dimecres, 10 de març de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 150 "SCOOBY-DOO PA-PA!"

Avui diumenge, darrer dia de febrer de 2021, és la data assenyalada per a la sortida cent cinquanta; presidida, una vegada més, pels macacos Aleix, Arnau i Marc. Fem el pas d'equador en un mes que hem pedalat menys del que voldríem. No obstant això, encarem el març amb la voluntat a fer, de la segona meitat de la novena temporada, uns mesos ben prometedors.

Arrenquem. A dos minuts per un quart de deu, posem el comptaquilòmetres a zero des del passeig del Vint-i-dos de Juliol i enfilem cap a Matadepera. Avui estarem necessàriament pendents de la distància, perquè al quilòmetre 11,97 assolirem, solemnement, els cinc mil.

Fins aleshores, sense saber ben bé quan i el més important, on es donarà aquest lapse, des de la font de la Tartana entrem als boscos de can Solà del Racó per començar una sortida que, ateses les circumstàncies, exigeix el seu tret distintiu.

Primerament pugem a la masia de Can Torres. En aquesta zona avui, és clar, força transitada, poso a prova la Cannondale de vint-i-sis polzades i doble suspensió que em deixa el meu tiet, esperant que la meva estigui reparada la setmana vinent.

Una bicicleta que em fa tornar a les sensacions de fa uns anys, un benefici en corriols, però un clar perjudici en pista ampla. Sens dubte, les de vint-i-nou van marcar un abans i un després.

Parada breu a la intersecció de la masia. Seguim ascendint de forma contundent fins al coll de Grua, tot superant un empit del 14 % segons el senyor IBP. Coincidim amb un grup ciclista força més nombrós que el nostre, palplantat al mirador, encara que avui la visibilitat és minsa per culpa de la pols sahariana que no sembla voler desfer-se de nosaltres.

Girem a l'esquerra per prendre el senderó que ressegueix la carena del Sabater. La forta pujada ens deixa en màniga curta, però pocs metres després de revertir el pendent, de seguida tornem a abrigar-nos. Donem per inaugurada la temporada del canvi constant de roba!

- Estiguem atents - dic als meus companys. Són deu els quilòmetres que portem fets i en baixada, en qualsevol moment caldrà aturar-nos.

En un tres i no res arriba el preuat 11,97, en plena urbanització de Sant Feliu del Racó. Cinc mil quilòmetres. Una xifra que fa goig de veure i alhora, un cert vertigen si pensem en tot aquest llarg camí que va començar el 2012. Com expressava a Twitter, un any que va quedant cada cop més lluny, i un futur cada dia més a prop.

Davallem a la pista asfaltada de la pedrera de can Sallent i, entre alguna tímida ullada de Sol, remuntem a Matadepera. Com que anem molt bé de temps, decidim que sí, si volem donar un toc especial a la present sortida, no hi pot faltar; el nostre Mont-rodon. Muntanya que no fèiem des de la proppassada sortida de Sant Esteve amb l'Edu i el Karim, però pels dos que avui m'acompanyen ha passat força més temps des que varen coronar-lo per última vegada; tres anys ben bons!

Des del collet de Miralles, la "Scooby-Doo" ens trasllada al collet dels Forns. Una variant que permet anar per feina i no afegir més desnivell negatiu. Des del quilòmetre divuit de la sortida, posem fil a l'agulla cap a la talaia promesa. N'Aleix pren la directa.

Arribem a la característica esplanada arrodonida a sis-cents divuit metres. Descansem, respirem i despleguem la nostra bandera per celebrar i guardar un bon record del dia de la doble consecució.




Ens desprenem del turó pel seu vessant nord-occidental i ressorgim a la urbanització de can Solà del Racó, per la "Hello Kitty" i el camí dels forns de calç.

Encara sobra energia i temps per allargar una mica més el passeig i per tant, optem per fer-ho tot travessant el parc agroforestal de Terrassa, pel pla del Bonaire, Can Bogunyà i la font de la Misèria. Arribem a la ciutat per la muntanya de can Boada. Una alternativa de reentrada a Terrassa que sorprèn els meus acompanyants, ja que és força desconeguda i molt interessant. 

Acabo a les 13:00, ells una hora més tard per fer el vermut de rigor al carrer de Gaudí. Jo he de ser a Rellinars a les 14:30 per culminar un gran projecte que en pocs dies, veurà la llum.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 150


EPÍLEG

La cent cinquanta, doncs, ha estat digne del número que representa. Una sortida que marca un dels moments àlgids de la temporada i, com deia al principi de la crònica, serveix també per sembrar els mesos de primavera i estiu.

Ara que els dies seran més llargs i agradables per pedalar, si consolidem tota la feina feta des de Nadal, veurem que aquest esforç es traduirà, sens dubte, en sortides positivament extraordinàries!

dilluns, 8 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 149 "EIX VERTEBRADOR"

En aquesta ocasió, Sant Sebastià de Montmajor i el castell de Guanta havien de ser el nostre objectiu, però n'Aleix és baixa per un lleu refredat i la previsió del temps anuncia possibles ruixats al llarg del primer diumenge de febrer. Malgrat tot, els macacos Arnau i Marc no desistim i ens engresquem a fer una excursió més propera, a la línia que des de fa unes setmanes tenim intenció de mantenir, o si més no, prioritzar.

Desplacem el punt de trobada a dos quarts de deu al nord de la Rambla i arrenquem la cent quaranta-nou per la masia de Can Cardús de les Orioles i la serra de les Aimerigues. Travessem la riera de Gaià i pugem als Caus com fa set dies, però avui, per variar, ho fem per la carena del Guitard, tot resseguint el camí vell de Terrassa a Rellinars, previ a la carretera actual.

De fet anem una mica sobre la marxa, tanmateix tenim clar que un dia més, valdrà la pena defugir de les àrees que aquests diumenges de confinament municipal solen estar replenes. Així doncs, des de la casa Nova de l'Obac decidim endinsar-nos un dia més a la serra.

A diferència de la sortida cent quaranta-set, ens dirigim primer al coll de la Torrota i tombem a l'esquerra per pujar al tossal de l'Àliga, assolint aquí el punt més elevat del recorregut. Tornem a gaudir de les sensacionals panoràmiques de l'Obac, avui a vista d'ocell.

Albirem Rellinars, els masos de les Boades i el castell de Bocs; indrets de la setmana passada abans de pujar al camí ral del Coll de Daví. A la crònica comentava que feia cinc anys que no transitàvem per aquest sender històric. Ves per on, ara hi posarem una altra vegada els peus.

Davallem al collet Estret en un tram pedregós, però que majoritàriament es deixa fer. Ens retrobem amb el camí Ral en un lloc conegut com el sot de les Unces, on hi ha un forat que, segons una de les moltes llegendes, s'hi amagaven els diners dels robatoris dels bandolers.

Deambulant pel salvatge i llunyà nord de Terrassa i Vacarisses encerclem el vessant oest (vacarissà) del Castellsapera fins a arribar al coll de Tres Creus. Una gran admiració cap al bon home que, en aquest punt, ens descriu la circular que porta fent en bicicleta elèctrica des de Matadepera fins a Monistrol de Calders. Em deixo un petit detall: té vuitanta-quatre anys.

Ens acomiadem d'ell i de la carena que regeix la sortida i avui faig honor al nom de la crònica. Per què eix vertebrador? Perquè a més de ser la via més elevada, és el pal de paller de la serra que de nord a sud la travessa, i per cada corriol que neix, mil-i-unes aventures ens esperen entre canals, roquissars, fonts, arbres, cavitats i totes les petites meravelles que us pugueu imaginar.

Elogiat el nostre Obac, en sortim per l'aparcament de l'Alzina del Sal·lari i ens traslladem al massís de Sant Llorenç del Munt poc abans del revolt de la font de l'Olla. Tant el meu amic com jo preferim rodar sobre asfalt el mínim possible, avui que anem bé de temps.

Travessem la riera de les Arenes i completem el gir matinal pels boscos encantats de les Planes i les Rovires. Can Pèlags, Can Garrigosa i la torre de l'Àngel són les masies del nord de Matadepera que vàrem visitar vuit dies després del Filomena i avui ens tornen a acompanyar a la recta final de la sortida. Ens aturem a fer el piscolabis de rigor a les Pedritxes.

Les croquetes ens donen ales per allargar-nos una mica, no gaire més. Ens enfilem al collet de Can Roure per l'església de Sant Joan i, en un tres i no res, ens trobem baixant per la carena de Can Carbonell com fèiem dimecres, però avui necessàriament a una velocitat inferior.

Des del parc audiovisual arribem a Terrassa per un pla del Bonaire a vessar de gent.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 149


EPÍLEG

Aprofito aquest espai per valorar, breument, les crítiques rebudes quan pedalàvem per camins que la normativa del Parc només habilita als caminadors. Si bé això és cert i no hi tenim gaire a fer, encara espero veure, algun dia, sancionar a tots aquells que aboquen tota mena de deixalles inorgàniques al medi natural, criden pels descosits o posen música a tot drap. Aquests són els grups que de debò no tenen cap mena de respecte cap a un territori realment fràgil, lluny dels que estimem aquest Parc i el gaudim amb els mitjans que disposem. Res més a afegir.

Ens veurem aviat en una sortida que serà prou especial; arribarem a la xifra dels cinc mil quilòmetres acumulats des dels orígens i a l'equador de la sortida dos-cents.

dijous, 4 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 148 "ENTORNS DE DESCONFINAMENT"

Can Palet de Vista Alegre. Aquest va ser el meu primer objectiu el 2 de maig de 2020. Un dia que sempre quedarà a les nostres memòries, especialment per tots aquells que a pocs minuts per les sis, aguantàvem, impacients com els nens el dia de Reis, el mànec de la porta del carrer.

Acabàvem així un llarg mes i mig de quarantena estricta. En passar pel túnel de la carretera i prendre aquest camí de pujada, tornava a sentir les olors del bosc, el silenci tan sols trencat pels ocells de primera hora i la brisa que bufava a la cara. Semblen les coses més insignificants del món, però notar tot això i els tremolors de la bicicleta en pedalar per un camí de terra, en aquells moments era del tot indescriptible; plaer i sensació de llibertat.

Us proposo que feu un comentari tot explicant com vau viure aquell dia.

Nou mesos després, sortir a la muntanya no ha deixat de ser un fet, per sort habitual i quotidià. Un dimecres més, som dos els afortunats que podem dedicar una estona al matí a pedalar pel territori més proper. Encara amb la ressaca, però també amb la força dels cent nou punts de diumenge passat, avui donem la benvinguda al febrer amb una sortida que arrenca de forma explosiva.

El camí vell que comunica Terrassa i Ullastrell és el que té. Una forta pujada que, en un tres i no res, permet gaudir de les millors vistes de la ciutat i els principals massissos de la serralada prelitoral. Un punt de partida perfecte per entrar en calor i acabar de treure'ns la son de sobre.

Comencem així la cent quaranta-vuit, la quinzena de la temporada i la sisena de l'any.

Superat el primer tràmit del matí, a les nou en punt travessem la urbanització de les Martines i accedim al terme municipal de Rubí per la serra de Can Guilera. En una zona alternativa a la riera de les Arenes que no transitem gaire sovint, arribem a Rubí i immediatament en sortim pel sud-est.

Seguint la via del tren a la nostra dreta, travessem l'AP-7 per sota i passem per la perifèria de Sant Cugat del Vallès. Ens aturem uns minuts a cercar un geoamagatall recentment publicat a l'ermita de Santa Maria de CampanyàEl meu amic veu una cosa sospitosa i de seguida el tenim a les mans. Més endavant, fem dos tradicionals del mestre mirote1966 i un letterbox enginyós.

Aconseguim trobar el contenidor i comencem a jugar. La detallada descripció ho facilita tot, però tot i equilibrar bé les peces, la porta es resisteix a obrir. Entre les combinacions possibles, en un moment donat fem diana i per art de màgia, obtenim el premi!

El Geocaching sempre fa més entretingudes i divertides les sortides.

Des de la HP prenem el camí dels Monjos per anar cap a les nostres contrades. Com que anem bé de temps gràcies a haver engegat d'hora, decidim allargar-nos una mica més.

Des de can Barata, carenegem tota la serra de Galliners i davallem a la urbanització de Can Pallars i Llobateres per travessar el torrent de la Betzuca i el túnel, de nou, de la C-58.

Arribem a Torrebonica per la plana de Can Badiella, i seguim guanyant latitud cap a Mossèn Homs, el bosc de les Farigoles i Matadepera. Omplim els bidons a una font quan el campanar de Sant Joan tot just anuncia les dotze del migdia. Tenim temps de sobres per fer un Can Candi.

L'ambient és totalment primaveral i això convida a fer les cinc rectes del turó de Roques Blanques en màniga curta, i a ritme de creuer. Prenem el desviament que mena al collet de Can Roure i baixem, gaudint al màxim, fins al pla del Bonaire per la pista de Can Carbonell.

A deu minuts per l'una, acabem una altra sortida que, sense voler, ha tornat a tenir la seva exigència; sense la marcada excepcionalitat de diumenge passat, evidentment.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 148


EPÍLEG

Està clar que en aquest nou any, la temporada està agafant una embranzida sense precedents. Les dades que podeu consultar en aquesta pàgina parlen per si mateixes. Com comentava ahir per WhatsApp i en més d'una ocasió, aquesta és la clau per avançar i aconseguir grans reptes.

Les dades són molt bones perquè reflecteixen la constància i les ganes de tirar aquest grup endavant. Siguem els que siguem, ho farem.

dimarts, 2 de febrer de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 147 "CERCANT LA SOLITUD"


Els caps de setmana, en una gran conurbació urbana com és la regió metropolitana, no és pas estrany veure els espais naturals plens de ciclistes o excursionistes que volem respirar aire lliure i gaudir de la muntanya. Si a més afegim les circumstàncies actuals, la mobilitat restringida i en definitiva, la fatiga pandèmica, tan sols fan que accentuar aquest fet tan comprensible.

A les sortides efectuades aquest mes de gener ho hem pogut constatar, per exemple, des dels terrenys de Mossèn Homs i Torrebonica, fa una setmana a Galliners o precisament avui, diumenge 31, des de la benzinera BP. Els pauiona no podien triar un nom millor pel geoamagatall que van posar a un senyal de trànsit que hi ha a tocar: Punt de trobada. A les nou del matí semblava que un Camí Moliner estigués a punt de començar. El nostre grup, una vegada més -i ja en van cent setanta-, ens agrupem aquí per iniciar, no un Camí Moliner, però potser quelcom semblant.

Amb l'Aleix, l'Arnau i l'Edu, ens desplacem a la riera de Gaià per la carretera de Rellinars. Des de Can Font de Gaià fins a la Casa Nova de l'Obac, ens avança força gent en bicicleta elèctrica. Entre els que pedalem sense res més que les nostres cames, hi som dos grups de joves ciclistes. Ells, però, decideixen tombar cap a Vacarisses com ho vam fer amb l'Aleix a la cent quaranta-cinc.

El paisatge es capgira, en tots els sentits, quan comencem a descendir cap a Rellinars. Cada vegada ens trobem més sols i per descomptat, Montserrat i les característiques talaies de la carena del camí Ral es manifesten a les nostres mirades. Sobretot quan ens aturem al paratge conegut amb el nom del pla de les Farigoles. Topònim que en poques setmanes quedarà homologat en un nou llibre i mapa de Rellinars. Les casualitats de la vida fan que en Narcís Serrat -pare de la pedalada matadeperenca que dos paràgrafs enrere em referia-, ens retrati amb la muntanya sagrada a darrere. La fotografia no podia quedar millor, evidentment.

La baixada pel torrent de la Saiola fins a reunir-se amb les aigües de la Barbotera, és de les millors que tenim a prop de casa; en un entorn que qualificava de paradisíac a la vigília de la sortida centenària, com talment ho fèiem per primera vegada de camí a Sant Vicenç de Castellet.

El nostre objectiu se situa avui a la conjunció de l'Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt: el Coll d'Estenalles, però encara queda camí per recórrer i molta crònica per llegir.

Anem a pams. Som al pla de la Bàscula, un lloc significatiu de la sortida. Havent assolit el primer pic a la Pastora, la posterior baixada acaba aquí. Si ubiquem aquest punt sobre el perfil topogràfic, queda clar que ens espera la llarga, intensa, però definitiva ascensió; que ens adreça a la cara més salvatge i feréstega de l'Obac, on mai fins ara hem gosat traspassar sobre dues rodes.

Abans de res, encarem una part ben bonica que ens segueix obsequiant les millors panoràmiques de Montserrat, al seu pas per les Boades i el darrer tros de pista encerclant el Castell de Bocs.

En efecte, la pista acaba en sec i ens fa seguir pujant per una canal costeruda fins al coll de Correu. Cinc anys després tornem, per uns minuts, al llegendari camí Ral del coll de Daví.

Salpem ràpidament al fons de la vall, on drena el torrent de la Cansalada. En bona part, podem avançar sense baixar de la bicicleta. A més, abans de ser a baix de tot, el camí transita paral·lelament al curs hidrogràfic i és relativament pla.

Travessem el torrent i alhora, entrem al municipi de Mura.

Pugem amb les bicicletes a coll fins a assolir la carena de l'Espluga. Són setanta metres de desnivell en poc menys de mig quilòmetre de recorregut. Aquest és el preu que cal pagar. L'esforç que remet a la posterior recompensa. Les fotografies parlen per si soles.


A partir del punt on ens trobem, tot i que encara queda un bon desnivell per sumar, les condicions del terreny seran més favorables. Resta, doncs, la traca final: tres quilòmetres, dos-cents metres positius i el més esfereïdor: un empit de noranta metres que té un pendent del vint-i-tres per cent.

Prèviament, ens aturem a les balmes de l'Espluga. Una petita sorpresa que tenia amagada a dos dels tres macacos, amb qui vàrem compartir, en aquest bonic i silenciós racó de món, una nit d'estiu fa un any i mig, juntament amb l'Oriol Muñoz i el Marc Cornellas.

A més, el turó no es deixa entreveure fins que hi som a escassos metres. Un retrobament del tot inesperat i gratificant. L'Espluga; un conjunt format per dues balmes obrades i l’antic mur de contenció del camí que passa pel davant, símbol de l'Obac.

Digerim lentament el que tenim per davant fins al coll de Boix. Malgrat tot, les vistes a mà esquerra són extraordinàries, presidides per les agulles de la carena de la Fosca i la regió de Mata-rodona; indrets encara més llunyans que un dia o un altre, seguirem descobrint tots junts.

A l'esplanada de l'alzina del Vent, n'Edu decideix avançar-se per compromisos familiars. En només quinze segons, els bros arriben a dalt com si res. Cada vegada em sorprèn més aquest parell.

Va, que després de tot el que hem fet, ara ens espera el bo i millor.

Gaudim, tots tres, de la pista enlairada, amb vistes per totes bandes, passant per la masia de la coma d'en Vila i també pel punt més elevat de tota la sortida; al capdamunt de la carena de la Castanyera, amb 931 metres per sobre del nivell del mar. Una única vegada havíem passat per aquí; a la seixanta-nou, també a la tercera temporada, amb l'Arnau.


La silueta del Montcau ens rep a la Mata. Arribem al centre del Parc, una de les zones més freqüentades, avui amb quatre excursionistes mal comptats.

Sorpresa rere sorpresa; el verdagame ens espera. No es troba gaire bé i prefereix baixar amb nosaltres i afegir-se al ja tradicional aperitiu de les Pedritxes. Arribem plegats al coll d'Estenalles i prenem la baixada final. Són quinze minuts de descens ininterromput, en aquesta ocasió amb pocs vehicles circulant, fent encara més inoblidable aquest, i el moment de les braves.

A Matadepera fem quatre ximpleries al parc de patinatge per afegir al TikTok (al final sense optar al Zona Zàping) i pel pla del Bonaire arribem a casa cinc hores després de marxar.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 147


EPÍLEG

Us havia advertit, amics meus (si és que encara ho voleu ser), que en un moment donat em maleiríeu els ossos. Tot i que a última hora decideixo alterar la ruta per minimitzar els camins fragosos, el que ens esperava era inevitable si volíem enllaçar les dues pistes. 

Està clar que era evitable ser aquí, com podríem ser a qualsevol altre lloc que no fos aquest. Reconec que avui no era el millor dia, però com sol passar a la vida, els problemes no solen avisar. 

Fet el discurs, mireu-ho diferent: poques vegades tenim el privilegi de pedalar per aquests paisatges ufanosos. Hem aconseguit fugir de les aglomeracions i per fi, hem trobat la solitud.

dilluns, 25 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 146 "OPEN NATURA"

Si parlem de Galliners, a tots ens vindrà al cap el paratge feréstec escapçat per la metròpoli de Terrassa, Sant Quirze, Cerdanyola, Sant Cugat i Rubí; en què el pi blanc (Pinus halepensis) a les àrees més enlairades i l'alzina (Quercus ilex) a les parts més frondoses són el comú denominador sobre un dens i espès sotabosc. Un petit pulmó verd enmig de la plana vallesana que connecta les serralades prelitoral i litoral, presidit pel Pujol Blanc i el llegendari Camí dels Monjos.

Ja són unes quantes les vegades que hem travessat aquests boscos a tocar de casa. Tot i això, segur que mai com avui diumenge, 24 de gener de 2021, hem explotat tant la immensa xarxa de pistes i corriols que fan, de Galliners, una serra potser caòtica i laberíntica, però al mateix temps, un lloc idoni per gaudir i aventurar-se tot dibuixant i desdibuixant un garbuix inacabable de possibilitats, tot posant a prova el cos i la bicicleta.

No és pas estrany pensar, doncs, que Galliners és una muntanya atractiva per preparar reptes o competicions, tals com la Open Natura 2010, que des de la població de Sant Quirze del Vallès proposa una incursió gens fàcil. En aquesta ocasió, tres Macacos decidim reproduir-la. Ens ho prenem com un objectiu personal i alhora de grup; realment una autoavaluació per tenir una radiografia del present i una projecció pel futur.

Iniciem la sortida cent quaranta-sis a un quart tocat de nou. Des de la Rambleta, seguim el vessant dret de la riera del Palau fins al castell de les Fonts. Agafem el camí de can Corbera i ens endinsem al bosc de Can Viver, una de les portes d'entrada a la serra de Galliners.

Ens trobem a una pista ampla que puja ràpidament al punt més alt de la muntanya, però nosaltres de seguida girem a la dreta. En aquest precís instant, ens incorporem al recorregut de la Open. Comença el joc. Davallem per un corriol força erosionat que ens obliga a baixar de la bicicleta. Per sort, no tots els camins que ens esperen tenen xaragalls com els de benvinguda.

Ens adrecem al Pujol Blanc pel caminoi que tantes vegades hem acreditat per travessar la serra de ponent a llevant. Prenem el Camí dels Monjos en sentit sud i arrenquem, ara sí, la disbauxa.

Comença el primer bucle, paraula que aquest mes quedarà impregnada al diccionari del grup. En un lloc on conflueixen quatre camins, tombem al sud-oest per un senderó ens porta a un cercle de dos quilòmetres que acaba al punt de partida. La tretzena sortida de la temporada, amics, va d'això.

Tot i el soroll desagradable que desprenen els frens de la bicicleta de n'Aleix, res i ningú ens treu la predisposició i la capacitat que conjurem tots tres per assolir el repte que avui ens proposem, en un dia de gener meteorològicament òptim. El temps assolellat i poc fred, però, provoca també una allau considerable de persones. Caldrà adaptar-se a aquesta adversitat, una de tantes.

El pas per Can Barata marca el segon bucle. Abans de tancar-lo, obrim el tercer a una esplanada.

Des del mirador de Can Barnola, toca fer un descens que també ens resulta familiar, però que al cap de poca estona es desvia per un terreny de nou desconegut. Sortim a una clariana amb unes vistes sensacionals de La Mola i el Montseny, avui encara enfarinat, i recuperem el desnivell perdut pel camí de la Bigorra, passant per Can Barnola.

Acabem el tercer bucle, on presenciem la caiguda d'un ciclista, sense cap més transcendència.

Travessem la carretera que comunica Rubí i Sant Quirze del Vallès i, des de la urbanització de Can Barata, ens dirigim a la part més allunyada de la prova i de la mateixa sortida, entre terres rubinenques i santcugatenques. Encara ens queden quinze quilòmetres llargs de repte i bucles enrevessats però ara, amb l'afegitó de la geocerca.

Es podrien considerar els dos bucles restants com un de sol, ja que el segon (especialment breu, però intens) es desenvolupa a dins del primer. La volta amb prou feines és d'un quilòmetre, sense comptar el petit tros que es repeteix entre anar i tornar.

A continuació, trobem el primer dels quatre geoamagatalls que ens venen de pas. Un catxé de jmrfrubí i mussol8 que no es deixa trobar fins al cap de vint minuts; quan acabem localitzant-lo uns deu metres desviat segons el GPS, però això sí, tal com diu la pista i a un amagatall obvi i discret. Un contenidor ben pensat i elaborat que commemora els que han sofert les conseqüències més negatives de la pandèmia, especialment aquells que han perdut la seva vida.

Immediatament després signem dos micros molt propers, associats al primer, els quals tributen al camí de Can Graells, a cavall del cementiri de Sant Cugat i el complex Hewlett Packard. De fet, aquí mateix hi ha també un club d'aeromodelisme com el que tenim a Can Boada. Tres avionetes teledirigides ens criden l'atenció mentre signem un dels catxés.

En una aturada mirem de solucionar el problema que té la bicicleta del company Aleix, sense èxit. L'endemà la portarà al taller. Notem que fa més calor que fred i alguns ens desabriguem fins al punt de quedar en màniga curta, i això que estem a 24 de gener!

Prenem el Camí dels Monjos i amunt fins a girar a la dreta per baixar a Sant Quirze del Vallès. Abans, però, fem una última aturada perquè els meus amics puguin veure i signar el "M A C R O C A C H E"; un geoamagatall emblemàtic de la zona que vam trobar amb en verdagame el 24 de maig de 2015, a la sortida seixanta-cinc. 

Malauradament, avui el trobem obert i amb tot el seu contingut escampat; almenys a tocar de la capsa. Signem com podem, ho recollim tot i intentem deixar-ho el més decent possible. Això sí, la visita de manteniment per part del propietari és urgent.

Posem fil a l’agulla que es va fent tard. Per Can Camps i Can Vinyals, arribem a Sant Quirze del Vallès a un quart de dues. El moment oportú per seure a fer unes braves al Sol abans d’acabar la sortida, a prop de l'estació dels Ferrocarrils. Una recompensa més que merescuda.

Amb les bicicletes intercanviades per facilitar la recta final al meu amic, pugem pel torrent de la Betzuca fins al pas soterrat de la C-58. De la plana de Can Badiella avancem a Torrebonica i superem la darrera ascensió fins a arribar a Terrassa.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 146


EPÍLEG

Celebrem la consecució dels quaranta quilòmetres a la vora del castell cartoixa de Vallparadís, barrera que no sobrepassàvem des de fa gairebé un any. Alhora, hem superat sense cap entrebanc un repte difícil, però possible. Rere el cansament hi ha la satisfacció personal i col·lectiva. Entre els tres avui hem sembrat la llavor de les grans i engrescadores aventures que ens esperen.

dimecres, 20 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 145 "CONTENCIÓ"

En un dia de Sant Sebastià tan trepidant com el que estem tenint enguany: explosió a Madrid, nou president als Estats Units... Observant aquesta fotografia que encapçala la crònica i intentant treure una conclusió de la sortida avui realitzada amb tu, Aleix, em ve al cap aquesta paraula: contenció.

A tocar de la carretera que comunica Vacarisses i Olesa transcorre la riera de Sant Jaume, que acaba desembocant a la riera de Gaià; a sota de la boca nord del túnel del Quart Cinturó. Són dos cursos hidrogràfics força erosionats i escarpats, així com la mateixa formació geològica de Ribes Blaves que podem copsar a la segona fotografia; aflorament de margues blaves summament fràgil. Tingueu present això, aquesta zona està envoltada de carreteres, vies de tren i edificis.

La cent quaranta-cinc ha estat regida per cinc quilòmetres de quitrà en pols del Quart Cinturó. Com apuntava abans a Twitter, tenim una infraestructura que, amb el deure pendent de servir a les poblacions més properes del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, des de fa més de deu anys no aporta res de bo. Conseqüències negatives que afecten una zona fèrtil de Viladecavalls i el seu paisatge. Una repercussió destructiva sobre el territori que en absolut, té marxa enrere.

Manca de gestió, despreocupació, abandó... Escolliu el qualificatiu que vulgueu, però "contenció" és la paraula clau. La nostra existència penja d'un fil molt prim, la Terra és vulnerable i l'home, que tan sols lluita el mínim i el just per sobreviure, només fa que incrementar aquesta vulnerabilitat.

Posem-nos a pedalar. A les nou tocades, eixim de Terrassa -com diu el Gustavo, company revisor d'Alcoi- per la carretera de Rellinars. Avui proposo a l'Aleix aquesta excursió diferent que havia fet amb en Biel el juny de 2019, i amb l'Edu i el Miquel el novembre del mateix any.

Per dur-la a terme, primer cal superar la prou coneguda ascensió a la urbanització dels Caus pel camí de la Pineda. Una bona manera de començar i despertar-nos en un dimecres rúfol.

A la plaça dels Caus, a davant de la braseria del Teix, descansem i ens abriguem abans de començar els llargs deu quilòmetres de baixada que tenim per endavant. La boira típica de Vacarisses -la vacarissana-, i el fred, amos i senyors de la situació, ens amarguen literalment aquesta part tan entranyable. Arribem a Ribes Blaves poc abans de les onze sense sentir-nos els dits i amb la lliçó apresa: aquesta no és una sortida per fer a l'hivern!

Havent recuperat una mica el sentit del tacte, travessem els carrers de Ribes Blaves i Oasis, entre Olesa i Abrera, mentre albirem a la llunyania algunes localitats com ara Martorell i els massissos de l'Ordal i el Garraf. Un petit esquirol irromp a les nostres mirades, però fuig de seguida a l'altre marge del camí poc abans de prendre el corriol que ens fa entrar, finalment, a les vies de la B-40. Teòricament restringides, no semblem causar cap problema al personal que hi treballa. 

Avui, com la darrera vegada, no som els únics excursionistes que aprofitem el pas que permet la construcció de la futura autovia. En les tres ocasions ha anat bé per tornar a Terrassa, però un altre dia podem utilitzar-la per anar de Viladecavalls a Ullastrell, per exemple.

En un tres i no res, passem per la rampa que hi ha a prop d'una petita bassa i marxem del recinte. Està tot tan enfangat que acabem amb les bicicletes ben empastifades! 

Sortim a la pista asfaltada de la Gravera i arribem a Terrassa pel Roc Blanc. 


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 145



EPÍLEG

Una velocitat mitjana especialment elevada fa que en poc més de dues hores i mitja hàgim traçat els màgics trenta quilòmetres. Una sortida fugaç, però productiva, interessant i ben necessària en aquests temps complicats, la qual se suma a les onze que portem aquesta temporada.

Veurem què ens depara el cap de setmana. 

dilluns, 18 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 144 "AIXÒ, AL MEU PAÍS, ÉS UN PARADÍS"

Quatre jorns després de revisitar el puig de la Creu, avui diumenge, 17 de gener de 2021, diem adéu a la segona setmana de l'any tot retrobant-nos amb els paisatges més singulars del salvatge i llunyà nord de Matadepera, que feia també força temps que no hi passàvem.

De fet, hauríem de retrocedir dotze mesos per tornar a veure fotografies de Can Garrigosa i Can Pèlags, i feia poc més de quatre anys que no pedalàvem pel senderó que comunica la zona d'esplai amb la torre de Salvans i el conjunt de la Barata. Curiós i casualment, el 17 de gener de 2015, avui fa precisament sis anys, també vam prendre aquest corriol que destaca pel formós precipici de roca que el torrent de la Mamella ha creat al seu pas.

Sembla mentida, però per aquests bells i vells coneguts paratges que congreguen el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac, encara avui tenim la sort de descobrir algunes raconades; per camins inhòspits que nou temporades després, encara mai havíem rastrejat, i els que de ben segur resten pendents...

A les 09:21, engeguem la cinquena hivernal des del passeig del vint-i-dos de juliol, una mica més tard del previst per culpa del contratemps de les piles del GPS; sense elles no hauria estat possible mesurar acuradament el recorregut que tot just emprenem.

Travessem el pla del Bonaire. Una setmana després del Filomena, el dia es presenta esplèndid. Tot fa preveure, doncs, que no estarem pas sols rondant per la muntanya.

Decidim fer com dimecres; pugem per la riera de les Arenes i així evitem la trama urbana. Més amunt del pavelló, passem al costat contrari de la riera. Can Torrella de Baix és la primera de les diverses masies matadeperenques que avui protagonitzaran la sortida.

Ens tornarem a veure més endavant, riera. Ara la deixem enrere i pugem encara més amunt per la urbanització dels Rourets. En sortir-ne, agafem un camí de terra que ens obsequia amb un perfil encantador de Sant Llorenç, presidit per La Mola. Un grup de fotògrafs en donen fe.

Baixem a l'àrea d'esplai del torrent de l'Escaiola; ni una ànima a causa de la pandèmia. A veure si se soluciona aquest problema i no gaire lluny en el temps, podem fer una costellada tots junts.

Girem a l'esquerra per una pista que prové de la carretera, i immediatament després, tombem a la dreta rumb a la Barata. L'entorn del torrent rep el nom del pla de Suris, avui amb presència de glaç a les parts més ombrívoles i enclotades.

A la vora de la torre del Salvans trobem una finca recentment restaurada. De la Barata tornem a la carretera i de seguida en sortim per baixar una altra vegada a la riera, ni de bon tros serà l'última.

Col·loquem-nos a la pista que pentina el vessant hidrogràfic esquerre. Mentre pugem pels plans de les Rovires, en aquest punt ens acompanya el Castellsapera, el cim més alt de Terrassa.

No és gens habitual el que resoldrem a continuació: un bucle, en forma de zero, que ens deixa al mateix punt de partida i posteriorment ens fa baixar pel mateix lloc que hem pujat. És com si dibuixéssim un globus amb dues cordes, per entendre'ns. Així encerclem de ple el torrent dels Obaguets, el fondal més nord-occidental de Matadepera, on assolim el punt més elevat de la sortida (761 metres) i a més de glaç, veiem encara restes de neu de dissabte passat. A damunt nostre hi ha el turó de coll Prunera, punta de la carena dels Ginebres.

Reculem a les Rovires i en un moment donat, a la nostra esquerra neix un camí que puja a Can Bofí. Just abans de sortir a la plana que hi ha a davant de la casa ens aturem a veure el forn de calç del Cargol, on es troba un geoamagatall de l'amic David.

Per conèixer aquesta zona cal fer, de bon o mal grat, un altre "0", però en aquest cas sense acabar de tancar-lo. Can Pèlags és el següent mas a marcar, un dels més antics del massís, per cert. L'enllaç fins a Can Garrigosa és de descens i, per tant, representa un petit respir abans de fer l'última capbussada a les entranyes del parc, sens dubte la més bonica de totes.

Entre Sescorts i la Mola, la pista que ve de Can Garrigosa s'endinsa fins al peu de la canal de l'Abella, un dels nombrosos accessos a la muntanya, en aquest cas pel morral del Drac; ben visible des de molts punts de la sortida. Aquesta perspectiva ufanosa de la Mola, a la qual es deixa entreveure el campanar del monestir, és el premi de tot l'esforç que hem fet avui, juntament amb les patates julianes que tastarem més endavant.

Sorgim a la pista que, de can Pobla, davalla a Can Robert i desemboca a la riera de les Arenes. La torre de l'Àngel és la vuitena i darrera masia de la regió. Continuem de baixada fins al club esportiu de les Pedritxes per fer el merescut aperitiu.

Per la carretera passem una altra vegada per can Torrella i, des de Matadepera, havent contemplat el pi de Sant Sebastià, que enguany no ha comptat amb la tradicional baixada, decidim acabar l'itinerari com tantes vegades fem; per la torre de Mossèn Homs i l'estació de Torrebonica. Això sí, avui ho alterem una mica pels corriols del bosc de les Farigoles, on el Karim i jo havíem fet alguna prova d'educació física a primer de batxillerat.

També provem una altra variant just abans de Mossèn Homs, però poc després de "l'estació fantasma", l'aglomeració de persones és de tal magnitud que, en voler prendre un camí més solitari, de seguida n'entenem el motiu: està ben embardissat. 

Acabem arribant a Terrassa per la via del tren. Punt final pocs minuts abans de dos quarts de dues.


ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 144


EPÍLEG

Una sortida prou coneguda que, tot i això, ens ha donat unes quantes alegries. Almenys per qui redacta la crònica ha estat un matí de diumenge divertit, entretingut i ben aprofitat. Hem pedalat força, hem treballat les cames i sobretot, hem carregat endorfines que ho necessitem més que mai.

Cloem la setmana amb setanta-sis quilòmetres més al sac i molta empenta per seguir sumant i gaudint els dies més immediats. Tot plegat comença a recordar als anys gloriosos dels Macacos, anem pel bon camí però cal mantenir el pols i dit amb claredat, ser més gent!

dimecres, 13 de gener de 2021

CRÒNICA: SORTIDA 143 "REESCRIUREM"


Ho torno a provar. Per bé que el temps és limitat per a tothom, les estones que he dedicat a valorar les nostres sortides mai les he considerat una pèrdua de temps, al contrari.

Deixem enrere el 2020; nou any, nous objectius, nous propòsits.

La pila de sortides del desembre han redreçat una novena temporada que a principis de mes, tan sols en comptabilitzava una, la del setembre. L'estiu va ser inoblidable: amb el Castro - això sí, només amb ell - vam gaudir com mai banyant-nos a un gorg a cada sortida, arrebossant-nos la pell de fang i dient adéu a la vuitena des dels bellíssims escenaris del Montseny i Savassona.

A la recta final de la tardor, hem anat recuperant els altres companys i, com a mínim, no totes les sortides han estat de dos. La dignitat del grup, doncs, va progressant adequadament. L'Arnau, l'Eduard, el Karim, l'Oriol Muñoz i el nouvingut Nil Costa, han estat les altres cares de les últimes setmanes, al final d'un any que ens ha fet canviar la manera de concebre el món i la vida.

Mirem endavant, sempre endavant. Havent trepitjat la neu dissabte passat, avui dimecres, 13 de gener, comencem a escriure les primeres pàgines del 2021, el desitjat i esperançador any de la vacuna; almenys per a la majoria i els que tenim la sort de disposar-la.

Qui té el cap on toca sap que a les 08:45 ens havíem de trobar a l'estació del Nord. No és el meu cas. L'Aleix m'espera al punt de trobada mentre jo vaig engegant el GPS a la porta de casa seva.

El seu missatge em fa reaccionar i deu minuts més tard, des del lloc que toca, prenem el carrer de la Independència, en sentit nord. Travessem les avingudes Abat Marcet i Béjar, girem a la dreta per seguir pujant pel nou carril bicicleta de la carretera i, des del pont, ens situem a la llera de la riera de les Arenes per seguir pujant fins a la plaça de Sant Jordi.

Font de la Tartana. Ens alliberem, per fi, del trànsit dels matins laborals i comencem a rodar pel bosc. Feia mig any que no repetíem la pujada de Can Torres, i això que la teníem avorrida!


De totes maneres, no ens aturem a fer el tradicional descans a l'era del mas. Sortir entre setmana vol dir també estar atents al rellotge, hi ha obligacions per complir. Per tant avui no badem gaire, anem per feina. Segur que la inversió tèrmica ens ha donat ales per no deixar de pedalar. De fet, tan sols cal esforçar-se un pèl més, fins a arribar a la bassa de la carena del Sabater

Encarem la davallada important que alguns coneixem com el Rellotge, de tres-cents metres de desnivell i que mor a la carretera de Sant Llorenç Savall, al seu pas per les cases de les Arenes. 

El fred que passem a la baixada fa honor al seu topònim: el sot de la Carda, perquè collons com cardava, amb perdó... Sobretot pels que no duien doble mitjó o doble guant! Ara, les parets del vessant est de La Mola, que alguns heu vist també en altres ocasions, avui són més espectaculars que mai per les clapes de neu que encara queden a algunes raconades de la muntanya.

Els gairebé dos quilòmetres de carretera amunt els fem a pinyó.

Tot d'una tombem a la dreta per passar el riu Ripoll, amb un cabal no gaire abundant, però en part glaçat. Explico a l'Aleix la darrera vegada que vaig passar per aquí, aleshores amb l'Edu, el Karim i el Pol; just abans de l'esclat de la pandèmia, a finals de febrer.

Cal assumir un ascens considerable fins a Can Cadafalc. La pujada no és dura, però té repunts i és important regular el ritme, dosificar esforços i no pensar que tot està al sac fins que es té ben lligat. Una recomanació que val per qualsevol pujada que no coneguem com el palmell de la mà.


Assolim la carena a dos quarts i mig de les onze. Arribem a la masia i albirem, a la llunyania, els cingles de Gallifa i de Bertí, a darrere del Farell de Caldes. Ens permetem un respir abans de prosseguir. Rememorem, en aquest cas, el primer avituallament de la Falconada del 2014.

Uns metres més de pujada, i de seguida encerclem el serrat de Guardiola i tornem a baixar transitòriament fins a l'encreuament del puig, o l'alzina Balladora pels castellarencs. 

Déu-n'hi-do... He hagut de repassar els historials per no equivocar-me, però efectivament, feia cinc anys que no visitàvem aquesta balconada tan emblemàtica! Hem tornat al puig de la Creu. La veritat és que no el recordava tan preciós. Veiem la neu que queda al massís del Montseny, força més que a Sant Llorenç, és clar. Tenim la sort que avui, malgrat el fort vent i el fred, el cel és ben blau i el paisatge absolutament radiant; les imatges parlen per si soles. Una noia que trobem a dalt ens fa algunes fotografies molt amablement.


La baixada de la cara sud del puig és per gaudir-la, però més aviat a l'estiu. A nosaltres ens deixa les extremitats del cos una mica tocades, i literalment enfonsades.

Arribem a Castellar del Vallès i travessem la ciutat fent cas a les indicacions del GPS, sense el recurs aventurar-se per aquests carrers pot arribar a ser una autèntica peripècia.

Ja només queda baixar al riu Ripoll, fer el conegut pas que els primers anys ens agradava filmar, prendre's amb calma el camí de la Nevera, serpentejar el torrent de Ribatallada i culminar Sant Julià d'Altura fins a esgotar la darrera gota de sang.

Au, el camí fins a Terrassa ja el coneixem tots prou bé. Només afegir que si hi ha fang, poseu-vos-hi de ple perquè no hi ha res a fer. Encara que vulgueu evitar-lo, sempre acabareu ben maquillats.

Arribem a casa escassos minuts abans de l'una, que era l'objectiu.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES DE LA SORTIDA 143



EPÍLEG

Doncs no ha quedat pas malament aquesta crònica per ser la primera després de força temps, no? Sé que us agraden i us les mereixeu. Tinc la sensació que el grup té un bon rumb, i que aquest any que acabem de començar passaran coses molt, molt bones.

Ens retrobem a la cent quaranta-quatre, i reescriurem de nou. Sembla que n'Aleix té ganes de fer el Puig Madrona; a mi tant se me'n dona, mentre no sigui Barcelona.

NOMBRE DE VISITES