CRÒNICA: SORTIDA 239 "RIU DE LLI"

La referència més antiga de poblament que coneixem de Rellinars és la troballa d’una ara de gres d’època romana amb traces ibèriques a l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí. Si ens centrem en l’origen etimològic, es diu que el nom de Rellinars deriva de Rio Linars i que alhora presumptament ve d’un riu en el qual trobàvem plantacions de lli. En els documents més antics, que corresponen al segle XII, els noms que apareixen són també Ridlinars, Redlinars, Riu Linars. En documentació posterior, dels segles XVII i XVIII, trobem Reynás o Reinàs. Curiosament, aquesta és la fórmula que algunes persones encara utilitzen oralment per referir-se a Rellinars.

Rodar sobre les aigües de la riera de Rellinars no es veu cada primavera. Ho gaudim els tres en aquesta jornada de tornada a la rutina, avui dimarts, 22 d'abril de 2025, que alhora és la vigília de Sant Jordi.

Fa dies que em consta que els sobreeixidors del nord de la comarca tornen a brollar després de cinc anys. Tenia clar, doncs, que la primera sortida a fer després de Setmana Santa havia de ser aquesta, i més ara que disposem de llum natural per estona. El gener no era pas el millor moment per tombar a aquest vessant de la serra, i menys en aquella gèlida nit de lluna plena.

A tres quarts menys cinc de set prenem el pla del Bonaire i, pel club esportiu i la carretera, entrem a Matadepera. Contornegem la riera per Can Torrella de Baix i li'n diem adeu per remuntar la urbanització de les Pedritxes i el camí que mena al coll de la Riba. De dia es veu tot tan diferent...

El coll de la Torrota sol ser el cim dels nostres itineraris, avui no és pas cap excepció. El descens fins a la Casa Nova de l'Obac és un dels meus preferits del parc, però el que ve a continuació no té res a envejar. El pas pel pla de les Farigoles sempre és màgic, sigui primavera, estiu, tardor o hivern. A mà dreta, les agulles de la carena del camí Ral regnen imponents en la mirada cap a la serra de l'Obac. Mentrestant, la muntanya de Montserrat prepondera a ponent, i cap a aquesta direcció érem fotografiats per en Narcís Serrat un diumenge de gener de fa quatre anys.

La baixada sobtada és tot seguit i ens introdueix a les valls més inhòspites de Vacarisses i Rellinars. Si les fondalades parlessin, molt ens explicarien d'aquells que en treien profit per amagar-se o escapar-se. El 2025 ho fem nosaltres per esbargir-nos i passar una bona tarda en contacte amb la muntanya i la mare terra, de la qual en neix l'aigua que vessa dels aqüífers saturats i ens obsequia amb un espectacle natural al costat de casa, sense necessitat de travessar la península Ibèrica ni fer cap vol transatlàntic. Com són els Caus del Guitard a Terrassa o l'avenc de la Barbotera, la font de la Saiola és un altre exemple. Ens aturem a davant de la boca mentre explico el fenomen a l'Adrià i l'Aleix.

Fidels al curs de les rieres i torrents, des de la Saiola, la pista avança fins al pla de la Bàscula, on es produeix l'aiguabarreig amb el torrent de la Barbotera, més avall, amb el del Conill i el de Carlets. Sobrepassem el gorg on ens banyem a l'estiu abans de fer front als minuts més afables de la dos-cents trenta-nou: bany de rodes a la riera de Rellinars, al meandre que hi ha a tocar de la presa.

Sortim de jugar a la riera i, és clar, cal fer una aturada obligada al berenador de les Fonts, amb uns fotogènics i ufanosos raigs que surten dels brocs que fa una pila d'anys va construir el meu tiet avi amb una colla de jubilats. -Ens ho passàvem molt més bé així, que no pas al bar-, em deia sovint l'oncle.

Carreguem bidons tot admirant el racó abans de prendre el camí de tornada a casa, que el fem per la carretera després de passar pel nucli urbà de Rellinars, tranquil com és obvi en un dia com avui.

La collada de l'Obac cal agafar-la amb paciència i sense pressa, especialment aquells que la carretera no és la nostra zona de confort, com jo. Si no seguim aquesta conducta, la B-122 es pot fer força feixuga. Sortosament no són gaires els cotxes que hi passen, més aviat la gent que torna al poble havent treballat.

Després del coll, ja tot és dat i beneït. Arribem a la ciutat al cap de tres hores d'haver-ne sortit, quan són dos quarts tocats de deu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 239

EPÍLEG

Depassem de nou la barrera dels trenta quilòmetres, en una sortida de desnivell, però assequible gràcies a la dosificació en dos pics diferenciats i prou progressius; res que impliqui treure la llengua per la boca, sempre que no es pretengui seguir el ritme de l'Adrià Abad!

CRÒNICA: SORTIDA 238 "SUC DE TARONJA"

Com a abstemi -també- de la llet i del cafè, no entenc un esmorzar sense un suc espremut; igual que tampoc concebo una excursió en bicicleta de bon matí sense aturar-nos a fer, plegats, el primer i millor àpat del dia.

En un any ho hem pogut fer fins a cinc ocasions, i això que llavors em pensava que com a molt en serien dues. Gairebé mai he treballat de tarda, excepte si em posen curs a Vilafranca del Penedès. A la tardor passada, però, per primera vegada em varen demanar que pilotés els treballs infraestructurals de tarda. Un dels clars avantatges, i més el 12 de març, quan encara falten dues setmanes i mitja per avançar els rellotges, és que podem pedalar amb llum natural.

Acabar amb un bon entrepà i suc de taronja com avui és, per descomptat, l'altra gran virtut de capgirar la rutina.

Avui dimecres, sortim de Ca n'Oller Prat i ho fem a les set en punt. Un terç de la ruta és de baixada fins a Can Fonollet. Mentre Terrassa es desperta i pren les autopistes i carreteres per anar a la feina, nosaltres ens introduïm a una silenciosa, emboirada, freda i isolada riera del Palau fins a arribar al barri de les Fonts.

A Rubí, vora el quilòmetre vuit de la sortida, entre finques i algun gos que ens persegueix, és moment de pujar la serra de Can Guilera fins a la urbanització de Can Solà.

Passen deu minuts de les vuit. El restaurant hauria de ser obert, però sembla que s'ho prenen amb calma. Decidim, doncs, prorrogar una mica la ruta tot dibuixant un petit bucle de dos quilòmetres sobre el mapa que ens duu a Ca n'Amat, al terme d'Ullastrell.

A dos quarts de nou reapareixem a "El Mirador" i ara sí, a esmorzar s'ha dit. Toca gaudir de recompensa de matinar i haver efectuat un recorregut prou dur, tenint en compte el fort desnivell en pocs quilòmetres. Evidentment, sense tenir res a veure amb la sortida que succeïm.

Un mes i mig després de fer cinquanta quilòmetres en gairebé cinc hores tot admirant el Vallès més inhòspit, rodant per paratges tan llunyans com ara Sant Sebastià de Montmajor i el castell de Guanta, aquest dimecres ens relaxem i acomiadem l'hivern de la tretzena temporada a tocar de casa.

La ciutat, als nostres peus tot fent la fabulosa baixada de Can Palet de Vista Alegre a Can Poal. Punt final de la dos-cents trenta-vuit a dos quarts i mig de nou del matí, esplèndid matí amb aires de primavera.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 238

EPÍLEG

Diem adeu a un hivern de la tretzena temporada generalment bo, especialment al gener, quan vam fer quatre sortides i una de les quals, la volta excepcional que esmentàvem abans. La vida ens ha permès fer quatre de les cinc sortides en plena llum del dia, defugint així de la foscor que a les tardes ens acompanya des de bon principi.

No obstant això, enrere deixem uns mesos de fred viu, amb mínimes que ens han fet tornar a experimentar temperatures sota zero.

CRÒNICA: SORTIDA 237 "AGUANTA, DIMONIS!"

Una bèstia es desperta el vespre de Sant Pol. A dotze hores per començar, surt del foc el que esdevindrà una sortida puntal de la temporada, sens dubte. Una d'aquelles que, al tancament de temporada a l'agost, en fer balanç d'anomalies, hi ha una columna verda que sobrepassa les altres de forma descarada.

La dos tres set fa dies que està programada. Va ser just després de caure glaçats a la riera de les Arenes quan ens reservàvem el 26 de gener per obrir un parèntesi al fred i la foscor de les tardes i obsequiar-nos una excursió en plena llum del dia. En aquella Lluna plenament gèlida de gener potser crèiem que la meteorologia és el factor determinant de la duresa, però és realment així?

A un quart i cinc d'onze és quan ens posem en marxa, des del capdamunt del parc de les Nacions Unides, les quatre peces: Adrià, Aleix, Marc i, a canvi de l'Arnau (que ens anuncia a mitjan setmana que, com tanta altra gent, ha arreplegat un bon refredat), se'ns reincorpora -a darrera hora- l'Oriol Masdefiol. Un noi que ens va acompanyar fa dues temporades, a una sortida cent noranta-nou disputada per la serra de Galliners i el torrent de la Betzuca, fins a arribar de nit a ple mes de juny a Can Bonvilar i el bosc de les Farigoles.

Afortunadament, avui deixem la negror enrere i, tot i no rodar en un dia totalment serè, fer-ho de dia és una altra història. Malgrat la mitja marató, abandonem de la ciutat sense entrebancs i de seguida som a Matadepera per pujar cap a la muntanya. Com fa vint-i-un dies, Can Solà del Racó ens obre les portes al bosc, però en comptes de tirar cap a Can Torres, prenem la pista de ciment fins al collet dels Forns. Comencem forts amb aquest ascens de bon principi, però ja va bé per agafar embranzida. Com bé dic, amics meus, això no és res més que el principi.

Al collet ja estem ben desperts per prosseguir pel Girbau. Així ho traçàvem no fa gaire amb l'Adrià. El vespre del 3 de desembre no ens vam quedar gens curts, tampoc. Era la dos-cents trenta-dos i l'itinerari ens guiava cap a Sant Feliu del Racó i el sot del Guix per enfilar cap a les muntanyes del nord de Castellar. Gairebé dos mesos després hi tornem per altres camins. Convé anar variant, que de camins, n'hi ha per un tip.

Val més que no m'emboliqui amb el passat, que teca hi ha per explicar la quarta sortida que fem aquest 2025 i encara no hem fet ni set quilòmetres!

Ens havíem quedat al Girbau, va. Centrem-nos que encara estaré més hores escrivint que pedalant. Abans del mas trenquem a mà esquerra per no irrompre a una part aparentment restringida. Ui, de què em sona, això? Res. En aquest camí coincidim amb una parella de corredors que molt amablement ens cedeixen el pas, tot i que no feia gaire falta perquè en certs punts no hi ha més alternativa que baixar de la bicicleta.

A la pista que comunica la urbanització amb el massís, girem a l'esquerra per anar a buscar el fabulós descens cap al riu Ripoll, a través del coll de la Rocassa i el sot de la Carda. Abans d'arribar a la masia del Sabater Vell, prou abans, a mà esquerra hi ha una molt interessant opció que ens duu fins a l'ermita de Mare de Déu de les Arenes sense trepitjar asfalt. És un camí que adopta prou alçada per obsequiar-nos un pas aeri de la vall molt bonic, amb una privilegiada perspectiva del Ripoll i del llogaret de les Arenes, especialment. Tot i les quatre pedres que fan un xic la guitza, val la pena substituir la carretera per això i assaborir aquesta part més verge i feréstega. Aleix, posaria la mà al foc que amb els macacos, no hi havíem passat mai. En qualsevol cas, veig que aquesta variant agrada i la tindrem en compte.

Tenir taula reservada a les tres i un bon dinar assegurat engresca d'allò més. Per contra, però, ens fa estar pendents del rellotge en tot moment. Si més endavant ho deixem a punt a casa, què? Quant a Girona, no hi hauria inconvenient per part meva. Anar a contrarellotge obliga a anar per feina si es va amb el temps ajustat i, per aquest motiu, passem de puntetes per llocs preciosos i dignes de fotografiar-nos-hi; com és el cas de la mateixa ermita o el poble de Sant Sebastià de Montmajor, més endavant.

Travessem una concorreguda B-124, com és lògic un diumenge i, a l'altra banda, el riu Ripoll pel gual de la font del Plàtan. A veure si plou aquesta primavera perquè fa una mica de pena veure el curs fluvial amb tan poc cabal, la veritat.

És moment de tornar a tirar cap amunt per fer el segon dels tres pics més rellevants de la sortida. El primer, fins a Can Solà del Racó puja molt suaument i, tot seguit, l'ascens no és gaire llarg, però esdevé molt contundent. En el cas dels altres dos, al revés; els creixements són més progressius i menys violents. Nogensmenys, si bé al primer hi dediquem uns quinze minuts, la resta requereixen el doble de temps.

Cada vegada parlem menys i ens concentrem més en el camí. Sol passar. No per ser menys intens és menys dur, al contrari. Els quilòmetres efectuats sumen i pesen a l'esquena i a les cames. De tant en tant va bé deixar anar algun comentari entranyable per trencar la monotonia, aquesta és bàsicament l'essència de pedalar en grup.

Poc abans d'arribar a Can Cadafalc, se'ns van dibuixant les vistes cap al conjunt de Sant Llorenç del Munt, amb el Montcau i la regió de les Fogueroses despuntant al nord-oest, així com els impressionants cingles de Gallifa al nord-est. Aquest racó de món on ens trobem és ben atractiu i poc antropitzat. La civilització queda molt allunyada, i més després d'aturar-nos a fer el plàtan de rigor i avançar distesament i copsant un paisatge peculiar que poc trobem a prop de Terrassa a aquesta altitud: grans extensions de conreu a dalt de la serra, a sis-cents metres.

Arribem a Can Monner i el seu coll, el qual suposa la consecució del segon pic. Ara ve una caiguda important de més de cent metres, equiparable a baixar del Mont-rodon -partim de la mateixa altitud- a la font de la Tartana.

Som a Sant Sebastià de Montmajor, un poblet de sis habitants del municipi de Caldes de Montbui. Hi ha un bon restaurant per a una altra ocasió. No marxem sense admirar, com a mínim, la postal que ens ofereixen la seva església i els cingles de Gallifa a la llunyania.

Els pròxims quatre quilòmetres han de servir per recuperar el desnivell perdut i situar-nos al punt més elevat de la sortida, tres dels quals són per la carretera que mena a la urbanització del Farell. Un dia amb més temps hi anirem, lligarem les bicicletes i pujarem a peu al pic del Vent. Jo no hi he pujat mai. D'acord, sí, hi ha un geoamagatall, però és un cim que tinc pendent i des de dalt, ha de ser impressionant tot el que es veu.

Pentinem el vessant est del turó de la Tomba dels Moros tot just fet el tercer i darrer pic. La temperatura mínima de l'excursió és precisament aquí, amb 10,3 graus centígrads.

Ja està? No pas! Sí, hem fet els tres pics més importants d'avui, però és que tot just som a l'equador de la sortida i encara tenim més de tres-cents metres per acumular. Sabem molt bé que hi ha dos-cents trenta-set per estona. Així doncs, estimats lectors de la crònica, agafeu-vos-ho en calma.

Paciència, i especialment perseverança; el mantra del ciclista que emprèn una marxa com aquesta. La resistència és la qualitat física a exercir. Per més força que hi hagi, sense resistir quant a cos i ment, tot plegat encara pot condicionar més. Sentir-se a gust en un lloc com és la muntanya, encara ajuda més. Cadascú té la seva metodologia per executar la seva resistència. Per mi no hi ha res com ser avui, aquí amb vosaltres. Es trobava molt a faltar dedicar gran part d'un dia festiu a fer plegats aquest esport que tant ens agrada.

Se'ns obre un escenari propici per aixecar els ànims. Després de treballar de valent, ve una part aèria i carenera molt atractiva, amb vistes de les muntanyes que ens rodegen. Són ben bé tres quilòmetres que se sumen als cinc de clar descens fins a la urbanització de Can Vinyals.

Albirem el puig de la Creu, entre un mar de carenes i valls verdes que semblen onades. La pista ens sorprèn amb petits alts i baixos després de passar per l'encreuament dels Tres Pins i el Castellet de Dalt, però tot d'una, el camí s'inclina fins a un punt que dubto que no hi baixi ni l'aigua. Déu meu, i sort dels petits trossos de ciment, perquè els trams de terra són molt empedrats! L'Oriol ens diu, a Guanta, que ha estat a un dit de no caure. Sembla que la seva bicicleta no va gaire bé. Al torrent de Can Solà de Matadepera se li havia tret la cadena i una peça de l'engranatge xocava fatalment contra la roda. Ens imaginàvem que havíem resolt, però resulta que el manillar no amorteix com hauria de fer-ho, fa una vibració molt estranya...

Sortosament, a partir del castell, com que la pista és més aviat una carretera sense asfaltar, no hi ha cap mena de complicació -evidentment, adaptada al pas de vehicles motoritzats que pugen a casa seva, al restaurant o a simplement copsar un bé cultural d'interès nacional -actualment en procés de restauració-. Nosaltres ho fem amb el motor incombustible de les nostres cames.

Diem adeu a la serralada prelitoral i ens situem ja a la plana del Vallès. Plana? I un be negre! Al mig de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sabadell, hi ha un espai natural que sobre el mapa no ho sembla, però té una orografia molt accidentada. Qui recorda les vegades que després de menjar les patates braves del Cafè del Coro de Sentmenat, gairebé les trèiem de la boca? Exacte. Som a aquesta curiosa anella verda del Vallès Occidental més oriental que, per altra banda, té un munt d'itineraris possibles i per gaudir un munt, com ara de baixada pel camí de la Salut. No oblidem que la nostra comarca és antropitzada a un ritme frenètic i, tots aquests pulmons verds cal protegir-los perquè mai els perdem. Sembla que no, però de mica en mica es va injectant ciment, i més ciment... No ens adonem, però de mica en mica anem perdent hectàrees de paisatge rural. Per pensar-hi.

Can Ramoneda, Ca n'Ametller, entre les cases que conformen aquest paratge i que se sumen a la llarga llista de topònims que avui diumenge estem travessant. A la serra de Can Palau descendim i pugem de nou, ja amb les quatre llengües a fora -bé, la de l'Adrià no-, tornem al municipi de Castellar per posar el rumb cap a Sabadell per l'ermita de Sant Pere d'Ullastre.

Per no anar més avall del compte, tombem a Can Moragues i sortim a la carretera que uneix Sabadell amb Castellar en un punt quilomètric certament perillós. Ens incorporem amb cura i, de la mateixa manera en sortim per retrobar-nos amb el riu Ripoll. Pugem al barri de Can Deu pel molí d'en Mornau.

La idea inicial era tornar a Terrassa pel bosc, Sant Julià d'Altura, la plana de Ca n'Arnella i Can Bonvilar. Com que resten només vint minuts per les tres, ens decantem per rodar sobre asfalt tot seguint el carril recentment estrenat fins a Can Sales i, finalment, la carretera de Castellar fins a arribar a Terrassa pel polígon de Can Petit. Al carrer del Migjorn ens espera l'Arnau i el dinar a taula. Hi ha moltes calories perdudes i convé guanyar-les de nou.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 237

EPÍLEG

Un tiberi més que merescut després de ser capaços de sobreviure a una de les excursions més llargues i intenses, però sobretot, maques i memorables, com feia temps; amb una velocitat mitjana de traca i mocador. Un resultat de rècord en una sortida de més de cinquanta quilòmetres, distància que no superàvem des de fa pràcticament quatre anys.

Per altra banda, aquesta ha sigut la segona sortida que fem amb el desnivell positiu més elevat. Val a dir que hi ha dues encapçalant el rànquing que no difereixen gaire dels 1485 assolits aquest últim diumenge de gener.

Toca descansar uns dies, una fase de l'exercici físic tant o més important que la resta. Al febrer, més i millor. Enhorabona, equipàs!

CRÒNICA: SORTIDA 236 "SOTA UNA LLUNA PLENAMENT GÈLIDA DE GENER"

Del dimecres 8 al diumenge 26 hi ha uns dies i vaig considerar bo incentivar una sortida més al gener costerut abans que n'Arnau se'n vagi uns dies a Suïssa a fer companyia a en Bernat. Qualsevol oportunitat per a sortir, com a mínim tres o quatre, és benvinguda.

Unes vint-i-quatre hores abans de la dos-cents trenta-sis, es proposa que aquesta sigui una sortida de més nivell respecte a les últimes, aplanant així el camí cap a una segona meitat de temporada amb més exigència, però, al cap i a la fi, amb més recorregut.

Dilluns 13 de gener de 2025 ens hi posem amb una puntualitat, parlant de Suïssa, sorprenent. Així ens agrada, Arnau! Llàstima que l'Aleix no s'ho ha acabat de creure i ens toca esperar uns minuts a la rotonda de Can Colomer. Aturats, fa fred. De fet, durant el dia no era pas difícil pensar que, en caure la nit, els termòmetres es desplomarien.

Ens posem a pedalar per on acabàvem dimecres passat, pels plans de Ca n'Amat. Passem ràpidament el tàlveg de la riera de Gaià i de seguida iniciem el camí de pujada cap a la Pineda per a signar un deure pendent i un interrogant que vàrem obrir abans de Nadal. Qui ha matat la Pineda? Anem a posar llum a la foscor.

A l'encreuament de camins que hi ha al nord de Can Font de Gaià, prenem la pista en sentit nord que mena a la Pineda. Hi ha la cadena de sempre que barra el pas als vehicles motoritzats, però una enganxina a l'arbre indicant propietat privada no ens fa sentir del tot segurs, però cap amunt que fa pujada.

Pugem, passem per la caseta de la Pineda i, fins al coll de Colomers, com sempre. Tot bé fins a aquest punt. A continuació, cap a la Pineda no hi ha cap desviació per agafar un camí alternatiu. Abans d'arribar a la masia, un cartell suspès per una cadena més prima que la de baix ens diu "Prohibido el paso", però el que posa punt final a tots els dubtes és el símbol d'una persona amb una línia diagonal vermella a sobre. Més clar l'aigua, per aquí no podem seguir. Si res canvia, arribar a la urbanització dels Caus per la Pineda forma part del passat. La meva opinió al respecte la teniu més que explicitada a la crònica de la dos-cents trenta-tres.

No tenim més remei que recular al coll de Colomers. Girem a l'esquerra per anar a buscar la carena del Guitard, el camí vell de Terrassa a Rellinars, per on vam baixar el proppassat disset de desembre en veure que no podíem baixar per la Pineda. Ens han robat un tros de muntanya que, des del 2012 fins a l'any passat, hem pogut gaudir en moltes ocasions. Punt final.

La variant que ens toca fer no està en les millors condicions. Tot plegat fa estroncar el ritme i ens convida a replantejar la present sortida. Es va fent tard i el fred es va imposant. La sensació de cru hivern es va accentuant per minuts i decidim no fer davallar més els graus centígrads, no val la pena.

Deixem per d'aquí a unes setmanes la carena del roure Monjo, les Vendranes i el torrent de la Saiola. Aquests paratges que no tracem habitualment convé admirar-los de dia. Així doncs, posem rumb directe cap a la collada de l'Obac i la Casa Nova. Ens aturem a beure aigua i a menjar alguns festucs a la terrassa de la Pastora.

En aquesta sortida extraordinàriament freda, com bé apuntarem a l'epíleg, ens acompanya la primera lluna plena del 2025. Una llum intensa que permet copsar la silueta de totes les muntanyes del nostre voltant i, ves per on, enregistrar unes espectaculars fotografies de llarga exposició, esdevenint aparentment diürnes unes imatges nocturnes. Els estels i l'enllumenat de Vacarisses i de Montserrat delaten un truc que evidencia tot un món per descobrir i aprendre.

És clar que, aquesta estona de distensió i esbarjo, per contra, ens fa notar encara més fred al moment de reprendre. Per sort, hi ha un quilòmetre i mig de pujada fins al coll de la Torrota per entrar una mica en calor. Nogensmenys, la baixada fins a casa serà d'allò més simpàtica.

Coll de la Riba, urbanització de les Pedritxes i riera de les Arenes. Tal com descendim decreix la temperatura fins a situar-nos a un grau sota zero a l'altura de la deixalleria municipal. A mesura que ens anem apropant a Terrassa pugem a tres, quatre graus positius, però la velocitat fa que aquest augment no resulti gaire significatiu, el contrari. Que bé que anirà avui una dutxa d'aigua calenta!

Decidim esquivar la darrera part de riera i travessar el nucli urbà de Matadepera, així traiem el cap a la plaça de Cal Baldiró i fem una visita al pi de Sant Sebastià. Dissabte es va fer la popular baixada del pi, amb les costellades de rigor, i ahir diumenge al matí es va posar l'arbre dempeus al bell mig de la plaça.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 236

EPÍLEG

Arribem a casa a tres quarts de deu, sense sentir els dits dels peus i les mans en el meu cas, però content de posar una sortida més al sac. Tot i que la natura -i sovint l'home- no sempre ho posen fàcil, aquí estem els macacos. Persones fortes i resistents, amb capacitat per suportar inclemències com el fred rigorós que avui, ens deixa uns resultats de rècord.

La vuitena sortida de la tretzena temporada ha estat francament molt freda i segur que serà de les que recordem amb facilitat. No obstant això, encara queden dos mesos llargs d'hivern que poden donar molt de joc. De moment, sembla que el diumenge 26 tindrem un respir. Aprofitem-lo!

CRÒNICA: SORTIDA 235 "FORA DE RUTINA"

Així és com més ràpidament avança la setmana. Si no, es faria més monòton i feixuc. No hi ha res com agafar la bicicleta i sortir a la muntanya entre setmana, especialment si és a una hora que habitualment se sol treballar, com és el meu cas. Una alteració de torns em permet fer quelcom que a aquesta època, és d'agrair: poder pedalar al matí i amb els raigs del Sol escalfant a la cara i contrarestant la frescor de les baixades.

No obstant això, a un quart de vuit encara és fosc. Aquesta és l'hora que donem el tret de sortida a la dos-cents trenta-cinc, de la mà de l'Arnau i en Bernat, que aquests dies és a casa i no ha desaprofitat l'ocasió per venir a veure'ns set mesos després de la darrera ocasió que va poder pedalar amb nosaltres, el 13 de juny, per a ser exactes.

De la BP pugem al Parc Agroforestal de Terrassa i ens endinsem als terrenys de Can Candi per enfilar la muntanya de Roques Blanques. Aquella que ascendíem per primera vegada a la sortida sis i tantes altres, fins avui. A dalt, un respir per admirar i fotografiar les primeres llums del dimecres, 8 de gener, dia que es reincorporen molts nens i nenes, nois i noies, professors i professores, educadors i educadores.

A la mateixa hora que obren les portes de les escoles i instituts, el silenci regna a la serra de les Pedritxes. Els animalons del bosc comencen a despertar-se a poc a poc, tranquil·lament. Nosaltres tres, procurant no interferir-hi, prosseguim sigil·losament per les obagues del turó, per un descens inèdit que tenia ganes de conèixer, però és més tècnic del compte i dubto que el repetim. Prego disculpes als dos conillets d'índies.

Des del collet de Can Roure, avancem pel camí de sempre fins al collet d'en Janot. En aquest punt, decidim trencar a mà esquerra i encetar el descens cap a la plana, però encara hi ha temps per més sorpreses. Descartat resta, doncs, el pensament que tenia inicialment: arribar gairebé a les Foradades i tombar per un senderó a mà esquerra del pla de l'Alzina del Vent, dues corbes abans de l'encreuament de les cavitats. Aquest és un corriol no gaire atractiu al principi pel pendent accentuat que presenta, però de seguida se suavitza i ofereix una bona tornada a Terrassa tot passant per la bassa del Troncó, entre moltes altres opcions per la serra homònima. Ho deixem per a més endavant.

A la pista que mor el camí d'on venim, en comptes de davallar a Can Bogunyà, heus aquí el gir de guió. Remuntem uns metres serra amunt per la mateixa pista com si volguéssim dirigir-nos als arbres pintats de colors, però, tot d'una, girem a l'esquerra per baixar al torrent Mitger de Ca n'Amat. Ens endinsem a la petita vall a través d'un pas que comença bé; estret, però viable. En fer un gir de cent vuitanta graus el caminoi s'inclina de sobte i, posteriorment, presenta una important caiguda.

Superat aquest tràngol, les mans deixen de fer pressió sobre els frens i, de forma més distesa, anem deixant enrere la muntanya per prendre el curs del torrent. A aquesta hora del matí, a tres quarts de nou aproximadament, la llum del Sol comença a brillar amb la força relativa del mes que som. Tot i això, el dia es presenta amb un cel ben blau i una visibilitat extraordinària, facilitant un contrast de colors sobre el paisatge d'allò més pintoresc. Les fotografies preses ho evidencien, almenys una mica.

Sortim de la llera i, cap a l'oest, els plans de Ca n'Amat ens porten cap a casa. Arribem a la ciutat gairebé a les nou, moment per fer el merescut i esperat esmorzar al restaurant de l'hípica de la carretera de Rellinars.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 235

EPÍLEG

Si tot va bé, el diumenge 26 de gener podrem tornar a sortir de dia. A veure si finalment s'alineen els astres i coincidim per fer una excursió com els vells temps. Abans, però, sembla que tornarem a ser homes llop i de fred, en passarem força.

Bernat, gràcies per venir i pensar en nosaltres. Esperem que tinguis bona tornada a Suïssa i que ens tornem a veure aviat!

CRÒNICA: SORTIDA 234 "LLEI DE VIDA"

La temporada continua, però canviem d'any. Aquest és el ritual de cada gener, després dels àpats de Nadal i a l'espera del tortell de Reis. Uns dies de repòs i reflexió, sense desaprofitar aquests dies per fer el que més ve de gust: sortir de casa -més si el temps acompanya- i gaudir de les tradicions de cada Nadal com el Quinto, veure els amics i escampar la boira a la muntanya.

Deixem enrere el 2024 amb una sortida més que l'any anterior, divuit entre gener i juliol i cinc entre octubre i desembre. Un any de persistència malgrat ser un any de canvis; de progressos que, majoritàriament, han sigut positius per a nosaltres. Per exemple, l'Aleix i jo, que avui diumenge realitzem la primera del 2025, estem començant a viure a una nova llar. En Bernat viu a Suïssa. L'Eduard Restoy, en darrera instància, es va casar al març i està a punt de ser pare, obrint les portes a la segona generació dels macacos.

De contalles personals en podem fer una pila dels quinze que som. Quant al grup ciclista, fet el petit apunt em disposo a encetar la crònica de la dos-cents trenta-quatre i, al final, dedicaré les darreres línies a comentar la jugada dels últims dotze mesos, més aviat en termes quantitatius.

Avui divendres, 3 de gener de 2025, posem el comptador a zero a les deu tocades del matí. Donem la benvinguda al catorzè any natural dels MKCOS en un ambient agradable per ser inicis d'hivern. Arrenquem aquest període que ens ha de dur, no obstant això, les escapades més fredes i fosques de la temporada. La il·lusió per sortir en bicicleta no interpreta pas aquests conceptes com a negatius, sinó com la realitat del cicle que, evidentment, ens anirà portant progressivament cap a la llum i un temps millor per gaudir de la muntanya.

Al parc de les Nacions Unides marxem cap a Matadepera pel pla del Bonaire. No pujàvem a Can Torres des del març de l'any passat i era hora de tornar-hi. A Can Solà del Racó ens traiem roba i sense pressa, però sense pausa, enfilem cap a la masia. A dalt, és clar, prenem una estona el Sol que tant he enyorat aquests dies a París, asseguts al mur de l'era que mira a migjorn.

Un tió ens rep al coll de Grua i, posteriorment, a la carena del Sabater, assolim l'altura màxima de l'excursió. En aquest senderó especialment, però en tota la ruta, coincidim amb força gent caminant o pedalant -en grup o en solitari-, tot fent una mica de bondat després de tanta abundància. Com es nota que feia temps que no sortíem un diumenge del matí, i com canvia el panorama respecte a un dimarts de desembre a les set de la tarda.

Decidim no passar-nos de rosca i esquivar el Mont-rodon, hi haurà temps per donar-li canya. Rodegem el Girbau per la pista, travessem el collet dels Forns i, a baix, sense arribar altra vegada a la font de la Tartana, girem a mà esquerra per anar a buscar el camí de la depuradora de Matadepera. També decidim deixar de banda aquest equipament municipal i fer una mica d'exploració per camins que jo només havia rondat una sola vegada, i fa pràcticament deu anys. Certament, val la pena perquè és una forma de perllongar l'itinerari sense allunyar-se de casa, el contrari. La variant, en primer lloc, per pista ben condicionada i de baixada, ens duu a la carretera de Castellar. Sense trepitjar-la, remuntem per un corriol un xic erosionat i embardissat, que comunica amb el camí de la depuradora, a tocar de Can Bondia.

El pas de la C-1415a per aquí ha millorat molt. Una rotonda i un carril bici al costat de l'Atlètic ens guia molt còmodament fins a la plana de ca n'Arnella. Els terrenys d'aquesta propietat corresponen a la part que avui he redescobert amb l'Aleix.

Fem els camps de l'anella verda i diem adeu als camins de terra a Can Bonvilar. Allí decidim que per avui és més que suficient i posem rumb a la ciutat per la torre de Mossèn Homs i el polígon de Can Petit. Arribem allà a on hem començat, tal com havia promès, a dos quarts d'una.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 234

EPÍLEG

Dona gust pedalar en plena llum del dia i la setmana que ve, tot i que engegant de nit, podrem repetir l'experiència, amb esmorzar inclòs com a recompensa.

Una sortida per posar-se en marxa tot just encetat el 2025, per cremar calories i sobretot, per treure'ns les cuques, que ganes en teníem i res millor que de vacances, sense pressa ni obligacions pel mig.

Tanquem la primera crònica amb el buidatge de l'any passat. A continuació, les dades absolutes, les mitjanes i la comparació amb els últims quatre anys.

A mode de valoració personal, content i optimista davant el que considero una tendència a l'alça en tots els sentits. Així ho expressava als companys en fer-los arribar aquest balanç. Ens espera un any que pot ser molt prometedor i, de moment, hi ha iniciativa perquè així sigui. Som-hi!

CRÒNICA: SORTIDA 233 "APROPIACIONS INDEGUDES"

Ho digué a l'anterior i ho remarco de nou. No entenc i m'és difícil arribar a una conclusió. Bé, que cada vegada tenim menys camp per córrer i que la diferència, en dotze anys de recorregut, és substancial.

Avui ha estat el cas de la Pineda, però a la dos-cents trenta-dos, el Puig de la Creu.

La ronda Nord té els seus avantatges, però la seva petjada implica menys territori de moure's.

Ara em venia al cap la Barata, amb la consegüent esbroncada a la sortida seixanta-dos, a la tercera temporada.

A la segona, a la sortida trenta-tres, alguns van ser amenaçats de ser literalment abatuts amb una escopeta per passar per Can Borrell, a Castellar del Vallès.

Dubto si tot plegat es deu a un ús egoista i excessiu del dret que tots tenim a la intimitat, o bé aquesta privatització que aquest mateix mes esmentava, de l'espai públic, respon a una acció contra actes vandàlics i a una actitud incívica en qualsevol parcel·la, sigui o no privada. En qualsevol cas, més enllà de les portes de les cases d'algú, si ens centrem en el que és especialment bosc, muntanya i camins que els travessen estratègicament, mai defensaré aquesta apropiació no gaire lògica i malauradament a l'alça, com sembla ser.

Per la meva part, reivindicaré i incentivaré, tant com pugui, el respecte i comportament adequat i la pedagogia a través de llibres, xarxes socials i, per descomptat, amb més o menys exhaustivitat, des de les meves cròniques del grup de bicicleta.

Feta aquesta reflexió introductòria, entro en matèria tot parlant de la que ha esdevingut la cinquena escapada de la temporada i de la tardor, la mateixa que tanca estació astronòmica donant pas, dissabte 21, a l'hivern.

Fins a mig matí no determinem el parc de les Nacions Unides com a punt de trobada. Sembla que aquest acabarà essent el lloc de partida habitual a partir d'ara.

Endarrerim trenta minuts la sortida per motius personals, coincidint amb un marge de temps necessari perquè l'Arnau pugui recollir una bicicleta cedida per l'Adrià. El més imprescindible, és clar, per pedalar. Tant com un llum per veure-hi si se surt negra nit com un bol per posar-hi crema de carabassa, no?

En fi, fer pinya és essencial en un grup. Els macacos, encara que a vegades sembla que tenim un punt de crueltat, no som pas una excepció. Entre els tres, posem llum a la foscor perquè ningú prengui mal.

Ens activem a cinc minuts de dos quarts de vuit. Anem tard, però amb afany per escampar una mica la boira i esbargir-nos, que tot just som dimarts i encara queda una mica per divendres. Aquestes setmanes toca començar ben de nit, no hi ha remei, però hi ha una bona notícia. Les tardes, des del cap de setmana passat, es comencen a allargar, a poc a poc.

Travessem el pla del Bonaire i anem a buscar la riera de les Arenes per la carretera del club i el carrer de Sant Ignasi. Com a la primera de la temporada, a la cinquena sortida tornem a passar per Can Torrella de Baix, tombant després a mà dreta en comptes de mà esquerra i accedint igualment a la urbanització de les Pedritxes pel forn del pont de la Riba, arran de la carretera de Talamanca. Més endavant, no girem a la dreta per comunicar amb els Rourets, sinó que prosseguim carrer d'Alba de la Barata amunt fins a irrompre a la dreta i emprendre el camí de pujada fins al coll de la Riba. Indret immillorable per agafar aire, beure aigua i fer fotografies de rigor amb un instrument més oportú que el telèfon mòbil quan no hi ha llum natural.

A dos de nou del vespre, hi ha prou temps per distingir aquesta excursió tot trencant esquemes i, tot d'una, desaparèixer dels camins més habituals. Aquesta és la gràcia. Si no, a més de pedalar sense llum ho podríem fer amb els ulls tancats i sense cap mena de tensió al cos per veure què ens presenten els pròxims metres. Prou bé concebem la cartografia llorençana, a aquestes altures.

Al sud del turó del Queixal, prenem la pista un xic menys condicionada que el carener, però més fressada que, per exemple, la serra del Pi Bonic. Si feu memòria, és aquella que neix uns metres abans, més a prop del coll de la Riba -on acabem de fer les fotografies-, i davalla cap a la carretera de Rellinars, gairebé al mateix punt que el camí de la font del Troncó. Avui són les serres de la Daina i del Pi Bonic, però sobretot, la serra Llarga les que transitem. A les dues primeres hi passem de puntes. No són gaires les ocasions rodades per aquí. A més, feia tres anys i mig que no hi rondàvem, concretament des del 18 de maig de 2021, a la tarda vint-i-quatre, novena temporada. La posterior ordinària fou la cent cinquanta-tres, el juliol del mateix any, en plena pandèmia.

Tot i la foscor, havent admirat la plana del Vallès a la llunyania, a un pam de nas se'ns mostra el mas que dona nom a la serra; en ruïnes, però recentment restaurat. Just després es consolida un descens breu, però entranyable, per a continuació guanyar altra vegada alçada fins a arribar a la Casa Nova de l'Obac. Una part, potser inesperada i no gaire desitjada. Hi ha qui somia a veure connectar amb el camí de tota la vida, com acaba passant més aviat que tard, just després de l'alzina de l'Arròs.

El veritable somni ve després, la baixada substancial cap a Terrassa per la carena del Guitard. Com bé explico al principi de tot, se'ns dissuadeix anar per la Pineda. Si més endavant decidim pujar-hi, si des de baix tampoc hi ha opcions de travessar la masia -com temo que serà-, des del coll de Colomers giraríem a la dreta fins a menar a la carena on som. La Pineda. Una finca molt emblemàtica i estimada pels muntanyencs, clarament visible des de Can Gonteres. Des d'avui, però, sense la possibilitat de copsar-la de prop com tantes vegades hem tingut la sort de fer, des de l'any 2012.

Són dies en què l'estabilitat atmosfèrica torna a imperar. A les portes de l'hivern, això es tradueix en inversió tèrmica: aire temperat als cimals i, a les valls, als torrents, a les obagues on difícilment incideix la llum durant les nou hores comptades de claror, fred acusat i una humitat que precisament percebem al vessant nord de les Pedritxes, així com a la riera de Gaià, on cau dels set als quatre graus centígrads la temperatura, marcant en aquest punt la mínima de la sortida, de la temporada i de la tardor que avui posem punt final.

Una temperatura que, com l'altitud sobre el nivell del mar, es recuperen als plans de Ca n'Amat i a l'entramat urbà. Arribem a Terrassa pel Poblenou i ens acomiadem a tres quarts de deu, tot desitjant-nos bon Nadal i fins a Sant Esteve. Ens retrobem dijous que ve per fer, possiblement, la darrera del 2024 tot rememorant velles tradicions. Esperem que el Sol ens acompanyi, que el trobem a faltar.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 233

EPÍLEG

Dediquem aquest epíleg a fer un buidatge de la tardor. Un període que ens deixa amb les cinc primeres jornades de la nova temporada, que encetàrem amb alegria a finals d'octubre després d'un estiu eixut i més de dos anys, no sense deixar de pedalar, però sí amb la dinàmica del grup estroncada. Tot plegat sembla que ha estat redreçat i ara, a pocs dies pel 2025, estem en condicions de dir, ben alt i amb fermesa, que el grup continua endavant. Sempre endavant, amb il·lusió i compromís de mantenir en vida el nostre projecte, el qual s'encamina cap als tretze anys d'existència.

Una mà de sortides, bon motor de represa que ens duu amb unes mitjanes no gaire diferenciades de les estacions que succeïm. Convé subratllar, una vegada més, aquest "3,2" que toca sostre l'últim any, però té ganes de pujar cap a quatre, cinc, sis... Vegem què ens dona l'hivern i si som capaços de millorar aquest balanç, gens negatiu per començar.