CALENDARI DELS MKCOS: AGOST 2015

Amb la tercera temporada finalitzada ens trobem en el període de vacances que s'estendrà al llarg de tot el mes, ben bé fins la darrera setmana d'agost quan donarem el tret de sortida a la pretemporada.

Així doncs tanquem un mes de juliol força positiu encara que la primera quinzena vam estar una mica apagats; segurament part de la culpa se la va endur l'onada de calor tant consistent que vam tenir aquells dies. Malgrat tot, a partir de la quarta setmana i sobretot gràcies a l'estada de L'Escala la cosa es va acabar animant. En definitiva un total de sis sortides, una més que l'any passat. 

La primera sortida del mes i de l'estiu va arribar el divendres 9, amb un recorregut nocturn per la banda baixa de la Serra de les Pedritxes i finalitzant al turó de les Roques Blanques. El diumenge de la mateixa setmana vàrem fer la segona no gaire lluny d'on va transcórrer l'anterior, per la veïna Serra del Troncó i la conca de Gaià. 

El petit parèntesi de la setmana següent ens va conduir cap a la posterior, quan el dimecres marxàvem cap a L'Escala. Allà, a banda d'anar a la platja i celebrar el divuitè aniversari de l'Edu vam fer un total de tres sortides, entre elles la d'anada i tornada i entremig, la sortida més representativa dels quatre dies que vam ser-hi tot fent via pel Parc Natural del Montgrí amb la coronació del cim de Rocamaura. Us ho expliquem amb més detalls a la crònica corresponent i aprofitem per compartir amb vosaltres aquest vídeo, fet per l'Edu, que dona fe de com de bé ens ho vam passar, a més de totes les fotografies que podeu trobar al nostre àlbum de Google+.

Després de L'Escala hem encarat la darrera setmana de juliol tot culminant el final de la temporada que finalment, l'ha protagonitzat la sortida del passat divendres. En aquesta ocasió la clausura s'ha realitzat ben a prop de la muntanya mare del nostre Parc Natural, passant per les cases de Can Pobla i el Pla dels Escorpins. Per últim i ja entrats al mes d'agost, aquest diumenge tres de nosaltres hem fet jornada tot caminant per La Mola, enfilant-nos-hi per la Canal de l'Elefant, ben a prop de la Castellassa de Can Torres, i de baixada ens vam atrevir a creuar el Mal Pas inferior de Can Pobla, que sincerament és molt més fàcil del què ens pensàvem, abans d'endinsar-nos a la que molt probablement és la cavitat més llarga de Sant Llorenç, la Cova del Manel, amb 788 metres de profunditat. Encara que allà dins ens hi vam tirar gairebé una hora, vam decidir girar cua quan ens trobàvem prop del Clot dels Ossos. Com podeu observar a la topografia el què vam recórrer no és res més que la punta de l'iceberg.

L'Arnau a punt de superar el Mal Pas de Can Pobla

Després de fer el talp durant una hora, tornem a ser humans!

Una gran experiència que sens dubte ens hi farà tornar ben aviat, molt més ben preparats i esperem que amb més companyia per continuar descobrint-la, entre altres projectes que tenim pendents en aquest sentit, a banda de tot el que ens espera a nivell de BTT que sens dubte no hi pot faltar per la temporada vinent!

L'aniversari del Bernat Garreta el proper divendres 14 d'agost marca un dels pocs dies rellevants d'aquest mes, a banda del Dia Internacional del Geocaching que tindrà lloc l'endemà i per últim, el divendres 21 quan serà el segon aniversari dels GeoMKCOS. Ens hi posem a parlar tot seguit.

El passat dissabte 18 vam ser presents, per segona vegada, a una geotrobada que en aquest cas es tractava d'un esmorzar de germanor al bar "Tasta-ho" de Cerdanyola del Vallès, organitzat pel team Wiwok. Per altra banda, el dilluns 27 va tenir lloc la primera edició d'un nou GeoEvent que a partir d'ara es realitzarà cada mes al Viena del centre de la nostra ciutat. Una idea del LordDeno que ens donarà l'oportunitat de reunir-nos mensualment amb els geocercadors més pròxims.

Els assistents de la geotrobada "Wiwok's Event"

La forta calor ha fet que aquesta vegada la sèrie del Mont-Rodon no hagi rebut cap visita. Els catxés continuen en bon estat tret del sisè, que estem a l'espera d'anar-hi per comprovar si realment ha estat espoliat. Ho farem de cara a la tornada.

CRÒNICA: SORTIDA 73 "EL DILUVI FINAL"

Un any més ha arribat el moment de passar comptes i mirar enrere per valorar el passat, amb la finalitat d'orientar-nos cap a un futur amb noves perspectives. Aquest divendres hem realitzat la darrera sortida de la tercera temporada, la qual vàrem arrencar fa poc més de deu mesos. Una temporada que a més, ens ha carregat d'experiències que ens han fet millors i a la vegada perseverants amb un mateix model de projecte que des d'un 23 de setembre estem mantenint.

Com els altres anys, hem volgut acomiadar la temporada a l'alçada de les circumstàncies, des d'un indret prestigiós i familiar. Així doncs, l'Arnau i jo mateix sortim des de Terrassa quan passen deu minuts de les sis de la tarda i emprenem a rodar, novament, cap als escenaris de Sant Llorenç.

Fem escala a Matadepera, resseguim la riera de les Arenes i des de la Torre de l'Àngel ens desviem cap a la dreta per dirigir-nos a Can Robert, on es troba el començament de la pista que ens portarà fins a Can Pobla. Una camí molt conegut perquè és el típic per anar a La Mola, però de les vuitanta sortides que portem fetes mai se'ns ha acudit agafar-lo. Una de les raons més probables és que un cop a dalt el més pràctic és tornar a baixar, perquè si es vol seguir endavant i descendir per la banda del camí dels Monjos, s'ha de superar algun tram que realment no fa de primera temporada.

Així doncs, després de vèncer els tres quilòmetres de pujada consistent, això sí, amb bones vistes sota l'agradable frescor d'aquesta tarda, arribem a un dels punts representatius de la ruta, les cases de Can Pobla a tocar ja dels nou-cents metres d'alçada.

Aprofitem per recuperar forces i tot seguit procedim a continuar, ara, travessant una àrea més frondosa fins sortir a dalt d'una cinglera coneguda amb el nom del Pla dels Escorpins, un frontal rocós ben visible des de Matadepera i fins i tot des del nord de Terrassa. Des d'aquest punt tant fotogènic enregistrem les últimes imatges mentre podem gaudir, com sempre, dels magnífics paratges que ens envolten. En aquest cas som capaços de contemplar bona part del Parc Natural i en certa manera, localitzem molts dels indrets que hem recorregut aquesta temporada, destacant la Serra de les Pedritxes, el Turó de la Carlina, la Roca el Corb damunt de Torre Salvans i la Barata, el gran Castellsapera dominant la cota més elevada de Terrassa, punt on també té pas el Camí Ral del Coll de Daví, que finalment l'hem hagut de deixar per més endavant; i per la part de Mura, la carena que des del Turó de Tres Creus s'enfila fins més enllà del Coll de Boix separant el vessant hidrogràfic de les Arenes i tota l'extensió de la Serra de l'Obac. La veritat és que tenim un entorn que per moltes temporades que passin mai ens cansarem d'admirar-lo!

Abandonem el Pla dels Escorpins per creuar el camí dels Monjos i posteriorment agafem el trencall cap als Plecs del Llibre. Aquest és el tram més tècnic de tot el recorregut donat que el terreny és força empedrat i inclinat. 

Anem avançant i en poca estona baixem pel costat de les parets del Morral de la Codoleda. En aquest moment ens surt un imprevist tot i els indicis naturals previs, comencen a caure gotes. Per sort, de seguida arribem a la Carena del Sabater on es troba la pista que ens baixa a Matadepera, tot passant pel Coll de Grua i Can Torres.

Malgrat la persistència de la tempesta, arribem a Terrassa i encarem els últims minuts de la temporada en un ambient bucòlic i tenebrós; plou, cauen llamps i l'única il·luminació que tenim són els cotxes i els semàfors perquè els fanals no saben que s'ha fet fosc abans d'hora.

El diluvi final pot representar el què ha estat un dels punts freds d'aquesta temporada, tot i així esperem que després de la tempesta torni la calma i que de cara a la propera les coses vagin millor en aquest sentit. No obstant, sempre hi ha la part bona que ens omple d'energia i ens permet seguir endavant!


MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 73

CRÒNICA: "L'ESCALA, EL NOSTRE PRIMER VIATGE" + SORTIDA 72

Passar quatre dies junts fora de casa. Aquesta va ser una de les diverses idees que ens plantejàvem a mitjans de juny en el programa per aquestes vacances, sens dubte la més rellevant. A mesura que van anar passant els dies, la possibilitat es va anar transformant fins a convertir-se en un fet. Sense adonar-nos-en, el dimecres 22 va arribar.

DIMECRES 22 DE JULIOL: OBJECTIU, L'ESCALA

Els cinc MKCOS que finalment protagonitzarem aquesta experiència: l'Aleix, l'Arnau, l'Edu, el Sergi i un servidor, agafem el tren i sortim a tres quarts de dues de Terrassa en direcció a Barcelona. A l'estació de Sants comprem els bitllets i un altre tren ens porta, gairebé cinc hores més tard, fins a Sant Miquel de Fluvià. Des d'allà, quan ja passen cinc minuts d'un quart de sis, comencem a pedalar. Resseguim el riu Fluvià i mentrestant, ens anem adaptant al nou terreny que ens fa anar més ràpids i segurs de l'habitual. Tot i així la humitat relativa és força elevada, fa molta calor encara que de sol no en fa gens de moment. Passem per Vila-robau, posteriorment diem adéu al Fluvià i des de l'Armentera girem el rumb cap al sud per dirigir-nos a L'Escala. Tot són camps i divisem l'horitzó per totes bandes, ens trobem a l'antiga gran plana del Ter.

El sol comença a brillar sobre el cel enteranyinat en el moment en què accedim al poblat de Cinc Claus dominat per cinc masos a banda de l'ermita de Santa Reparada. En pocs minuts creuem la carretera i des del Mas Astruc i les ruïnes d'Empúries agafem una baixada i per fi entreveiem les primeres aigües obertes, arribem a L'Escala, un municipi que supera els deu-mil habitants i es troba a la Costa Brava, a la banda més meridional de la comarca de l'Alt Empordà.

Remuntem pel passeig i travessem els carrers de primera línia de mar per veure les platges i finalment, arribem al nostre domicili quan passen pocs minuts de dos quarts de sis.

Ens instal·lem i després de fer les compres fem el primer bany de l'estada a l'anomenada "Plaja" que és la que es troba al punt neuràlgic de L'Escala. Tret de sortida a quatre dies ben prometedors!

DIVENDRES 24 DE JULIOL: LA SORTIDA

Després d'un dijous on hem conegut el passeig i les platges d'Empúries pel matí i hem fet el bany de la tarda a l'antic Port del Perris, inclòs algun salt a la punta de l'Olla, el divendres que comença ben assolellat i un pèl accidentat ens convida a passar el matí a la darrera platja que ens queda per veure, Riells.

Una vegada banyats i assecats tornem a casa per preparar un dinar especial ja que és l'últim de l'estada i amb un valor afegit, celebrarem el recent divuitè aniversari de l'Eduard Verdaguer. Així doncs, després d'una bona fideuà amb all i oli, que com tots els àpats menys el de l'esmorzar, ho assaborim mentre contemplem el mar des del balcó de casa, prepararem la coca des del pis de baix i un cop a dalt, la bufada d'espelmes. En aquest precís moment engega la tramuntana (vent de component nord) i s'acosta una bona tempesta que marcarà el fil d'aquesta tarda.

Després de menjar la coca, baixem tots a baix per veure el regal que li hem preparat, un vídeo amb un petit recull fotogràfic dels bons moments que hem passat amb ell fins ara.

Vist el vídeo pugem cap a dalt i ens prepararem per fer la sortida pròpiament de l'estada. Arrenquem quan falten deu minuts per les sis de la tarda i sota un bon ruixat ens dirigim cap al sud per entrar al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter i ho fem per la banda de la Muntanya Gran, agafant la pista que comença al costat del càmping de la Cala Montgó, un dels indrets que ens quedaran pendents per visitar en cas de repetir-ho. 

La pista ens enfila cap al centenar de metres d'alçada i mentre la pluja va i ve, sense lliurar-nos dels llamps i els trons, comencem a veure de lluny el massís del Montgrí, la muntanya on se situa la cota més elevada del parc, concretament al Montplà, amb 311 metres d'alçada; la mateixa d'on comença el carril bicicleta de l'avinguda Abat Marcet de Terrassa, al costat de la plaça de les Magnòlies.

Després d'una mitja hora llarga de pujada, quan assolim el novè quilòmetre del recorregut comencem a baixar fins a Torre Ponça. Allà ens desviem a mà dreta per encarar l'ascens cap al punt estrella de la sortida, el cim de Rocamaura o també Roca Maura com es vulgui escriure. Hi arribem una hora després d'haver sortit i des d'allà gaudim d'uns paratges espectaculars, l'enorme extensió plana que conforma L'Estartit, amb la desembocadura del Ter i els petits poblets que queden al fons i als peus de les muntanyes de Begur. Més a l'oest seguim veient la plana i localitats com Pals i la Bisbal, capital de la comarca del Baix Empordà i al rerefons la gran cadena de les Gavarres.

Aprofitem per immortalitzar un dels millors moments no tan sols de la sortida sinó dels quatre dies que encaren ja la recta final.

Des dels 225 metres que ens trobem a Rocamaura, desfem bona part de la pujada i baixem cap als boscos del Serrat Llarg, tot passant per la Torre Vella fins arribar a la Casa del Guarda, on aprofitem per reomplir els bidons. A partir d'ara comencem a tornar cap al nord a través d'una pista que es pot combinar amb corriols que queden a la vora. En poca estona arribem a Torre Ferrana connectant amb el camí de Sobrestany. Falta ben poc per acabar però mirant cap a L'Escala veiem un cumulonimbus ben potent que serà l'encarregat de donar un final novament passat per aigua.

Efectivament, arribem a casa a un quart de nou ben xops. Saludem als meus avis que acabaven d'arribar de Terrassa. Gaudim d'un bon sopar carregat d'hidrats de carboni i vitamines i després d'una estona de relax anem cap al llit, ens convé una bona dormida a fi de carregar forces per la tornada que ens espera.

MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 72

DISSABTE 25 DE JULIOL: OPERACIÓ TORNADA

Ens despertem en un dissabte en què el temps no ha canviat gaire respecte el dia anterior, tot i que ha deixat de ploure l'ambient no acompanya massa al bany. Així doncs ens hem aixecat tranquil·lament i després d'esmorzar hem començat a preparar bosses. Ens acomiadem del Sergi, ell se'n va cap a L'Estartit pel mateix recorregut d'ahir.

Saludem als meus avis abans que marxin a passar el dia a fora i posteriorment dediquem l'últim passeig per L'Escala. Cap a dos quarts de dues, tanquem i procedim a fer el viatge de tornada, tal i com vam arribar, en bicicleta.

En aquesta ocasió, no anem cap al nord-oest sinó ben bé cap a l'oest. Creuant camps i passant primerament pel poble de Viladamat i després per Palau-borrell. Des d'allà entrem a la Serra de Ventalló i anem guanyant alçada. Un cop a dalt el recorregut es basa en petits alts i baixos però en absolut estem parlant d'un trencacames. Tot i així, l'element que més repercuteix en la dificultat del trajecte és l'elevat pes de les motxilles que portem a l'esquena. Això ens obliga a anar en calma i fer petites aturades. 

A Viladamat

Veiem els petits llogarets de Garrigoles, les Olives, Vilopriu i Valldevià i mica en mica ens anem aproximant fins al destí final. En els darrers quilòmetres també tenim l'oportunitat de veure part del Parc dels Aiguamolls de l'Empordà, sota les grans muntanyes del Cap de Creus i el Pení. Mirant cap al sud-est veiem el Montgrí i al seu costat, justament, el turó de Rocamaura amb la veïna Torre Moratxa.

Amb vint quilòmetres al capdavant arribem a l'andana de Camallera quan passen pocs minuts de les tres de la tarda. Aprofitem per menjar l'entrepà que ens hem fet a casa i al cap de deu minuts, agafem el tren cap a Barcelona. Adéu Empordà!

MÉS FOTOS DE LA TORNADA

Vist i no vist, reapareixem a l'Estació de Terrassa quatre dies després, com si res hagués passat, a dos quarts de set.

Així doncs, amb l'operació finalitzada, donem el punt i final al nostre primer viatge. El viatge que simbòlicament posa el punt i final a la tercera temporada. El viatge que per sempre més quedarà ben escrit i recordat a la memòria del grup i dels cinc que ho hem fet possible. Esperem que sigui, el primer dels molts viatges que farem.

MÉS FOTOS DE L'ESTADA

CRÒNICA: SORTIDA 71 "EL SANT LLORENÇ MÉS PROPER"

Amb la segona sortida d'aquest estiu tanquem la segona setmana de juliol, a les portes d'encarar l'equador d'aquest mes que ens portarà cap al final de la temporada.

Sortim des de l'Institut Terrassa quan falten cinc minuts per tres quarts de set sota una temperatura que ronda els trenta graus. Per aquest motiu, amb l'Eduard prenem la sàvia decisió d'anar a passar la tarda cap a les obagues més properes. Així doncs, des dels plans de Ca n'Amat de la Muntanya pugem cap al camí que ressegueix el ponent de la carena del Troncó arribant fins a la font del Troncó mateixa. Allà ens aturem una estona per refrescar-nos de l'aigua que encara raja com si d'art de màgia es tractés, perquè amb el temps que fa que no plou, sembla mentida.

Després del petit descans fem el quilòmetre de baixada fins arribar a la carretera de Rellinars, creuem el torrent dels Caus per dirigir-nos cap a la Plana Freda. Com que anem bé de temps tornem a parar breument per visitar la bucòlica font del Racó i descobrir el catxé que s'hi amaga.

Des d'aquí connectem amb la pista que baixa de la Font de la Cirera i continuem descendint fins arribar a la riera de Gaià. Sortim novament a la carretera i ultimem el darrer tram de la sortida fins a casa.

MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 71

Aprofitant que darrerament hem fet sortides per aquí a prop, pels voltants de Terrassa, aquesta vegada tancarem la crònica facilitant-vos un article escrit per un parent meu al Diari de Terrassa on fa un elogi ben bonic del Sant Llorenç més proper.

CRÒNICA: SORTIDA 70 "BONA NIT"

Amb una mica de retard, però val més això que res, aquest dijous hem realitzat la primera sortida d'aquest estiu en unes condicions poc habituals per nosaltres. Hem sortit de nit, però molt més ben preparats que l'última i primera vegada que ho vàrem fer, ara farà un parell d'anys en un mateix mes de juliol, en un recorregut que accidentalment se'ns va tirar el temps a sobre; sort que era estiu!

Arrenquem quan passen cinc minuts d'un quart de nou del vespre i ens dirigim cap al camí de Can Bogunyà per entrar a la Serra de les Pedritxes. Pel fet de ser encara, uns novells de la BTT nocturna, decidim esquivar l'abrupte corriol de la font del Janot i seguim pel camí ample de dalt. Tanmateix hi ha un punt on la pista no té continuïtat i això ens obliga a baixar per unes escales i enllestir els cinc-cents metres de corriol que no ens hem pogut estalviar; de totes maneres és un tram molt menys complicat. A partir d'aquí activem els llums perquè la nit ja és amb nosaltres.

Arribem al camí de Can Roure i amb prou rapidesa assolim el quilòmetre i mig fins al collet de Sant Joan; finalment entrem al turó de les Roques Blanques i coronem, un cop més, el seu cim.

Ens asseiem damunt la barana de fusta i mentre l'Arnau va devorant el seu sopar, del qual me'n convida a fer un tastet, contemplem la privilegiada visió ataronjada de les grans ciutats del Vallès que contraposa amb el cel ben estrellat. Certament, la brisa nocturna, acompanyada de l'aroma ben fresca de la muntanya, el típic carrisqueig dels grills, i a la vegada aquell petit silenci que en algun moment es deixa "sentir" no té preu! 

Amb la pau i tranquil·litat que ens emportem procedim a tirar cap avall. Arribem a casa a pocs minuts de la mitja nit.


MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 70

Una experiència que sens dubte s'haurà de repetir, i esperem que ben aviat! Amb aquesta sortida ben fosca i màgica, comença el compte enrere, iniciem el camí que durant aquest juliol ens anirà portant cap al final de la tercera temporada, un any més. Un camí que pot ser més llarg o més curt, ja ho anirem veient! Ara mateix només podem dir això: bona nit.

CALENDARI DELS MKCOS: JULIOL 2015

Després dels examens de final de curs i les proves de la Selectivitat, la segona quinzena de juny, o més ben dit, les setmanes centrals, ens han permès arribar a fer tres sortides més i totes elles realitzades abans de Sant Joan, encara dins de la primavera astronòmica; trimestre del qual n'hem fet una valoració a la crònica de l'última sortida.

Dit això anem parlant del mes de juliol que ens portarà cap al final de la tercera temporada. Durant aquestes cinc setmanes llargues que tenim per endavant, mirarem d'aprofitar-les el màxim a nivell de sortides, que les combinarem amb altres coses que tenim planificades per aquest estiu, destacant les jornades de platja a Barcelona i el Maresme. Segurament aquest any per primera vegada sortirem de la província i passarem uns dies a la Costa Brava.

Sota la fotografia de l'Eduard, el Sergi i l'Arnau, arreplegats a la cota més elevada de la Serra dels Galliners, el calendari també ens deixa unes quantes dates per mencionar. Començant per la Festa Major de Terrassa que tindrà lloc el primer cap de setmana, i el dissabte següent, que és el divuitè aniversari del Marc Cornellas; encara que actualment ja no és membre actiu en aquest grup, sempre serà un dels nostres.

A la segona quinzena és quan realment arriba el plat fort i calent; divendres 17 és el sant de l'Aleix, diumenge 19 l'Eduard Verdaguer farà els seus divuit anys i amb ell ja comptarem amb tres majors d'edat. Un dels protagonistes de la setmana següent serà l'Eduard Restoy, que haurà complert el seu primer any de MKCO, justament el dia 23 que cau en dijous. Tres dies després, diumenge 26 és el sant del Quim. 

Pel què fa a les postres, els deliciosos disset anys del Biel arribaran el dimecres 29. Un dia que serà dels últims d'aquesta temporada que, quan arribi el moment, en farem el seu ampli resum en aspectes de qualitat i quantitat. Per fer-ne un primer titular, hem de dir que ha estat una temporada molt nombrosa de sortides, quilòmetres i de nous indrets conquistats. Malauradament però, també haurem de parlar de la dada negativa, la baixa assistència i implicació per part de molts membres que s'ha manifestat sobretot amb més contundència al llarg de la segona meitat, fent que la mitjana baixés del quatre, que ja és menys de la meitat, al tres. Aquest és un problema molt greu ja que amb aquestes condicions, el grup no tira endavant com ho hauria de fer o si més no, es fa molt difícil.

L'única visita que hem rebut aquest mes a la sèrie del Mont-Rodon ha fet saltar l'avís de la possibilitat que el sisè catxé hagi estat espoliat. Així ho testimonia "Kirpha'11" amb el següent missatge: "No l'hem trobat! aquest o no ha volgut sortir o ha volat! tot i veure la foto spoiler no l'hem sabut veure. L'últim registre és de fa quasi dos mesos i la zona es veure que han tallat branques i arbrets i l'han netejat. No sabem si es que ha desaparegut, no l'hem sabut trobar o que les coordenades no estaven bé, encara que ens hem recorregut tota la zona. On no hem mirat es a l'altra costat del camí, però la foto satèl·lit marcava a la paret de la dreta. Pot el propietari confirmar si hi és??? ens ha fet ràbia no trobar-ho ja que els hem trobat tots i amb molt bones condicions. Gràcies. seguirem aquest catxé!"

Imatge spoiler del sisè catxé de la sèrie del Mont-Rodon

Properament prepararem un nou contenidor i segurament li modificarem lleugerament les coordenades, ja que a dins d'una paret de gres inestable potser no és el lloc més adequat. Tal i com ens comenta el mateix geocatxer, la resta de catxés continuen al seu lloc a l'espera de noves troballes, que a hores d'ara ja ronden el centenar. 

Tanquem l'article facilitant-vos dos enllaços per recordar amb imatges de com va ser l'estiu de la segona temporada i també el de la primera.

CRÒNICA: SORTIDA 69 "CAP AL COR DE SANT LLORENÇ"

Aquest diumenge amb l'Arnau, hem realitzat un recorregut sensacional per tancar la primavera i donar la benvinguda al solstici d'estiu i el tret de sortida a les vacances, una ruta que ens ha portat a una part del parc natural que encara mai havíem conquistat, tot i ser un dels llocs més destacats i neuràlgics del pati de casa nostra. Tot seguit us explicarem l'aventura que un cop més, ha estat viscuda per un nombre molt reduït.

Anem cap a Matadepera i des d'allà ens situem a la llera de les Arenes que la resseguirem en bona part de la sortida d'avui. Passem per Can Torrella de Baix i la Torre de l'Àngel abans d'arribar a l'alçada de la Barata; l'última vegada havíem arribat fins a l'Alzina del Sal·lari però en aquesta ocasió hem desplaçat el llindar fins a dalt de tot, allà on s'uneix el massís de Sant Llorenç amb la Serra de l'Obac.

Al llarg d'aquest tram entre riera i carretera, els camins, que en aquestes alçades ja es troben formats pel típic conglomerat montserratí barrejat amb carbonat càlcic, són clarament estrets però envoltats d'un entorn riberenc ben pacífic. Poc abans d'arribar a dalt creuem el Canal del Cellerot, cosa que no hauríem d'haver fet perquè ens condueix cap a un camí diferent que si no fos perquè ho vàrem corregir a temps hauríem arribat a la Carena del Pagès, allà on es troba la pista que uneix el Montcau amb La Mola.

Arribem al Coll d'Estenalles quan passen vint minuts de les dotze i aprofitem per fer un petit descans mentre observem les motos i les bicicletes de carretera que van passant constantment, a banda dels típics excursionistes dels diumenges.

Des d'aquí entrem a la Serra de l'Obac i encarem una segona part ben diferenciada de la primera. Comencem a pujar per una pista que ens porta a passar per La Mata, on observem unes vistes ben maques de la muntanya que acabem de deixar enrere i més amunt, la banda més septentrional de Sant Llorenç juntament amb les primeres vistes de la Depressió Central, el Pla del Bages i les muntanyes de Montserrat entre altres serres. Tanmateix, al no ser un dia tant clar, a part que ens trobem en el dia en què el sol el tenim més amunt i perpendicular a la superfície terrestre, no aconseguim veure el Pirineu.

Mirant cap al nord, per sobre dels 900 metres, des de la Carena de la Castanyera de camí cap al Coll de Boix

Resseguint la mateixa pista que coincideix amb el sender de gran recorregut GR-5, que va de Sitges fins a Canet de Mar passant per cinc parc naturals diferents entre ells el nostre, assolim la cota màxima de la jornada i que una vegada més, ens fa arribar més amunt que mai per només set dècimes per sobre dels 931,3 metres que té el Turó de la Carlina; coronat fa un parell de mesos, a la sortida seixanta-dos.

Després de passar per la Coma d'en Vila, una masia del segle XIV del qual és possessió del mas de la Mata, i per la monumental Alzina del Vent, destacada per les seves bucòliques branques ben gruixes, arribem al Coll de Boix i a partir d'aquí procedim a girar el rumb cap al sud i ja anem tornant. Des de les crestes de la Serra de l'Obac fins arribar al Coll de Tres Creus seguim gaudint dels grans paratges que ens envolten.

Un cop arribats al coll on conflueixen els termes de Terrassa, Matadepera i Mura, que és d'on venim, ens desviem tal i com vàrem fer la darrera vegada cap a la Font de la Pola, a fi de reomplir els nostres bidons que ja fa estona que es troben ben buits.

La Font de la Pola es troba a dins d'una petita balma

Reculem i resseguim el vessant de ponent del cim més alt de Terrassa, Castellsapera. Posteriorment, des del Collet Estret que es troba a l'altra banda, encarem la darrera pujada que ens porta fins als Alts de la Pepa, i ara ja sí, comencem la forta i ben agraïda baixada cap a casa, passant per la Serra de les Pedritxes.

Arribem quan passen pocs minuts de les tres, força cansats però molt contents d'haver fet una ruta tan espectacular i que hem gaudit com criatures. Esperem continuar amb aquesta filosofia al llarg d'aquest estiu que ja ha començat, desitjant que es solucionin els problemes interns que ja fa temps que estem patint.

MÉS FOTOS DE LA SORTIDA 69

Amb aquesta sortida tanquem un altre trimestre que ens deixa els següents balanços, us ho mostrem juntament amb una comparativa a nivell de temporada i també a partir d'una segona imatge perquè observeu les diferències amb els altres anys.