CRÒNICA: SORTIDA 233 "APROPIACIONS INDEGUDES"

Ho digué a l'anterior i ho remarco de nou. No entenc i m'és difícil arribar a una conclusió. Bé, que cada vegada tenim menys camp per córrer i que la diferència, en dotze anys de recorregut, és substancial.

Avui ha estat el cas de la Pineda, però a la dos-cents trenta-dos, el Puig de la Creu.

La ronda Nord té els seus avantatges, però la seva petjada implica menys territori de moure's.

Ara em venia al cap la Barata, amb la consegüent esbroncada a la sortida seixanta-dos, a la tercera temporada.

A la segona, a la sortida trenta-tres, alguns van ser amenaçats de ser literalment abatuts amb una escopeta per passar per Can Borrell, a Castellar del Vallès.

Dubto si tot plegat es deu a un ús egoista i excessiu del dret que tots tenim a la intimitat, o bé aquesta privatització que aquest mateix mes esmentava, de l'espai públic, respon a una acció contra actes vandàlics i a una actitud incívica en qualsevol parcel·la, sigui o no privada. En qualsevol cas, més enllà de les portes de les cases d'algú, si ens centrem en el que és especialment bosc, muntanya i camins que els travessen estratègicament, mai defensaré aquesta apropiació no gaire lògica i malauradament a l'alça, com sembla ser.

Per la meva part, reivindicaré i incentivaré, tant com pugui, el respecte i comportament adequat i la pedagogia a través de llibres, xarxes socials i, per descomptat, amb més o menys exhaustivitat, des de les meves cròniques del grup de bicicleta.

Feta aquesta reflexió introductòria, entro en matèria tot parlant de la que ha esdevingut la cinquena escapada de la temporada i de la tardor, la mateixa que tanca estació astronòmica donant pas, dissabte 21, a l'hivern.

Fins a mig matí no determinem el parc de les Nacions Unides com a punt de trobada. Sembla que aquest acabarà essent el lloc de partida habitual a partir d'ara.

Endarrerim trenta minuts la sortida per motius personals, coincidint amb un marge de temps necessari perquè l'Arnau pugui recollir una bicicleta cedida per l'Adrià. El més imprescindible, és clar, per pedalar. Tant com un llum per veure-hi si se surt negra nit com un bol per posar-hi crema de carabassa, no?

En fi, fer pinya és essencial en un grup. Els macacos, encara que a vegades sembla que tenim un punt de crueltat, no som pas una excepció. Entre els tres, posem llum a la foscor perquè ningú prengui mal.

Ens activem a cinc minuts de dos quarts de vuit. Anem tard, però amb afany per escampar una mica la boira i esbargir-nos, que tot just som dimarts i encara queda una mica per divendres. Aquestes setmanes toca començar ben de nit, no hi ha remei, però hi ha una bona notícia. Les tardes, des del cap de setmana passat, es comencen a allargar, a poc a poc.

Travessem el pla del Bonaire i anem a buscar la riera de les Arenes per la carretera del club i el carrer de Sant Ignasi. Com a la primera de la temporada, a la cinquena sortida tornem a passar per Can Torrella de Baix, tombant després a mà dreta en comptes de mà esquerra i accedint igualment a la urbanització de les Pedritxes pel forn del pont de la Riba, arran de la carretera de Talamanca. Més endavant, no girem a la dreta per comunicar amb els Rourets, sinó que prosseguim carrer d'Alba de la Barata amunt fins a irrompre a la dreta i emprendre el camí de pujada fins al coll de la Riba. Indret immillorable per agafar aire, beure aigua i fer fotografies de rigor amb un instrument més oportú que el telèfon mòbil quan no hi ha llum natural.

A dos de nou del vespre, hi ha prou temps per distingir aquesta excursió tot trencant esquemes i, tot d'una, desaparèixer dels camins més habituals. Aquesta és la gràcia. Si no, a més de pedalar sense llum ho podríem fer amb els ulls tancats i sense cap mena de tensió al cos per veure què ens presenten els pròxims metres. Prou bé concebem la cartografia llorençana, a aquestes altures.

Al sud del turó del Queixal, prenem la pista un xic menys condicionada que el carener, però més fressada que, per exemple, la serra del Pi Bonic. Si feu memòria, és aquella que neix uns metres abans, més a prop del coll de la Riba -on acabem de fer les fotografies-, i davalla cap a la carretera de Rellinars, gairebé al mateix punt que el camí de la font del Troncó. Avui són les serres de la Daina i del Pi Bonic, però sobretot, la serra Llarga les que transitem. A les dues primeres hi passem de puntes. No són gaires les ocasions rodades per aquí. A més, feia tres anys i mig que no hi rondàvem, concretament des del 18 de maig de 2021, a la tarda vint-i-quatre, novena temporada. La posterior ordinària fou la cent cinquanta-tres, el juliol del mateix any, en plena pandèmia.

Tot i la foscor, havent admirat la plana del Vallès a la llunyania, a un pam de nas se'ns mostra el mas que dona nom a la serra; en ruïnes, però recentment restaurat. Just després es consolida un descens breu, però entranyable, per a continuació guanyar altra vegada alçada fins a arribar a la Casa Nova de l'Obac. Una part, potser inesperada i no gaire desitjada. Hi ha qui somia a veure connectar amb el camí de tota la vida, com acaba passant més aviat que tard, just després de l'alzina de l'Arròs.

El veritable somni ve després, la baixada substancial cap a Terrassa per la carena del Guitard. Com bé explico al principi de tot, se'ns dissuadeix anar per la Pineda. Si més endavant decidim pujar-hi, si des de baix tampoc hi ha opcions de travessar la masia -com temo que serà-, des del coll de Colomers giraríem a la dreta fins a menar a la carena on som. La Pineda. Una finca molt emblemàtica i estimada pels muntanyencs, clarament visible des de Can Gonteres. Des d'avui, però, sense la possibilitat de copsar-la de prop com tantes vegades hem tingut la sort de fer, des de l'any 2012.

Són dies en què l'estabilitat atmosfèrica torna a imperar. A les portes de l'hivern, això es tradueix en inversió tèrmica: aire temperat als cimals i, a les valls, als torrents, a les obagues on difícilment incideix la llum durant les nou hores comptades de claror, fred acusat i una humitat que precisament percebem al vessant nord de les Pedritxes, així com a la riera de Gaià, on cau dels set als quatre graus centígrads la temperatura, marcant en aquest punt la mínima de la sortida, de la temporada i de la tardor que avui posem punt final.

Una temperatura que, com l'altitud sobre el nivell del mar, es recuperen als plans de Ca n'Amat i a l'entramat urbà. Arribem a Terrassa pel Poblenou i ens acomiadem a tres quarts de deu, tot desitjant-nos bon Nadal i fins a Sant Esteve. Ens retrobem dijous que ve per fer, possiblement, la darrera del 2024 tot rememorant velles tradicions. Esperem que el Sol ens acompanyi, que el trobem a faltar.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 233

EPÍLEG

Dediquem aquest epíleg a fer un buidatge de la tardor. Un període que ens deixa amb les cinc primeres jornades de la nova temporada, que encetàrem amb alegria a finals d'octubre després d'un estiu eixut i més de dos anys, no sense deixar de pedalar, però sí amb la dinàmica del grup estroncada. Tot plegat sembla que ha estat redreçat i ara, a pocs dies pel 2025, estem en condicions de dir, ben alt i amb fermesa, que el grup continua endavant. Sempre endavant, amb il·lusió i compromís de mantenir en vida el nostre projecte, el qual s'encamina cap als tretze anys d'existència.

Una mà de sortides, bon motor de represa que ens duu amb unes mitjanes no gaire diferenciades de les estacions que succeïm. Convé subratllar, una vegada més, aquest "3,2" que toca sostre l'últim any, però té ganes de pujar cap a quatre, cinc, sis... Vegem què ens dona l'hivern i si som capaços de millorar aquest balanç, gens negatiu per començar.

CRÒNICA: SORTIDA 232 "ELS SOTS DE CASTELLAR"

En un ambient plenament nadalenc a Terrassa, aquest primer dimarts de desembre, dia de Sant Francesc Xavier, executem en binomi la quarta sortida de la temporada.

Des del parc de les Nacions Unides, ens disposem a incrementar el nivell respecte a les tres primeres, que ens serviren, segur, per prendre embranzida. Certament, hi ha ganes de donar gas, tornar a escenaris més llunyans que trobem a faltar i, és clar, reobrir la porta a la descoberta de terrenys encara mai conquistats.

Ens posem en marxa a tres de set i a vuit graus centígrads, temperatura que avui tindrà feina per a sobrepassar els dos dígits; gairebé el mateix esforç que assumirem aquest vespre que ens duu, per començar forts, per la pista de ciment que comunica Can Solà del Racó amb el collet dels Forns.

Deixem Matadepera enrere i ens introduïm al terme de Castellar del Vallès per la masia del Girbau i la urbanització de Sant Feliu del Racó. A veure quan tornem a fer un aperitiu al casal del poble, per cert.

Aquesta vegada ens quedem sense el gust de passar per la seva plaça i església. Substituïm aquest descens per un de majúscul, la més ben dita "davallada" pel sot del Guix. Aquest camí, perillosament inclinat i avui, amb un petit obstacle natural, el férem per primera vegada fa tres anys i mig, a la novena temporada. Era la tarda vint.

A la carretera que mena a Sant Llorenç Savall, al seu pas pel Turell, girem a mà dreta per prendre el sot homònim per passar a anomenar-se, més amunt, el sot de l'Uït. Un guany important, però progressiu de desnivell, que culmina a la serra de Pinós. Ens trobem al territori que a la seixanta, els "copos" ens nodrien i empenyien a arribar fins al puig de la Creu. Una dècada després, fem de nou aquest emblemàtic cim de la comarca per un corriol farcit de roques i bassals, amb el topònim oportú de la carena que l'acompanya, de les Roques d'Aguilar. Un caminoi que mor a tocar de Can Cadafalc i ens condueix a la pista que, per l'alzina Balladora i el coll de Canyelles, ens entrega al puig de la Creu a dos quarts tocats de nou. Ens acompanya, en aquesta part de l'itinerari, un soroll estrident que sembla provenir del pedal esquerre del cunyat de l'Aleix. Sortosament, pels carrers de Castellar desapareix tal com ha sorgit, del no-res. Culminem aquí i així el segon dels tres pics promesos avui a l'Adrià, el més llarg i intens de tots.

És una llàstima que hagin barrat al pas al mirador que hi ha a davant de la capella. A vegades no comprenc aquesta tendència a la privatització de l'espai públic.

Pel sot d'en Goleres tot és baixada -i de quina manera- fins a la vila i el riu Ripoll. Assolim el punt més baix i més fred de la volta. Com es nota que hi ha inversió tèrmica i com apreciem, en aquestes condicions, els canvis sobtats de temperatura en funció de l'orografia. El torrent de Ribatallada, el seu final de traca, Sant Julià d'Altura i els plans de ca n'Arnella, els darrers passos de la dos-cents trenta-dos, que acabem a les deu -hora del temut toc de queda el 2021-, amb molta gana i un llit que ens espera per dormir d'allò més plans.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 232

EPÍLEG

La, previsiblement, avantpenúltima sortida del 2024, ens deixa amb un balanç molt positiu pel que fa a desnivell i índex IBP. Per trobar valors semblants convé retrocedir dos anys, com a mínim. Com bé explico a les primeres línies de la present crònica, hi ha voluntat de progressar, de tornar a tombar murs i de ressuscitar aquelles expedicions amb ànim de superació rere superació i de portar més lluny les bicicletes, per entorns encara mai trepitjats -que encara n'hi ha un munt a tocar de casa-.

Tot plegat, és clar, pren més sentit si entre tots procurem de fer augmentar aquella variable que esdevé la clau de volta. Com més siguem, millor. Heus aquí el meu desig com a macaco per aquest Nadal i el 2025. Tant de bo es compleixi i puguem veure aquest grup de més de deu anys, a un rendiment excepcional.

Si res s'estronca, abans de dir adeu a aquest any, ens retrobarem el vespre del dimarts 17 per fer la darrera ordinària i, per Sant Esteve, la tradicional.

Som-hi!

CRÒNICA: SORTIDA 231 "DIMARTS AMB REGUST DE DIUMENGE"

Novembre és sinònim de tardor avançada, de fred i absència de llum. Enrere deixem la castanyada, les festes de Girona que enguany vàrem gaudir plegats i, amb l'endarreriment dels rellotges, encara més llunyanes romanen aquelles tardes de pedalar amb ulleres de Sol i en màniga curta, de posar-se a treballar de dia o de fer-se un bon bany de mar abans de sopar. Aquestes estones tan preuades pels que respirar aire lliure és un producte de primera necessitat, més enllà de postals nostàlgiques, són el compàs del compte enrere pels quatre mesos que resten per la imminent primavera.

Tot arriba i més, si sabem prendre'ns cada moment de la vida com un motiu per gaudir-la.

A mitjan novembre, un forat a dues agendes dignes de persones de vint-i-sis i vint-i-set anys, permet al grup tirar endavant, com a mínim, una sortida de matí -la tercera de la temporada- que ens permet pedalar en un horari gens habitual entre setmana i, en conseqüència, amb la fortuna de poder apagar els llums per rondar pel bosc, avui sí, amb llum natural.

La impuntualitat característica del meu company i els vuit graus amb sensació de menys a causa del vent, m'obstina a iniciar a poc a poc la marxa cap a Can Cardús de les Orioles. En aquest punt arriba l'Arnau i, junts, emprenem des d'ací la dos-cents trenta-u.

De baixada a la riera de Gaià, a prop del pont de fusta, el GPS canvia de color; això significa que acaba de sortir el Sol per l'horitzó. Ja és de dia. Apaguem els llums i ens endinsem a la baga del Guitard per un ascens progressiu fins a espetegar a la carretera de Rellinars. Rememorem els dies de Sant Narcís i parlem, entre altres coses, de la nostra rutina habitual que avui ha estat trencada per una entranyable excursió pel Sant Llorenç més proper. Per aquests paratges, propietat de Can Guitard i Ca n'Amat de la Muntanya, no hi circulàvem des del mes de març -nosaltres dos, precisament-.

Prenem el corriol que, des de la font de l'Alba, mena a la serra de la Pólvora tot serpentejant aquest frondós vessant de la muntanya que culmina al turó de les Pedritxes. Un senderó que sembla no acabar mai i avui ens sorprèn amb més bassals i xaragalls que de costum. La font del Troncó de Baix està coberta de vegetació, fet que ens impedeix copsar-la.

Superat el punt més elevat, de seguida apareixem a davant de la font del Troncó. Si aquesta parlés... Abans d'entomar el corriol de tornada, veiem algun arbocer testimonial amb cireres. Sembla que aquest any hi ha hagut escassetat.

El descens s'accentua després de passar pel torrent de la font del Senyor Ramon, i més una vegada agafem la pista que davalla als plans de ca n'Amat.

Acabem amb un bon entrepà de botifarra de Calaf i un suc de taronja. Això i el tomb fet de bon matí per obrir camins abans que la resta posi els carrers i les autopistes, ens carrega de més forces que mai per encarar el segon dia de la setmana.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 231

EPÍLEG

A veure si abans de dir adeu al 2024 podem fer, almenys, una sortida amb cara i ulls. Una excursió de dissabte o diumenge fora de la comarca, de quatre o cinc hores i no una o dues, essent un grup més nombrós de quatre i plegats, pedalar com tant ens agrada i completar aquest retrobament amb un bon àpat de germanor. Què en dieu?

CRÒNICA: SORTIDA 230 "REVISCOLADA"

De dimecres a dimecres. Aquest penúltim capvespre de mes, l'endemà de Sant Narcís i abans de la traca final de les festes a Girona, dediquem una estona a donar continuïtat a la temporada tot just iniciada, dissortadament fosc des de bon principi, però amb ganes de seguir endavant i escriure ja el segon capítol del tretzè curs el qual ens podria posicionar a mig camí de les tres-centes ordinàries, si prenem compromís i embranzida.

Sortim a dos quarts de set en punt de l'estació del Nord. Tal com anunciava a l'epíleg de la crònica passada, avui hi ha trobada mensual a Sabadell; incentiu per fer una breu excursió cap a la ciutat germana tot travessant el parc agrari.

Els torrents de la Grípia i de la Betzuca, als terrenys de Torrebonica i Can Canya, ens obsequien un bosc reeixit i renascut amb aigua abundant com feia anys i panys que no vèiem. Jo no havia pas creuat mai la Betzuca en aquestes condicions, és com si es tractés d'un riu ara mateix, més que una riera. A veure si aquesta situació prossegueix i va remetent la greu sequera que patim, sense desencadenar els desafortunats estralls que aquests darrers dies han sofert bona part dels Països Catalans, el País Valencià especialment.

Castellarnau ens dona la benvinguda a Sabadell. Can Llong, la Concòrdia, la Creu Alta i el Centre són els barris que visitem. Entre vehicles -alguns amb menys paciència que altres-, semàfors i passos de vianants, arribem a la Microcerveseria, amb la mala sort que no se'ns permet assegurar les bicicletes a l'entrada. Al matí semblava que no hi hauria d'haver cap problema, doncs sí.

Decideixo entrar a dir hola i deixar constància del nostre primer pas pel Geolúpulus. Ens reservarem els mesos d'estiu per atansar-nos algun dia a les edicions a l'aire lliure que se solen fer al parc de Can Gambús.

Prenem carretera de Terrassa amunt i abans de sobrepassar la ronda oest, girem a mà dreta per entrar a Castellarnau de nou. En sentit contrari, ens endinsem a l'obscúria altra vegada i per caminois, bassals i la carretera que travessem, dels plans de Can Canya remuntem el torrent de la Betzuca fins a espetegar a Can Bonvilar.

La torre de Mossèn Homs i el polígon industrial de Can Petit de Terrassa, últims escenaris abans de cloure la dos-cents trenta al barri de Can Roca, on ens aturem per sopar i posem fi a la vintena sortida del 2024, a dos quarts i mig de nou.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 230

EPÍLEG

Feia poc més d'un any que no fèiem una distància prou considerable pel poc desnivell que caracteritza aquest estil de trajectes, des de la dos-cents tres; quan vam anar al parc de Can Gambús per admirar els focs artificials de la festa major de Sabadell, per cert.

Són tipus d'itineraris poc habituals, no per nosaltres sinó per l'orografia del nostre voltant, on no és fàcil i són poques les opcions per executar sortides de rodar, en comparació amb Girona, l'Escala o Benavent de Segrià.

A partir d'ara, de la nit serà gairebé impossible escapar-nos. A les tardes, ben bé fins a finals de febrer no tornarem a sortir amb llum si ens hi posem poc abans de les set. És el que hi ha. Sortosament, anem ben preparats per aquesta època que, com totes, té el seu encant.

No obstant això, dimarts vinent, 12 de novembre, per circumstàncies de feina podrem fer una petita escapada de matí, entre les set i les nou tocades. La dos-cents trenta-u es troba ja programada i oberta a tothom qui hi vulgui i pugui participar. 

CRÒNICA: SORTIDA 229 "ENCARA SOM AQUÍ"

No hem deixat mai de pedalar. Hi ha moments a la vida, però, que el temps no dona per més i a vegades és millor simplificar-se. Aquest ha estat el meu cas els darrers dos anys i mig i avui, mig lustre després, em veig en condicions de prendre novament el timó i reactivar tota la maquinària que ha estat escapçada aquest temps, per bé que el pols dels MKCOS, insisteixo, en cap cas ha deixat de bategar.

Si bé dedicaré aquestes primeres paraules a explicar modestament el més rellevant ocorregut al llarg del parèntesi que deixem enrere, anuncio que més endavant i en calma publicaré els resums de rigor de les temporades implicades: deu, onze i dotze.

Avui dimecres, 23 d'octubre de 2024, amb dotze anys i un mes de vida, encetem la tretzena quan fa poc més de tres mesos que apagàvem l'anterior. Ho fem a cinc minuts de dos quarts de set de la tarda des de l'estació del Nord. La nuvolositat i el Sol que es va ponent fan una tarda poc, però prou lluminosa i agradable quant a temperatura. Tot plegat tendirà a la baixa les pròximes setmanes, naturalment.

Els ciclistes Adrià, Arnau i Marc pugem cap a Matadepera i se'ns afegeix l'Aleix al nord de Can Roca, la seva actual residència. Deambulem per un pla del Bonaire força concorregut, es nota que hi ha qui no desaprofita els darrers dies abans de l'endarreriment horari previst per aquest diumenge.

A Can Torrella de Baix agafem aire i, des de Can Roure, ens introduïm a les Pedritxes per les codines rogenques que dibuixen el torrent homònim que travessa la urbanització. Rere el club esportiu hi ha altres corredors i ciclistes esbargint-se en aquest capvespre de tardor. Enllacem a els Rourets.

Abans de prendre el corriol que mena a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola, fem una altra aturada breu per encendre els llums i xerrar una mica i en calma, sense el soroll del vent que refrega les orelles quan pedalem. Aquest senderó, encara avui poc fressat, el vàrem prendre en sentit contrari -de pujada- a la cent cinquanta-tres, la darrera sortida de la novena temporada, el 2021. 

El set de setembre del mateix any posàvem en marxa la desena des de la serra del Troncó i la Pineda. Des de la cent cinquanta-quatre fins a la cent seixanta-sis van catorze sortides, Sant Esteve inclosa, les quals són les últimes redactades. Una abans de la pedalada a Campllong és quan apago la pantalla i entro en un nou cicle, posant per sobre altres prioritats que em fan deixar per un temps el que és certament una de les meves passions, fins avui.

Just després del cap de setmana a Llambilles és quan vaig conèixer la meva parella, l'Estel. Un gir de guió inesperat que va suposar un canvi de rumb en positiu i que amb els mesos de relació, ha anat consolidant-se favorablement i propiciant a trobar una bona feina a Sant Feliu de Buixalleu l'agost de 2022 i a acabar vivint a la ciutat de Girona el novembre de 2023. Una successió de canvis substancials que, obligadament, allunyarien del primer pla la meva vida a Terrassa i tot el que això implica: la família, els amics i aficions com les sortides en grup o el món de la geocerca. En certs moments de més inestabilitat i adaptació als canvis, he estat forçadament més absent. Des de fa poc, la situació és més tranquil·la, i per això, el dia d'avui, ens tornem a trobar aquí.

Les rodes no han deixat de rodar i en dies que no he pogut ser-hi, especialment aquests últims mesos, són els meus amics qui afortunadament han mantingut la flama encesa i a cada sortida, han pres les dades per deixar constància del seu pas per aquests temps diferents. En nom del grup, moltes gràcies.

El cap de setmana a Benavent de Segrià i la sortida a Castelló de Farfanya, el pantà de Santa Anna i Os de Balaguer; la sortida dos-cents a Can Pobla, són dos exemples dels moments més àlgids dels dos darrers anys. En són molts altres. 

Tornem al present. Som a l'àrea d'esplai, amb algunes esgarrinxades i disposats a ascendir un pèl més fins a assolir el punt més elevat del recorregut, sis-cents setanta metres a tocar de la torre del Salvans, una vegada fet el pla del Suris i poc abans de travessar el nucli de la Barata i prendre la carretera de baixada cap a Terrassa. A la cruïlla amb les Pedritxes tombem a mà esquerra per agafar el camí del vessant hidrogràfic esquerre de la riera de les Arenes. Passem pel pavelló Primer d'Octubre i el poble de Matadepera.

Arribem a casa dues hores exactes després d'arrencar, a cinc minuts de dos quarts de nou; amb temps per connectar amb el partit del FCB, sopar i no anar gaire tard a dormir, que tot just som dimecres.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 229

EPÍLEG

Veurem si aquesta voluntat de tornar a començar té continuïtat o no, esperem que sí. Sigui com sigui, les sortides segueixen i seguiran. Malgrat tot, encara som aquí i hi serem per molts anys, segur.

A veure si la setmana que ve us convenço per treure el cap a Sabadell, a les portes de la castanyada i un cap de setmana de Sant Narcís que promet.

Benvingudes i benvinguts a la nova temporada!