dimecres, 28 d’abril de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 152 "BRU FIGUERAS"


Una sortida amb noms i cognoms, no tan sols pel gran nouvingut, sinó també pel balanç positiu de tot plegat; la jornada, la meteorologia, el paisatge i una vegada més, la companyia. La primavera, acabada de sortir del forn, ens delecta amb una excursió de matí en un ambient fred, però un Sol de març que despunta a l'horitzó a les vuit del matí, hora que proposem de quedar per rodar tranquils i tenir temps per gaudir del dia, sense presses.

L'Aleix i l'Arnau engresquen, a un tal Bru Figueras, a sumar-se a les expedicions macaqueres i si ho desitja, a formar part del grup. Una proposta transcendent que acabarà acceptant a un lloc realment imponent, al Marquet de les Roques de Sant Llorenç Savall. Anem a pams, però.

Com bé deia, comencem a pedalar quan passen deu minuts de les vuit i ho fem des del passeig del Vint-i-dos de Juliol de Terrassa. De manera excepcional, marxem de la ciutat pel barri de sant Pere Nord, fins a prendre la riera de les Arenes des del polígon industrial.

No falla mai. Quan n'Aleix i n'Arnau es posen a parlar, no hi ha qui els estiri. Ho diu el Marc Samper que els treu a pasturar les tardes de cada dimarts. Intercanvio algunes paraules amb en Bru mentre els esperem a la plaça de Sant Jordi. Sempre va bé donar-los una mica de pressió!

Pugem a Can Torres per Can Solà del Racó, ben acompanyats per nombrosos ciclistes i corredors, de bon matí. Després el primer empit, ens aturem a la cruïlla de davant del mas per respirar una mica, descarregar la pixera i sobretot, no abandonar la xerrameca. Prou que ho farem quan vinguin les pujades de debò. Notem l'Aleix una mica desdibuixat, però ell sempre ho soluciona amb una bona barreta energètica. Entre això i el descens posterior pel Rellotge, o el Pujolot si voleu que sigui més seriós toponímicament, acabem de despertar-nos del tot a un quart de deu, quan arribem a la carretera que comunica Castellar i Sant Llorenç Savall per la força de la gravetat.

Pedalem uns dos quilòmetres per carretera amb altres ciclistes, motoristes i turismes que, com nosaltres, dediquen el dia lliure a escampar la boira per la comarca o, millor dit, per Catalunya. Avui diumenge, 21 de març per cert, estem en un període de no-confinament, dins del principat.

Tombem a l'esquerra al revolt Fondo del quilòmetre catorze. La pista de terra que mena als masos llorençans del Dalmau i el Daví ens adreça, a nosaltres, a la vora del pi monumental de les Quatre Besses i ens enfila al coll de Palomeres. Posteriorment, ve la baixada fins a la vall d'Horta.

Per monumentals, les parets es poden contemplar en aquesta banda del massís; des de la Mola fins al Montcau, i la carena dels Emprius. Les cingleres i les canals que caracteritzen la regió més accidentada del parc natural. Al bell mig, és inevitable fixar la mirada a l'agulla de Roca Mur, per la seva morfologia tan peculiar, que potser per això alguns atribueixen a una Màquina de Tren.

Val la pena aturar-se a davant del Marquet de les Roques. Mai fins avui ho havíem fet a les nostres sortides, si bé no és la primera vegada que pedalem per aquestes contrades. Una casa senyorial tan formosa com la inconfusible silueta del Montcau i la punta de Finestrelles, paratges que observen la vall des de les alçades.

Les fotografies, aquí, són més que obligades. Un bon moment per parlar amb en Bru i de proposar-li que la primera no sigui la darrera. En altres paraules, el convidem a formar part del grup. Invitació acceptada. Des d'avui, doncs, tenim un nou macaco entre nosaltres, el catorzè. Bru, serà un privilegi comptar amb tu a les sortides, sempre que ho desitgis i et vagi bé, és clar!

Prosseguim. Sant Llorenç vila és el pròxim objectiu. Abans, però, fem el coll del Castell per can Brossa. Guanyem cent cinquanta metres d'una atacada. Diem adéu als paisatges de la vall d'Horta abans de davallar al poble. Les panoràmiques des del peu del castell de Pera són sensacionals i cal dir-ho, estem completament sols en la immensitat. Increïble sent diumenge.



Canviem de vessant orogràfic i emprenem un lleu descens. Encerclem la casa de Saladelafont i per les pistes ben condicionades de la baga del Genescà, sortim a la urbanització de Comabella i posteriorment, arribem a la plaça Major de Sant Llorenç Savall. Assolim els trenta quilòmetres de recorregut i al mateix temps, toquen les onze. Moment de fer una pausa i prendre el Sol a la terrassa de cal Ramon. La beguda i les patates braves no poden ser absents en un dia com avui. Evidentment, aquí no estem sols. Tot el contrari.

Reprenem la cent cinquanta-dos a dos quarts de dotze. S'apropa el migdia i cal anar per feina. La tornada la fem, un cop més, pel famós camí de les Estàtues. En Bru no s'ho creu fins que les té a davant dels nassos. Ascendim tot xino-xano, que tenim els estómacs mig plens, fins al coll Roig. A partir de llavors, la pujada continua present, però se suavitza a partir d'ara.

Can Cadafalc. Més endavant la pista experimenta alts i baixos successius fins a desembocar a un encreuament important de camins que ens fa diverses propostes: girar a l'esquerra per anar al castell de Guanta o a la dreta per baixar a Castellar. Com que encara és relativament d'hora, ens decantem per una tercera via.

Ens animem a coronar el puig de la Creu. Una de les millors talaies del Vallès que ja vàrem visitar amb l'Aleix a la primera sortida del 2021, el 13 de gener. Les vistes des de la punta no deixen a ningú indiferent. Immortalitzem la visita amb quatre captures i el més imprescindible: fotografiem el nou macaco que avui protagonitza la sortida i aquesta crònica que la recorda.

Quan estem preparats per baixar a Castellar, s'esgoten les piles del GPS. Les canvio mentre els altres tres van tirant. Aquesta aturada em fa veure les restes de la neu granulada que havia caigut la nit anterior, a un racó encara ombrívol, al costat nord de l'església que presideix el cim.

Avall que fa baixada!

Arribem al nucli urbà de Castellar del Vallès, travessem tot el barri antic i ens introduïm al camí del riu Ripoll, pels guals que tant coneixem i que en moltes ocasions no podíem evitar de filmar. De moment, encara no optem al Zona Zàping.

Déu-n'hi-do del cabal que hi ha avui, però res comparat amb el de fa un any.

Poca aigua, però un embús considerable al torrent de Ribatallada per remuntar a Sant Julià d'Altura. En un dels forats que fa el mateix rierol, quedem aturats per la gran afluència de gent. Hi ha cua per passar i per aplaudir a uns nens de sis anys aproximadament, que apunten maneres.

El darrer tràmit abans d'arribar a Terrassa també el tenim més que assumit. Cadascú se'l pren al seu ritme amb les seves capacitats. En Bru, un fora de sèrie, ens fa treure la llengua a tots!

Acabem, a tres quarts de dues, la primera de les moltes sortides que, de ben segur, farem aquesta primavera. Especialment les tardes de dimarts, que de moment en van dues amb una certa entitat. A principis d'any ens vam marcar el repte d'augmentar el nivell de les sortides, sempre dins de les possibilitats dels macacos que es deixen veure, però amb una finalitat al capdavant: fer recorreguts que impressionin tant o més que el d'avui. 

A continuació faré ús de l'epíleg per fer una valoració dels últims mesos, però només vull tancar la crònica dient que, més enllà de la qualitat, prou explicada, els resultats són realment excepcionals i fan, de la cent cinquanta-dos, una sortida per a la història.



Una crònica que arriba tard, però arriba. Com bé sabeu, part de totes les paraules que em surten de dins diàriament, he hagut de destinar-les a les pàgines d'un llibre que el mes que ve presentaré amb en Marc Malgosa i en Joan Soler.

El present és avui, plujós dimecres, 28 d'abril de 2021. Després de Sant Llorenç Savall han vingut cinc tardes més, una de març i quatre d'abril: Vacarisses, i amb més llum diürna la serra del Pi Bonic, Ullastrell, Sant Feliu del Racó i Rellinars la darrera. Cinc dimarts consecutius, amb el permís de Setmana Santa, per seguir posant a to la temporada, en aquesta època que fa un any estàvem confinats a casa. No ens podem pas queixar, malgrat tot.

De cara al maig us avancem que la nostra intenció és rebaixar lleugerament el nivell, per permetre'ns el plaer de concloure les tardes tot sopant, si les mesures ho permeten; amb el desig que tenim tots de començar a deixar enrere la pandèmia del coronavirus.

Siguin com siguin les sortides, volem que hi sigueu.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 152


EPÍLEG

Dediquem aquest espai a comentar breument un hivern que porta un titular: més sortides que mai. Una valoració que es va fer en el seu moment, a través del grup de WhatsApp i que queda recollida en aquesta crònica de principis de primavera.


Deixem enrere un hivern de no pas gaire fred, poca aigua i una mica de neu abans de fer la primera sortida de l’any. Des de la sortida de Sant Esteve fins al 16 de març, catorze sortides; tres abans d’acabar el 2020 i sis en cap de setmana. Uns resultats que podríem gairebé equiparar amb el balanç del 2020, recordem-ho: 511,3 km en 20 sortides.

Un hivern per emmarcar, amb moltes fotografies i moments inesborrables.


A partir del gener ens vam proposar el repte de no baixar de 30 km, 600 m i IBP 50 a cada sortida, tot situant-nos per damunt de totes les mitjanes, el qual queda assolit i per tant, reflectit en aquest segon gràfic. Millorem els mesos d’estiu en tots els aspectes!

Unes dades que, com a conseqüència, han fet incrementar (lleugerament) algunes mitjanes que portem mesurant des de 2012. Per exemple, si el 21 de desembre la mitjana del desnivell se situava a 603 m, a 20 de març la tenim a 622. Nota: a 28 d'abril estem a 634.


En definitiva, un hivern que supera amb escreix les millors èpoques del grup, insisteixo, pel que fa a sortides. Com deia aquell, això és motiu de celebració. Espero que de cara a properes valoracions puguem estar contents, també, per altres variables!

La setmana vinent, després del dimarts veurem com està anant la primavera.

dilluns, 26 d’abril de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 151 "CRESTA DE GALL"


A més de ser un bolet gelatinós, la cresta de gall és un dels vint-i-cinc geoamagatalls de tipus letterbox (en aquest cas, tradicionals que inclouen segell) que hi ha actualment a la serra de Galliners, en substitució de la mítica sèrie del camí dels Monjos, arxivada aquest hivern.

Un tresor pendent que trobarem, avui dijous, 4 de març de 2021, durant el transcurs de la cent cinquanta-u, la darrera de les set sortides que aquesta temporada hem realitzat, n'Aleix i jo mateix, els dies feiners que hem pogut coincidir (preferentment els dimecres).

Comencem a pedalar a les nou tocades. Des del carrer Mañé i Flaquer pugem la carretera de Castellar i ens introduïm al passeig de Vint-i-dos de Juliol pel carrer de Còrdova. Sortim de la ciutat per Torrebonica, però en comptes de baixar directament al torrent de la Grípia, ho fem més avall per un senderó poc conegut i que travessa una àrea alternada per bosc i conreu.

Ens dirigim a Can Parellada tot passant per la masia de Can Sues i la plana de Badiella. Un clàssic dels dies que pedalem per Galliners, però avui en sentit contrari.

Som a dalt de la carena, en plena serra de Galliners i camí dels Monjos, però tot d'una, tombem a la dreta per tornar a perdre alçada. El track que tinc incorporat al GPS ens duu per camins i paratges inèdits. Galliners mai deixa de sorprendre, i darrerament estem esprement-la fort; a principis d'any tot resseguint la prova Open Natura 2010 de Sant Quirze.

Generalment són corriols estrets, però de bon fer.

Espeteguem a la C-1413a, la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès. Tres-cents metres més endavant, prenem una pista a la dreta que encercla la urbanització de Can Barata. Pugem considerablement fins al bosc de Graells, on fem una pausa i prosseguim tot fent un bucle de poca envergadura que ens adreça, de nou, al camí dels Monjos, a tocar de Bellaterra i just al peu del turó de can Camps.

Dibuixem sobre el mapa una N abans de baixar a Sant Quirze. Serpentegem les obagues de Can Caber i Can Vinyals, on drena el torrent homònim i creix del terra una pila de bolets en forma de geoamagatall. Tenim temps suficient per cercar-ne dos; el cama-sec i la cresta de gall. Una dosi de geocerca que sempre va bé per amenitzar les excursions i reposar les cames per exercir la ment i sobretot, la vista. El paisatge comença a tenir aspecte de primavera.

La urbanització de Castelltort ens dona la benvinguda a Sant Quirze. Agafem el camí paral·lel al torrent de la Betzuca per tornar cap a casa, però encara ens permetem un tercer catxé a la font de can Barra, que surt de seguida rere la reixa; és magnètic.

Per fer-ho diferent, des del túnel de la C-58 decidim remuntar per la plana dels Bellots i Can Torrella del Mas. Un ambient més suau a migdia convida a treure'ns algunes capes de sobre.

Arribem a Terrassa pel barri de Torre-sana i acabem, a dos quarts d'una, allà on arrencàvem.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 151


EPÍLEG

A la línia del que portem fent últimament: redescobrir un territori que crèiem que coneixíem prou bé. Sembla mentida, però encara queda un munt de camins i de raconades per posar-hi els peus per primera vegada, vuit anys i mig després!

Una bona manera de dir adéu a un bloc de sortides que, per motius aliens al grup, no tindrà continuïtat el que resta de temporada. 

És moment, doncs, de reestructurar les agendes i reprendre les tardes laborals a partir de la setmana que ve. Cada dimarts, si la meteorologia i la pandèmia ho permeten, intentarem fer noves expedicions sense deixar de perseguir els nostres objectius essencials, passar una bona estona en companyia i sobretot, sense mascareta.

Unes sortides de capvespre amb una llum natural que es va consolidant, i més que ho farà a finals de mes amb el canvi d'hora.

No hi falteu!

dimecres, 10 de març de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 150 "SCOOBY-DOO PA-PA!"

Avui diumenge, darrer dia de febrer de 2021, és la data assenyalada per a la sortida cent cinquanta; presidida, una vegada més, pels macacos Aleix, Arnau i Marc. Fem el pas d'equador en un mes que hem pedalat menys del que voldríem. No obstant això, encarem el març amb la voluntat a fer, de la segona meitat de la novena temporada, uns mesos ben prometedors.

Arrenquem. A dos minuts per un quart de deu, posem el comptaquilòmetres a zero des del passeig del Vint-i-dos de Juliol i enfilem cap a Matadepera. Avui estarem necessàriament pendents de la distància, perquè al quilòmetre 11,97 assolirem, solemnement, els cinc mil.

Fins aleshores, sense saber ben bé quan i el més important, on es donarà aquest lapse, des de la font de la Tartana entrem als boscos de can Solà del Racó per començar una sortida que, ateses les circumstàncies, exigeix el seu tret distintiu.

Primerament pugem a la masia de Can Torres. En aquesta zona avui, és clar, força transitada, poso a prova la Cannondale de vint-i-sis polzades i doble suspensió que em deixa el meu tiet, esperant que la meva estigui reparada la setmana vinent.

Una bicicleta que em fa tornar a les sensacions de fa uns anys, un benefici en corriols, però un clar perjudici en pista ampla. Sens dubte, les de vint-i-nou van marcar un abans i un després.

Parada breu a la intersecció de la masia. Seguim ascendint de forma contundent fins al coll de Grua, tot superant un empit del 14 % segons el senyor IBP. Coincidim amb un grup ciclista força més nombrós que el nostre, palplantat al mirador, encara que avui la visibilitat és minsa per culpa de la pols sahariana que no sembla voler desfer-se de nosaltres.

Girem a l'esquerra per prendre el senderó que ressegueix la carena del Sabater. La forta pujada ens deixa en màniga curta, però pocs metres després de revertir el pendent, de seguida tornem a abrigar-nos. Donem per inaugurada la temporada del canvi constant de roba!

- Estiguem atents - dic als meus companys. Són deu els quilòmetres que portem fets i en baixada, en qualsevol moment caldrà aturar-nos.

En un tres i no res arriba el preuat 11,97, en plena urbanització de Sant Feliu del Racó. Cinc mil quilòmetres. Una xifra que fa goig de veure i alhora, un cert vertigen si pensem en tot aquest llarg camí que va començar el 2012. Com expressava a Twitter, un any que va quedant cada cop més lluny, i un futur cada dia més a prop.

Davallem a la pista asfaltada de la pedrera de can Sallent i, entre alguna tímida ullada de Sol, remuntem a Matadepera. Com que anem molt bé de temps, decidim que sí, si volem donar un toc especial a la present sortida, no hi pot faltar; el nostre Mont-rodon. Muntanya que no fèiem des de la proppassada sortida de Sant Esteve amb l'Edu i el Karim, però pels dos que avui m'acompanyen ha passat força més temps des que varen coronar-lo per última vegada; tres anys ben bons!

Des del collet de Miralles, la "Scooby-Doo" ens trasllada al collet dels Forns. Una variant que permet anar per feina i no afegir més desnivell negatiu. Des del quilòmetre divuit de la sortida, posem fil a l'agulla cap a la talaia promesa. N'Aleix pren la directa.

Arribem a la característica esplanada arrodonida a sis-cents divuit metres. Descansem, respirem i despleguem la nostra bandera per celebrar i guardar un bon record del dia de la doble consecució.




Ens desprenem del turó pel seu vessant nord-occidental i ressorgim a la urbanització de can Solà del Racó, per la "Hello Kitty" i el camí dels forns de calç.

Encara sobra energia i temps per allargar una mica més el passeig i per tant, optem per fer-ho tot travessant el parc agroforestal de Terrassa, pel pla del Bonaire, Can Bogunyà i la font de la Misèria. Arribem a la ciutat per la muntanya de can Boada. Una alternativa de reentrada a Terrassa que sorprèn els meus acompanyants, ja que és força desconeguda i molt interessant. 

Acabo a les 13:00, ells una hora més tard per fer el vermut de rigor al carrer de Gaudí. Jo he de ser a Rellinars a les 14:30 per culminar un gran projecte que en pocs dies, veurà la llum.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 150


EPÍLEG

La cent cinquanta, doncs, ha estat digne del número que representa. Una sortida que marca un dels moments àlgids de la temporada i, com deia al principi de la crònica, serveix també per sembrar els mesos de primavera i estiu.

Ara que els dies seran més llargs i agradables per pedalar, si consolidem tota la feina feta des de Nadal, veurem que aquest esforç es traduirà, sens dubte, en sortides positivament extraordinàries!

dilluns, 8 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 149 "EIX VERTEBRADOR"

En aquesta ocasió, Sant Sebastià de Montmajor i el castell de Guanta havien de ser el nostre objectiu, però n'Aleix és baixa per un lleu refredat i la previsió del temps anuncia possibles ruixats al llarg del primer diumenge de febrer. Malgrat tot, els macacos Arnau i Marc no desistim i ens engresquem a fer una excursió més propera, a la línia que des de fa unes setmanes tenim intenció de mantenir, o si més no, prioritzar.

Desplacem el punt de trobada a dos quarts de deu al nord de la Rambla i arrenquem la cent quaranta-nou per la masia de Can Cardús de les Orioles i la serra de les Aimerigues. Travessem la riera de Gaià i pugem als Caus com fa set dies, però avui, per variar, ho fem per la carena del Guitard, tot resseguint el camí vell de Terrassa a Rellinars, previ a la carretera actual.

De fet anem una mica sobre la marxa, tanmateix tenim clar que un dia més, valdrà la pena defugir de les àrees que aquests diumenges de confinament municipal solen estar replenes. Així doncs, des de la casa Nova de l'Obac decidim endinsar-nos un dia més a la serra.

A diferència de la sortida cent quaranta-set, ens dirigim primer al coll de la Torrota i tombem a l'esquerra per pujar al tossal de l'Àliga, assolint aquí el punt més elevat del recorregut. Tornem a gaudir de les sensacionals panoràmiques de l'Obac, avui a vista d'ocell.

Albirem Rellinars, els masos de les Boades i el castell de Bocs; indrets de la setmana passada abans de pujar al camí ral del Coll de Daví. A la crònica comentava que feia cinc anys que no transitàvem per aquest sender històric. Ves per on, ara hi posarem una altra vegada els peus.

Davallem al collet Estret en un tram pedregós, però que majoritàriament es deixa fer. Ens retrobem amb el camí Ral en un lloc conegut com el sot de les Unces, on hi ha un forat que, segons una de les moltes llegendes, s'hi amagaven els diners dels robatoris dels bandolers.

Deambulant pel salvatge i llunyà nord de Terrassa i Vacarisses encerclem el vessant oest (vacarissà) del Castellsapera fins a arribar al coll de Tres Creus. Una gran admiració cap al bon home que, en aquest punt, ens descriu la circular que porta fent en bicicleta elèctrica des de Matadepera fins a Monistrol de Calders. Em deixo un petit detall: té vuitanta-quatre anys.

Ens acomiadem d'ell i de la carena que regeix la sortida i avui faig honor al nom de la crònica. Per què eix vertebrador? Perquè a més de ser la via més elevada, és el pal de paller de la serra que de nord a sud la travessa, i per cada corriol que neix, mil-i-unes aventures ens esperen entre canals, roquissars, fonts, arbres, cavitats i totes les petites meravelles que us pugueu imaginar.

Elogiat el nostre Obac, en sortim per l'aparcament de l'Alzina del Sal·lari i ens traslladem al massís de Sant Llorenç del Munt poc abans del revolt de la font de l'Olla. Tant el meu amic com jo preferim rodar sobre asfalt el mínim possible, avui que anem bé de temps.

Travessem la riera de les Arenes i completem el gir matinal pels boscos encantats de les Planes i les Rovires. Can Pèlags, Can Garrigosa i la torre de l'Àngel són les masies del nord de Matadepera que vàrem visitar vuit dies després del Filomena i avui ens tornen a acompanyar a la recta final de la sortida. Ens aturem a fer el piscolabis de rigor a les Pedritxes.

Les croquetes ens donen ales per allargar-nos una mica, no gaire més. Ens enfilem al collet de Can Roure per l'església de Sant Joan i, en un tres i no res, ens trobem baixant per la carena de Can Carbonell com fèiem dimecres, però avui necessàriament a una velocitat inferior.

Des del parc audiovisual arribem a Terrassa per un pla del Bonaire a vessar de gent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 149


EPÍLEG

Aprofito aquest espai per valorar, breument, les crítiques rebudes quan pedalàvem per camins que la normativa del Parc només habilita als caminadors. Si bé això és cert i no hi tenim gaire a fer, encara espero veure, algun dia, sancionar a tots aquells que aboquen tota mena de deixalles inorgàniques al medi natural, criden pels descosits o posen música a tot drap. Aquests són els grups que de debò no tenen cap mena de respecte cap a un territori realment fràgil, lluny dels que estimem aquest Parc i el gaudim amb els mitjans que disposem. Res més a afegir.

Ens veurem aviat en una sortida que serà prou especial; arribarem a la xifra dels cinc mil quilòmetres acumulats des dels orígens i a l'equador de la sortida dos-cents.

dijous, 4 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 148 "ENTORNS DE DESCONFINAMENT"

Can Palet de Vista Alegre. Aquest va ser el meu primer objectiu el 2 de maig de 2020. Un dia que sempre quedarà a les nostres memòries, especialment per tots aquells que a pocs minuts per les sis, aguantàvem, impacients com els nens el dia de Reis, el mànec de la porta del carrer.

Acabàvem així un llarg mes i mig de quarantena estricta. En passar pel túnel de la carretera i prendre aquest camí de pujada, tornava a sentir les olors del bosc, el silenci tan sols trencat pels ocells de primera hora i la brisa que bufava a la cara. Semblen les coses més insignificants del món, però notar tot això i els tremolors de la bicicleta en pedalar per un camí de terra, en aquells moments era del tot indescriptible; plaer i sensació de llibertat.

Us proposo que feu un comentari tot explicant com vau viure aquell dia.

Nou mesos després, sortir a la muntanya no ha deixat de ser un fet, per sort habitual i quotidià. Un dimecres més, som dos els afortunats que podem dedicar una estona al matí a pedalar pel territori més proper. Encara amb la ressaca, però també amb la força dels cent nou punts de diumenge passat, avui donem la benvinguda al febrer amb una sortida que arrenca de forma explosiva.

El camí vell que comunica Terrassa i Ullastrell és el que té. Una forta pujada que, en un tres i no res, permet gaudir de les millors vistes de la ciutat i els principals massissos de la serralada prelitoral. Un punt de partida perfecte per entrar en calor i acabar de treure'ns la son de sobre.

Comencem així la cent quaranta-vuit, la quinzena de la temporada i la sisena de l'any.

Superat el primer tràmit del matí, a les nou en punt travessem la urbanització de les Martines i accedim al terme municipal de Rubí per la serra de Can Guilera. En una zona alternativa a la riera de les Arenes que no transitem gaire sovint, arribem a Rubí i immediatament en sortim pel sud-est.

Seguint la via del tren a la nostra dreta, travessem l'AP-7 per sota i passem per la perifèria de Sant Cugat del Vallès. Ens aturem uns minuts a cercar un geoamagatall recentment publicat a l'ermita de Santa Maria de CampanyàEl meu amic veu una cosa sospitosa i de seguida el tenim a les mans. Més endavant, fem dos tradicionals del mestre mirote1966 i un letterbox enginyós.

Aconseguim trobar el contenidor i comencem a jugar. La detallada descripció ho facilita tot, però tot i equilibrar bé les peces, la porta es resisteix a obrir. Entre les combinacions possibles, en un moment donat fem diana i per art de màgia, obtenim el premi!

El Geocaching sempre fa més entretingudes i divertides les sortides.

Des de la HP prenem el camí dels Monjos per anar cap a les nostres contrades. Com que anem bé de temps gràcies a haver engegat d'hora, decidim allargar-nos una mica més.

Des de can Barata, carenegem tota la serra de Galliners i davallem a la urbanització de Can Pallars i Llobateres per travessar el torrent de la Betzuca i el túnel, de nou, de la C-58.

Arribem a Torrebonica per la plana de Can Badiella, i seguim guanyant latitud cap a Mossèn Homs, el bosc de les Farigoles i Matadepera. Omplim els bidons a una font quan el campanar de Sant Joan tot just anuncia les dotze del migdia. Tenim temps de sobres per fer un Can Candi.

L'ambient és totalment primaveral i això convida a fer les cinc rectes del turó de Roques Blanques en màniga curta, i a ritme de creuer. Prenem el desviament que mena al collet de Can Roure i baixem, gaudint al màxim, fins al pla del Bonaire per la pista de Can Carbonell.

A deu minuts per l'una, acabem una altra sortida que, sense voler, ha tornat a tenir la seva exigència; sense la marcada excepcionalitat de diumenge passat, evidentment.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 148


EPÍLEG

Està clar que en aquest nou any, la temporada està agafant una embranzida sense precedents. Les dades que podeu consultar en aquesta pàgina parlen per si mateixes. Com comentava ahir per WhatsApp i en més d'una ocasió, aquesta és la clau per avançar i aconseguir grans reptes.

Les dades són molt bones perquè reflecteixen la constància i les ganes de tirar aquest grup endavant. Siguem els que siguem, ho farem.

dimarts, 2 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 147 "CERCANT LA SOLITUD"


Els caps de setmana, en una gran conurbació urbana com és la regió metropolitana, no és pas estrany veure els espais naturals plens de ciclistes o excursionistes que volem respirar aire lliure i gaudir de la muntanya. Si a més afegim les circumstàncies actuals, la mobilitat restringida i en definitiva, la fatiga pandèmica, tan sols fan que accentuar aquest fet tan comprensible.

A les sortides efectuades aquest mes de gener ho hem pogut constatar, per exemple, des dels terrenys de Mossèn Homs i Torrebonica, fa una setmana a Galliners o precisament avui, diumenge 31, des de la benzinera BP. Els pauiona no podien triar un nom millor pel geoamagatall que van posar a un senyal de trànsit que hi ha a tocar: Punt de trobada. A les nou del matí semblava que un Camí Moliner estigués a punt de començar. El nostre grup, una vegada més -i ja en van cent setanta-, ens agrupem aquí per iniciar, no un Camí Moliner, però potser quelcom semblant.

Amb l'Aleix, l'Arnau i l'Edu, ens desplacem a la riera de Gaià per la carretera de Rellinars. Des de Can Font de Gaià fins a la Casa Nova de l'Obac, ens avança força gent en bicicleta elèctrica. Entre els que pedalem sense res més que les nostres cames, hi som dos grups de joves ciclistes. Ells, però, decideixen tombar cap a Vacarisses com ho vam fer amb l'Aleix a la cent quaranta-cinc.

El paisatge es capgira, en tots els sentits, quan comencem a descendir cap a Rellinars. Cada vegada ens trobem més sols i per descomptat, Montserrat i les característiques talaies de la carena del camí Ral es manifesten a les nostres mirades. Sobretot quan ens aturem al paratge conegut amb el nom del pla de les Farigoles. Topònim que en poques setmanes quedarà homologat en un nou llibre i mapa de Rellinars. Les casualitats de la vida fan que en Narcís Serrat -pare de la pedalada matadeperenca que dos paràgrafs enrere em referia-, ens retrati amb la muntanya sagrada a darrere. La fotografia no podia quedar millor, evidentment.

La baixada pel torrent de la Saiola fins a reunir-se amb les aigües de la Barbotera, és de les millors que tenim a prop de casa; en un entorn que qualificava de paradisíac a la vigília de la sortida centenària, com talment ho fèiem per primera vegada de camí a Sant Vicenç de Castellet.

El nostre objectiu se situa avui a la conjunció de l'Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt: el Coll d'Estenalles, però encara queda camí per recórrer i molta crònica per llegir.

Anem a pams. Som al pla de la Bàscula, un lloc significatiu de la sortida. Havent assolit el primer pic a la Pastora, la posterior baixada acaba aquí. Si ubiquem aquest punt sobre el perfil topogràfic, queda clar que ens espera la llarga, intensa, però definitiva ascensió; que ens adreça a la cara més salvatge i feréstega de l'Obac, on mai fins ara hem gosat traspassar sobre dues rodes.

Abans de res, encarem una part ben bonica que ens segueix obsequiant les millors panoràmiques de Montserrat, al seu pas per les Boades i el darrer tros de pista encerclant el Castell de Bocs.

En efecte, la pista acaba en sec i ens fa seguir pujant per una canal costeruda fins al coll de Correu. Cinc anys després tornem, per uns minuts, al llegendari camí Ral del coll de Daví.

Salpem ràpidament al fons de la vall, on drena el torrent de la Cansalada. En bona part, podem avançar sense baixar de la bicicleta. A més, abans de ser a baix de tot, el camí transita paral·lelament al curs hidrogràfic i és relativament pla.

Travessem el torrent i alhora, entrem al municipi de Mura.

Pugem amb les bicicletes a coll fins a assolir la carena de l'Espluga. Són setanta metres de desnivell en poc menys de mig quilòmetre de recorregut. Aquest és el preu que cal pagar. L'esforç que remet a la posterior recompensa. Les fotografies parlen per si soles.


A partir del punt on ens trobem, tot i que encara queda un bon desnivell per sumar, les condicions del terreny seran més favorables. Resta, doncs, la traca final: tres quilòmetres, dos-cents metres positius i el més esfereïdor: un empit de noranta metres que té un pendent del vint-i-tres per cent.

Prèviament, ens aturem a les balmes de l'Espluga. Una petita sorpresa que tenia amagada a dos dels tres macacos, amb qui vàrem compartir, en aquest bonic i silenciós racó de món, una nit d'estiu fa un any i mig, juntament amb l'Oriol Muñoz i el Marc Cornellas.

A més, el turó no es deixa entreveure fins que hi som a escassos metres. Un retrobament del tot inesperat i gratificant. L'Espluga; un conjunt format per dues balmes obrades i l’antic mur de contenció del camí que passa pel davant, símbol de l'Obac.

Digerim lentament el que tenim per davant fins al coll de Boix. Malgrat tot, les vistes a mà esquerra són extraordinàries, presidides per les agulles de la carena de la Fosca i la regió de Mata-rodona; indrets encara més llunyans que un dia o un altre, seguirem descobrint tots junts.

A l'esplanada de l'alzina del Vent, n'Edu decideix avançar-se per compromisos familiars. En només quinze segons, els bros arriben a dalt com si res. Cada vegada em sorprèn més aquest parell.

Va, que després de tot el que hem fet, ara ens espera el bo i millor.

Gaudim, tots tres, de la pista enlairada, amb vistes per totes bandes, passant per la masia de la coma d'en Vila i també pel punt més elevat de tota la sortida; al capdamunt de la carena de la Castanyera, amb 931 metres per sobre del nivell del mar. Una única vegada havíem passat per aquí; a la seixanta-nou, també a la tercera temporada, amb l'Arnau.


La silueta del Montcau ens rep a la Mata. Arribem al centre del Parc, una de les zones més freqüentades, avui amb quatre excursionistes mal comptats.

Sorpresa rere sorpresa; el verdagame ens espera. No es troba gaire bé i prefereix baixar amb nosaltres i afegir-se al ja tradicional aperitiu de les Pedritxes. Arribem plegats al coll d'Estenalles i prenem la baixada final. Són quinze minuts de descens ininterromput, en aquesta ocasió amb pocs vehicles circulant, fent encara més inoblidable aquest, i el moment de les braves.

A Matadepera fem quatre ximpleries al parc de patinatge per afegir al TikTok (al final sense optar al Zona Zàping) i pel pla del Bonaire arribem a casa cinc hores després de marxar.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 147


EPÍLEG

Us havia advertit, amics meus (si és que encara ho voleu ser), que en un moment donat em maleiríeu els ossos. Tot i que a última hora decideixo alterar la ruta per minimitzar els camins fragosos, el que ens esperava era inevitable si volíem enllaçar les dues pistes. 

Està clar que era evitable ser aquí, com podríem ser a qualsevol altre lloc que no fos aquest. Reconec que avui no era el millor dia, però com sol passar a la vida, els problemes no solen avisar. 

Fet el discurs, mireu-ho diferent: poques vegades tenim el privilegi de pedalar per aquests paisatges ufanosos. Hem aconseguit fugir de les aglomeracions i per fi, hem trobat la solitud.

dilluns, 25 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 146 "OPEN NATURA"

Si parlem de Galliners, a tots ens vindrà al cap el paratge feréstec escapçat per la metròpoli de Terrassa, Sant Quirze, Cerdanyola, Sant Cugat i Rubí; en què el pi blanc (Pinus halepensis) a les àrees més enlairades i l'alzina (Quercus ilex) a les parts més frondoses són el comú denominador sobre un dens i espès sotabosc. Un petit pulmó verd enmig de la plana vallesana que connecta les serralades prelitoral i litoral, presidit pel Pujol Blanc i el llegendari Camí dels Monjos.

Ja són unes quantes les vegades que hem travessat aquests boscos a tocar de casa. Tot i això, segur que mai com avui diumenge, 24 de gener de 2021, hem explotat tant la immensa xarxa de pistes i corriols que fan, de Galliners, una serra potser caòtica i laberíntica, però al mateix temps, un lloc idoni per gaudir i aventurar-se tot dibuixant i desdibuixant un garbuix inacabable de possibilitats, tot posant a prova el cos i la bicicleta.

No és pas estrany pensar, doncs, que Galliners és una muntanya atractiva per preparar reptes o competicions, tals com la Open Natura 2010, que des de la població de Sant Quirze del Vallès proposa una incursió gens fàcil. En aquesta ocasió, tres Macacos decidim reproduir-la. Ens ho prenem com un objectiu personal i alhora de grup; realment una autoavaluació per tenir una radiografia del present i una projecció pel futur.

Iniciem la sortida cent quaranta-sis a un quart tocat de nou. Des de la Rambleta, seguim el vessant dret de la riera del Palau fins al castell de les Fonts. Agafem el camí de can Corbera i ens endinsem al bosc de Can Viver, una de les portes d'entrada a la serra de Galliners.

Ens trobem a una pista ampla que puja ràpidament al punt més alt de la muntanya, però nosaltres de seguida girem a la dreta. En aquest precís instant, ens incorporem al recorregut de la Open. Comença el joc. Davallem per un corriol força erosionat que ens obliga a baixar de la bicicleta. Per sort, no tots els camins que ens esperen tenen xaragalls com els de benvinguda.

Ens adrecem al Pujol Blanc pel caminoi que tantes vegades hem acreditat per travessar la serra de ponent a llevant. Prenem el Camí dels Monjos en sentit sud i arrenquem, ara sí, la disbauxa.

Comença el primer bucle, paraula que aquest mes quedarà impregnada al diccionari del grup. En un lloc on conflueixen quatre camins, tombem al sud-oest per un senderó ens porta a un cercle de dos quilòmetres que acaba al punt de partida. La tretzena sortida de la temporada, amics, va d'això.

Tot i el soroll desagradable que desprenen els frens de la bicicleta de n'Aleix, res i ningú ens treu la predisposició i la capacitat que conjurem tots tres per assolir el repte que avui ens proposem, en un dia de gener meteorològicament òptim. El temps assolellat i poc fred, però, provoca també una allau considerable de persones. Caldrà adaptar-se a aquesta adversitat, una de tantes.

El pas per Can Barata marca el segon bucle. Abans de tancar-lo, obrim el tercer a una esplanada.

Des del mirador de Can Barnola, toca fer un descens que també ens resulta familiar, però que al cap de poca estona es desvia per un terreny de nou desconegut. Sortim a una clariana amb unes vistes sensacionals de La Mola i el Montseny, avui encara enfarinat, i recuperem el desnivell perdut pel camí de la Bigorra, passant per Can Barnola.

Acabem el tercer bucle, on presenciem la caiguda d'un ciclista, sense cap més transcendència.

Travessem la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès i, des de la urbanització de Can Barata, ens dirigim a la part més allunyada de la prova i de la mateixa sortida, entre terres rubinenques i santcugatenques. Encara ens queden quinze quilòmetres llargs de repte i bucles enrevessats però ara, amb l'afegitó de la geocerca.

Es podrien considerar els dos bucles restants com un de sol, ja que el segon (especialment breu, però intens) es desenvolupa a dins del primer. La volta amb prou feines és d'un quilòmetre, sense comptar el petit tros que es repeteix entre anar i tornar.

A continuació, trobem el primer dels quatre geoamagatalls que ens venen de pas. Un catxé de jmrfrubí i mussol8 que no es deixa trobar fins al cap de vint minuts; quan acabem localitzant-lo uns deu metres desviat segons el GPS, però això sí, tal com diu la pista i a un amagatall obvi i discret. Un contenidor ben pensat i elaborat que commemora els que han sofert les conseqüències més negatives de la pandèmia, especialment aquells que han perdut la seva vida.

Immediatament després signem dos micros molt propers, associats al primer, els quals tributen al camí de Can Graells, a cavall del cementiri de Sant Cugat i el complex Hewlett Packard. De fet, aquí mateix hi ha també un club d'aeromodelisme com el que tenim a Can Boada. Tres avionetes teledirigides ens criden l'atenció mentre signem un dels catxés.

En una aturada mirem de solucionar el problema que té la bicicleta del company Aleix, sense èxit. L'endemà la portarà al taller. Notem que fa més calor que fred i alguns ens desabriguem fins al punt de quedar en màniga curta, i això que estem a 24 de gener!

Prenem el Camí dels Monjos i amunt fins a girar a la dreta per baixar a Sant Quirze del Vallès. Abans, però, fem una última aturada perquè els meus amics puguin veure i signar el "M A C R O C A C H E"; un geoamagatall emblemàtic de la zona que vam trobar amb en verdagame el 24 de maig de 2015, a la sortida seixanta-cinc. 

Malauradament, avui el trobem obert i amb tot el seu contingut escampat; almenys a tocar de la capsa. Signem com podem, ho recollim tot i intentem deixar-ho el més decent possible. Això sí, la visita de manteniment per part del propietari és urgent.

Posem fil a l’agulla que es va fent tard. Per Can Camps i Can Vinyals, arribem a Sant Quirze del Vallès a un quart de dues. El moment oportú per seure a fer unes braves al Sol abans d’acabar la sortida, a prop de l'estació dels Ferrocarrils. Una recompensa més que merescuda.

Amb les bicicletes intercanviades per facilitar la recta final al meu amic, pugem pel torrent de la Betzuca fins al pas soterrat de la C-58. De la plana de Can Badiella avancem a Torrebonica i superem la darrera ascensió fins a arribar a Terrassa.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 146


EPÍLEG

Celebrem la consecució dels quaranta quilòmetres a la vora del castell cartoixa de Vallparadís, barrera que no sobrepassàvem des de fa gairebé un any. Alhora, hem superat sense cap entrebanc un repte difícil, però possible. Rere el cansament hi ha la satisfacció personal i col·lectiva. Entre els tres avui hem sembrat la llavor de les grans i engrescadores aventures que ens esperen.

NOMBRE DE VISITES