CRÒNICA: SORTIDA 230 "REVISCOLADA"

De dimecres a dimecres. Aquest penúltim capvespre de mes, l'endemà de Sant Narcís i abans de la traca final de les festes a Girona, dediquem una estona a donar continuïtat a la temporada tot just iniciada, dissortadament fosc des de bon principi, però amb ganes de seguir endavant i escriure ja el segon capítol del tretzè curs el qual ens podria posicionar a mig camí de les tres-centes ordinàries, si prenem compromís i embranzida.

Sortim a dos quarts de set en punt de l'estació del Nord. Tal com anunciava a l'epíleg de la crònica passada, avui hi ha trobada mensual a Sabadell; incentiu per fer una breu excursió cap a la ciutat germana tot travessant el parc agrari.

Els torrents de la Grípia i de la Betzuca, als terrenys de Torrebonica i Can Canya, ens obsequien un bosc reeixit i renascut amb aigua abundant com feia anys i panys que no vèiem. Jo no havia pas creuat mai la Betzuca en aquestes condicions, és com si es tractés d'un riu ara mateix, més que una riera. A veure si aquesta situació prossegueix i va remetent la greu sequera que patim, sense desencadenar els desafortunats estralls que aquests darrers dies han sofert bona part dels Països Catalans, el País Valencià especialment.

Castellarnau ens dona la benvinguda a Sabadell. Can Llong, la Concòrdia, la Creu Alta i el Centre són els barris que visitem. Entre vehicles -alguns amb menys paciència que altres-, semàfors i passos de vianants, arribem a la Microcerveseria, amb la mala sort que no se'ns permet assegurar les bicicletes a l'entrada. Al matí semblava que no hi hauria d'haver cap problema, doncs sí.

Decideixo entrar a dir hola i deixar constància del nostre primer pas pel Geolúpulus. Ens reservarem els mesos d'estiu per atansar-nos algun dia a les edicions a l'aire lliure que se solen fer al parc de Can Gambús.

Prenem carretera de Terrassa amunt i abans de sobrepassar la ronda oest, girem a mà dreta per entrar a Castellarnau de nou. En sentit contrari, ens endinsem a l'obscúria altra vegada i per caminois, bassals i la carretera que travessem, dels plans de Can Canya remuntem el torrent de la Betzuca fins a espetegar a Can Bonvilar.

La torre de Mossèn Homs i el polígon industrial de Can Petit de Terrassa, últims escenaris abans de cloure la dos-cents trenta al barri de Can Roca, on ens aturem per sopar i posem fi a la vintena sortida del 2024, a dos quarts i mig de nou.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 230

EPÍLEG

Feia poc més d'un any que no fèiem una distància prou considerable pel poc desnivell que caracteritza aquest estil de trajectes, des de la dos-cents tres; quan vam anar al parc de Can Gambús per admirar els focs artificials de la festa major de Sabadell, per cert.

Són tipus d'itineraris poc habituals, no per nosaltres sinó per l'orografia del nostre voltant, on no és fàcil i són poques les opcions per executar sortides de rodar, en comparació amb Girona, l'Escala o Benavent de Segrià.

A partir d'ara, de la nit serà gairebé impossible escapar-nos. A les tardes, ben bé fins a finals de febrer no tornarem a sortir amb llum si ens hi posem poc abans de les set. És el que hi ha. Sortosament, anem ben preparats per aquesta època que, com totes, té el seu encant.

No obstant això, dimarts vinent, 12 de novembre, per circumstàncies de feina podrem fer una petita escapada de matí, entre les set i les nou tocades. La dos-cents trenta-u es troba ja programada i oberta a tothom qui hi vulgui i pugui participar. 

CRÒNICA: SORTIDA 229 "ENCARA SOM AQUÍ"

No hem deixat mai de pedalar. Hi ha moments a la vida, però, que el temps no dona per més i a vegades és millor simplificar-se. Aquest ha estat el meu cas els darrers dos anys i mig i avui, mig lustre després, em veig en condicions de prendre novament el timó i reactivar tota la maquinària que ha estat escapçada aquest temps, per bé que el pols dels MKCOS, insisteixo, en cap cas ha deixat de bategar.

Si bé dedicaré aquestes primeres paraules a explicar modestament el més rellevant ocorregut al llarg del parèntesi que deixem enrere, anuncio que més endavant i en calma publicaré els resums de rigor de les temporades implicades: deu, onze i dotze.

Avui dimecres, 23 d'octubre de 2024, amb dotze anys i un mes de vida, encetem la tretzena quan fa poc més de tres mesos que apagàvem l'anterior. Ho fem a cinc minuts de dos quarts de set de la tarda des de l'estació del Nord. La nuvolositat i el Sol que es va ponent fan una tarda poc, però prou lluminosa i agradable quant a temperatura. Tot plegat tendirà a la baixa les pròximes setmanes, naturalment.

Els ciclistes Adrià, Arnau i Marc pugem cap a Matadepera i se'ns afegeix l'Aleix al nord de Can Roca, la seva actual residència. Deambulem per un pla del Bonaire força concorregut, es nota que hi ha qui no desaprofita els darrers dies abans de l'endarreriment horari previst per aquest diumenge.

A Can Torrella de Baix agafem aire i, des de Can Roure, ens introduïm a les Pedritxes per les codines rogenques que dibuixen el torrent homònim que travessa la urbanització. Rere el club esportiu hi ha altres corredors i ciclistes esbargint-se en aquest capvespre de tardor. Enllacem a els Rourets.

Abans de prendre el corriol que mena a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola, fem una altra aturada breu per encendre els llums i xerrar una mica i en calma, sense el soroll del vent que refrega les orelles quan pedalem. Aquest senderó, encara avui poc fressat, el vàrem prendre en sentit contrari -de pujada- a la cent cinquanta-tres, la darrera sortida de la novena temporada, el 2021. 

El set de setembre del mateix any posàvem en marxa la desena des de la serra del Troncó i la Pineda. Des de la cent cinquanta-quatre fins a la cent seixanta-sis van catorze sortides, Sant Esteve inclosa, les quals són les últimes redactades. Una abans de la pedalada a Campllong és quan apago la pantalla i entro en un nou cicle, posant per sobre altres prioritats que em fan deixar per un temps el que és certament una de les meves passions, fins avui.

Just després del cap de setmana a Llambilles és quan vaig conèixer la meva parella, l'Estel. Un gir de guió inesperat que va suposar un canvi de rumb en positiu i que amb els mesos de relació, ha anat consolidant-se favorablement i propiciant a trobar una bona feina a Sant Feliu de Buixalleu l'agost de 2022 i a acabar vivint a la ciutat de Girona el novembre de 2023. Una successió de canvis substancials que, obligadament, allunyarien del primer pla la meva vida a Terrassa i tot el que això implica: la família, els amics i aficions com les sortides en grup o el món de la geocerca. En certs moments de més inestabilitat i adaptació als canvis, he estat forçadament més absent. Des de fa poc, la situació és més tranquil·la, i per això, el dia d'avui, ens tornem a trobar aquí.

Les rodes no han deixat de rodar i en dies que no he pogut ser-hi, especialment aquests últims mesos, són els meus amics qui afortunadament han mantingut la flama encesa i a cada sortida, han pres les dades per deixar constància del seu pas per aquests temps diferents. En nom del grup, moltes gràcies.

El cap de setmana a Benavent de Segrià i la sortida a Castelló de Farfanya, el pantà de Santa Anna i Os de Balaguer; la sortida dos-cents a Can Pobla, són dos exemples dels moments més àlgids dels dos darrers anys. En són molts altres. 

Tornem al present. Som a l'àrea d'esplai, amb algunes esgarrinxades i disposats a ascendir un pèl més fins a assolir el punt més elevat del recorregut, sis-cents setanta metres a tocar de la torre del Salvans, una vegada fet el pla del Suris i poc abans de travessar el nucli de la Barata i prendre la carretera de baixada cap a Terrassa. A la cruïlla amb les Pedritxes tombem a mà esquerra per agafar el camí del vessant hidrogràfic esquerre de la riera de les Arenes. Passem pel pavelló Primer d'Octubre i el poble de Matadepera.

Arribem a casa dues hores exactes després d'arrencar, a cinc minuts de dos quarts de nou; amb temps per connectar amb el partit del FCB, sopar i no anar gaire tard a dormir, que tot just som dimecres.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 229

EPÍLEG

Veurem si aquesta voluntat de tornar a començar té continuïtat o no, esperem que sí. Sigui com sigui, les sortides segueixen i seguiran. Malgrat tot, encara som aquí i hi serem per molts anys, segur.

A veure si la setmana que ve us convenço per treure el cap a Sabadell, a les portes de la castanyada i un cap de setmana de Sant Narcís que promet.

Benvingudes i benvinguts a la nova temporada!

CRÒNICA: SORTIDA 166 "UNA APARICIÓ SORPRENENT"

Dimarts passat, el conill del túnel del Guitard; ahir dissabte, una sortida totalment improvisada i avui diumenge, en menys de vint-i-quatre hores tornem a prendre les bicicletes per concórrer la cent seixanta-sis, en un matí que es presenta molt fred malgrat el Sol -clar que en aquesta ocasió ens trobem a dos quarts de deu-. Una sèrie de successos inesperats que no acaba aquí; en arribar al punt de trobada, a l'estació de la Rambla, veiem que en Marçal se suma a la festa. Benvingut sigui, tant de bo això passés més sovint, i no a la inversa.

Recollim n'Arnau a la riera del Palau, tot i que pràcticament quinze minuts més tard del que havíem acordat. No canviaràs mai, trapella! 

Sense més temps a perdre, que l'Aleix ha de dinar a Barcelona, comencem a gravar la ruta des de la carretera de Martorell i pugem a Can Palet de Vista Alegre pel camí vell de Terrassa a Ullastrell. Un autèntic estimulant natural per entrar en acció de bon principi, tot escalant uns pendents de fins al divuit per cent, que culminen amb les sensacionals panoràmiques de la nostra ciutat, acompanyades de bona part de la depressió i serralada prelitoral.

Deambulem per la urbanització tot resseguint el GR-6, tal com vàrem fer a la cent cinquanta-vuit, de camí al puig Madrona. Un sender de llarg recorregut que coincideix amb una variant del Camí de Sant Jaume, i que en aquesta ocasió ens duu per uns corriols que més enllà de Ca n'Amat d'Ullastrell no havíem fet mai i ens han agradat molt, perquè certament són estrets, però de tant bon fer que amb prou feines cal baixar de la bicicleta si no és pel maleït arítjol, el filferro boscater.

Apareixem a la carretera que mena al poble d'Ullastrell i sense seguir-la gaire més de cent metres, ni tan sols rodant sobre asfalt, tombem a la dreta i baixem sobtadament a la riera de Gaià. Un descens francament bèstia, que a més de portar-nos al punt més baix de la sortida, a una altitud de només cent setanta metres sobre el nivell del mar, ens situa, per primera vegada des que recollim dades de temperatura, sota els zero graus centígrads; a set dècimes negatives per ser exactes. Un fred ben viu que es reflecteix en un paisatge de ribera gèlid.

Fugim del tàlveg i mentre la temperatura es va refent, des de Can Cabassa passem per sota d'un dels viaductes del Quart Cinturó i rodegem la masia de Can Coromines, ubicant-nos just a sobre després d'atansar-nos a una altra construcció, en aquest cas de dos segles més tard, però amb un estat de conservació dolent: Can Garriga.

En aquests instants fa tot just una hora que pedalem, i portem més o menys la meitat de la ruta prevista. Tots plegats estem descobrint un entorn molt interessant dins del terme de Viladecavalls que, sens dubte, convindrà continuar explorant. Bàsicament, perquè avui tenia intenció de fer arribar el grup al nucli urbà passant per la masia de Can Sanahuja -visitada amb el meu pare fa un munt d'anys-, i no ho he aconseguit. No obstant això, n'hem visitat dues altres que si no vaig errat, ningú dels quatre coneixia. A més, veig que no hi ha cap excursió publicada a Wikiloc que trepitgi les tres alhora, fet que fa pensar que si es passa per Can Coromines, el camí fins a Can Sanahuja potser no és gaire apropiat. Probablement, seria millor fer una part de B-40 de baixada i amb les boques dels dos túnels a tocar, girar a mà dreta i pujar de valent, això sí. Com comento posteriorment als meus amics, potser ho tornem a intentar a finals de temporada.

Un dels avantatges de transitar per Can Sanahuja és que se situa al carener que comunica directament amb el centre de Viladecavalls, i des de la part urbanitzada tot ve gairebé de baixada fins a l'era, a la policia local, per entendre'ns.

En canvi, convençut que arribaríem arran de Ca n'Oleguer, hem espetegat a la carena equivocada. A un indret de Viladecavalls que ho confesso, no sabia ni que existís.

Per no fer-ho més fàcil del compte, intento redreçar-nos al lloc que pertocaria, superant per això la rampa agosarada del camí del Bosc al bell mig de la urbanització de Can Turu. Creia que em quedaria sense amics fa un any a Rellinars, i no entenc com encara em segueixen. Serà perquè, el dia que menys m'ho esperi, m'enganyaran a mi? Temps al temps...

Sembla que sí, per fi arribem allà a on volia arribar; des del camí de Can Sanahuja avancem cap al carrer de Dalt i se'ns apareix davant nostre, per fi, el campanar de Sant Martí de Sorbet.

Estacionem les bicicletes i ens prenem quaranta-cinc minuts de descans per assaborir un més que merescut aperitiu a la terrassa assolellada del bar del Casal. Unes braves acompanyades de beguda, però sense les delicioses olives amb pinyol, i converses que aquí no podem explicar, tret dels anuncis que de tant en tant es colen entre paràgrafs i alguns racons del blog que, si no teniu res més productiu a fer, ens estareu convidant a molts més vermuts com aquest.

Marxem de Viladecavalls a les dotze en punt. Descendim per la B-120 i, poc abans d'abraonar el polígon industrial, trenquem a mà esquerra pels horts de Can Mir; convergint amb part del traçat de la tarda trenta-u, de les últimes de la novena temporada i de la categoria.

Traspassem per tercera i darrera vegada la riera de Gaià, ara sense el desplomament exagerat, i des de Sant Miquel de Gonteres arribem a la Maurina per un camí annex a la via.

Acabem a tres quarts d'una la catorzena sortida de la temporada, que esdevé -almenys per ara- la més dura del període; no pels quilòmetres ni tan sols pel desnivell positiu, perquè en aquest cas és superat per la cent seixanta-tres, sinó pels pendents de gran envergadura que avui hem experimentat. Una sortida que podem qualificar de trencacames, clarament.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 166

EPÍLEG

Ha estat un cap de setmana prou intens, precedit de la sortida del dimarts i que clou la primera quinzena de gener amb tres sortides en sis dies; una bona base per enfrontar el que ens espera la segona meitat de mes.

CRÒNICA: SORTIDA 165 "ESPONTÀNIAMENT"

La cent seixanta-cinc és una sortida propiciada per una suspensió a última hora. Conscient de la predisposició de n'Aleix per a fer-la realitat un dia abans de la data prevista, no dubto ni un moment a llençar la convocatòria des del llit i, si s'escau, l'endemà farem la cent seixanta-sis.

Una escapada que tira endavant i no només representa una bona oportunitat per gaudir del Sol en un migdia de gener, sinó el principi de dues grans històries, o com anomenarem des de les xarxes després de pedalar, dos viatges que, segur, arribaran molt lluny. Avui dissabte, 15 de gener, les muntanyes de Terrassa obren les portes a la nova bicicleta que avui n'Aleix comença a fer rodar, acompanyada de l'Adrià Abad; un noi prometedor, carregat de tanta força i passió pel ciclisme de muntanya que segur, consolidarà el grup a les portes de complir els deu anys.

En quaranta-cinc minuts passem de les nostres habitacions al passeig del Vint-i-dos de Juliol. Des de l'estació del Nord, després de saludar-nos i presentar-nos com cal, correm cap amunt, cap al pla del Bonaire. Abans de sortir de la ciutat, presenciem una farmàcia amb una cua considerable gràcies a l'abaratiment dels tests d'antigen.

Són pràcticament les dotze, però hi ha temps suficient per fer una excursió propera i amb tots els ingredients necessaris: ascensions dures per treure la llengua de la boca i sumar uns quants metres de desnivell, baixades per esbargir-se tot i el fred, paisatges per admirar i evidentment, un final feliç. Tot plegat en dues hores de rellotge.

Entrem a un parc agroforestal molt concorregut -com ha de ser en un dissabte tan bonic com avui- i per variar pugem a la serra de Can Bogunyà per la carena de Can Carbonell, per darrere del centre tecnològic Leitat.

Tan sols recordo haver pujat per aquí una sola vegada; a la sortida trenta-vuit, efectuada amb l'Arnau i l'Aleix el 8 de juliol de 2014, a les acaballes de la segona temporada.

Mentre el meu cap pensa en el passat, el GPS decideix no gravar aquest tros. Quan arribem al camí de Can Roure m'adono del problema i el resolc de la manera més enginyosa: traient les piles i introduint-les de nou. A conseqüència d'això, aquest fragment és dibuixat a mà, intentant representar amb la màxima fidelitat possible la distància, el desnivell positiu, així com la velocitat a cada punt i la temperatura. Tot un repte, però alhora una experiència que, per altra banda, espero no reviure gaire sovint.

Allò que sempre és un plaer repetir i mai me'n cansaré, almenys jo, és transitar per les carenes del pla de l'Alzina del Vent i els Morros Curts; encara que per això convingui pujar de valent, avui pel collet d'en Janot i el coll del Troncó, amb el permís de certs grups nombrosos que de seguida ens cedeixen el pas gràcies al timbre que l'Adrià duu incorporat a la seva bicicleta.

Des del coll de la Riba, debatem entre baixar cap a la urbanització de les Pedritxes i Matadepera, o pujar un xic més i, des del coll de la Torrota, menar a la casa Nova de l'Obac i prosseguir per les urbanitzacions dels Caus i els Pinetons per tornar a Terrassa per la Pineda. Sortosament, ens decantem per aquesta segona opció, efectivament amb alguns repunts més, però compensats per una baixada progressiva i agraïda. 

Sortim a la carretera de Rellinars per la pista que prové de Can Font de Gaià i acabem espontàniament a dos de dues amb un bon plat de patates braves, que les trobàvem molt a faltar!

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 165

EPÍLEG

És ben cert que els esdeveniments es gaudeixen quan no els esperes. Un dissabte inoblidable gràcies a l'expedició que entre els tres hem anat dibuixant de forma improvisada, el temps esplèndid que ha fet avui i evidentment, la companyia. No cal demanar res més.

Demà diumenge, més i millor. Tot i que en aquest cas ho tenim tot pensat des de fa uns dies, cada sortida sempre ens forneix alguna sorpresa, i dubto que la cent seixanta-sis sigui una excepció.

Benvingut, Adrià!

CRÒNICA: SORTIDA 164 "N'ALEIX AL TEIX"

Benvolguts lectors i seguidors dels macacos, esperem que aquest sigui un bon any per a tots vosaltres, així com per a nosaltres. Com bé sabeu, tot va començar un 23 de setembre de 2012; enguany farà deu anys. Tota una dècada pedalant plegats que, sens dubte, tindrem molt present en el transcurs dels pròxims dotze mesos, i molt especialment el cap de setmana de la Mercè.

Concloíem la crònica anterior fent un petit balanç del 2021, amb més sortides realitzades que mai i amb unes estadístiques, en general, aclaparadores. La primera sortida del 2022 és, també, la dotzena de la temporada. La de l'any passat i la de fa dos anys, la desena. Cal retrocedir a les temporades tres i quatre per comprovar que la primera del mes de gener corresponia a la catorzena d'aquestes. Tinguem present que la tercera temporada va acabar amb quaranta sortides -màxim històric que vàrem reproduir a la novena-, però en el cas de la quarta, tan sols divuit.

Immersos de nou a la vida quotidiana després de les festes nadalenques, reprenem també la temporada i les escapades nocturnes dels dilluns o dimarts. 

Avui dimarts, 11 de gener, el punt de trobada és la rambla d'Ègara, a l'altura de l'Institut. Ens congreguem aquí per reeditar la sortida cent cinquanta-nou, que fa dos mesos vàrem fer amb n'Arnau, i en aquesta ocasió farem gairebé el mateix traçat amb un altre company: n'Aleix.

Arrenquem quan passen cinc minuts de dos quarts de set i tal com vam fer el dilluns 8 de novembre, pugem al barri de Can Boada i d'allí sortim per Can Cardús de les Orioles. Travessem la serra de les Aimerigues i davallem a la riera de Gaià. Com va passar aleshores, l'estabilitat atmosfèrica deriva amb un descens brusc de la temperatura quan ens introduïm en zones enclotades com aquesta riera o, com veurem més endavant, a la baga del Guitard.

Una sensació de fredor que es redueix gràcies a una jaqueta i una parella de guants gruixuts, gentilesa dels Reis d'Orient. La màgia de Ses Majestats encara no ha tingut la darrera paraula, en les pròximes cròniques entendreu el perquè.

Des de Can Font de Gaià escalem la carena de Can Guitard. A una alçada de cinc-cents tretze metres és on prenem a mà esquerra un camí més estret que connecta amb la pista que tradicionalment ens duu a dalt. A diferència de la cent cinquanta-nou, però, avui ens mantenim en aquest camí sense desviar-nos a un de més estret que hi ha més endavant. Si ens acollim al mateix mapa de Garmin Connect, a través de la fitxa que clou la crònica abans de l'epíleg, detectem aquest trencall al quilòmetre 6,36. 

Tenint en compte que per ciutat no ens haurem mogut pels mateixos carrers, i que per descomptat, no hem rodat pas sobre els mateixos grans de llicorella, aquesta és l'única variació respecte a la cent cinquanta-nou; un fet que podem constatar més avall en una fitxa addicional.

En conseqüència, arribem primer al coll de Colomers, després a la Pineda i en darrera instància, a la urbanització dels Pinetons.

Des de la plaça dels Caus, tombem a la dreta per anar a cercar el descens popularment conegut com a Bin Laden, pel pendent pronunciat que té. A mesura que perdem alçada per les obagues dels Notaris i del Guitard, cau novament la temperatura i tal com afirmava abans, amb una contundència que ens aboca fins als 2,9 °C de mínima. Una dada que aquest hivern encara ens pot donar algunes sorpreses.

Per aparicions inesperades, la del conill que queda palplantat a la boca sud del túnel de Can Guitard, o de la del grup ciclista amb qui topem més avall, mentre ells pugen.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 164

EPÍLEG

Des de casa, que hi arribem a dos de nou -dues hores després exactes-, investiguem si eren les cuques de llum que ja coneixem. Doncs no.

CRÒNICA: SORTIDA 163 "ÉS NADAL"

Sense adonar-nos, han transcorregut dotze mesos i sí, torna a ser hivern. Torna a ser Nadal, malgrat tot. Deixem enrere un altre any que, tot i que ha estat més suportable, queda lluny dels temps en què els positius no eren res més que gent optimista.

Malauradament, la pandèmia i el virus segueixen a l'ordre del dia, marcant-nos allò que podem fer, i el que no. Ara com ara és temerari anotar quelcom a l'agenda a més de set dies vista, especialment en aquestes dates assenyalades. Cal fer bondat, recollir-nos amb la gent més propera i estimada i dedicar aquests últims sospirs de l'any, és clar, a fer balanç i abocar la mirada al futur, sense perdre mai l'esperança i no dubtar que el demà, serà millor.

Els macacos rendim comptes a l'agost, entre temporada i temporada. No obstant això, la crònica que tenim entre mans, només pel fet de documentar la darrera sortida ordinària del vint-i-u mereix aquesta reflexió prèvia i sincera -darrere seu vindrà la tradicional de Sant Esteve-. A l'epíleg faré la més breu de les valoracions, a grans trets, de l'any que acomiadem. Ara posem-nos a pedalar!

Després de dues sortides consecutives sortint a les vuit del vespre, avui dilluns, 21 de desembre, tornem a quedar a dos quarts de set. Tot i que és el dia del solstici, el fet que a partir d'ara hi haurà cada vegada més claror a les vesprades reconforta, certament. A més, no fa gaire fred gràcies al tel de núvols que cobreix el cel. 

Des de Mañé i Flaquer 22, els carrers de Prat de la Riba, de Doctor Ferran i de l'Alguer ens treuen de Terrassa pel nord i de seguida ens situem al marge esquerre de la riera de les Arenes -en el sentit de la marxa-, per menar a Matadepera.

Feia gairebé cinc mesos que no pujàvem a Can Torres. La darrera vegada va ser a la sortida cent cinquanta-tres, tot acomiadant la novena temporada. És dia de tornar-hi, en aquesta ocasió, sense xafogor, sense mosquits ni escorpins.

Passem la masia de llarg i ascendim a la carena del Sabater Vell pel collet d'en Cabrafiga. Tenim per endavant la llarga i estesa baixada pel coll de la Rocassa i el sot de la Carda, però abans d'entomar-la n'Aleix em fa recordar que el quilòmetre sis mil és a tocar. Ho havia oblidat completament i per aquest motiu no duc el cartell preparat; tot és qüestió de dibuixar-ne un a mà i restar pendents fins al moment precís, en ple sot.

Una consecució que arriba 296 dies després de la darrera, quan vam assolir els cinc mil quilòmetres, el passat 28 de febrer, de baixada per Sant Feliu del Racó cap al camí de la pedrera de Can Sallent, abans de coronar el Mont-rodon.

No arribem a sortir al dotzè quilòmetre de la B-124. Uns tres-cents metres enrere, a mà dreta neix un caminoi que serpenteja la baga del Pedro fins al sot del Pujol, on descendeix una pista que també prové de la Rocassa. Ho hem volgut fer diferent per conèixer aquesta altra via, que en un primer moment semblava de bon fer, però després ens ha obligat a baixar de la bicicleta.

Arribem al mas Olivet. Confiant que un senderó ens guiaria al següent destí, caiem a un altre parany. Decidim recular els cent metres que hem fet de més i que van a la garrafa.

Sant Feliu del Racó ens rep guarit de Nadal. No ho havíem demanat pas, però ens han deixat la plaça a punt per fer diverses fotografies. Una autèntica postal de Nadal que ens serveix per desitjar bones festes als que ens segueixen a les xarxes socials i als visitants del nostre blog.

Cinc minuts de distensió per preparar-nos pel que ens espera. Des del rovell de l'ou d'aquesta entitat municipal descentralitzada pertanyent a Castellar del Vallès, és moment de sumar dos-cents metres de desnivell amb empits de fins al 18 %, fins a tributar a la capçalera de la urbanització.

De camí a Matadepera, a la vora del Girbau se'm presenta un problema amb la cadena, que queda tensada fins al punt que em dificulta avançar. Per motius inexplicables, aquest problema es resol només avançar uns cent metres. Un fet tan misteriós com el llum del company, que malgrat que no fa tres hores que rondem, tan sols hi ha un llum encès dels tres que indiquen la bateria restant. Tot plegat ens passa a la recta final de la cent seixanta-tres, de baixada a Can Solà del Racó.

Ho enllestim del tot per Puigbarral, seguint el camí dels Monjos i embolicant-nos una mica més pels terrenys de la propietat. Està clar que avui els experiments no ens han anat del tot bé; tanmateix, el resultat és una tarda ben aprofitada, amb una sortida que amb el desnivell més elevat, esdevé, de moment, la més dura de la temporada. 

Arribem a casa a dos quarts i mig de deu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 163

EPÍLEG

Fins aquí un any que ens deixa, com podeu veure, més sortides que mai.

Quaranta-dues escapades que es tradueixen en cent trenta-dues hores més pedalant plegats, plenes de diversió, esforç per estar progressivament més preparats per arribar més lluny, però esforç, compromís i tota la implicació possible, també, per mantenir la flama encesa. Sabeu a què em refereixo i avui sí, cal dir-ho, moltes gràcies, Arnau i Aleix. Si no fos per vosaltres, absolutament res hauria estat possible. Gràcies a vosaltres, el projecte es manté ben viu i seguim compartint aquesta passió que tenim en comú, que ens fa cada dia més feliços i ens empeny a seguir endavant, sempre endavant, fins a assolir, aquest 2022, una dècada carregada de grans moments.

Enguany, començàvem amb les sortides de dimecres amb l'Aleix, i l'Arnau els caps de setmana durant el primer trimestre, quan la bicicleta era aleshores l'únic mitjà per sortir del municipi.

Al març, amb la incorporació del Bru ens vam comprometre a sortir cada setmana, i així va ser fins a acabar la temporada. Els primers sopars a la fresca després de molts mesos amb els restaurants tancats a les nits, i amb un toc de queda que s'aixecà el mateix dia que n'Aleix feia els vint-i-quatre.

Un any que per primera vegada, un macaco que va sortir del grup a la quarta temporada ha tornat, i de quina manera! Ens referim al Bernat Garreta, acompanyat del seu germà Marçal.

Eduard Verdaguer, com et trobem a faltar! Per sort vam poder fer amb tu una de les més boniques tot travessant l'Obac feréstec, pedalant de nou per Rellinars i superant valls i carenes abruptes fins a arribar a les balmes de l'Espluga, sense rebre cap esbroncada per part dels que creuen que la muntanya només és seva. Esperem veure't ben aviat amic, a tu com als que fa més temps que no només no veiem, sinó que no en sabem res des de res.

Com a mínim, podem dir que l'Oriol Muñoz i el Quim Gómez, també són cares del 2021.

La desena temporada, arrencada al setembre amb la bandera hissada a la font del Troncó, avança amb el misteriós so dels tambors que sentíem des del torrent de Ribatallada i una llum taronja que dels fanals de les urbanitzacions, en poques setmanes tornarà a ser el color del cel dels capvespres de primavera.

Encarem ara, un nou any per no deixar de sortir, gaudir, conversar, menjar braves, pollastre i bacó i sobretot, el més important, assaborir cada minut i cada quilòmetre tant com puguem.

Aquest 2022, més i millor, i la farem ben grossa!

Bon Nadal i bon any a tothom!

CRÒNICA: SORTIDA 162 "POLLASTRE I BACON"

És que activar-se a un quart de nou de la nit és el que té, gana sobre gana i a veure què soparem a casa. Qualsevol europeu que no sigui espanyol: francès, alemany, britànic -especialment en Boris Johnson- s'estiraria els cabells en veure a quina hora comencem a pedalar darrerament. Entre això i que "El Foraster" s'emet a les 22:45, estem ben apanyats! Avui no, que és 13 de desembre, però ja ho veurem el mes que ve. En definitiva, la reforma horària és més que urgent!

Nogensmenys, amb la mateixa il·luminació natural que tindríem dues hores abans un dia de Santa Llúcia, descendim la Rambla d'Ègara per anar a cercar la riera del Palau. A un ritme un xic lent, arribem a les Fonts i ens introduïm a la serra de Can Pòlit per la masia de Can Fonollet.

- Vinga nois, que és per avui!- exclamo a aquell parell.

Massa parlar de bacon, i menys treure el mòbil per fotografiar el bonic enllumenat nadalenc que admirem tot travessant la ciutat de Rubí a les nou. La meva càmera dona per ben poc a les nits.

Seguim la riera dels Alous a contracorrent, pels seus entranyables ponts de fusta, i a continuació toca pujar a la serra de Galliners; el pollastre. Precisament és al mirador de Can Barnola on els dos ingredients queden enregistrats en boca de n'Aleix.

Resseguim el carener que acompanya el camí dels Monjos fins a desviar-nos a mà dreta per menar a les aigües del torrent de la Betzuca, punt on assolim 3,1 °C de temperatura; la mínima de la sortida i de la tardor que avui acabem. El cert és que tenim el termòmetre esbojarrat a causa de la marcada inversió tèrmica que genera el temps anticiclònic. A la urbanització de Can Barata, el GPS indicava nou graus. Una diferència de sis graus produïda en només deu minuts de rellotge!

En els instants que guanyem alçada, augmenta transitòriament la temperatura, però no ens enganyem: és desembre i el fred, com ha de ser, és ben viu.

Dues salamandres ens sorprenen a Can Sabater del Torrent, abans de baixar de nou per passar per sota de l'autopista. Sortosament no els trepitgem. Els fem dues fotografies i els traiem del camí perquè estiguin més segures i prosseguim.

Superada la pujada que duu a la plana de Can Badiella, mentre a n'Aleix se li treu i destreu la cadena, n'Arnau i jo ens aturem a llegir un rètol sobre el pla que es vol executar en aquests terrenys: la construcció d'un polígon industrial que, si tira endavant, tindrà un impacte escandalós. No només en el valor paisatgístic que pren aquest entorn, ens referim també a una de les tantes parts del corredor que connecten ambdues serres, amb un ecosistema més que amenaçat.

Acabo, que amb tant per reivindicar encara faré malbé el teclat.

Arribem a Terrassa per on marxàvem l'última vegada, per Torrebonica. Ens acomiadem fins dimarts que ve després de veure el pessebre, de nou sense el nen Jesús.

Són les onze tocades. Pollastre, bacon i bona nit.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 162

EPÍLEG

Dediquem aquest espai a valorar una tardor que, tal com esmento a la crònica present, aquest dilluns hem posat punt final. Un autumne alimentat per sis escapades, dues de les quals amb un enyorat horari d'estiu que encara ens va permetre sortir en plena llum del dia, si bé a mig recorregut la fi del crepuscle ens obligava a engegar els llums.

Entre altres aventures, hem pedalat sota la pluja, hem continuat devorant les patates braves, així com un sopar ben apetitós la mateixa tarda que us acompanyava al peu de la torre Mike. Per aquest motiu uns amics geocercadors em diagnosticaven la síndrome d'Estocolm. Em pregunto si pensareu el mateix.

En termes relatius, es confirma la suavització de les nostres sortides. Un cert retrocés, també, pel que fa al nombre de sortides i el més greu, no cal que ho jurem. Considerem que el fred i la foscor no són els millors aliats. Veurem com entomem aquest hivern.

Independentment de la predisposició que aboquem uns i altres, les baixes temperatures no ens les traurà ningú. Sincerament, prefereixo això, abans de la calor canicular amb la qual vam dir adeu a la novena temporada.

La temperatura és la protagonista del curs, perquè per primera vegada ens acompanya una dada que no depèn estrictament de nosaltres. Si bé la resta es modula en funció de la ruta que optem per fer, els graus tan sols venen determinats pel dia que quedem per sortir i sobretot, en quin moment del dia. Com a novetat, doncs, presentem en el balanç de la tardor 2021 la mitjana de les temperatures mínima, mitjana i màxima; la corresponent evolució durant aquests tres mesos i en darrera instància, la mínima i màxima absoluts, degudament geolocalitzats.

CRÒNICA: SORTIDA 161 "COM DUES GOTES D'AIGUA"

El neguit de les precipitacions anunciades deixen la cent seixanta-u en quarantena fins al darrer moment. Una línia de taques de moderada intensitat travessen la depressió prelitoral i en qüestió de minuts, sembla esvair-se. És en aquest moment que n'Arnau, n'Aleix i en Marc decidim emprendre la sortida, per bé que són dos quarts de nou d'un fresc i obscur 1 de desembre. Malgrat tot, hi ha ganes de pedalar, independentment de les inclemències del temps.

Des de Ca n'Aleix, havent saludat a la Rosa i amb la sempre tardana arribada del Foixench, toquem el dos per Torre-sana i travessem els plans de Can Canya per petar a Sabadell. Una vegada més, traiem suc de taronja de la il·luminació artificial, com és avui el cas de la ciutat germana. Castellarnau, Can Rull, els Merinals, Can Feu, Gràcia, la Creu de Barberà i la Romànica són alguns dels barris implicats, a banda dels parcs urbans de Can Gambús o el Central del Vallès.

No és fins a tres quarts de deu que el quitrà dona pas al ventall al·luvial del riu Ripoll. Sota una persistent, però cortina fina de pluja ens disposem a ascendir llera amunt fins a connectar amb el torrent de Ribatallada al cap de quaranta-cinc minuts, pel capbaix. Durant aquesta estona tenim temps per pedalar sense pauses, però amb constància, i amb algunes anècdotes per distingir una sortida realment fosca i humida, però caracteritzada també per l'encreuament de diversos porcs senglars entre nosaltres; qui no s'adona soc jo que vaig per davant, és clar.

L'enrenou que està provocant aquests dies el certificat covid, que va quedar potes enlaire el passat divendres i que finalment sembla que acabarà implementant-se definitivament el 3 de desembre, un dels temes de conversa mentre cavalquem a la vora del riu amb set graus. Una temperatura estable i no gaire baixa, gràcies a la nuvolositat. Ben bé el contrari del que experimentarem a la pròxima escapada, a la cent seixanta-dos, amb una inversió tèrmica força accentuada -privilegi de redactar aquestes línies un mes després de viure-les-.

Escalem a Sant Julià d'Altura. Ens aturem a reposar uns minuts i sense més demora marxem cap a casa que és tard, hi ha gana, i tot i ploure poc, ja ha plogut prou.

Acabem a dos quarts de dotze. Més tard que mai, per haver començat més tard que mai aquesta temporada.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 161

EPÍLEG

La desena temporada arriba a les vuit sortides, cinc de les quals de tardor, arrasant la bonica numerologia dels trenta quilòmetres de distància. Des de la calorosa tarda del 19 de juliol a Sentmenat que no els superàvem, i té mèrit que sigui en una nit com avui.

Com avançava al tercer últim paràgraf, en vindrà una més de tardor abans de rebre un hivern astronòmic que apunta maneres. Almenys és el que alguns desitgem. La temporada, cal dir-ho, evoluciona favorablement.

CRÒNICA: SORTIDA 160 "TARONJA"

No és només el color del jersei que duia el ben tornat Oriol Muñoz, que avui se suma a la cent seixanta, trenta-set sortides després; la darrera va ser a la cent quaranta-dos, el 31 de desembre de 2020. Intentarem seduir-lo amb una excursió poc exigent i, atès que ja és de nit des de bon principi, traurem suc de la il·luminació artificial, en aquesta ocasió de les urbanitzacions del nord-est de Matadepera. Una llum, de quin color? El mateix de la desena temporada, tenyeix de taronja, avui dimarts, la present escapada.

Caço al vol l'Aleix i l'Oriol arribant al punt de trobada, a l'estació del Nord, quan passen cinc minuts de dos quarts de set de la tarda. Ens saludem en marxa i procedim a fugir de la ciutat pel nord, per la contigüitat dels carrers d'Independència, de l'Ancianitat i l'avinguda del Parlament.

Enlluernats pel club, travessem el parc agrari i la carretera de Talamanca. Verge de Montserrat és la primera urbanització, al vessant dret de la riera, que ens acompanya fins a prendre el camí cap a la masia de Can Torrella de Baix. Com bé és sabut, en tot moment la pujada és constant i inintermitent, tret del pas al vessant esquerre, però sempre suau i plenament assumible. 

Una vegada més, passem per arran del forn del pont de la Riba, de camí a la torre de l'Àngel. Salpem novament la riera cap al costat esquerre i posem rumb a Can Robert, amb un pendent que puja un onze per cent, en un tram de dos-cents cinquanta metres; fins a la cruïlla on es bifurca el camí cap a Can Garrigosa. En rodar sobre el torrent que duu el mateix nom, el sensor detecta la temperatura mínima, i per ara de la temporada: 6,8 ºC. De ben segur que no serà la definitiva.

Des de Can Robert tornem a trepitjar asfalt en sortir a la urbanització del Cavall Bernat, al pla d'en Pere Barata. Sota la llum ataronjada pedalem de baixada, amb una fredor que arriba als nostres ossos. Per sort o desgràcia, el descens és efímer. A les vuit tocades, ens disposem a aventurar-nos per la laberíntica xarxa de carrers que connecten Cavall Bernat amb el pla de Sant Llorenç, passant, entre altres, per la plaça de la Mola; on de més petits ens deixava l'autobús de línia per pujar al massís de Sant Llorenç.

El passeig de la serra dels Brucs conclou aquest breu passeig en un entorn poc habitual. Ens reintroduïm a un camí de terra que sempre hem resseguit en sentit contrari. Avui el fem, primer de baixada fins al torrent dels Abeuradors, i posteriorment, en comptes de sortir pel carrer de la Tramuntana, on acostumem a accedir, girem a l'esquerra tot superant un plus de cinquanta metres verticals, un xic més del que un servidor recordava, fins al collet del Pujol, turó que a continuació encerclarem tot dibuixant la lletra "u". Una traca final guarida de vistes panoràmiques del Vallès Occidental, amb la serra de Collserola al final, presidida per la torre Foxtrot.

Arribem a Can Solà del Racó pel ciment que sempre ignorem quan pugem a Can Torres.

La travessa per les urbanitzacions matadeperenques encara no ha acabat. Can Solà del Racó i la Muntanyeta tenen l'última paraula; això sí, majoritàriament de baixada. Arribem al poble de Matadepera i només resta sortir-ne per la federació i tornar a Terrassa pel carril bicicleta de la carretera, on apreciem un parell de cotxes lleument accidentats.

Quan falten deu minuts per les nou, ens aturem a fer les patates braves de rigor a un bar del passeig Vint-i-dos de Juliol. El fred no ens atura per gaudir de la nostra ració preferida.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 160

EPÍLEG

Oriol, esperem que aquesta vegada el teu retorn no sigui un vist i no vist, i puguem seguir gaudint de la teva presència amb més regularitat. Si cal, basarem les pròximes expedicions en la senzillesa, perquè insistim, el més important és que hi siguem tots.

De moment, són dues setmanes seguides i que no pari. Seguim la setmana que ve, possiblement amb més fred, però amb la flama ben encesa, també de color taronja.