Institut Terrassa i amb molt de fred anem a buscar la carretera de Rellinars, amb ganes de començar a pujar per entrar amb una mica de calor. Sortim a la carretera i agafem la pista per baixar a la riera i començar a pujar en direcció a els Caus; durant aquest tros ens trobem a un grup d'excursionistes d'edat avançada que també es dirigeixen cap amunt. Arribem a la urbanització i tornem a creuar la carretera de Rellinars per entrar a la Serra de l'Obac; passem per la Casanova de l'Obac i el restaurant de la Pastora, avui, sent dia laboral, ni una sola ànima.


Després d'un petit descans, agafem per primera vegada el camí de mà esquerra, entrem a una fondalada situada al vessant oest de la carena, en aquest moment es torna a disparar la sensació de fred; a més, comencem a veure el camí gebrat i bassals mig glaçats. Tot i així podem avançar amb força rapidesa i al Collet de Pals agafem un corriol que ens fa baixar encara més.

Estem pràcticament al fons de la vall, travessem el torrent de la Saiola, on hi ha una font que no hem arribat a localitzar.

Fonts de Rellinars
Quan portem uns disset quilòmetres ens trobem ja a la riera de Rellinars i de seguida anem a parar a una font tributària, la font de Carlets, i més endavant, les famoses fonts de Rellinars, avui rajant amb ganes.

Des de les fonts arribem a Rellinars; decidim no desviar-nos al centre del municipi i continuar la ruta, anem pràcticament per la meitat.





A partir d'aquí ens dirigim cap al nord per anar creuant colls i carenes per tal d'anar fent rumb cap a Sant Vicenç. En un principi tot és fàcil i agradable, a més les vistes que s'estenen des del replà de Rellinars fins les crestes del camí Ral i els Alts de la Pepa no tenen preu.




Tot és fàcil abans d'arribar al torrent de les Pasteres, aquest tros es fa força llarg i a mesura que avancem s'hi van acumulant més pedres que en un moment donat, impedeixen el pas de les rodes. Amb calma i paciència anem superant aquests obstacles i mica en mica ens anem aproximant a la Serra de Vallhonesta.

A punt d'arribar als trenta quilòmetres, ens trobem amb el camí Ral del Coll de Daví. Un camí històric i un dels elements de més rellevància de la Serra de l'Obac. Gràcies a un estudi que estic realitzant amb el treball de recerca us faré cinc cèntims sobre això:


Per parlar dels camins rals retrocedirem a l'edat mitjana, època de màxima esplendor. Un camí ral, també anomenat reial, era una via principal de comunicació i el rei era qui la concedia. 

Què té d'especial el nostre camí Ral? Moltes coses. Aquest sender és un dels més antics i llegendaris de la nostra comarca. Comunicava i encara segueix comunicant Manresa i Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la Serra de l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera, Terrassa, Sabadell i Barcelona. 

La principal funcionalitat d'aquest camí era el comerç entre ambdues bandes, recórrer-lo requeria la disposició de la meitat d'un dia, era un trajecte llarg, que al ser freqüentat provocava la necessitat de construir-hi diversos hostals i masies per donar acollida als traginers.

Amb la Revolució Industrial i l'arribada del ferrocarril a Manresa l'any 1859, el camí Ral va anar perdent el seu ús fins la seva totalitat; avui, aquest sender és molt estimat pels excursionistes que el recorren i fins i tot s'ha acabat convertint en un camí ramader.

No vull acabar aquest parèntesi sense fer esment a una de les llegendes més entranyables del camí Ral, ni més ni menys la del bandoler Capablanca; per no enrotllar-me més us facilito un enllaç on podreu llegir-la tranquil·lament.


Seguint amb la crònica, des del camí Ral, on podem observar bona part de la carena amb el Castellsapera al fons, arribem a l'ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, situada a un petit coll. Sant Jaume és un temple romànic renovat el segle XV (més informació).

Des d'aquí podem observar a banda del Castellsapera i molt més a prop, la Serra dels Ermitanets i el Farell, també s'albira el massís del Montcau. 



Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta

Deixem Sant Jaume i baixem cap als masos de Vallhonesta per arribar a l'altra ermita, Sant Pere i la masia de Can Campaner; en aquest cas Sant Pere és una església edificada al segle XII, restaurada fa un segle. Can Campaner era la casa de capellà i de rectoria (més informació).

Des de Sant Pere passem pel mirador de Sant Bernat des d'on veiem una magnífica panoràmica del pla del Bages i el pre-pirineu enfarinat al darrere. Amb agilitat baixem per una pista fins arribar a Sant Vicenç, gairebé sis hores després de sortir de Terrassa. No hi podia faltar el toc macaquero per acabar la sortida, perdem de vista l'Arnau i despleguem tot el protocol de trucar, trobar-nos i tot plegat. Quan ja està tot arreglat entrem a estació de la RENFE, una mica cansats i amb molta gana tot i que ens hem repartit un entrepà a Sant Jaume. Agafem el tren de dos quarts i arribem a Terrassa a les quatre.

Avui no parlarem gaire de números, prou que ho farem els propers dies amb el balanç del 2014; tot i així hem de destacar un parell de coses.

No ha sigut una ruta massa llarga, però tal i com podem comprovar ens hi hem tirat una bona estona, una de les raons a part de les condicions climatològiques és l'elevat desnivell positiu, que si ho comparem amb la resta de sortides que hem fet la d'avui es queda en quarta posició.



Amb la sortida d'avui hem superat les dues-centes hores, si féssim totes les sortides que hem fet des del setembre del 2012, estaríem pedalant durant poc més d'una setmana.

Per últim i a nivell de curiositat, si us hi fixeu aquesta és la sortida que més al nord hem arribat; si fa no fa a la mateixa alçada de Blanes!

MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 53



Ha estat una sortida inesperada però ben maca i interessant sens dubte; per no parar de descobrir aquest territori que sembla tant petit, però realment és majúscul.

Amb aquest gran encís que ens ha donat la sortida, tanquem una altra etapa que ens deixa no tan sols grans records i una multitud d'imatges gravades al cap, sinó també l'energia per seguir endavant, amb la passió i l'orgull de ser qui som i tot el que podem arribar a fer.

Acabem l'última crònica del 2014 desitjant-vos en nom de tot el grup el millor per l'any que ve! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fes el teu comentari