dilluns, 25 de febrer de 2019

CRÒNICA: SORTIDA 107 "PHOTOCALL"


Avui sortim amb la promesa que el recorregut serà més planer que el de diumenge passat; això sí, sense braves ni entrepà de botifarra; i val més que avui no es parli gaire de menjar.

Ens activem a les deu i trenta sent els mateixos de fa vuit dies: Arnau, Aleix, Oriol i Marc. Sortim del carrer de Mañé i Flaquer i pugem per la carretera de Castellar, encerclant el cordó umbilical de la Dona Treballadora i posteriorment, girem a la dreta per dirigir-nos a Torrebonica i l'Hospital.

Travessem la carretera nacional que se'n va al poble del costat i prenem el camí que comunica Can Sues i Can Vediella, terres de secà interrompudes pel pas de la C-58. Des del túnel avancem cap a Can Pallars i Llobateres i ens aproximem al nucli urbà de Sant Quirze del Vallès.


Seguim el torrent de la Betzuca i el seu entorn convertit en el parc urbà de Can Barra, avui diumenge amb força gent que hi passeja tant a peu com en bicicleta.


Deixem enrere el curs fluvial on assolim l'altitud mínima i comencem a guanyar alçada vers el camí vell de Sant Cugat, passant per les torres de Castelltort.


Un desnivell positiu de cent metres en un quilòmetre de desplaçament ens fa treure la llengua, a uns més que altres. Com a recompensa, descobrim un marc de fusta al bell mig del bosc i el fem servir de photocall per fer unes quantes fotografies artístiques ben divertides.

Un marc que ens dóna la benvinguda i ben tornada a la serra de Galliners, ja que feia més de dos anys que no hi passàvem; deu ser per això que algú ens havia preparat el photocall.

Tornem a pedalar per aquestes muntanyes que representen un corredor biològic molt important entre Sant Llorenç del Munt i Collserola; un petit pulmó verd en plena regió metropolitana.



Avui, des de Sant Quirze del Vallès, les travessem de nou, de sud cap a nord, gaudint del paisatge que ens envolta i fotografiant-nos, com tantes vegades fem, davant de les vistes preferides, fins a sortir a Terrassa pels barris de Can Parellada i les Fonts.


Arribem a casa a escassos minuts per dos quarts de dues.





EPÍLEG

Acabem el primer mes del calendari amb dues sortides per emmarcar, i mai millor dit.


dimarts, 22 de gener de 2019

CRÒNICA: SORTIDA 106 "L'ALTRE DIA VOLIA UN PLAT DE BRAVES"


No hi havia mare que ens prohibís, no un plat sinó dos de braves, i cadascú el seu entrepà calent. La veritat és que amb aquest fred, aturar-se i compartir aquest tiberi amb els amics durant una excursió en bicicleta, és el millor del cap de setmana. Aquesta ha estat la cirera del pastís de la sortida cent sis, la vuitena de la temporada i la primera de l'any que tot just acabem d'estrenar.

Des de ca l'Aleix, arrenquem a dos quarts i cinc de deu del matí amb ell, l'Arnau i l'Oriol Muñoz. Avui serem quatre macacos disposats a combatre el fred fent allò que més ens agrada.

Teniu raó, els dos quilòmetres de carretera de Castellar fins a la torre de Mossèn Homs es fan eterns, és una recta que no acaba mai i el pitjor és que cal canviar de carril cada dos per tres si es vol seguir endavant, juntament amb els cotxes; si almenys hi hagués un carril bici com a les avingudes Josep Tarradellas i Abat Marcet potser es faria menys feixuc... en fi, des d'aquí fem el nostre clam reivindicatiu a la regidoria de mobilitat de Terrassa!

Fugim de l'enrenou urbà i travessem l'anella verda, els plans de Ca n'Arnella, la carretera BV-1248 i entrem al Parc Agrari de Sabadell; passem per Sant Julià d'Altura i ens adrecem a Sabadell pel poc que queda de bosc de Can Déu.

Passegem per quatre carrers mal comptats i de seguida abandonem el sòl urbà, baixem a la llera del riu Ripoll per uns corriols que ens deixen just al molí d'en Mornau.



Acompanyem aquest curs fluvial que neix a Sant Llorenç Savall i desemboca al riu Besós, durant deu minuts de baixada, fins al molí de l'Amat. En aquest punt prenem, en sentit nord, el sender de gran recorregut GR-173, el qual porta a conèixer una bona mostra del patrimoni natural de la nostra comarca, en poc més de setanta quilòmetres.

Guanyem uns cinquanta metres de desnivell i en un vist i no vist, en un tram distès on intentem fer-nos caure de la bicicleta, canviem de pista i ves per on, també de sender homologat; el GR que seguíem fins ara se'n va cap a Castellar del Vallès per pentinar la serralada prelitoral, i amb el gir a la dreta connectem amb el noranta-set; aquest té cent set quilòmetres i des de Sant Celoni, baixa fins a Martorell; des del naixement del riu Tordera fins al tram final del Llobregat.

Continuem amb el nostre sender particular que ens envia ara cap a la masia de Togores, ens aproxima a Can Vilà i ens col·loca a la serra de Sant Iscle. Una pista ampla i oberta la ressegueix de nord a sud. Nosaltres la seguim quatre quilòmetres en sentit nord, en un tram força atractiu, sobretot pel groc que destaquen les flors de les gatoses (Ulex parviflorus).




Entre serra i serra, de Sant Iscle a Can Palau, emprenem la baixada i en un tres i no res ens plantem a la zona esportiva de Sentmenat. Ens aturem una hora a fer l'esmorzar-aperitiu de les dotze al Cafè del Coro, al passeig d'Anselm Clavé, a davant de la plaça de la Vila. Un edifici centenari molt acollidor i amb un pati interior des d'on es veu La Mola i el Puig de la Creu.

El campanar de l'església està a punt de tocar l'una del migdia; portem vint-i-dos quilòmetres fets i encara ens resten els mateixos per completar la ruta d'avui. Amb les panxes ben plenes - podríem dir que ja hem dinat -, encarem el camí de tornada. Anselm Clavé amunt prenem posteriorment el carrer del castell de Sentmenat, edifici gòtic que data del 1069.




No és la primera vegada que passem per aquí però també és cert que són poques les ocasions que hem estat per aquestes contrades, força allunyades de la nostra àrea d'influència i pràcticament a tocar del Vallès Oriental. Si fem memòria, a les sortides vint-i-cinc i quaranta-cinc, de la segona i la tercera temporada respectivament, vam anar cap a Caldes de Montbui i posteriorment, vam tornar cap a Terrassa tot resseguint el que farem avui, tret que en aquells dos casos vam pujar al Castell de Guanta; avui no ho farem però segur que hi tornarem més endavant.

La Falconada de Sabadell 2014 també ens va portar per aquests entorns, amb cinc anys menys que ara i amb tota l'aventura que suposava participar en una pedalada per primera vegada.





Marxem de Sentmenat i tornem a pedalar envoltats de conreus. Travessem els terrenys de Can Fruitós abans d'aparèixer a l'encreuament de Guanta. Sortim a la urbanització de Can Vinyals i en dos quilòmetres la liquidem.

Superem un desnivell de cent metres que ens fa assolir l'alçada màxima: tres-cents vuitanta-tres metres respecte al nivell del mar, que són els que corresponen a la masia de Can Padró. Un lloc bonic per descansar i fer quatre fotografies. Coincidim amb força gent: genets i ciclistes.






Ja som a Castellar del Vallès. Acabem el poc tros de muntanya pura i dura que haurem fet avui, de no més de tres quilòmetres, i descendim, des d'una petita escola a tocar del bosc, per la ronda de Llevant fins a fer cap, de nou, al riu Ripoll.

Passen quinze minuts de les dues i encara ens queda una cosa per fer: remuntar el torrent de Ribatallada (el congelador) fins a reaparèixer a Sant Julià d'Altura. Abans, però, pedalem sobre les aigües del riu com fèiem a les primeres temporades, avui amb força més aigua.



Xino-xano, culminem la curta però intensa pujada. Les pluges de la tardor han erosionat força el camí però res ens impedeix avançar. A dalt, fotografia per celebrar que ja gairebé ho tenim enllestit.



Tornem a la BV-1248, ca n'Arnella, la torre de Mossèn Homs i l'enrenou urbà per finalitzar.

Arribem a casa a dos quarts de quatre.





EPÍLEG

Una sortida llarga en temps i distància, però compensada pel poc desnivell positiu, pels camins, que han estat de bon fer, excepte algun punt molt concret, i sobretot, per la bona companyia.

Ribos, que tornis a pedalar amb nosaltres i estiguis tan motivat és fantàstic i un gran bé pel grup. Continua així i seràs l'exemple a seguir perquè la resta acabi d'engrescar-se!

Ja tenim la cent set convocada per diumenge, pensada per tothom. Fins aleshores!

dilluns, 14 de gener de 2019

CRÒNICA: SORTIDA 105 "TORNAR A CASA PER NADAL"


En el moment precís de proposar aquesta sortida pel grup de telèfon - eren les dues de la tarda del dimarts 4 de desembre, quan plegava de la feina -, no m'imaginava pas una sortida com la que ha acabat sent, ni de bon tros, amb la participació gairebé absoluta dels macacos; de fet ningú s'ho esperava, era lògicament impossible.

En qüestió d'hores, no només s'engrescaven els més habituals: l'Aleix, l'Edu (el del pírcing), l'Arnau, el Biel i l'Oriol Mata; sinó els més cars de veure, gent que feia mesos, o potser anys, que no vèiem sobre les dues rodes: el Karim, recentment tornat de Munich, l'Oriol Muñoz i el Quim, qui després de molt estirar el coll per cantar, ara es tomba pel heavy metal.

La convocatòria ens emplaça a les nou del matí a la Plaça Vella, per no perdre els vells costums. Tots menys l'Edu, que ens fa arribar l'adhesiu "merda, m'he clapat" i diu que ja ens atraparà, el Biel, que el recollirem a prop de casa seva i el Karim i l'Oriol, que s'incorporaran a Matadepera, donem el tret de sortida a un quart de deu.

Capturem les primeres imatges d'aquesta sortida extraordinària quan tot just travessem els camps que envolten el Club Egara, amb el rerefons més que familiar de La Mola i la Serra de les Pedritxes, encapçalada pel turó de Roques Blanques, la muntanya que enfilarem un dia més.



Són les deu i al pavelló de Matadepera succeeix un fet transcendental: la sortida cent cinc esdevé la més nombrosa dels sis anys i tres mesos que portem de vida, amb nou ciclistes al capdavant, nascuts entre el noranta-sis i el noranta-vuit.

Passem a l'altra banda de la riera de les Arenes i prosseguim cap a l'escola universitària, el mas de Can Candi i les set rectes que ens pugen al mirador del nostre preuat turó. Si la natura parlés, ens recordaria totes les vegades que ens ha vist aquí dalt, començant per la primera, avui fa tot just cinc anys, en plena sortida sis i en un dia que no diferia gens del d'avui, amb un Sol de desembre, feble però enlluernador i un cel ben blau.






Cadascú va al seu ritme i, de mica en mica, anem omplint el cim de macacos. Ens aturem a fer un descans i un mos als tres bancs de pedra i entre queixalada i queixalada, anem petant la xerrada.







Dóna gust veure tantes bicicletes recolzades a la barana de fusta. Cal agafar una certa perspectiva perquè de cara és impossible capturar-les totes.

No podem marxar de Roques Blanques sense immortalitzar aquest dia històric amb una bona i llarga sessió de fotografies, que van de pet al calendari.




A baix al collet trobem un espai sense clapes de Sol que ens va perfecte per renovar avatars, que en algun cas era més que necessari.

Alguns en tenen prou i abandonen la sortida al quilòmetre onze, prenent la baixada que els envia cap al Parc Audiovisual. Els sis que restem seguim pentinant la serra i ens dirigim a la font del Janot i, des d'aquest punt, encarem el corriol de descens cap a l'aparcament del llac, sense entrar-hi, i acabem l'excursió envoltats d'un ramat de cabres.






Arribem a casa a dos quarts d'una.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 105



EPÍLEG

Res millor que acabar el 2018 assolint un dels objectius que us plantejava quan començàvem la setena temporada: consolidar la represa de la sisena demostrant que som un grup. Avui ho hem aconseguit, només cal mantenir-ho; d'això depèn el nostre futur.

Un final d'any rodó que ens deixa els següents resultats. Anem pel bon camí i de ben segur, que el 2019 serà millor.

Sempre endavant.


dissabte, 8 de desembre de 2018

CRÒNICA: SORTIDA 104 "SOBREEIXIDOR"


TORNEN A RAJAR ELS CAUS 
Ragen Els Caus. Per Fi. Després de patir la sequera més llarga de la seva història. La font natural més màgica del terme municipal de Terrassa torna a funcionar. A primera hora d'aquest matí no rajava, per la qual cosa cal deduir que ho ha començat a fer una mica després. A les 10 de la nit brollava en una quarta part de la seva amplada, amb un soroll estrident que se sentia des del camí, tot i el so de la pluja intensa. Molta gent es pensava que havia passat alguna cosa i que mai més tornaria a rajar. Però les pluges intenses han fet la seva feina i Els Caus tornen a ser un gran espectacle natural.

Redacció MónTerrassa, diumenge 18 de novembre de 2018


Així va esclatar, fa gairebé un mes, una notícia que feia molt de temps que els terrassencs esperàvem; que tornés l'aigua i la vida als Caus del Guitard, una deu que funciona com a sobreeixidor, és a dir, una font que tan sols raja quan els aqüífers estan saturats d'aigua, la qual acaba sobresortint per la capçalera.

En el cas dels Caus, l'aigua surt en forma de cascada a través d'un avenc que disposa d'una obertura ampla i allargassada. Un espectacle visual digne de veure, i més després de catorze anys de sequera ininterrompuda.

Com no podia ser d'una altra manera, en la sortida d'avui divendres, 7 de desembre de 2018, una representació del grup anirem a veure brollar els Caus del Guitard i a fer-nos unes quantes fotografies que, sens dubte, seran històriques.


Sent quatre: Biel, Eduard, Oriol i Marc, posem en marxa la sortida cent quatre i ens adrecem a la carretera de Rellinars, des de la Plaça Vella, quan passen cinc minuts de les nou del matí. Sortim de la ciutat pel barri de Can Colomer, passem per sota del Quart Cinturó i amb un lleuger i fresc vent de cara que descendeix de la serra, prenem, a mà esquerra, el camí que ens porta a baixar a la riera de Gaià, per després començar a remuntar.

Ens dirigim a La Pineda per la pista ben coneguda, tot i que algun element del paisatge sempre acaba passant per alt, com és el cas de l'abocador de Vacarisses, malauradament visible si es treu una mica el nas des del Coll de Colomers.

La consistent i continuada pujada fins a la urbanització ens fa treure alguna capa d'abric que, tanmateix, de seguida ens tornem a posar perquè de cop i volta, quedem totalment immersos en la boira provinent de Rellinars i Vacarisses, la vacarissana.

Travessem la carretera pel Coll d'en Tropes i, des de la Casa Nova de l'Obac, rumb cap a la torrota homònima, ens desviem a la dreta per unes pistes en desús i, com a conseqüència, força embardissades i erosionades en algun tros, que ens porten a travessar un seguit de carenes: l'Alzina de l'Arròs, la Serra Llarga, la Serra del Gall, la Serra de la Daina i la Serra del Pi Bonic.





Una part del recorregut d'avui, doncs, es concentra en aquesta zona que són escasses les vegades que hi hem passat en bicicleta; si no me'n deixo cap, serien el Camí Moliner de 2015, la sortida seixanta-quatre, que vam fer amb l'Arnau i l'Aleix (els bros) i alguna altra fora de temporada.

A veure si a partir d'ara hi passem una mica més sovint perquè, malgrat que les condicions del terreny no són les millors, el paisatge és prou bonic, i així ho evidencien les fotografies que capturem al llarg dels sis quilòmetres que transcorren per aquest tram de la sortida.

Ara bé, no hi ha res més bonic que els Caus del Guitard vessant aigües. Un cop baixem de la Serra del Pi Bonic, pedalem uns dos-cents metres per la carretera, passem a l'altra banda i en un tres i no res, quedem palplantats davant d'aquesta petita meravella natural, simplement esplèndida.




Des d'aquest punt ara tan atractiu pels excursionistes, prosseguim amb la nostra sortida pista amunt. Com que avui no hem anat gaire lluny i encara és prou d'hora, anem tornant cap a casa sense agafar la via més ràpida, per alguns potser la preferida, sinó per una opció més enrevessada i laberíntica, traient profit de la gran i variada xarxa de camins que disposem, per donar el tret diferencial al recorregut.

Prenem la Bin Laden de baixada, denominació popular de la pista que baixa de la urbanització cap a la masia de Can Guitard de la Muntanya, amb la possibilitat de desviar-se a la font de la Cirera, com ho vàrem fer a la sortida noranta-quatre, o anar a buscar novament la carretera, opció per la qual ens decantem avui divendres.


Travessem per quarta i última vegada la B-122 - ho esmento així perquè dir "carretera de Rellinars" ja es fa pesat -, i des del torrent de la Font de l'Àlber agafem un camí a mà dreta que, com si es tractés d'un ascensor, però sense caixa, ens enfila cap al caminoi que passa per la font del Senyor Ramon. En sentit nord se'n va cap a la font del Troncó, però per avui ja és suficient; nosaltres tirem avall per aparèixer al torrent Mitger de Ca n'Amat i, pel camí de Can Bogunyà, dedicar els darrers quatre quilòmetres fins al centre de Terrassa, ara sí, de la forma més directa possible.

Arribem a casa quan manquen deu minuts per l'una.





EPÍLEG

Aquesta ha estat la sisena sortida de la temporada, que més enllà de la satisfacció i el record de cadascú, les fotografies i algunes queixes absolutament legítimes, ens deixa un balanç molt positiu en referència a les estadístiques - perquè tornem a sobrepassar els cent punts de duresa-, però sobretot pel nombre de participants, que avui, de moment ha trencat amb la ratxa dels dosos, persistents des del setembre. Això avui, però diumenge... ai diumenge.

NOMBRE DE VISITES