dimarts, 18 de setembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 101 "EMBRANZIDA"


Deixem enrere la sisena temporada i donem pas a la setena.

Avui dissabte, 15 de setembre de 2018, comencem a escriure un nou capítol al nostre relat, amb l'entusiasme que sempre ens acompanya i amb aquella sensació tan reconfortant i plaent de veure que allò que vàrem iniciar fa sis anys, segueix en peu.

Arrenquem la temporada amb embranzida, amb un recorregut que ens portarà a conèixer camins que fins avui no hi havíem passat mai. Una combinació de pistes forestals i corriols sense gaire dificultat tècnica que ens portaran a descobrir un entorn força desconegut i a la vegada molt proper.

En aquesta ocasió sortim des del parc dels Catalans a les deu i deu, anem a buscar la riera del Palau i ens dirigim al barri de les Fonts.

Seguim un carrer al costat de la via dels ferrocarrils que mena als camps de Can Fonollet. Des del punt més baix de l'excursió ens espera un ascens de dos-cents metres de desnivell, amb petites interrupcions que ens permetran agafar aire.

Envoltats del pi blanc tan abundant a la zona, el camí de moment és ample i de bon fer fins a Can Roig, un mas rubinenc, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que fins als primers anys del segle actual encara es dedicava, en part, al conreu de les terres de la propietat a través de la masoveria.

Sota aquesta masia i al costat del torrent de Sant Muç hi ha dues fonts, una gran bassa i una taula de pedra. Un lloc francament bonic que, de ben segur, ha acollit unes quantes celebracions.




Un camí més estret ens acompanya fins a les urbanitzacions de Castellnou i les Martines. Els darrers quatre quilòmetres d'aquest tram de pujada, ara sobre asfalt, culminen a la carretera de Martorell.

Seguim aquesta carretera i al cap d'un quilòmetre, prenem el carrer del Xot a mà dreta i de seguida el carrer del Torrent Fondo a l'esquerra, on surt un camí que ens porta a travessar una altra carretera, la d'Ullastrell, poble que avui visitarem per primer cop.

Des de la carretera prenem un camí paral·lel de tres-cents metres de recorregut. Desemboquem a la urbanització de Ca n'Amat, dins del terme municipal d'Ullastrell. Aquest és un dels pocs llocs que avui ens hauran traslladat a anteriors sortides, en aquest cas només en són tres; la cinquanta-cinc (tercera temporada), la setanta-nou (quarta temporada) i la noranta (cinquena temporada).

En pocs minuts deixem Ca n'Amat. Ens situem al vessant dret de la riera de Salzes i resseguim un corriol que, a l'alçada de l'heliport, es converteix en pista.



Els gairebé cent metres que perdem des de l'heliport fins als camps de ca n'Ametller els tornem a guanyar remuntant a la carretera. Arribem a Ullastrell a un quart més cinc d'una. 

Ens aturem a una font per omplir els bidons d'aigua i continuem carretera amunt. Abans de sortir del poble ens desviem al turó del Rector, molt a prop de l'església de Santa Maria.

Com podeu veure a les fotografies, avui tenim el dia ben ennuvolat i tot i que ens trobem a mitjans de setembre, fa força xafogor. Malgrat això, des d'aquest punt elevat gaudim d'una bona panoràmica, amb una perspectiva diferent de l'habitual; entre altres pujols albirem el vessant sud-oest del Montseny, la Mola i part de la carena del Pagès al seu darrere, a més de les serres de les Pedritxes, Can Bogunyà, el Troncó, la Pineda, el Molinot, Collcardús i la muntanya de Montserrat.




Tornem a la carretera i la seguim de pujada durant dos quilòmetres, fins a reaparèixer a Ca n'Amat, on prenem el corriol que acostumem a fer en sentit contrari quan baixem a Castellbisbal. Avui no hi ha arbres caiguts que impedeixen el pas, però el camí no està en les millors condicions.

Sortim a Can Palet de Vista Alegre i passades dues rampes pronunciades de pujada, només ens queda una més i de baixada, la qual ens ofereix una de les millors vistes de Terrassa.

Arribem a la ciutat a dos quarts de dues.






EPÍLEG

Acabo la crònica enunciant un doble propòsit de cara al curs que engeguem.

Si bé la sisena va ser la temporada de la represa, enguany proposo consolidar aquesta represa, per dues bandes.

Vull manifestar, en primer lloc, que els MKCOS som un grup, i per tant, més enllà de la passió per la bicicleta de muntanya i la forta amistat que ens uneix, tots els membres en formem part, perquè som un grup. Cal que tots i cadascun de nosaltres faci valer el seu paper, d'una forma més o menys activa, perquè això funcioni i perduri. Ras i curt.

En segon lloc, és evident que la consolidació també ha de reflectir-se a les sortides que realitzem quasi setmanalment. Així espero que la setena temporada ens porti un bon nombre de sortides i sobretot, en relació al paràgraf anterior, més d'una vegada puguem parlar d'èxit de convocatòria.

Amb el desig que tinguem una molt bona temporada.


diumenge, 2 de setembre del 2018

CRÒNICA: SORTIDA 100 "EL MATONET I EL CIRI"
















INTRODUCCIÓ

Aquest és el relat d'una sortida molt especial i emotiva, carregada de bones sensacions i evidentment, de natura, muntanya i paisatges, també d'espiritualitat i gastronomia... "bon rotllo" entre amics i moltes, moltes il·lusions compartides per una nova etapa que avui comença.

Avui diumenge, vint-i-nou de juliol de dos mil divuit, celebrem la sortida centenària amb un aire solemne i festiu, però també de cloenda, perquè acomiadem la sisena temporada. Acabem el curs de la represa. Diem adéu a la temporada on hem tornat a ser allò que sempre havíem sigut, un grup ciclista que surt al bosc cada diumenge, un grup amb ganes de gaudir, conèixer, fer salut i viure; un projecte comú amb passat, present i futur.

Durant els últims mesos hem treballat per aconseguir el final de temporada que volíem, arribar a la sortida cent preparats i disposats a fer quelcom diferent, un recorregut especial, a l'altura del moment. En cap cas havia de tenir una dificultat extrema, res que se'ns n'anés de les mans - una sortida especial no necessàriament ha de ser dura, és important acabar amb aquest fals mite -, sinó simplement una excursió del nivell que estem tots acostumats però amb un tret distintiu.

Ho teníem molt clar des d'un bon principi, les discrepàncies eren mínimes per no dir nul·les; la sortida cent havia de realitzar-se a la muntanya de Montserrat, des del riu Llobregat fins al monestir. Un entorn que depassa la nostra àrea d'influència però tot i això no és lluny de casa. Una muntanya peculiar, principalment per com està formada, amb les seves parets, canals i agulles tan conegudes com el Cavall Bernat, que es poden contemplar des de molts punts de Catalunya, i la seva posició geogràfica; formant una sola serra, sense cap mena de connexió amb altres sistemes, més enllà de la unitat litològica que comparteix, de fet, amb Sant Llorenç del Munt. Només per això, Montserrat és una de les muntanyes més emblemàtiques i visitades del nostre país.


LA SORTIDA

Ens trobem a un quart de nou del matí a l'estació del Nord, extraordinàriament puntuals, els cinc testimonis d'aquest dia històric: Aleix, Arnau, Biel, Eduard Verdaguer i narrador. Una puntualitat que contrasta amb la del tren que ens ha de dur a Castellbell, que arriba quinze minuts més tard.

Des de Terrassa, la línia de Rodalies ens porta cap al punt de sortida, fent parada als municipis de Viladecavalls i Vacarisses. Durant el trajecte, amb el permís dels matolls i l'orografia, anem albirant la muntanya que pentinarem aquest matí.

Desembarquem a l'estació ferroviària de Castellbell i el Vilar a les nou en punt.

A diferència de la sortida noranta-nou, avui el cel és serè; tan sols s'entreveuen els diminuts núvols baixos que envolten Montserrat de bon matí i algun altocúmul per fer bonic.

Travessem les vies, ens posem el casc, els guants i les ulleres de Sol, engeguem l'andròmina que ens donarà les dades: quilòmetres, desnivell positiu, temps, velocitat mitjana... col·loquem els peus sobre els pedals, el cul sobre el seient, o potser abans el cul que els peus, i ara sí... senyores i senyors, mesdames et messieurs, ladies and gentlemen... arrenca la sortida cent dels Macacos!

Prenem la carretera que ens guia cap a les cases del Vilar, voregem la masia del Puig i l'església de Santa Maria i baixem a la plaça de Lluís Companys, al nucli del Burés. Des d'aquí ens dirigim cap al Pont Vell i passem el riu Llobregat.



Ens trobem al punt on desemboca la riera de Marganell amb el riu. Precisament ens situem ara al vessant esquerre d'aquesta conca hidrogràfica i seguim un quilòmetre de pujada per carretera.

Tot d'una, agafem una pista a mà dreta, deixem l'asfalt i comencem a pedalar per camins de terra, amples, de bon fer, al voltant de camps de secà i cases pairals com el Brunet, ca la Foixarda o el raval del Ferran, on veiem un grup de persones esmorzant.

Anem ascendint fins al Serrat de la Beguda; per on passa el camí del Clot d'en Tufau, referent a la masia que queda al vessant nord de la talaia. Un camí carener que limita amb el terme municipal de Sant Vicenç de Castellet i coincideix el sender de gran recorregut GR-4, que va des de Puigcerdà fins a Montserrat.



Sobre aquest tram inicial on ens trobem, gaudim d'una visió privilegiada de la muntanya màgica. Els matolls, timonedes i pins blancs força menuts que defineixen la vegetació que ens envolta, a més de facilitar-nos aquestes magnífiques vistes, també evidencien que fa poques dècades, aquesta zona va quedar afectada pels incendis.

Ens situem ara, de nou a la carretera de Marganell, al seu pas pel pont de la Fassina. Al llarg dels deu quilòmetres que ja portem hem estat circumdant Montserrat; a partir d'aquí, començarem a aproximar-nos a la muntanya.

A continuació travessem una zona més boscosa i ombrívola, cosa que s'agraeix perquè la calor va prenent protagonisme. Som al torrent del Carner, afluent de la riera de Marganell. En un vist i no vist, apareixem al pla de Masroig, un dels llocs més fotogènics de la ruta. Des d'aquest punt les vistes de les Agulles i els Frares Encantats són espectaculars. Capturem unes quantes fotografies que, de ben segur, seran candidates pel proper calendari.








Sortim a la urbanització de Can Prat, del poble de Sant Cristòfol, i prenem el carrer de les Agulles. Tot d'un plegat finalitza el carrer asfaltat i comença la pista de Can Martorell, custodiada per un rètol que anuncia l'entrada al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Un quilòmetre enllà ens aturem sota uns arbres, descansem, ens alimentem i agafem forces per encarar la part més rellevant de la sortida centenària.

Envoltem Can Martorell i la seva bassa, i emprenem l'ascens cap a Santa Cecília. 








Durant aquesta estona cadascú pedala al seu ritme, gaudint d'aquest camí tan bonic sota les parets que ja tenim a tocar i amb els ulls posats, també, al paisatge que l'alçada permet copsar. A la llunyania veiem casa nostra, el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac; identifiquem punts destacats com La Mola, el Montcau o el Castellsapera.

Completem un tram de vuit quilòmetres, des de la carretera de Marganell fins aquí dalt, on la pujada ha estat progressiva, des dels dos-cents cinquanta metres d'alçada hem arribat als sis-cents setanta; el quaranta per cent del desnivell positiu es concentra en aquesta franja del recorregut.

Ens agrupem de nou a l'ermita de Santa Cecília i prenem la carretera, amb un descens breu, lleuger, però molt divertit, fins a l'encreuament amb la carretera de Monistrol, on tan sols queda la pujada definitiva, envoltats de cotxes, autobusos i molts, molts turistes.





Arribem al monestir de Montserrat a les dotze en punt del migdia, tots cinc amb un somriure d'orella a orella encomanadís, contents d'haver aconseguit el nostre objectiu, la nostra promesa; satisfets de ser on som, en un dia com avui, vivint plegats aquests moments de gran transcendència, moments que quedaran gravats, per sempre, a la nostra memòria.

Posem un ciri de color verd a la Moreneta, en senyal d'agraïment per les cent sortides, i de desig perquè en continuem fent moltes més.

Des de la majestuosa plaça que hi ha a davant del monestir, sota el serrat dels Pollegons i les parets de roca montserratina que ens envolten, fem la fotografia de grup tot estrenant la bandera que anirem desplegant pel territori a partir d'ara.

Abans de marxar ens aturem a una parada de queviures per tastar el deliciós mató de Montserrat.



Comencem a baixar quan falten escassos minuts per la una, el dinar ens reclama.

Tornem pel mateix camí de l'anada fins a la cruïlla de la carretera de Monistrol i de Can Maçana. Prenem la direcció de Monistrol de Montserrat per la carretera BP-1121, de baixada, i passem la Colònia Puig, el monestir de Sant Benet i la font dels Monjos.



En un revolt deixem la carretera i agafem una pista a l'esquerra per creuar el llogaret de la Calsina. Tot i que la baixada s'interromp en aquest tram que és pla i més aviat de discreta pujada, no podem amagar l'alegria i l'eufòria que portem a dins. En alguns punts on veiem una rampa més inclinada, ens posem a fer aquestes competicions de veure qui és capaç d'atrapar a qui amb la bicicleta.  Realment estem molt grillats; vés a saber què portava el matonet...

Entre derrotes i victòries, la baixada es torna a presentar amb contundència i ens trasllada, per les casetes de Morrolius i Cal Pinsà, de nou a la carretera ran la riera de Marganell.




Desfem tot el tram de carretera que hem pujat al principi de l'excursió i reapareixem a Castellbell a tres quarts de dues. Seguim l'avinguda del Pare Claret i en un quilòmetre arribem a Cal Mau, restaurant on dinarem i celebrarem moltes coses: la sortida cent, el final de temporada i... el vintè aniversari del Biel, on no podia faltar la bufada d'espelmes sobre un pastisset de xocolata, una sorpresa que hem mantingut en secret durant tot el dia.

Acabada la festa, remuntem pels carrers de la urbanització del Borràs, sota un sol de justícia, fins a l'estació de tren per tornar cap a casa.



ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 100




EPÍLEG

Un final de temporada immillorable, la sortida ha anat com una seda, sense incidències ni entrebancs de cap tipus. Com havia de ser.

Sens dubte, aquest serà un dia que mai oblidarem.