CRÒNICA: SORTIDA 146 "OPEN NATURA"

Si parlem de Galliners, a tots ens vindrà al cap el paratge feréstec escapçat per la metròpoli de Terrassa, Sant Quirze, Cerdanyola, Sant Cugat i Rubí; en què el pi blanc (Pinus halepensis) a les àrees més enlairades i l'alzina (Quercus ilex) a les parts més frondoses són el comú denominador sobre un dens i espès sotabosc. Un petit pulmó verd enmig de la plana vallesana que connecta les serralades prelitoral i litoral, presidit pel Pujol Blanc i el llegendari Camí dels Monjos.

Ja són unes quantes les vegades que hem travessat aquests boscos a tocar de casa. Tot i això, segur que mai com avui diumenge, 24 de gener de 2021, hem explotat tant la immensa xarxa de pistes i corriols que fan, de Galliners, una serra potser caòtica i laberíntica, però al mateix temps, un lloc idoni per gaudir i aventurar-se tot dibuixant i desdibuixant un garbuix inacabable de possibilitats, tot posant a prova el cos i la bicicleta.

No és pas estrany pensar, doncs, que Galliners és una muntanya atractiva per preparar reptes o competicions, tals com la Open Natura 2010, que des de la població de Sant Quirze del Vallès proposa una incursió gens fàcil. En aquesta ocasió, tres Macacos decidim reproduir-la. Ens ho prenem com un objectiu personal i alhora de grup; realment una autoavaluació per tenir una radiografia del present i una projecció pel futur.

Iniciem la sortida cent quaranta-sis a un quart tocat de nou. Des de la Rambleta, seguim el vessant dret de la riera del Palau fins al castell de les Fonts. Agafem el camí de can Corbera i ens endinsem al bosc de Can Viver, una de les portes d'entrada a la serra de Galliners.

Ens trobem a una pista ampla que puja ràpidament al punt més alt de la muntanya, però nosaltres de seguida girem a la dreta. En aquest precís instant, ens incorporem al recorregut de la Open. Comença el joc. Davallem per un corriol força erosionat que ens obliga a baixar de la bicicleta. Per sort, no tots els camins que ens esperen tenen xaragalls com els de benvinguda.

Ens adrecem al Pujol Blanc pel caminoi que tantes vegades hem acreditat per travessar la serra de ponent a llevant. Prenem el Camí dels Monjos en sentit sud i arrenquem, ara sí, la disbauxa.

Comença el primer bucle, paraula que aquest mes quedarà impregnada al diccionari del grup. En un lloc on conflueixen quatre camins, tombem al sud-oest per un senderó ens porta a un cercle de dos quilòmetres que acaba al punt de partida. La tretzena sortida de la temporada, amics, va d'això.

Tot i el soroll desagradable que desprenen els frens de la bicicleta de n'Aleix, res i ningú ens treu la predisposició i la capacitat que conjurem tots tres per assolir el repte que avui ens proposem, en un dia de gener meteorològicament òptim. El temps assolellat i poc fred, però, provoca també una allau considerable de persones. Caldrà adaptar-se a aquesta adversitat, una de tantes.

El pas per Can Barata marca el segon bucle. Abans de tancar-lo, obrim el tercer a una esplanada.

Des del mirador de Can Barnola, toca fer un descens que també ens resulta familiar, però que al cap de poca estona es desvia per un terreny de nou desconegut. Sortim a una clariana amb unes vistes sensacionals de La Mola i el Montseny, avui encara enfarinat, i recuperem el desnivell perdut pel camí de la Bigorra, passant per Can Barnola.

Acabem el tercer bucle, on presenciem la caiguda d'un ciclista, sense cap més transcendència.

Travessem la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès i, des de la urbanització de Can Barata, ens dirigim a la part més allunyada de la prova i de la mateixa sortida, entre terres rubinenques i santcugatenques. Encara ens queden quinze quilòmetres llargs de repte i bucles enrevessats però ara, amb l'afegitó de la geocerca.

Es podrien considerar els dos bucles restants com un de sol, ja que el segon (especialment breu, però intens) es desenvolupa a dins del primer. La volta amb prou feines és d'un quilòmetre, sense comptar el petit tros que es repeteix entre anar i tornar.

A continuació, trobem el primer dels quatre geoamagatalls que ens venen de pas. Un catxé de jmrfrubí i mussol8 que no es deixa trobar fins al cap de vint minuts; quan acabem localitzant-lo uns deu metres desviat segons el GPS, però això sí, tal com diu la pista i a un amagatall obvi i discret. Un contenidor ben pensat i elaborat que commemora els que han sofert les conseqüències més negatives de la pandèmia, especialment aquells que han perdut la seva vida.

Immediatament després signem dos micros molt propers, associats al primer, els quals tributen al camí de Can Graells, a cavall del cementiri de Sant Cugat i el complex Hewlett Packard. De fet, aquí mateix hi ha també un club d'aeromodelisme com el que tenim a Can Boada. Tres avionetes teledirigides ens criden l'atenció mentre signem un dels catxés.

En una aturada mirem de solucionar el problema que té la bicicleta del company Aleix, sense èxit. L'endemà la portarà al taller. Notem que fa més calor que fred i alguns ens desabriguem fins al punt de quedar en màniga curta, i això que estem a 24 de gener!

Prenem el Camí dels Monjos i amunt fins a girar a la dreta per baixar a Sant Quirze del Vallès. Abans, però, fem una última aturada perquè els meus amics puguin veure i signar el "M A C R O C A C H E"; un geoamagatall emblemàtic de la zona que vam trobar amb en verdagame el 24 de maig de 2015, a la sortida seixanta-cinc. 

Malauradament, avui el trobem obert i amb tot el seu contingut escampat; almenys a tocar de la capsa. Signem com podem, ho recollim tot i intentem deixar-ho el més decent possible. Això sí, la visita de manteniment per part del propietari és urgent.

Posem fil a l’agulla que es va fent tard. Per Can Camps i Can Vinyals, arribem a Sant Quirze del Vallès a un quart de dues. El moment oportú per seure a fer unes braves al Sol abans d’acabar la sortida, a prop de l'estació dels Ferrocarrils. Una recompensa més que merescuda.

Amb les bicicletes intercanviades per facilitar la recta final al meu amic, pugem pel torrent de la Betzuca fins al pas soterrat de la C-58. De la plana de Can Badiella avancem a Torrebonica i superem la darrera ascensió fins a arribar a Terrassa.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 146

EPÍLEG

Celebrem la consecució dels quaranta quilòmetres a la vora del castell cartoixa de Vallparadís, barrera que no sobrepassàvem des de fa gairebé un any. Alhora, hem superat sense cap entrebanc un repte difícil, però possible. Rere el cansament hi ha la satisfacció personal i col·lectiva. Entre els tres avui hem sembrat la llavor de les grans i engrescadores aventures que ens esperen.