CRÒNICA: SORTIDA 239 "RIU DE LLI"

La referència més antiga de poblament que coneixem de Rellinars és la troballa d’una ara de gres d’època romana amb traces ibèriques a l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí. Si ens centrem en l’origen etimològic, es diu que el nom de Rellinars deriva de Rio Linars i que alhora presumptament ve d’un riu en el qual trobàvem plantacions de lli. En els documents més antics, que corresponen al segle XII, els noms que apareixen són també Ridlinars, Redlinars, Riu Linars. En documentació posterior, dels segles XVII i XVIII, trobem Reynás o Reinàs. Curiosament, aquesta és la fórmula que algunes persones encara utilitzen oralment per referir-se a Rellinars.

Rodar sobre les aigües de la riera de Rellinars no es veu cada primavera. Ho gaudim els tres en aquesta jornada de tornada a la rutina, avui dimarts, 22 d'abril de 2025, que alhora és la vigília de Sant Jordi.

Fa dies que em consta que els sobreeixidors del nord de la comarca tornen a brollar després de cinc anys. Tenia clar, doncs, que la primera sortida a fer després de Setmana Santa havia de ser aquesta, i més ara que disposem de llum natural per estona. El gener no era pas el millor moment per tombar a aquest vessant de la serra, i menys en aquella gèlida nit de lluna plena.

A tres quarts menys cinc de set prenem el pla del Bonaire i, pel club esportiu i la carretera, entrem a Matadepera. Contornegem la riera per Can Torrella de Baix i li'n diem adeu per remuntar la urbanització de les Pedritxes i el camí que mena al coll de la Riba. De dia es veu tot tan diferent...

El coll de la Torrota sol ser el cim dels nostres itineraris, avui no és pas cap excepció. El descens fins a la Casa Nova de l'Obac és un dels meus preferits del parc, però el que ve a continuació no té res a envejar. El pas pel pla de les Farigoles sempre és màgic, sigui primavera, estiu, tardor o hivern. A mà dreta, les agulles de la carena del camí Ral regnen imponents en la mirada cap a la serra de l'Obac. Mentrestant, la muntanya de Montserrat prepondera a ponent, i cap a aquesta direcció érem fotografiats per en Narcís Serrat un diumenge de gener de fa quatre anys.

La baixada sobtada és tot seguit i ens introdueix a les valls més inhòspites de Vacarisses i Rellinars. Si les fondalades parlessin, molt ens explicarien d'aquells que en treien profit per amagar-se o escapar-se. El 2025 ho fem nosaltres per esbargir-nos i passar una bona tarda en contacte amb la muntanya i la mare terra, de la qual en neix l'aigua que vessa dels aqüífers saturats i ens obsequia amb un espectacle natural al costat de casa, sense necessitat de travessar la península Ibèrica ni fer cap vol transatlàntic. Com són els Caus del Guitard a Terrassa o l'avenc de la Barbotera, la font de la Saiola és un altre exemple. Ens aturem a davant de la boca mentre explico el fenomen a l'Adrià i l'Aleix.

Fidels al curs de les rieres i torrents, des de la Saiola, la pista avança fins al pla de la Bàscula, on es produeix l'aiguabarreig amb el torrent de la Barbotera, més avall, amb el del Conill i el de Carlets. Sobrepassem el gorg on ens banyem a l'estiu abans de fer front als minuts més afables de la dos-cents trenta-nou: bany de rodes a la riera de Rellinars, al meandre que hi ha a tocar de la presa.

Sortim de jugar a la riera i, és clar, cal fer una aturada obligada al berenador de les Fonts, amb uns fotogènics i ufanosos raigs que surten dels brocs que fa una pila d'anys va construir el meu tiet avi amb una colla de jubilats. -Ens ho passàvem molt més bé així, que no pas al bar-, em deia sovint l'oncle.

Carreguem bidons tot admirant el racó abans de prendre el camí de tornada a casa, que el fem per la carretera després de passar pel nucli urbà de Rellinars, tranquil com és obvi en un dia com avui.

La collada de l'Obac cal agafar-la amb paciència i sense pressa, especialment aquells que la carretera no és la nostra zona de confort, com jo. Si no seguim aquesta conducta, la B-122 es pot fer força feixuga. Sortosament no són gaires els cotxes que hi passen, més aviat la gent que torna al poble havent treballat.

Després del coll, ja tot és dat i beneït. Arribem a la ciutat al cap de tres hores d'haver-ne sortit, quan són dos quarts tocats de deu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 239

EPÍLEG

Depassem de nou la barrera dels trenta quilòmetres, en una sortida de desnivell, però assequible gràcies a la dosificació en dos pics diferenciats i prou progressius; res que impliqui treure la llengua per la boca, sempre que no es pretengui seguir el ritme de l'Adrià Abad!