CRÒNICA: SORTIDA 163 "ÉS NADAL"

Sense adonar-nos, han transcorregut dotze mesos i sí, torna a ser hivern. Torna a ser Nadal, malgrat tot. Deixem enrere un altre any que, tot i que ha estat més suportable, queda lluny dels temps en què els positius no eren res més que gent optimista.

Malauradament, la pandèmia i el virus segueixen a l'ordre del dia, marcant-nos allò que podem fer, i el que no. Ara com ara és temerari anotar quelcom a l'agenda a més de set dies vista, especialment en aquestes dates assenyalades. Cal fer bondat, recollir-nos amb la gent més propera i estimada i dedicar aquests últims sospirs de l'any, és clar, a fer balanç i abocar la mirada al futur, sense perdre mai l'esperança i no dubtar que el demà, serà millor.

Els macacos rendim comptes a l'agost, entre temporada i temporada. No obstant això, la crònica que tenim entre mans, només pel fet de documentar la darrera sortida ordinària del vint-i-u mereix aquesta reflexió prèvia i sincera -darrere seu vindrà la tradicional de Sant Esteve-. A l'epíleg faré la més breu de les valoracions, a grans trets, de l'any que acomiadem. Ara posem-nos a pedalar!

Després de dues sortides consecutives sortint a les vuit del vespre, avui dilluns, 21 de desembre, tornem a quedar a dos quarts de set. Tot i que és el dia del solstici, el fet que a partir d'ara hi haurà cada vegada més claror a les vesprades reconforta, certament. A més, no fa gaire fred gràcies al tel de núvols que cobreix el cel. 

Des de Mañé i Flaquer 22, els carrers de Prat de la Riba, de Doctor Ferran i de l'Alguer ens treuen de Terrassa pel nord i de seguida ens situem al marge esquerre de la riera de les Arenes -en el sentit de la marxa-, per menar a Matadepera.

Feia gairebé cinc mesos que no pujàvem a Can Torres. La darrera vegada va ser a la sortida cent cinquanta-tres, tot acomiadant la novena temporada. És dia de tornar-hi, en aquesta ocasió, sense xafogor, sense mosquits ni escorpins.

Passem la masia de llarg i ascendim a la carena del Sabater Vell pel collet d'en Cabrafiga. Tenim per endavant la llarga i estesa baixada pel coll de la Rocassa i el sot de la Carda, però abans d'entomar-la n'Aleix em fa recordar que el quilòmetre sis mil és a tocar. Ho havia oblidat completament i per aquest motiu no duc el cartell preparat; tot és qüestió de dibuixar-ne un a mà i restar pendents fins al moment precís, en ple sot.

Una consecució que arriba 296 dies després de la darrera, quan vam assolir els cinc mil quilòmetres, el passat 28 de febrer, de baixada per Sant Feliu del Racó cap al camí de la pedrera de Can Sallent, abans de coronar el Mont-rodon.

No arribem a sortir al dotzè quilòmetre de la B-124. Uns tres-cents metres enrere, a mà dreta neix un caminoi que serpenteja la baga del Pedro fins al sot del Pujol, on descendeix una pista que també prové de la Rocassa. Ho hem volgut fer diferent per conèixer aquesta altra via, que en un primer moment semblava de bon fer, però després ens ha obligat a baixar de la bicicleta.

Arribem al mas Olivet. Confiant que un senderó ens guiaria al següent destí, caiem a un altre parany. Decidim recular els cent metres que hem fet de més i que van a la garrafa.

Sant Feliu del Racó ens rep guarit de Nadal. No ho havíem demanat pas, però ens han deixat la plaça a punt per fer diverses fotografies. Una autèntica postal de Nadal que ens serveix per desitjar bones festes als que ens segueixen a les xarxes socials i als visitants del nostre blog.

Cinc minuts de distensió per preparar-nos pel que ens espera. Des del rovell de l'ou d'aquesta entitat municipal descentralitzada pertanyent a Castellar del Vallès, és moment de sumar dos-cents metres de desnivell amb empits de fins al 18 %, fins a tributar a la capçalera de la urbanització.

De camí a Matadepera, a la vora del Girbau se'm presenta un problema amb la cadena, que queda tensada fins al punt que em dificulta avançar. Per motius inexplicables, aquest problema es resol només avançar uns cent metres. Un fet tan misteriós com el llum del company, que malgrat que no fa tres hores que rondem, tan sols hi ha un llum encès dels tres que indiquen la bateria restant. Tot plegat ens passa a la recta final de la cent seixanta-tres, de baixada a Can Solà del Racó.

Ho enllestim del tot per Puigbarral, seguint el camí dels Monjos i embolicant-nos una mica més pels terrenys de la propietat. Està clar que avui els experiments no ens han anat del tot bé; tanmateix, el resultat és una tarda ben aprofitada, amb una sortida que amb el desnivell més elevat, esdevé, de moment, la més dura de la temporada. 

Arribem a casa a dos quarts i mig de deu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 163

EPÍLEG

Fins aquí un any que ens deixa, com podeu veure, més sortides que mai.

Quaranta-dues escapades que es tradueixen en cent trenta-dues hores més pedalant plegats, plenes de diversió, esforç per estar progressivament més preparats per arribar més lluny, però esforç, compromís i tota la implicació possible, també, per mantenir la flama encesa. Sabeu a què em refereixo i avui sí, cal dir-ho, moltes gràcies, Arnau i Aleix. Si no fos per vosaltres, absolutament res hauria estat possible. Gràcies a vosaltres, el projecte es manté ben viu i seguim compartint aquesta passió que tenim en comú, que ens fa cada dia més feliços i ens empeny a seguir endavant, sempre endavant, fins a assolir, aquest 2022, una dècada carregada de grans moments.

Enguany, començàvem amb les sortides de dimecres amb l'Aleix, i l'Arnau els caps de setmana durant el primer trimestre, quan la bicicleta era aleshores l'únic mitjà per sortir del municipi.

Al març, amb la incorporació del Bru ens vam comprometre a sortir cada setmana, i així va ser fins a acabar la temporada. Els primers sopars a la fresca després de molts mesos amb els restaurants tancats a les nits, i amb un toc de queda que s'aixecà el mateix dia que n'Aleix feia els vint-i-quatre.

Un any que per primera vegada, un macaco que va sortir del grup a la quarta temporada ha tornat, i de quina manera! Ens referim al Bernat Garreta, acompanyat del seu germà Marçal.

Eduard Verdaguer, com et trobem a faltar! Per sort vam poder fer amb tu una de les més boniques tot travessant l'Obac feréstec, pedalant de nou per Rellinars i superant valls i carenes abruptes fins a arribar a les balmes de l'Espluga, sense rebre cap esbroncada per part dels que creuen que la muntanya només és seva. Esperem veure't ben aviat amic, a tu com als que fa més temps que no només no veiem, sinó que no en sabem res des de res.

Com a mínim, podem dir que l'Oriol Muñoz i el Quim Gómez, també són cares del 2021.

La desena temporada, arrencada al setembre amb la bandera hissada a la font del Troncó, avança amb el misteriós so dels tambors que sentíem des del torrent de Ribatallada i una llum taronja que dels fanals de les urbanitzacions, en poques setmanes tornarà a ser el color del cel dels capvespres de primavera.

Encarem ara, un nou any per no deixar de sortir, gaudir, conversar, menjar braves, pollastre i bacó i sobretot, el més important, assaborir cada minut i cada quilòmetre tant com puguem.

Aquest 2022, més i millor, i la farem ben grossa!

Bon Nadal i bon any a tothom!