CRÒNICA: SORTIDA 236 "SOTA UNA LLUNA PLENAMENT GÈLIDA DE GENER"

Del dimecres 8 al diumenge 26 hi ha uns dies i vaig considerar bo incentivar una sortida més al gener costerut abans que n'Arnau se'n vagi uns dies a Suïssa a fer companyia a en Bernat. Qualsevol oportunitat per a sortir, com a mínim tres o quatre, és benvinguda.

Unes vint-i-quatre hores abans de la dos-cents trenta-sis, es proposa que aquesta sigui una sortida de més nivell respecte a les últimes, aplanant així el camí cap a una segona meitat de temporada amb més exigència, però, al cap i a la fi, amb més recorregut.

Dilluns 13 de gener de 2025 ens hi posem amb una puntualitat, parlant de Suïssa, sorprenent. Així ens agrada, Arnau! Llàstima que l'Aleix no s'ho ha acabat de creure i ens toca esperar uns minuts a la rotonda de Can Colomer. Aturats, fa fred. De fet, durant el dia no era pas difícil pensar que, en caure la nit, els termòmetres es desplomarien.

Ens posem a pedalar per on acabàvem dimecres passat, pels plans de Ca n'Amat. Passem ràpidament el tàlveg de la riera de Gaià i de seguida iniciem el camí de pujada cap a la Pineda per a signar un deure pendent i un interrogant que vàrem obrir abans de Nadal. Qui ha matat la Pineda? Anem a posar llum a la foscor.

A l'encreuament de camins que hi ha al nord de Can Font de Gaià, prenem la pista en sentit nord que mena a la Pineda. Hi ha la cadena de sempre que barra el pas als vehicles motoritzats, però una enganxina a l'arbre indicant propietat privada no ens fa sentir del tot segurs, però cap amunt que fa pujada.

Pugem, passem per la caseta de la Pineda i, fins al coll de Colomers, com sempre. Tot bé fins a aquest punt. A continuació, cap a la Pineda no hi ha cap desviació per agafar un camí alternatiu. Abans d'arribar a la masia, un cartell suspès per una cadena més prima que la de baix ens diu "Prohibido el paso", però el que posa punt final a tots els dubtes és el símbol d'una persona amb una línia diagonal vermella a sobre. Més clar l'aigua, per aquí no podem seguir. Si res canvia, arribar a la urbanització dels Caus per la Pineda forma part del passat. La meva opinió al respecte la teniu més que explicitada a la crònica de la dos-cents trenta-tres.

No tenim més remei que recular al coll de Colomers. Girem a l'esquerra per anar a buscar la carena del Guitard, el camí vell de Terrassa a Rellinars, per on vam baixar el proppassat disset de desembre en veure que no podíem baixar per la Pineda. Ens han robat un tros de muntanya que, des del 2012 fins a l'any passat, hem pogut gaudir en moltes ocasions. Punt final.

La variant que ens toca fer no està en les millors condicions. Tot plegat fa estroncar el ritme i ens convida a replantejar la present sortida. Es va fent tard i el fred es va imposant. La sensació de cru hivern es va accentuant per minuts i decidim no fer davallar més els graus centígrads, no val la pena.

Deixem per d'aquí a unes setmanes la carena del roure Monjo, les Vendranes i el torrent de la Saiola. Aquests paratges que no tracem habitualment convé admirar-los de dia. Així doncs, posem rumb directe cap a la collada de l'Obac i la Casa Nova. Ens aturem a beure aigua i a menjar alguns festucs a la terrassa de la Pastora.

En aquesta sortida extraordinàriament freda, com bé apuntarem a l'epíleg, ens acompanya la primera lluna plena del 2025. Una llum intensa que permet copsar la silueta de totes les muntanyes del nostre voltant i, ves per on, enregistrar unes espectaculars fotografies de llarga exposició, esdevenint aparentment diürnes unes imatges nocturnes. Els estels i l'enllumenat de Vacarisses i de Montserrat delaten un truc que evidencia tot un món per descobrir i aprendre.

És clar que, aquesta estona de distensió i esbarjo, per contra, ens fa notar encara més fred al moment de reprendre. Per sort, hi ha un quilòmetre i mig de pujada fins al coll de la Torrota per entrar una mica en calor. Nogensmenys, la baixada fins a casa serà d'allò més simpàtica.

Coll de la Riba, urbanització de les Pedritxes i riera de les Arenes. Tal com descendim decreix la temperatura fins a situar-nos a un grau sota zero a l'altura de la deixalleria municipal. A mesura que ens anem apropant a Terrassa pugem a tres, quatre graus positius, però la velocitat fa que aquest augment no resulti gaire significatiu, el contrari. Que bé que anirà avui una dutxa d'aigua calenta!

Decidim esquivar la darrera part de riera i travessar el nucli urbà de Matadepera, així traiem el cap a la plaça de Cal Baldiró i fem una visita al pi de Sant Sebastià. Dissabte es va fer la popular baixada del pi, amb les costellades de rigor, i ahir diumenge al matí es va posar l'arbre dempeus al bell mig de la plaça.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 236

EPÍLEG

Arribem a casa a tres quarts de deu, sense sentir els dits dels peus i les mans en el meu cas, però content de posar una sortida més al sac. Tot i que la natura -i sovint l'home- no sempre ho posen fàcil, aquí estem els macacos. Persones fortes i resistents, amb capacitat per suportar inclemències com el fred rigorós que avui, ens deixa uns resultats de rècord.

La vuitena sortida de la tretzena temporada ha estat francament molt freda i segur que serà de les que recordem amb facilitat. No obstant això, encara queden dos mesos llargs d'hivern que poden donar molt de joc. De moment, sembla que el diumenge 26 tindrem un respir. Aprofitem-lo!

CRÒNICA: SORTIDA 235 "FORA DE RUTINA"

Així és com més ràpidament avança la setmana. Si no, es faria més monòton i feixuc. No hi ha res com agafar la bicicleta i sortir a la muntanya entre setmana, especialment si és a una hora que habitualment se sol treballar, com és el meu cas. Una alteració de torns em permet fer quelcom que a aquesta època, és d'agrair: poder pedalar al matí i amb els raigs del Sol escalfant a la cara i contrarestant la frescor de les baixades.

No obstant això, a un quart de vuit encara és fosc. Aquesta és l'hora que donem el tret de sortida a la dos-cents trenta-cinc, de la mà de l'Arnau i en Bernat, que aquests dies és a casa i no ha desaprofitat l'ocasió per venir a veure'ns set mesos després de la darrera ocasió que va poder pedalar amb nosaltres, el 13 de juny, per a ser exactes.

De la BP pugem al Parc Agroforestal de Terrassa i ens endinsem als terrenys de Can Candi per enfilar la muntanya de Roques Blanques. Aquella que ascendíem per primera vegada a la sortida sis i tantes altres, fins avui. A dalt, un respir per admirar i fotografiar les primeres llums del dimecres, 8 de gener, dia que es reincorporen molts nens i nenes, nois i noies, professors i professores, educadors i educadores.

A la mateixa hora que obren les portes de les escoles i instituts, el silenci regna a la serra de les Pedritxes. Els animalons del bosc comencen a despertar-se a poc a poc, tranquil·lament. Nosaltres tres, procurant no interferir-hi, prosseguim sigil·losament per les obagues del turó, per un descens inèdit que tenia ganes de conèixer, però és més tècnic del compte i dubto que el repetim. Prego disculpes als dos conillets d'índies.

Des del collet de Can Roure, avancem pel camí de sempre fins al collet d'en Janot. En aquest punt, decidim trencar a mà esquerra i encetar el descens cap a la plana, però encara hi ha temps per més sorpreses. Descartat resta, doncs, el pensament que tenia inicialment: arribar gairebé a les Foradades i tombar per un senderó a mà esquerra del pla de l'Alzina del Vent, dues corbes abans de l'encreuament de les cavitats. Aquest és un corriol no gaire atractiu al principi pel pendent accentuat que presenta, però de seguida se suavitza i ofereix una bona tornada a Terrassa tot passant per la bassa del Troncó, entre moltes altres opcions per la serra homònima. Ho deixem per a més endavant.

A la pista que mor el camí d'on venim, en comptes de davallar a Can Bogunyà, heus aquí el gir de guió. Remuntem uns metres serra amunt per la mateixa pista com si volguéssim dirigir-nos als arbres pintats de colors, però, tot d'una, girem a l'esquerra per baixar al torrent Mitger de Ca n'Amat. Ens endinsem a la petita vall a través d'un pas que comença bé; estret, però viable. En fer un gir de cent vuitanta graus el caminoi s'inclina de sobte i, posteriorment, presenta una important caiguda.

Superat aquest tràngol, les mans deixen de fer pressió sobre els frens i, de forma més distesa, anem deixant enrere la muntanya per prendre el curs del torrent. A aquesta hora del matí, a tres quarts de nou aproximadament, la llum del Sol comença a brillar amb la força relativa del mes que som. Tot i això, el dia es presenta amb un cel ben blau i una visibilitat extraordinària, facilitant un contrast de colors sobre el paisatge d'allò més pintoresc. Les fotografies preses ho evidencien, almenys una mica.

Sortim de la llera i, cap a l'oest, els plans de Ca n'Amat ens porten cap a casa. Arribem a la ciutat gairebé a les nou, moment per fer el merescut i esperat esmorzar al restaurant de l'hípica de la carretera de Rellinars.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 235

EPÍLEG

Si tot va bé, el diumenge 26 de gener podrem tornar a sortir de dia. A veure si finalment s'alineen els astres i coincidim per fer una excursió com els vells temps. Abans, però, sembla que tornarem a ser homes llop i de fred, en passarem força.

Bernat, gràcies per venir i pensar en nosaltres. Esperem que tinguis bona tornada a Suïssa i que ens tornem a veure aviat!

CRÒNICA: SORTIDA 234 "LLEI DE VIDA"

La temporada continua, però canviem d'any. Aquest és el ritual de cada gener, després dels àpats de Nadal i a l'espera del tortell de Reis. Uns dies de repòs i reflexió, sense desaprofitar aquests dies per fer el que més ve de gust: sortir de casa -més si el temps acompanya- i gaudir de les tradicions de cada Nadal com el Quinto, veure els amics i escampar la boira a la muntanya.

Deixem enrere el 2024 amb una sortida més que l'any anterior, divuit entre gener i juliol i cinc entre octubre i desembre. Un any de persistència malgrat ser un any de canvis; de progressos que, majoritàriament, han sigut positius per a nosaltres. Per exemple, l'Aleix i jo, que avui diumenge realitzem la primera del 2025, estem començant a viure a una nova llar. En Bernat viu a Suïssa. L'Eduard Restoy, en darrera instància, es va casar al març i està a punt de ser pare, obrint les portes a la segona generació dels macacos.

De contalles personals en podem fer una pila dels quinze que som. Quant al grup ciclista, fet el petit apunt em disposo a encetar la crònica de la dos-cents trenta-quatre i, al final, dedicaré les darreres línies a comentar la jugada dels últims dotze mesos, més aviat en termes quantitatius.

Avui divendres, 3 de gener de 2025, posem el comptador a zero a les deu tocades del matí. Donem la benvinguda al catorzè any natural dels MKCOS en un ambient agradable per ser inicis d'hivern. Arrenquem aquest període que ens ha de dur, no obstant això, les escapades més fredes i fosques de la temporada. La il·lusió per sortir en bicicleta no interpreta pas aquests conceptes com a negatius, sinó com la realitat del cicle que, evidentment, ens anirà portant progressivament cap a la llum i un temps millor per gaudir de la muntanya.

Al parc de les Nacions Unides marxem cap a Matadepera pel pla del Bonaire. No pujàvem a Can Torres des del març de l'any passat i era hora de tornar-hi. A Can Solà del Racó ens traiem roba i sense pressa, però sense pausa, enfilem cap a la masia. A dalt, és clar, prenem una estona el Sol que tant he enyorat aquests dies a París, asseguts al mur de l'era que mira a migjorn.

Un tió ens rep al coll de Grua i, posteriorment, a la carena del Sabater, assolim l'altura màxima de l'excursió. En aquest senderó especialment, però en tota la ruta, coincidim amb força gent caminant o pedalant -en grup o en solitari-, tot fent una mica de bondat després de tanta abundància. Com es nota que feia temps que no sortíem un diumenge del matí, i com canvia el panorama respecte a un dimarts de desembre a les set de la tarda.

Decidim no passar-nos de rosca i esquivar el Mont-rodon, hi haurà temps per donar-li canya. Rodegem el Girbau per la pista, travessem el collet dels Forns i, a baix, sense arribar altra vegada a la font de la Tartana, girem a mà esquerra per anar a buscar el camí de la depuradora de Matadepera. També decidim deixar de banda aquest equipament municipal i fer una mica d'exploració per camins que jo només havia rondat una sola vegada, i fa pràcticament deu anys. Certament, val la pena perquè és una forma de perllongar l'itinerari sense allunyar-se de casa, el contrari. La variant, en primer lloc, per pista ben condicionada i de baixada, ens duu a la carretera de Castellar. Sense trepitjar-la, remuntem per un corriol un xic erosionat i embardissat, que comunica amb el camí de la depuradora, a tocar de Can Bondia.

El pas de la C-1415a per aquí ha millorat molt. Una rotonda i un carril bici al costat de l'Atlètic ens guia molt còmodament fins a la plana de ca n'Arnella. Els terrenys d'aquesta propietat corresponen a la part que avui he redescobert amb l'Aleix.

Fem els camps de l'anella verda i diem adeu als camins de terra a Can Bonvilar. Allí decidim que per avui és més que suficient i posem rumb a la ciutat per la torre de Mossèn Homs i el polígon de Can Petit. Arribem allà a on hem començat, tal com havia promès, a dos quarts d'una.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 234

EPÍLEG

Dona gust pedalar en plena llum del dia i la setmana que ve, tot i que engegant de nit, podrem repetir l'experiència, amb esmorzar inclòs com a recompensa.

Una sortida per posar-se en marxa tot just encetat el 2025, per cremar calories i sobretot, per treure'ns les cuques, que ganes en teníem i res millor que de vacances, sense pressa ni obligacions pel mig.

Tanquem la primera crònica amb el buidatge de l'any passat. A continuació, les dades absolutes, les mitjanes i la comparació amb els últims quatre anys.

A mode de valoració personal, content i optimista davant el que considero una tendència a l'alça en tots els sentits. Així ho expressava als companys en fer-los arribar aquest balanç. Ens espera un any que pot ser molt prometedor i, de moment, hi ha iniciativa perquè així sigui. Som-hi!