Després d'un octubre marcat per les sortides fàcils de primera temporada sense tenir en compte la Falconada òbviament, aquest primer diumenge de novembre hem fet la darrera sortida de les quarantes amb una ruta de força nivell.
Amb l'Eduard, l'Arnau i el Bernat que feia temps que no venia, sortim de Terrassa i ens dirigim aquesta vegada a la riera de les Arenes que ens acompanyarà una estona llarga. Passem per la masia de Can Torrella, i a la Torre de l'Àngel una confusió del GPS ens fa pujar cap al camí de Can Garrigosa, però abans del trencall ens adonem de l'error.
Reculem avall i seguim amunt. Ens situem al bell mig de la riera i en conseqüència circulem sobre un terreny molt arenós, cosa que ens dificulta avançar. Arribats a l'alçada de la Barata el camí torna a ser fàcil tot i que per altra banda va guanyant pendent.
A mesura que anem pujant comencem a veure les vistes de Castellsapera, el punt culminant de la ruta d'avui. Poc després del quilòmetre que fa catorze, un corriol ens torna a baixar a la riera i des de l'altra banda tornem a pujar per sortir a la carretera de Talamanca, i just al que fa setze ens plantem a l'Alzina del Salari. Deixem la Serra de Sant Llorenç del Munt i entrem a l'Obac. En el pàrquing ens trobem a un agent forestal i ens recorda que cal anar amb certa cura pels corriols ja que sent un diumenge és fàcil d'enganxar a molts excursionistes (així va ser); finalment ens qüestiona el lloc d'on venim.
Continuem la ruta per l'últim tram de pujada marcada fins el coll de Tres Creus. Com que el guarda ens ha dit que la Font de les Cantarelles està seca, canviem de plans i anem cap a la de la Pola, així també podrem gaudir de les vistes de l'altre cantó. Passem pel Merlet de la Porquerissa i mentre gaudim dels paratges fem les fotos de grup; des d'aquest punt es veu Castellsapera per la seva banda de ponent i gran part de la serra, destacant el Paller de Tot l'Any a primer pla i el massís de Montserrat al fons.
Arribem a la Font de la Pola, situada dins d'una petita balma. També hi trobem dues taules amb bancs una de les quals amb tauler d'escacs incrustat i fins i tot alguns ganxos clavats a la roca.
Amb els bidons omplerts desfem aquest tros de dos quilòmetres i tornem al coll de Tres Creus, on de fet no hi conflueixen tres camins sinó quatre: un d'on hem vingut, dos el que tornaríem avall al pàrquing, tres el que ens portaria en sentit nord al Coll de Boix i més enllà a la Mata i Mura; i per tant avui agafarem el quart i ens dirigirem cap a Castellsapera, el pic més alt de Terrassa i de la Serra de l'Obac. No el coronem ja que és pràcticament impossible fer el cim en bicicleta, per tant el resseguirem des de sota per uns corriols magnífics; i diem magnífics perquè tot i ser corriols ben estrets, són dels que no tenen moltes pedres fet que et permet anar amb més agilitat.
Us facilito aquest mapa de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) amb alguns retocs particulars per ensenyar-vos una petita curiositat que hem tingut en la sortida d'aquest diumenge; en el moment que hem entrat a la Serra de l'Obac de seguida hem deixat enrere Matadepera i hem entrat a Terrassa. Dit així sona molt estrany oi? Doncs bé, en veritat, la part més alta dels termes de Vacarisses i Terrassa, juntament amb els de Rellinars i Matadepera al seu voltant, es col·loquen contiguament, tots quatre alineats i situats just sota el terme de Mura (la delimitació municipal se simbolitza d'aquesta manera (+-+-+-+-+-+-+).
Això segurament deu tenir una raó política però no hi entrarem en detall. En tot cas, com ja sabeu, avui hem passat pel Coll de Tres Creus, i el nom li ve precisament del fet que es toquin els termes de Vacarisses, Terrassa i Mura en aquest punt. Malauradament no comptem amb cap lloc on es toquin tots cinc.
D'aquesta manera, quan hem circulat pel vessant oest de Castellsapera ens trobàvem a Vacarisses; a partir del Collet Estret hem tornat altra vegada a Terrassa i finalment, poc abans d'arribar a la Barata hem entrat a Matadepera.
FOTOS DE LA SORTIDA
Una ruta molt marcada sens dubte pels camins de plena muntanya, on hem anat tan amunt com fins mai havíem arribat; entenent la paraula amunt amb els dos sentits, latitud i alçada. Hem començat a circular per una zona que en un futur serà el pa de cada dia com ho és a hores d'ara Can Bogunyà o Can Torres.
Amb el novembre en marxa, anem directes cap a la sortida 50, que encara no sabem quan es farà ja que entrem en èpoques d'examens, potser serà al desembre o potser no, ja es veurà. En tot cas on sí tenim els ulls posats és al 2015, a banda del calendari, les rutes que farem i noves bicicletades després de l'experiència de la Falconada entre altres projectes. Esperant amb ganes que arribin les festes de Nadal per recuperar la bona sintonia que hem tingut aquests últims mesos.
